RSS

Arxiu d'etiquetes: Maria Rodriguez

Mare de sucre. Un tractat de veritats que couen

“Soc la Cloe, tinc 27 anys i un desig aquí amagat com un gat sota un cotxe, espantat de sortir. Un desig que, en teoria, jo no tinc. El que tinc, segons el meu diagnòstic, és un retard mental lleuger del 65%. I les noies amb discapacitat intel·lectual no tenim aquest desig. No tenim ganes de follar, ni de fer una família, ni de fer res. Som àngels que volem al costat de la gent normal fent-los sentir coses agradables. Però tot això ho han decidit uns senyors sense retard mental i no han tingut en compte els gats sota els cotxes. No han pensat què fer-ne. Matar-los? Castrar-los?”

Així comença el text de denuncia de la Clàudia Cedó, que ja ens havia deixat descansar prou  del trasbals de  “Una gossa en un descampat” on vam descobrir que les bufetades a temps – al teatre – et poden ajudar a ser millor persona.

A Mare de Sucre, organitza un escenari especial amb actors i actrius especials, que llancen veritats cap a la platea on sembla que “els de la Diputació ho han vist tot”

Els actors i les actrius i molt especialment la Andrea Álvarez, deixen anar tal quantitat de perles que pots tornar a casa amb un collaret. La Cedó fa que ens enamorem d’un repartiment sincer i graciós en molts moments, que donen ganes d’anar a treballar amb ells.

Diuen que estem en risc d’exclusió i no és veritat, estem exclosos i el risc és quan ens volem incloure

Quan ets de sucre no perds, però no jugues mai”

La que fa patir és la Maria Rodriguez, quan penses en el conveni de la social que deu marcar el seu sou i  que li deu plantejar més problemes per arribar a final de mes que per donar suport als habitants del pis tutelat. Algú s’ha plantejat mai els motius que fan que un de màrqueting, per exemple, guanyi més pasta que algú que professionalitza la solidaritat i el servei als altres?.

L’Ivan Benet -el ginecòleg director de la Fundació-, la Maria Rodriguez i la Teresa Urroz, es complementen sense solució de continuïtat amb els habitants del pis tutelat que reivindiquen els seus drets, que tots aquells que volen protegir-los, el que fan es limitar-los. “No volen que tinguem problemes quan en realitat no volen tenir-los ells”. Finalment “el pla de vida” recollirà les seves justes reivindicacions entre els aplaudiments d’una platea totalment entregada.

“Si ho sé, em suïcido abans”

Impressionant l’escena a la discoteca de la Mercè Méndez o el cant de la Judit Pardàs que finalment decideix preguntar-nos directament si “us ha agradat la nostra obra de teatre” per rematar un espectacle bell i sincer on els somriures es barregen amb l’emoció davant d’uns personatges que mostren com es fa un món més just.

Encara hi sou a temps, la mare de sucre us esperarà, amb en Marc, la Cristina i la Consuelu, mentre planten un roure que potser trigarà 80 anys a créixer. “No podem esperar, necessitem els canvis ara”. Si no els trobeu, es que han anat a Port Aventura o a la platja, o potser estan assajant un espectacle per al Dia mundial de la Discapacitat, un dia que “tampoc agrada gaire en Marc Buxaderas” doncs només serveix per recordar totes les coses que no fem bé.

I quan torneu a casa, penseu si amb tanta gent que no és capaç de tenir cura dels seus fills, ens queda algun argument per negar-li la maternitat a la Cloe, que lluitarà per aconseguir tutelar-se ella mateixa i fugir d’una Curatela materna que no la deixarà evolucionar, amb la vella excusa de la protecció.

Un cop més, el teatre ens obre els ulls i per això reaccionem aplaudint.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Mai 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

 
2 comentaris

Publicat per a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,