RSS

Category Archives: 2. Filosofia teatral

Pensaments i reflexions sobre el món del teatre.

Preparant la temporada

home13-14catDe vegades les respostes arriben quan menys ho busques i ahir a la tarda vaig obtenir la solució al dubte integral que fa temps m’aclapara – per dir alguna cosa, es clar -. Perquè m’apassiona el teatre? On vaig contraure la malaltia que em fa flairar escena i dirigir-me cap allà sense dubtar-ho? Com es que les dues hores d’assaig m’alliberen de tots els fantasmes? Com és que dalt de l’escenari sento la felicitat més a prop que mai? La resposta és que el teatre és diferent, segueix un camí paral·lel a la vida però té un clima especial, només hi plou quan volem i patim a gust, som feliços fent riure i fent plorar, asseguts a la butaca gaudim d’un drama descarnat…. el teatre ens conforta, va dir ahir el gran Lluís Pascual, i  en un moment de crisi brutal, el Lliure ha aconseguit més públic que mai, ha saltat per damunt d’un ERO sense afectar cap del seus treballadors, i ens ha ajudat a sentir-nos menys sols.

Ahir vam passar la tarda al Lliure de Montjuic, era el dia de l’abonat, el dia dels malalts de teatre –uns més greus que altres -, vam visitar l’edifici màgic, vam sentir l’esperit del Puigserver de la Lizaran, vam retrocedir al 1976 l’any de creació del mític Lliure de Gràcia en les explicacions del Jordi Ferron, que ens va acompanyar en la visita fent-nos gaudir de cada racó, i no només de les sales sinó del cosidor, del lloc on més fàcilment podies trobar el mític Fabià, vam veure els mecanismes màgics que transformen la sala per a sorpresa del públic i fins i tot van quedar-nos a les fosques en un intent de sentir més a prop la inspiració que impregna cada paret d’aquell edifici. L’esperit de la Xirgu és al Romea.

Un cop feta la visita, ràpid a veure de nou els Feréstecs, el gran èxit de la temporada… un Goldonni, un text que no diu res d’especial però que la gràcia sempre està en com es diu, un espectacle sense Arlequino ni Pantalone, però que triomfa gràcies a les brillants interpretacions del que els meus avis en deien una “astracanada”. Com? Que algú encara no l’ha vist? Doncs no patiu que a la propera temporada torna. I precisament per parlar de la propera temporada vam trobar-nos amb el Lluís Pascual, que ens va vendre amb facilitat una temporada original amb espectacles per a tots els gustos, fins i tot teatre en sessió golfa, en francès, en castellà, en euskera, i en català, naturalment. Hi érem força gent, fins i tot algú va quedar-se a les portes veient la presentació per pantalla, i suposo que a causa de l’emoció, en Pasqual va oblidar-se de presentar el que pot ser “l’espectacle” de la temporada, “Els dies feliços” – confiem que sigui un presagi – a càrrec de Samuel Beckett, Sergi Belbel – alliberat de les responsabilitats al TNC – i la mítica Vilarasau. Aquest és el primer espectacle que assenyalo al meu abonament acabat de comprar… la resta cal mirar-la detingudament.SONY DSC

Per arrodonir el cap de setmana de teatre aquest matí he visitat el TNC, no ha estat el mateix, no s’ha respirat el mateix tuf teatral… ha faltat alguna cosa que no tinc ganes d’endevinar.

Arriba l’estiu tot planificant la propera temporada teatral. A més del Somni d’una nit d’estiu que presentarem nosaltres a l’octubre, el paper de públic ansiós, ja el tenim a punt.

Anuncis
 

Etiquetes: , , , , , ,

Una història imaginada

La vetllada prometia, un sopar compartit amb algú especial i un lloc estratègicament triat;  un d’aquells restaurants petits i agradables amb la llum justa, ni poca ni molta, uns plats cuinats amb gust, de fàcil digestió i aparença estètica acurada, un vi escollit amb criteri i servit en copes de vidre agradable i transparent. Tot era perfecte, el gust del cafè encara no s’havia dissipat, la conversa havia estat sucosa, donant ales a la memòria positiva i a la tendresa dels records més escollits, i de cop tot s’havia trencat, la vetllada i alguna cosa més havia saltat pels aires, i encara no ho entenia.SONY DSC

Havia sopat amb el seu millor amic, feia anys, molts anys, potser massa anys que havien compartit la major part d’hores del dia. Jocs d’infant, escola del mateix barri, dissabtes de futbolí i diumenges de xiruca i carmanyola. Junts havien conegut la millor infantesa, la infantesa del joc en comú, havien descobert la natura i les ganes de compartir experiències. Junts, a l’institut, havien començat a despertar el sentiment nacionalista i les ganes de canviar el món. Van aprendre junts a tocar la guitarra, a posar els dits sobre els acords del bandoler, la guitarra, el setè cel i alguna cançó del Jesucrist Superstar. S’havien comprat la trenca a la mateixa botiga i diuen els “macutos” de pell girada exactament com les sabates. Havien cridat les mateixes consignes i havien suat  i panteixat amagats a la porteria d’una escala, fugint de les maleïdes forces de l’ordre.

Fins i tot s’havien enamorat de la mateixa noia, de la Marta que era petita i riallera, que tenia una empenta que feia goig, junts l’havien desitjat i junts havien vist com se l’enduia aquell paio que deia que havia estat al MIL amb el mateix Puig Antich. Havien compartit tota mena d’experiències, havien estudiat Filosofia i lletres a la Central i s’havien demanat consell sobre qualsevol aspecte de la vida. Eren carn i ungla, i avui s’havia trencat tot d’una forma que feia mal. El seu amic l’havia deixat a la taula, això sí, després d’haver pagat l’àpat, però no volia tornar a saber res més d’ell. Com era possible? Si fins i tot tots dos, ara adults i amb família, tenien el mateix càrrec, tots dos eren directors…..

… es clar que el seu amic era Director General d’una Conselleria molt important del Govern i ell era director de teatre.

 
1 comentari

Posted by a 30 Novembre 2012 in 2. Filosofia teatral

 

Teatre, l’art més viu, el més complet dels espectacles.

L’autor escriu el seu pensament, el seu missatge, les seves paraules,  i la seva obra queda en un repòs inquiet tot esperant una presentació en societat que necessitarà el concurs d’altres artistes. El director en farà una lectura pròpia, utilitzarà aquell text per explicar les seves inquietuds per fer arribar al públic un nou missatge que s’afegirà al de l’autor.

De vegades, el projecte del director torna a quedar en repòs esperant la seva oportunitat, esperant una o altra circumstància que permeti la posada en escena, una posada en escena que requereix la participació de més artistes, uns actors i unes actrius que treballaran les idees de l’autor, enriquides per les intencions del director. Aquest treball es, possiblement, una de les parts més importants del procés creatiu, l’assaig del text, del que volem transmetre al públic, els moviments que fixats prèviament, han de donar el ritme escènic i portar al clímax necessari per fer trontollar l’esperit d’un públic que mai no ha de ser passiu.

Aquí comença una nova part, la sacsejada que rep l’espectador, l’emoció transmesa al públic, la tensió acumulada al llarg de l’espectacle que el farà esclatar en aplaudiments com una manifestació catàrtica del que acaba de viure i alhora un agraïment explícit a tots aquells que ho han fet possible.

La tensió del públic afecta d’una forma conscient o inconscient a l’actor, demostra al director si els seus arguments han seguit el camí previst, i finalment dona vida a la creació de l’autor que temps rera temps veurà com la seva obra d’art va seguint un procés inacabable de noves creacions.

Res no pot aturar la creació infinita a partir d’un text. El teatre és etern i l’eternitat ho és tot.

 
 

El teatre amateur, un mal negoci rendible.

D’entrada el títol ens pot resultar inversemblant però si aconseguim llegir-lo amb els ulls tancats ens adonarem ràpidament del seu significat ocult.

Tots els que lluitem dia a dia per dur el teatre a la societat i caminem fora de les vies professionals, sabem que cada cop que aixequem el teló hem assolit un repte múltiple, hem traslladat un text i un treball al nostre públic passant per damunt d’unes mancances econòmiques tant o més espectaculars que el propi fet teatral.

Recordem que molts cops els professionals es queixen de la manca de suport de les institucions i de la poca freqüència d’arribada de les salvadores subvencions, i llavors recordem la situació dels amateurs que ens condueix no per camins pedregosos si no a bord de “pateres” cap a un destí sovint desconegut.

Fer teatre amateur no es un bon negoci i per això no hi ha productors que posin diners al damunt de la taula, en aquest cas potser hauríem de dir de les taules dels escenaris, i sobrevivim amb il·lusió i ganes de fer coses per maquillar la societat sovint demacrada que ens ha tocat viure. Hores robades al son, dies festius de treball, empenta a base d’entrepans mastegats entre bastidors, amanits per la suor del muntatge i els nervis de l’estrena i tot embolicat amb imaginació i sentits oberts per captar qualsevol detall que ens pugui enriquir personalment i col·lectivament. I aquí ve la part primordial de l’acció, el nucli dur que fa funcionar la nostra maquinària, el secret que condueix un fet cultural fins al seu destí, movent-se entre les ànimes dels qui ho volen transmetre, dons el teatre, i encara més, el teatre amateur es un signe del que pot fer un col·lectiu, de la força que destil·la un grup d’individus que han decidit emparar-se darrera de la mateixa idea i de les mateixes intencions. I es en aquest moment quan aquell negoci ruïnós adquireix un valor insospitat, en el moment d’arribar al seu destí, en el moment en que el públic destinatari del nostre treball, s’omple d’idees i desperta els sentits gràcies a la tasca que, aquell col·lectiu, ha volgut oferir-li esperant a canvi un premi en forma d’aplaudiments i de moments de reflexió a partir d’unes idees que s’han presentat en una escenificació, a base de personatges, de fets i de suggeriments.

L’espectacle arriba al seu punt final i l’actor abaixa el cap en una salutació d’agraïment i sent els batecs del moment mentre fugaçment passa pel seu cap la imatge d’un futur que voldria menys incert. La cultura no te preu o no hauria de tenir-ne i el teatre amateur aconsegueix una rendibilitat que despertaria l’enveja de qualsevol consell d’administració.

Textos que cal triar i discutir, repartiment de personatges que s’hauran de treballar en assaigs  interminables que viuran el canvi de dia entre repeticions d’escenes i paraules apuntades des de prop, mobles o decorats confeccionats en hores inicialment etiquetades de lleure, vestits reconvertits màgicament a partir de peces considerades inútils per a la moda del moment, comunicació i anuncis  a base de moure’s amunt i avall amb resultats complexos i nervis per aixecar un teló vell i cansat de molts anys protegint les esperances d’unes persones que s’han volgut associar tenint en comú la passió pel teatre, una dels arts més vives.

Pensar en els motius que van conduir-me a una associació teatral seria complex, però no tinc cap dubte de que algun ésser superior em tenia aquest destí preparat i en un moment determinat del camí, m’ho va deixar a punt, només havia de mirar, agafar aire i entrar-hi amb el peu dret…. i sobretot deixant a un costat el vestit groc que algun malintencionat m’havia donat. Des d’aquell dia, desitjo els carruatges de cavalls a  prop, i escolto  el so dels aplaudiments com la millor música relaxant, busco els focus damunt del meu cap i recordo que no sempre soc el que pugui semblar que soc.

 
2 comentaris

Posted by a 8 Octubre 2012 in 2. Filosofia teatral

 

Etiquetes: , , ,

M’han regalat un bloc!

Jo encara no ho sé, però la meva família m’està preparant un regal molt especial pel meu aniversari: un bloc! Un espai on poder escriure sobre allò que més m’agrada: el teatre.

 

Etiquetes: , ,