Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 

El Quadern daurat. Un repte de dramatúrgia superat amb nota

El Quadern daurat és un llibre gruixut (més de 800 pàgines) considerat l’obra mestra de Doris Lessing, una escripotora nascuda a l’Iran ara fa cent anys, que va viure i relatar  l’Àfrica menys glamurosa. Les seves experiències personals són la font d’inspiració  d’un text que Carlota Subirós converteix màgicament en un espectacle teatral. Doris Lessing va militar al Partit i va rebre el Nobel de Literatura 2007. Aquí ho deixo.

Poques vegades podem veure l’escenari de la Puigserver tant ple amb tant poc. Un mobiliari que es mou al ritme que marca l’escena, i una paret mestra que s’obre i es tanca segons necessitats i que recull les belles imatges del “Quadern negre” en una comunió perfecta amb els actors i actrius presencials. (Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Félix Pons, Vanessa Segura.)

La llum i el so protagonitzen gran part de l’espectacle on la Nora Navas, l’alter ego de l’autora, ens condueix al llarg de quasi tres hores de teatre intens, ben suportada pels seus companys de repartiment. Confesso aquí i ara que la Nora Navas va ser el que em va decidir escollir aquest espectacle, que tornaré a viure el dia 25, doncs ahir era una prèvia per anar fent salivera.

L’agraïment inicial de la directora li retorno després del que vam veure ahir. Un cop, el mític Lluís Pasqual va fer aquest suggeriment als crítics: “No vagin a veure estrenes, vagin a veure teatre”, recomanant-los espectacles que ja han anat sedimentant, però ells han de veure i parlar mentre els malalts de l’art més viu no en tenim prou, i en aquest cas, faré un doblet per poder buscar altres matisos i altres efectes que n’hi ha molts.

Les imatges del quadern negre són precioses, dignes del millor cinema posat al servei d’un espectacle gran, sobre un text gran.

Tres quaderns més, conformen el paisatge de l’escrptora Anna Wulf. El vermell recull tot el que viu com a membre del Partit, el groc serveix per esbossar una novel.la que ho té tot sobre la vida amorosa de l’autora convertida en la protagonista amb el nom canviat, i el blau que seria una mena de recull de la teràpia que fa amb la “Mare Sucre”. Queda dit que el negre es refereix a la seva experiència a Zimbàbue els anys de la seva joventut.

A mi no m’agraden els entreactes, doncs trenquen el clímax però entenc que cal visitar el sr. Roca o reposar el sucre perdut pel treball de públic que sempre cal fer. Al final, tot baixant cap al Paral.lel, en una nit no gaire freda, tres homes de teatre canvien impressions sobre el que s’ha viscut des de la platea. Nit rodona a manca d’un ressopó que farem cada un pel nostre compte. S’acosten les 12 i els dimecres el metro no perdona. La nit ha passat volant damunt l’escenari del Lliure. Prometo tornar.

 

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 

Doña Rosita la Soltera. Lorca, un valor segur

Va ser l’any 81 que vaig quedar impressionat de veure la Núria Espert com a  Doña Rosita la Soltera, una actriu de 46 anys interpretant una quasi adolescent enamorada del cosí, que la mala intenció dramàtica del poeta granadí, s’endurà cap a Tucumán quan la felicitat semblava total. Durant anys vaig recordar aquella interpretació – segueixo recordant-la – i l’utilitzo per parlar de grans monstres teatrals que poden fer papers que aparentment podrien semblar aliens a la seva edat cronològica.

Quan el TNC la va programar vaig tenir por, reviure els mites pot comportar decepcions i inicialment no vaig incloure el “poema granadino del novecientos, dividido en varios jardines con escenas de canto y baile” en el meu abonament 2013-2014, però alguna cosa en el meu interior em cridava cap a la casa, protagonista habitual dels drames del gran Federico, cap al jardí de les flors que es la vida del Tio – el gran Enric Majó, l’actor que va inspirar Shakespeare per escriure Hamlet i possiblement l’argument definitiu per arreplegar un parell d’entrades a la fila 11 de la sala Massagran, plena de gom a gom, i “arriscar-me” a recordar l’Espert i patir per la Nora, una actriu d’un  nivell indiscutible que ens hauria de fer oblidar la gran diva.

El patiment va durar poc, el repartiment de l’Ollé era una assegurança,  la gran dama de l’escena catalana, la dona de l’eterna joventut, la Carme Elias, i una Mercè Aránega senzillament espectacular, completen un triumvirat que manté el públic amb la boca oberta, primer una mica somrient, després amb resignació i finalment a punt del plor, en un tercer acte dramàtic que t’hauria de deixar sense alè tot i que aquell gran enemic anomenat “hem de riure que la vida ja té prou pena” va estar a punt d’aturar-me el cor.

Permeteu-me fer un apart i preguntar-vos? Com es possible que la desgràcia que explica el professor Martin, el seu drama personal a l’escola on mira de culturitzar uns petits monstres, faci riure la gent?.  “A mi me gustaria entender, pero como no entiendo, me dan ganas de reir” diu l’Ama potser per entendre com és possible riure d’un autèntic drama personal?. I el pitjor de tot es que això passa molt, massa sovint.

La meva més gran sorpresa va ser “tornar a veure l’Espert” en el cos de la Nora Navas, alguns moviments eren iguals, ella no necessita semblar jove – ja ho és – però no vaig poder evitar emocionar-me encara més amb el deix de les paraules i determinats moviments que eren factoria Espert. Molt bé Nora, fixar-te en els grans t’engrandeix i el teu bagatge comença a fer respecte.

Les escenes de “canto y baile” són esplèndides, l’entrada coreografiada de Rosita acompanyant la veu enrogallada de Paco Ibáñez, omple l’escenari de poesia, un escenari que obren per a tots nosaltres tres històrics de la nostra escena: El Majó, l’Aránega i l’Elias amb les paraules musicals del poeta i et tanquen durant una hora i tres quarts sense deixar-te anar  ni tan sols amb “Las Manolas, las que se van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas” .

Lorca és sempre garantia, de música, de drama, de poesia, de vida i de mort, com si volgués explicar la seva trajectòria personal, endeví d’un destí cruel, que els homes dolents, els que tampoc entenien, però que no reien, o al menys, a nosaltres mai no ens faran riure, van decidir aplicar-li.

Molts ja l’heu vist, ja queda poc temps, però potser Doña Rosita decidirà continuar esperant i tornarà a convidar-nos a la seva casa, al seu jardí, i fins i tot ens deixarà tallar algunes roses.