“A tots els que som avui, aquí, al teatre. Només un dubte. Vosaltres sou feliços? Feliços de debò? Quina és l’última vegada que heu estat més a prop de ser feliços?”
Així, sense anestèsia, comencen Ella – Maria Rodriguez– i Ell – Miki Esparbé – una hora i mitja de teatre intel·ligent, de la ma del polifacètic Marc Artigau, autor i director del que pot ser la comèdia de l’any, estrenada just abans de les vacances per si fos el cas que escolliu triar una illa deserta com a destinació.
Artigau aporta a la festa un text que sembla fet a mida dels dos intèrprets, una cosa que passa quan la direcció és acurada, i Miki Esparbé, a qui veig per primer cop en directe i Maria Rodríguez, neden feliços enmig d’un text escrit de forma envejable. Un cop vist això, crec que deixo estar la meva pretensió d’escriure teatre.
No és senzill resumir la trama de l’espectacle. Ell i ella coincideixen en un ascensor, ell és un actor que reparteix menjar a domicili quan les audicions no han donat el resultat esperat i ella treballa a la banca – comença per l’ètica i acaba en la real – Un cop passat el primer entrebanc i compartit un parell d’hores dins la caixa, un número de telèfon, o més ben dit, un número entre el número de telèfon, ho farà canviar tot.
Ell i Ella ens expliquen el que va passar i el que hagués pogut passar, la trucada, el pis compartit, el test positiu – no parlem de Covid aquest cop -, la primera, la segona o la tercera vegada que hem estat feliços o que hem tingut por. La trama va amunt i avall sense cap possibilitat de perdre’s, i sentint-te identificat en moltes de les coses que es diuen. De cop i volta m’he adonat que tenia un somriure a la boca des de la primera rèplica, fins i tot abans, quan els protagonistes entren a l’escenari mentre els menys puntuals van ocupant la platea que ha quedat plena del tot.
“Ens vam estimar normal i després ens vam avorrir molt. Només ens avorríem”
En Miki i la Maria estan genials, dominen la situació i fan entrar el públic al seu ascensor, no ens deixen pensar res, el seu diàleg trepidant se’ns emporta fins l’aplaudiment final i després…..tothom quiet a la cadira
Un espectacle d’aquells que resulta fàcil de recomanar, per als habituals i per als novells que encara pensen que això del teatre no està fet per ells. Deixeu de mirar vídeos de tiktok i aneu al teatre. La Villarroel, just a sota del carrer pacificat de Barcelona, és una perfecta opció. I avui, a més a més, ens hem salvat de la operació sortida.
“I qui vindrà a rescatar-nos?
No ho sé. No m’acostumo a quedar tancada en un ascensor”
Quan torneu a casa, si no ho veieu clar, pugeu a peu, sobretot si no us acompanya un repartidor de menjar. I demà, no us perdeu el quadre de Miró Blau II. Ës a París, però el podeu buscar al google.