La neta del Senyor Linh. Un text preciós per a un monstre del teatre

Com us podeu imaginar, vaig triar aquest espectacle pel reclam del seu protagonista, pel mite, per l’actor a qui m’agradaria assemblar-me, pel meu referent – de fet tenim una edat semblant i hem coincidit en algun personatge -. La meva dona havia llegit el llibre de Philippe Claudel, el tenim a casa, i vaig llegir-lo d’una tirada. Després de Terra Baixa, l’Homar tornava a controlar tot l’espai escènic, i  fins i tot es desdobla, per donar vida al senyor Bark, i al seu gran amic el senyor Taolai.

El text parla dels refugiats, de la gent que ha de deixar la seva terra – el senyor Linh s’hi aferra duent-la en una bossa de roba – per sobreviure, o per ajudar a viure els qui s’estimen – la seva neta en aquest cas -. També parla de l’estimació, de la solitud, dels que miren de treballar per als altres tot i que no sempre encertin la forma, però sobretot parla de l’amistat en estat pur, l’amistat que apareix en un banc de fusta davant la Fira,  quan més falta fa.

L’Homar és un monstre de l’escena. Ajudat per una projecció i uns sons que produeix ell mateix, crea l’ambient necessari per fer-nos viure en un país “acollidor” lluny de l’autèntica terra. Conèixer el text ha estat una sort. Al teatre s’hi va a treballar i cal anar-hi amb els deures fets per aprofundir molt més en el que l’autor, el director i el protagonista, ens volen exposar. És una delícia veure l’expressió de cara i de mans del més gran. L’escena del somni resulta francament espectacular, i les combinacions de personatges gràcies a la tecnologia, aporten moments realment tendres. L’home vell, el senyor Taolai, el senyor Linh, surt de casa cobert de dolor per trobar una nova vida, una vida que no necessita per ell, però sí, per la seva neta, aquella criatura d’ulls oberts, que no obre la boca per rebre l’aliment, que no plora però que té bona salut segons diu el metge que l’ha visitat.

Guy Cassiers ha dirigit aquest espectacle en diferents països amb diferents actors, diferents llengües, en un projecte europeu de gran volada.

Conèixer el final, ens ajuda a gaudir de tot el text, i em permetéreu que no aixequi la llebre, crec que també vosaltres heu de treballar-vos aquest espectacle. Llegir el llibre prèviament? Això és cosa vostra, a mi m’ha encantat. Si no em fan fora de la sala, encara estaria aplaudint el mite. Ho confesso, no puc viure sense el teatre.

 

Cyrano – i Rosaura -, una nova creació de l’equip Homar

Cyrano és un dels clàssics, un personatge que quasi tothom coneix, un espectacle d’aquells que tornen i tornen, quasi sempre amb brillantor doncs qui s’atreveix amb el poeta espadatxí de nas complex, sap al que s’enfronta i se’n surt amb mestria. Durant anys el Cyrano Flotats va ocupar la nostra memòria RAM, Gerard Depardieu li va posar quilos i al meu criteri, l’Arquillué de la Biblioteca de Catalunya, va aconseguir el premi gros. El Centre Cultural i Recreatiu de Pineda de Mar, ha aconseguit un Cyrano de qualitat molt i molt gran – i són amateurs – però l’Homar, havia de fer una cosa diferent, marca de la casa.

Resulten inevitables, les comparacions amb la Terra Baixa que va compartir amb Pau Miró, pels comentaris que sentíem, pel teaser penjat a la xarxa i alguna cosa hi ha en aquesta creació del Gran. Ara no es tracta de fer tots els papers, es tracta de reduir una mica la guarnició, per donar encara més protagonisme al duet de la bella i la bèstia, si em permeteu l’odiosa comparació.

Cyrano de Bergerac té cinc moments claus, que lògicament calia respectar. La balada d’esgrima, on amenaça de ferir el seu adversari  “us faig saber, volgut senyor, que al darrer vers sereu ferit “, la multidescripció del seu nas amb tots els adjectius possibles,  “divertit: Vós teniu una forma ben pròpia d’estimar els ocells”,  el recitat d’amor sota el balcó de Rosaura, on Christian repeteix les paraules que li canta Cyrano, fins que, incapaç de mantenir el ritme és el mateix poeta que acaba comunicant-se amb l’estimada, “ Jo tinc un cor molt gran; vós l’orella petita. A més, les vostres – paraules – baixen, puntuals a la cita; les meves van amunt, i han de pujar pel dret”,  l’arribada a la guerra de Rosaura per morir al costat del seu estimat – Cyrano que ella creu Christian – i la mort de l’heroi del nas complex, víctima d’una capsa de fusta llençada sobre el seu cap, en braços de l’estimada que acaba d’adonar-se del què ha passat. Cyrano no llegeix la carta de comiat, la recita i això ho explica tot . Espero no haver aixecat la llebre abans d’hora , però en el teatre sempre resulta més interessant el camí que l’arribada. Aquests cinc moments, els resol el gran Homar amb la seva mestria habitual, no li cal saltar gaire, amb quatre tocs de floret i una cadència perfecta del vers, es posa tot el públic a la butxaca.

“ i avui, quan posi els peus al cel, brillarà intensament, molt més que cap estel “

Permeteu-me que destaqui també l’Aina Sánchez, fent una Rosaura preciosa i precisa, demostrant que l’equipació d’esgrima pot dur-se amb elegància suprema, i no calen els grans vestits.

Escenografia que vol destacar l’esgrima i els florets com a paisatge ideal de l’heroi de Rostand, fent costat a la poesia que flueix dels llavis dels protagonistes. Àlex Batllori, Albert Prat i Joan Anguera compleixen perfectament els seus papers, com no podria ser d’altra manera, tot i que personalment, el personatge de Ragueneau  que m’encanta, els queda una mica desdibuixat en un espectacle que vol donar tot el protagonisme a Rosaura i Cyrano, una decisió creativa que és el que es demana als savis del teatre.

Sóc un admirador dels grans actors i sóc un admirador aferrissat de Lluís Homar, i per això m’encanta tot el que fa, buscant nous camins per explorar. Suposo que quan ets a dalt de tot, és el que toca, i aquest Cyrano compleix tots els requisits per omplir butaques i riure’s de la crisi com Cyrano es riu de la seva pròpia misèria. Gràcies Homar, per demostrar que amb 60 anys es pot donar vida a personatges que sempre hem imaginat més joves, als actors grans ens agrada trencar motlles, i sempre va bé disposar de miralls ben lluents.

“Que pacti amb la baixesa? Mai de mai!”

Públic dempeus, als peus del rei Homar. Espectacle que permet repetir i repetir per copsar nous matisos d’un personatge d’ahir, d’avui i de sempre, interpretat per una bèstia teatral.

“Au, va, sigueu bons nois, a veure, qui voldrà ser el primer de la llista? Potser vós? “

 

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies”

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 

Les Noces de Fígaro. Record o descobriment d’un gran espectacle

Deuria ser cap a l’any 70 o 71 que vaig veure aquest espectacle muntat per un director molt avançat, en Ferran Rovira, que anys després em guiaria per aquest món de la interpretació. Sempre hem fet la broma que molts directors professionals “espiaven” el que feia en Ferran i un temps després aquells textos formaven part de la cartellera barcelonina, doncs va passar uns quants cops.

A l’inici del Lliure amb el seu Camí de nit, jo no estava tan enganxat al teatre i possiblement la meva economia tampoc permetia massa alegries, i per això no vaig poder veure el muntatge d’en Fabià Puigserver, amb l’Homar, el Bosch, la Lizaran, la Vilarasau, i tot aquell repartiment que va passar amb lletres d’or als 40 anys d’història del teatre més emblemàtic de l’escena nacional. Per aquest motiu, tenia molt interès en veure’l ara i he hagut d’esperar un mes i mig des que es va estrenar a causa d’impediments físics sortosament superats i per això, el meu comentari us agafarà a la majoria amb els deures fets i l’espectacle ja formarà part del vostre currículum d’espectadors, però no puc deixar d’aportar la meva modesta opinió.

Les noces de Fígaro és un espectacle gran i un gran espectacle. Lluny de les escenografies que deixen amb la boca oberta el personal (els recursos de l’any 89 no eren els d’ara i s’ha mantingut el que va dissenyar en Puigserver), no hi trobem a faltar res doncs l’actuació és perfecta. Parlar de les excel·lències d’actors com en Joan Carreras, la Mónica López o el Manel Barceló amb tantes i tantes hores de vol, ja sembla fora de lloc, o de la Mar Ulldemolins  – està fantàstica – el Marcel Borràs o el Pau Vinyals que ja comencen a ser uns “veterans” sense oblidar l’Albert Pérez i l’Oriol Genís amb la seva solvència habitual i la resta de repartiment que com resulta sempre quan hi ha una bona direcció – Lluís Homar – , està a gran alçada.

Les Noces de Fígaro és un espectacle coral, amb un seguit de trapelleries posades de forma molt intel·ligent, és allò del “obre porta, tanca porta” de gran precisió i de somriure molt més que de riure, que és el que a mi m’agrada. Naturalment gran part del públic riu força, però aquest és un tema que ja he comentat en altres ocasions i no cal insistir-hi. Per al meu gust és el nivell perfecte de comicitat.

És un espectacle per recomanar a tothom, als que els agrada el teatre i als que s’hi volen enganxar, de 2 hores i mitja aproximadament amb l’entreacte per anar a fer una passejada pel vestíbul o un mos ràpid. Si algú us demana consell per “regalar” unes entrades – gran regal tot sigui dit – no dubteu que amb aquest espectacle quedareu com uns senyors.

Qualsevol comentari que pugui afegir serà redundant. Les Noces de Fígaro, com segurament ja heu vist, és un gran espectacle amb un final molt ben trobat. Aplaudiment general com no podia ser d’altra forma.

 

LES BRUIXES DE MILLER al Teatre Grec

 

Comença a ser un sà costum, començar l’estiu amb un vespre teatral a l’amfiteatre grec de Montjuic, un dels pocs teatres que et fa consultar l’opinió del Francesc Mauri o del Tomàs Molina, més que la del Lluís Pasqual – i que ell em perdoni – durant els dies previs  a la funció.

El 2015 va ser un any Miller. Era el seu centenari i jo vaig donar vida al personatge que havia perseguit des de feia anys, Willy Loman, el viatjant somniador que va dur el seu “pare” als altars dels autors teatrals.  La cosa va continuar amb el Panorama des del pont de l’Eduard Fernandez, el Preu del Goya – i no em refereixo a l’entrada – i les Bruixes de Salem, amb la garantia Homar i sota la batuta d’Andrés Lima, el director que va portar el Marat-Sade d’Animalario el 2007 al teatre Tívoli.

Coneixia el text i els motius que van dur Miller a escriure’l, en rebuig a la famosa cacera de bruixes comunistes que va organitzar el senador Mc Carthy – suposo que “compinxat” amb algun ministre de l’interior o algun director d’oficina antifrau – per “salvar” els EEUU de qualsevol amenaça. Imagino que allò de “Dios bendiga a los Estados Unidos de América” no té prou fiabilitat. Dic que coneixia el text però no l’havia vist posat en escena, i lògicament era fàcil escollir espectacle a l’aire lliure per allò de que el Grec al Grec és sempre més Grec.

Vaig coincidir amb l’Homar mirant de deixar el cotxe a la Plaça Margarida Xirgu, no tenia clar si el cartell que permet aparcar fins dues hores després de la funció era vàlid per a l’espectacle del Grec, i sembla que ell tampoc ho tenia clar, però vam arriscar-nos i sense dir-ho ens vam desitjar molta merda per aconseguir evitar multa i grua. Menjar alguna cosa doncs no només de teatre viu l’home – jo creia que sí – i a ocupar localitat, contemplant un escenari en principi prou auster.  El teatre Grec ajuda a demostrar que no sempre fan falta les grans escenografies – vaig pensar – i vaig fer una fotografia  per acompanyar aquest comentari.

L’espectacle comença molt bé, l’Homar ens va situant amb aquella naturalitat seva, aquell ritme de veu que sembla que no faci teatre i que matisant discretament és capaç de fer el que va fer a Terra Baixa, o com fa el Campese de l’Art de la Comèdia, sembla el mateix to,sembla la mateixa cadència, i resulta que veus el personatge que toca, una tècnica o una habilitat reservada als més grans. L’escena de les nenes ballant té el que ha de tenir, no saps massa per on seguirà la història fins que l’entrada del reverend Parris, et situa ben bé enmig del poble, i del que estan vivint aquella gent.

Sempre resulta ingrat destacar uns actors o actrius, sembla que vulguis deixar els altres en desavantatge, però considerant que tots tenim la nostra visió i que el que diré té una importància relativa, vull destacar l’actuació de la Nausicaa Bonnín i l’Anna Moliner, en els papers d’adolescents protagonistes, les que organitzen de veritat “el sarau”. Al seu nivell habitual la Nora Navas, el Carles Martínez, el Canut o la Sansa, el Borja Espinosa, el Miquel Gelabert, la Míriam Alamany que ja no és reina d’Anglaterra, actors i actius de solvència contrastada, donant vida als personatges sota l’atenta mirada del gran Homar que un cop considera que ja ens ha posat dins la història decideix donar vida al “malvat” Danforth – un personatge que sembla sortit de les històries de Harry Potter – i així anar pujant la intensitat del drama. Un drama que, d’altra banda, no té moments d’aquells d’aguantar la respiració, ans al contrari, arriba un punt que el tema agafa un “surrealisme” tal, que alguns espectadors opten per riure.

Aquest no és el text que més m’agrada de Miller, potser el va escriure per venjar-se de la persecució del senador, i crec que li va quedar massa llarg i repetitiu, però un clàssic és un clàssic,i un Miller és un Miller, i si fa temporada, val la pena de viure’l.

Actualment sempre esperem la sorpresa del director, la perspectiva original sobre el que s’ha vist altres cops, però aquest cop no la vaig trobar, i això no és cap crítica, és un simple detall. El muntatge de les parets de fusta, especialment les que es fan estirant d’una corda, et situen perfectament en aquells poblats dels Estats Units, on tot el poble ajuda a construir l’església, fins i tot el personatge conflictiu, que finalment ha decidit formar part de la comunitat.

Després de gairebé tres hores de teatre gran part del públic va aplaudir dempeus.

 

El professor Bernhardi, una classe magistral.

Abans de res he de confessar que m’agraden les històries de metges, serà deformació professional o qualsevol frase feta d’aquestes que tots coneixem i que per això formen part de la “dita” popular. La meva cultura teatral no va informar-me que aquesta història anava de metges, i especialment de metges que van trencar les relacions amb el de dalt, cosa que encara m`hagués interessat més, senzillament era un altra duet Homar-Albertí – un savi, com el mateix Homar el defineix- en un text del mateix autor de la Cacatua verda, un dels meus primers espectacles al Partiquí – aquell recordat Duc de Cadignan – i lògicament no feia falta res més. Entrades a primera fila i a esperar l’estrena.

Més endavant vaig saber coses sobre aquest Professor Bernhardi, un metge director d’un hospital, especialista en medicina interna, a qui bàsicament interessen els malalts molt més que les malalties com a objecte d’estudi – una bona característica necessària per als altres metges – i que decideix barrar el pas al mossèn que ve a donar l’extrema unció a una noia a punt de morir, totalment aliena a aquesta situació,  i que confia en continuar vivint una vida que possiblement ha estat injusta amb ella.

El “sagrat” motiu del doctor, és permetre que la pacient, visqui les darreres hores de la millor forma possible i sap que la visita de l’home gris, anunciarà de forma clara, l’esdeveniment que s’acosta. Possiblement avui dia, poca gent estaria d’acord amb el professor, actualment pensem que la gent té dret a saber que és a punt de morir, per fer-ho de la millor forma possible – obviaré el tema de l’eutanàsia, avui no toca – però als principis del segle XX, quan la gent moria fàcilment per infeccions – permeteu-me que no desvetlli aquí el motiu d’aquesta septicèmia – els finals de la vida es mantenien més en secret, un altre dia ja en parlarem de tot això.

El text de Schnitzler és formidable, no hi sobra res i no tinc autoritat per dir que hi falti alguna cosa, no s’ha de perdre ni un article, i val a dir que els actors – hi ha una actriu en un paper partiquí per no ser acusats de masclisme, suposo –  es posen al servei de les paraules en una dicció tant acadèmica que en alguns moments pot semblar que assisteixes a una conferència, potser del mateix Professor Bernhardi, posem pel cas.

El decorat és senzill en la seva espectacularitat, una gàbia de vidre que no tanca ningú – en un moment determinat hi apareix un piano de cua o una quantitat important de fum – potser per indicar que tota la trama de la història, passa a fora de la “casa dels malalts”. Mobles impecables de rabiosa actualitat, bates blanques – qui es va inventar les bates blanques? les odio – corbates, en un hospital privat que ha de viure de la subvenció del govern – aquí podríem trobar una petita incongruència –  o dels benefactors reials però, “al tanto” amb l’església, que no es toca.  El tema religiós i el tema semita es barregen com passa des de fa anys i panys, però no vull explicar-vos res més, la resta queda pel Bernhardi i els seus “estimats col·legues”. Atents a la conferència.

Bones interpretacions de primers espases de l’escena catalana, amb un esment especial al Pep Cruz – parlar del rei Homar em resulta difícil doncs ho he de fer amb el diccionari a la mà, si no vull quedar-me sense adjectius  i ja he dit que el top ten de l’escena havia estat el motiu principal d’anar al teatre – sense desmerèixer tots els altres companys de repartiment. Ja sé que fa ràbia que parlin bé d’un i no esmentin els altres però les coses van així, i cada un de nosaltres reacciona químicament amb un personatge o altre i aquell ens sembla que és el nostre.

Espectacle recomanable del tot, llàstima que les files de la Sala Massagran siguin tan estretes i el genoll pateix una mica. Feu un entrepanet abans d’entrar, que al descans de 20 minuts s’organitza una cua important a la barra. Actualment el teatre que es fa a casa nostra no ens l’acabem, cosa que es un descans i no cal anar gaire lluny per omplir-te de cultura i picar de mans a l’acabar. Perdoneu, veig que l’Homar acota el cap i els col·legues el segueixen, us deixo que vaig a aplaudir.