Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari

Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski.

Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris.

En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle  – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar.

Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca.

Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna,  “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió.

L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga.

D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot.

I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular.

La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…?

Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc.

Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola.

Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.

P.D. Crec que vaig ser el primer en agafar les entrades. Teniem primera fila centrats, el dia de l’estrena.

(Foto oficial Teatre Lliure)

 

Mare de sucre. Un tractat de veritats que couen

“Soc la Cloe, tinc 27 anys i un desig aquí amagat com un gat sota un cotxe, espantat de sortir. Un desig que, en teoria, jo no tinc. El que tinc, segons el meu diagnòstic, és un retard mental lleuger del 65%. I les noies amb discapacitat intel·lectual no tenim aquest desig. No tenim ganes de follar, ni de fer una família, ni de fer res. Som àngels que volem al costat de la gent normal fent-los sentir coses agradables. Però tot això ho han decidit uns senyors sense retard mental i no han tingut en compte els gats sota els cotxes. No han pensat què fer-ne. Matar-los? Castrar-los?”

Així comença el text de denuncia de la Clàudia Cedó, que ja ens havia deixat descansar prou  del trasbals de  “Una gossa en un descampat” on vam descobrir que les bufetades a temps – al teatre – et poden ajudar a ser millor persona.

A Mare de Sucre, organitza un escenari especial amb actors i actrius especials, que llancen veritats cap a la platea on sembla que “els de la Diputació ho han vist tot”

Els actors i les actrius i molt especialment la Andrea Álvarez, deixen anar tal quantitat de perles que pots tornar a casa amb un collaret. La Cedó fa que ens enamorem d’un repartiment sincer i graciós en molts moments, que donen ganes d’anar a treballar amb ells.

“Diuen que estem en risc d’exclusió i no és veritat, estem exclosos i el risc és quan ens volem incloure”

“Quan ets de sucre no perds, però no jugues mai”

La que fa patir és la Maria Rodriguez, quan penses en el conveni de la social que deu marcar el seu sou i  que li deu plantejar més problemes per arribar a final de mes que per donar suport als habitants del pis tutelat. Algú s’ha plantejat mai els motius que fan que un de màrqueting, per exemple, guanyi més pasta que algú que professionalitza la solidaritat i el servei als altres?.

L’Ivan Benet -el ginecòleg director de la Fundació-, la Maria Rodriguez i la Teresa Urroz, es complementen sense solució de continuïtat amb els habitants del pis tutelat que reivindiquen els seus drets, que tots aquells que volen protegir-los, el que fan es limitar-los. “No volen que tinguem problemes quan en realitat no volen tenir-los ells”. Finalment “el pla de vida” recollirà les seves justes reivindicacions entre els aplaudiments d’una platea totalment entregada.

“Si ho sé, em suïcido abans”

Impressionant l’escena a la discoteca de la Mercè Méndez o el cant de la Judit Pardàs que finalment decideix preguntar-nos directament si “us ha agradat la nostra obra de teatre” per rematar un espectacle bell i sincer on els somriures es barregen amb l’emoció davant d’uns personatges que mostren com es fa un món més just.

Encara hi sou a temps, la mare de sucre us esperarà, amb en Marc, la Cristina i la Consuelu, mentre planten un roure que potser trigarà 80 anys a créixer. “No podem esperar, necessitem els canvis ara”. Si no els trobeu, es que han anat a Port Aventura o a la platja, o potser estan assajant un espectacle per al Dia mundial de la Discapacitat, un dia que “tampoc agrada gaire en Marc Buxaderas” doncs només serveix per recordar totes les coses que no fem bé.

I quan torneu a casa, penseu si amb tanta gent que no és capaç de tenir cura dels seus fills, ens queda algun argument per negar-li la maternitat a la Cloe, que lluitarà per aconseguir tutelar-se ella mateixa i fugir d’una Curatela materna que no la deixarà evolucionar, amb la vella excusa de la protecció.

Un cop més, el teatre ens obre els ulls i per això reaccionem aplaudint.

 

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir. De totes formes, al tanto amb la cunyada, una Mireia Aixalà molt ben posada en el seu paper.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 

Una gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.