Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

 

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

 

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 

La Treva. Un pulitzer – o un butaca – en joc.

Un dels temes de comentari recurrent és el dels reporters a les zones de conflicte. Quina part hi ha d’humanitat, de voler ensenyar la part més dura del món, quina part hi ha de servei o d’heroisme i quina part hi ha d’egoisme personal. Els veus retransmetre o fotografiar i et fan patir, imagines que un cap pervers els ha enviat a jugar-se la vida en pro d’un periodisme d’internacional que resulta molt més valuós que l’atipador periodisme esportiu, per posar un exemple. De cop i volta veus aquell reporter de Palestina , o d’Irak, o d’Afganistan, o de qualsevol racó de l’Àfrica en conflicte permanent i no voldries ser al seu lloc, els mitifiques, molt més que als que dirigeixen taules de tertulians o els que et van repetint les notícies en un canal de bucle informatiu. I quan aquell reporter aventurer – he dit aventurer? – canvia el micròfon de mà i fins i tot el casc protector, per un promter et sents alleugerit. Però un dia et comences a preguntar si realment el reporter ho ha escollit, fins i tot ho ha suplicat, ha demanat ser el primer de la llista per desplaçar-se a la zona de conflicte, com aquells que mantenen el nivell d’adrenalina desafiant muntanyes i parets de glaç o miren de demostrar que realment allò de que l’home podria volar no era cap tonteria.

D’això va la Treva, el text de Donald Margulies, un dramaturg de Brooklin, que Julio Manrique posa damunt l’escenari de la Villarroel amb la seva mestria habitual. Els muntatges de l’Orson Welles català, destil·len modernitat, imaginació i van sempre embolicats d’una música i una il·luminació calculada al mil·límetre. Per ajudar-lo a transmetre emocions, dues parelles de cracks, on destaca la Mima Riera, un dels grans descobriments de la primera Kompanyia – això sona a exèrcit, que voleu que us digui – del Lliure, i que en el seu paper de Mandy assumeix la responsabilitat de dir el que tots hem pensat en alguna ocasió. La gran dama de l’escena és la Sarah Goodwin, la reportera que es juga la vida per mantenir “a tope” el seu nivell d’adrenalina mentre du a terme la tasca imprescindible de finestra al món més cruel del planeta. Està com sempre, fa un personatge creïble que t’acompanya fins el cor de la història, de la mà d’un David Selvas (James Dodd) que ja fa temps que és un gran, ens fan entrar a la història des del primer mig minut. El Ramón Madaula està brillant en el seu paper de l’editor Richard Ehrlich – no esperem menys d’un crack com ell –  i ofereix moments per somriure d’aquells que tan agraden al públic de teatre – jo sóc el rar, ho accepto, i no entenc que es pugui riure quan es tracten determinats temes, però això ja ho parlarem un altre dia -.

Un espectacle teatral s’aguanta damunt tres potes, el text i l’autor, la direcció i el repartiment. Els dos darrers eren garantia total i tot i no conèixer l’autor, no vaig dubtar a perseguir aquests muntatge, que degut a la meva baixa – van posar-me un maluc nou – he hagut de retardar fins el dia de Nadal, però crec que va ser un gran motiu per aixecar-se de la taula, i dur un grup dels 12 familiars més popers a la Villarroel.

No crec que tingueu massa dubtes en escollir aquest espectacle, segur que molts ja l’heu vist, però no us despisteu doncs el 15 de febrer, la Sarah Goodwin torna a agafar l’avió, aquest cop cap a Afganistan. L’Irak, ja serà història, com la pura realitat.

 

A Teatro con Eduardo. Feia temps que no reia tant

Vaig descobrir Eduardo de Filippo amb l’Art de la Comèdia, un dels espectacles punters de la passada temporada i he de dir que em va encantar, per això, vaig estar molt pendent de treure entrades per aquest muntatge del Lluís Pasqual que, per cert, es va fer pregar  força doncs van trigar en decidir l’estructura de l’espai escènic i això al Lliure suposa retocar tota la graderia de la Puigserver amb aquella maquinària màgica de la que tan orgullosos estan. Val a dir que el resultat és molt bo, en la seva teòrica senzillesa – actualment ja no hi ha res senzill als grans teatres de Barcelona – i les sorpreses van apareixent i desapareixent per art de màgia.

L’espectacle que presenta el rei del Lliure el composen dues peces que son senzillament delicioses. A Home i senyor, la lluita dialèctica entre el Bosch i els seus tres companys – Marc Rodriguez, Laura Aubert  i Francesca Piñón – fa petar de riure, tots quatre demostren una bis còmica formidable i el Bosch senzillament “se surt”. Es una cosa senzilla, una companyia de còmics arriba a un poble italià i en un racó de l’hotel – on fins i tot hi cuinen per estalviar – preparen un assaig per millorar l’espectacle de la nit anterior. L’actor principal i director – una figura típica a Itàlia – mira d’arreglar l’escena que fins i tot s’ha retocat per estalviar-se un personatge, discutint contínuament amb un apuntador que li ha sortit rebel.

Si algú m’hagués fet una fotografia – de l’espectacle no està  permès, no sé si del públic també –  ningú pensaria que soc al teatre, potser creurien que miro el meu gag preferit del Polònia.

El primer acte passa volant, i tot seguit entrem al jardí de l’hotel Metropol  on l’il.lusionista Otto Marvuglia farà “desaparèixer la muller jove – Laura Aubert -d’en Calogero Di Spelta – un Ramón Madaula boníssim – que començarà un autèntic malson fins adaptar-s’hi del tot. Aquest seria un resum tipus twitter de La gran il·lusió, el plat fort de l’espectacle de Filippo.

Un text subtil i brillant amb moments musicals que et porten directament a la Itàlia de les pel·lícules, amb uns personatges perfectament dibuixats i interpretats. No pots destacar ningú per damunt dels altres – és el que passa quan la direcció és brillant – tothom treballa al servei d’una comicitat en el seu punt just, tractant-se d’Itàlia diríem que és una comicitat “al dente”. Espectacle imprescindible per a tots els públics, amb música en directe, on un cop més,la Laura Aubert utilitza la seva faceta instrumental. Un escenari ple de taules – les dels actors i actius – i una altra que també sortirà a saludar.