RSS

El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, i el  gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La partida d’Escacs un Nobel i un Max

La meva història amb el text de Zweig comença el 2015 quan vaig fer un versió reduïda per teatre d’un text fantàstic de l’escriptor austríac, “Carta d’una desconeguda”. L’experiència va ser tant edificant que remenant en una llibreria vaig descobrir “Novel.la d’escacs”, li vaig fer un cop d’ull i la vaig comprar amb l’idea de fer-ne un muntatge teatral. Un cop llegida no ho vaig veure massa clar, i allà va quedar, entre llibres de teatre sense ser-ho realment,però en bona companyia.  I quina va ser , la meva sorpresa quan veig a la programació del Romea, un muntatge de l’Ivan Morales anomenat “La partida d’Escacs” de Stefan Zweig. Em va faltar temps per agafar entrades amb data d’avui. El reclam Morales ja era important, i si afegim Bosch protagonitzant un monòleg de 70 minuts, no hi havia dubte que es preparava un bon vespre de teatre al Temple del Raval.

“Monomaníac, Segur que en coneixen algun”, si fa no fa com el senyor B, que d’una manera inesperada agafa tot el protagonisme de l’espectacle, precisament quan en Mc Connor es a punt de fer un mal moviment en el seu enfrontament grupal amb Mirco Czentovic, el campió mundial d’escacs, que viatja de Nova York a Buenos Aires, a continuar guanyant diners, movent el peó a alfil o la torre a reina.

Jordi Bosch fa una exhibició de poder, donant vida a tot personatge que apareix per l’escenari, deu perdre un parell de quilos a cada funció, imagino que s’ha menjat un bon plat d’espagueti abans de sortir a escena, o potser és més de ressopó. Era evident que la gent s’aixecaria per retornar a l’actor, una mínima part del que ens ofereix en setanta minuts d’espectacle, i si algú es va impressionar amb el monòleg de mitja hora a  “La Bete”, que es vagi preparant.

Un text escrit per un premi nobel, posat en boca d’un premi Max o butaca o el que calgui,  per l’art d’un director que mai defuig l’originalitat. Ivan Morales ja no es aquell actor de Poblenou, es un animal de teatre en tota regla.

Premis reunits sota l’atempta mirada de la Xirgu, que com tots sabeu, segueix passejant entre bastidors del mític teatre.

Moltes gràcies i bon profit si es que ara mateix esteu reposant forces mentre comenteu l’espectacle viscut.

Ah! que resulta que no tenen ni premi Nobel ni premi Max? Doncs amb l’austríac ja fan tard però amb el català encara hi son a temps.El que no tinc cap dubte es que en son mereixedors.


 
1 comentari

Publicat per a 4 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

PAPUSHKAS: Infancia, exilio y muerte en la Badabadoc

No os sorprenda que me dirija a vosotros en castellano, pues el espectáculo del que os voy a hablar viene de Buenos Aires, de la  Avenida Corrientes, de la mano de los teatristas Melisa Freund y Julio Marticorena.

Papushkas, mi propio kadish, vive unos días en la Sala Badabadoc.

En palabras de la autora o de la protagonista, que tanto da, “Kadish es un rezo de la religión judía, que es una plegaria a los muertos, una plegaria que debe de hacer el hijo varón, y por ello, Melisa no tiene otro remedio que utilizar el teatro para realizar su particular Kadish al papá fallecido el 2017”.

Papushkas es una obra de teatro dentro de la misma obra, la autora propone el proyecto a un actor, amigo de su padre, que de hecho ya le dio vida en un texto anterior titulado “Infancia y Exilio”. Su sencillez es su fuerza, como no puede ser de otra forma. Eso son los rezos, palabras sencillas que pretenden lo máximo, como seguro pretende la autora, que tira de sus mejores vocablos, en honor a quien le dio vida y profesión. Padre autor y actor, hija autora, actora, directora… un todo en uno que demuestra una capacidad dramática digna de todo elogio. El espectáculo vuela ante el público, a quien se avisa que abandone la sala si es demasiado impresionable, en un truco mágico que pretende captar, más si cabe, la atención del respetable. Un drama que te puede permitir una sonrisa en un momento dado, un pequeño respiro al público.

Como buen espectáculo, Papushkas tiene momentos cumbre, uno de ellos al inicio, cuando la protagonista nos relata “el dia más triste del mundo fue…” o cuando debemos lidiar con la información de la subida al poder de Hitler, cuando nos hablan de los SS o de los campos de exterminio. La humanidad está traumatizada por el holocausto, y la respuesta sentimental a cualquier alusión al respecto, se acompañará siempre de un escalofrío.

Julio Marticorena es niño, adulto y mayor.  Grande el momento que juega con un auto de juguete mientras relata la visita de un SS aquella misma tarde. No hacia falta traer a Alterio, Julio era la mejor elección.

Espectáculo muy recomendable, no lo duden, pero si me aceptan un consejo, justo acabar el aplauso deben acudir con urgencia a tomar una cerveza con papas, mientras comentan lo que han vivido.

Que bueno que vinieron a Barcelona. Gracias amigos.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Mili KK Uns textos lamentablement vigents a La Seca

El teatre Verbatim es fa a partir de textos reals, de paraules que els protagonistes veritables de la història, han formulat a preguntes dels que creen l’espectacle. Es un teatre de veritat que té molt de reportatge però en un format que el converteix en espectacle. I Això es el que ofereix la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa

Parlar ara de la Mili? Però si la Mili ja no existeix, si el ministre Trillo, seguidor de Shakespeare i amb problemes de geografia que el feien confondre el Salvador amb Hondures va tenir el seu moment de gloria quan va anunciar la fi del “Servicio Militar Obligatorio”, el mateix que un ministre socialista que el coneixia d’oïdes, el va descriure com una fita de la democràcia…. Seria perquè tot cristo hi havia d’anar? – bé, això no seria ben bé així, però serviria per la descripció – o, com fan tots els ministres de la guerra, per donar “peixet” als portadors de sabres i estrelles, que estiguin contentets i no treguin els tancs a passejar?.

Fa uns dies vaig llegir el llibre de Raül Romeva, “Esperança i llibertat”, i parla d’en  Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat que va ser empresonat per motius polítics i no només religiosos l’any 1971 – l’any que va néixer Romeva – quan encara manava aquell element que encara algú reivindica avui dia.

Preparar-se per la presó, com van fer aquells primers objectors, es el que els va tocar el 2017 als polítics catalans que ara els jutgen – per dir algo, es clar, doncs el càstig ja el tenen des de fa mig miler de dies – i com tantes altres lluites – la igualtat, el dret a vot, la setmana de 40 hores, el feminisme….-  han necessitat del sacrifici d’uns pocs, per beneficiar a uns  molts. La lluita dels objectors en va ser un exemple.

Calia ser valent, tenir les idees molt clares, i donar-se el suport que no els donaria la família – no et posis en problemes era la frase dels que van sobreviure la post-guerra –i ho van fer, i ho van lluitar i ho van patir, i ho van aconseguir, i avui en dia, ja no cal buscar certificats mèdics per aconseguir que et donin “inútil” – potser aquesta va ser la meva petita col.laboració en aquesta lamentable història, suposo que el tema ja deu haver prescrit – certificat que no va acceptar Beúnza, “No em faci un certificat dient que no estic bé mentalment, digui que com que estic perfectament, no vull anar a aprendre a disparar.

I si nos ataca el enemigo y matan a tu madre y violan a tu novia?”

“Pero ustedes hacen eso de invadir, matar madres y violar novias?”

Marc Angelet i Jumon Erra, construeixen un espectacle que va a una velocitat brutal, que recorda la brutalitat d’uns temps que “teòricament” no haurien de tornar. Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix i Alberto Lozano, es posen a les “ordres” d’Angelet, per oferir un espectacle tan brillant com colpidor amb moments d’una brillantor espaterrant. La reunió a Can Serra ja marca territori, però els quadres finals em van semblar una creació digna d’un geni. Utilitzar les imatges amb criteri, al servei del que estàs explicant, combinant el canó actual – i quan dic canó, no penseu malament. Crec que des que no hi ha mili, ja se li diu projector – amb el projector de diapositives dels anys 60 i 70. Els tres actors estan en forma, i no necessiten anar al gimnàs, l’exercici escènic els obliga a mantenir la respiració compassada mentre treuen energia per cada part del cos. L’espectacle comença tranquil, amb la declaració de Beúnza al tribunal militar – dios nos libre – però és un miratge, l’acció trepidant, les paraules passades pel micro, les corredisses amunt i avall del petit espai de que disposen – per assenyalar la constricció de la presó o de la caserna – els crits amb el nivell just, i les mirades a banda i banda, d’un públic que els embolcalla com faria una mare davant l’adversitat de la lluita.

Parlar de la Mili ha estat un clàssic que es va perdent. Cada cop hi ha més participants a les converses de cubata i gintònic, que no ho han viscut, i els que encara quedem, ja ens sentim ridículs  d’explicar batalletes. Potser per això, es un bon moment per treure aquest text, aquest espectacle. Per això, i per les semblances amb una altra lluita contra els jutges – militars o no, que tant li fot –  que confonen la llei amb la justícia.

No vaig poder quedar-me al col.loqui, i em va saber greu, doncs segur que va aportar encara més veritat, a tota la que van desplegar els actors en una hora llarga d’espectacle. Aplaudiment al text, a la direcció, a la interpretació i al que s’explica. El més dur? Una frase final que diu que hi ha països europeus que estan pensant de tornar a implantar el “Servicio militar obligatorio” Perdona?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Orsini. El Liceu al TNC

M’agrada la Victòria – i això que no soc competitiu-, m’agrada el que diu: “Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre… de totes les coses, crec que és la més important”. Doncs això, i a partir d’aquí ja us puc continuar explicant la meva experiència ahir a la Sala Tallers del Nacional, aquella sala on un dia vaig demanar que apaguessin els mòbils just abans d’interpretar Pitarra. La Tallers sempre serà la meva Sala i la d’Àngels a Amèrica.

Potser hauria de concretar que quan parlo de Victòria, em refereixo al personatge que interpreta Miriam Alamany, a l’espectacle que la Companyia Solitària i Xicu Masó, ofereixen aquesta temporada al TNC; Orsini, la bomba del Liceu, d’Aleix Aguilà.  Doncs quedi aclarit.

Jo no ric gaire al teatre, en el millor dels casos somric, però Pol López i Pau Vinyals – en Pol i en Pau, que semblen dos personatges de Cavall Fort – ho van aconseguir. Aquests actors, quan es tracta de comicitat, diuen tant com expressen amb la cara o el silenci, i potser aquest es el motiu de que em facin riure. I  a més a més, l’escena del Nico – Pau Vinyals – interpretant Julio Iglesias en un escenari desmuntat per l’explosió, amb collarets  que envejaria qualsevol Diva de l’òpera, em va resultat esplèndida. He d’aclarir que m’agrada quan canten al teatre, tot i que els musicals no em diuen res, una escena amb algú cantant o fent música en directe, m’afegeix un plus de gaudi de l’espectacle. Això també em passa al cinema; una escena en un bar on algú interpreta una cançó – generalment melancòlica o enigmàtica – em posiciona perfectament a la casella de sortida, i a partir d’aquí…. que segueixi el show. En alguns espectacles que he dirigit, hi han aparegut aquests elements, cada un té les dèries que té.

Seria injust no reconèixer el paper de la Júlia Barceló, que a més és l’actriu fent d’actriu, la Reventós, que no serà mai una anarquista. Com els seus companys de Companyia, utilitza totes les seves arts per mantenir el públic, del Liceu o del Nacional, pendents en tot moment d’ella. Està francament bé.

El trio Solitari, convida la Miriam Alamany a la seva festa, segurs de que algú que considera que el teatre és el més important, és la millor aliada en una “casament bomba”. Els nuvis “s’han arriscat”, però ja sabem que qui no arrisca, no pisca. Escena complicada la de la Victòria des de la platea sense la xarxa que representa l’escenari, i ben resolta per part de l’actriu.

L’horari que va inventar el Belbel, per poder anar a dormir aviat entre setmana, – 20:00 –  permet un mos una mica més reposat als faranduleros de socarrel, tot comentant el que s’ha viscut des de la butaca.

I si teniu gana, us recomano – de fet ho recomana en Nico –  els dàtils fregits amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà.

Alguna cosa no em va agradar? Com es pot dir que “anar de colònies és l’infern”?

Una bona opció de teatre, a la Tallers del Nacional.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

El temps que estiguem junts. El resultat d’un taller de teatre

La interpretació no surt del no res, es el resultat d’un treball intens que es posa al servei d’uns personatges, d’un espectacle que aporti credibilitat i serveixi per oferir un text al públic. El mestre Pasqual va portar Pablo Messiez, actor, autor i director argentí, a treballar amb la Kompanyia, un més de tants encerts que acumula el geni del Lliure, i de tot allò, de deu dies de treball intens, en surt aquest espectacle. Van utilitzar  dos textos sobreposats, el que l’autor anomena “l’amor” interpretat per una parella i “els incontrolables” composat en part per un seguit de monòlegs, que l’interpreten els altres sis personatges. Aquest darrer aspecte ens recorda “Advertència per a embarcacions petites” de Tennesse Williams,  text que també inicialment el formaven monòlegs dels protagonistes i que més tard, es van anar  relligant per composar un espectacle intens i complex en molts moments.

El resultat del treball interpretatiu, la necessitat de cada actor i actriu per dir allò que diuen, representa el rovell de l’ou de l’espectacle on es mostren dues cares de la convivència, del “estar junts” , la parella que reclama parlar i el grup que exigeix silencis. Quina deu ser la millor forma d’estar junts?.

Els que ens dediquem a l’art del teatre, valorem molt aquest espectacle, ens agrada veure els mecanismes que porten a interpretar d’una forma o altra un text, ho considerem una classe magistral, i gaudim imaginant com ho van viure els joves  de la Kompanyia, i ens ve salivera a la boca, i desig de participar-hi.

L’entrada es diferent, i marca força el desenvolupament de l’espectacle – veieu la fotografia, no us dic més – que flueix al llarg d’una hora i 45 minuts, en un espai creat per aquest tipus d’espectacles – l’Espai Lliure – .

El temps que estiguem junts, no es un espectacle clàssic, és un espectacle diferent, amb molts moments esplèndids que van combinant dues situacions en un mateix espai, i tot que al final tens dubtes de si hi ha o no, un significat que se t’escapa, els deu minuts posteriors a l’aplaudiment, amb el comentari a quatre que vam realitzar, va fer créixer l’experiència viscuda.

Si ets de teatre, entendràs que aquest espectacle s’hagi tornat a programar. Era lògic, i possiblement sigui el darrer d’aquesta Kompanyia que poc a poc ha anat demostrant la seva qualitat.

Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol presenten un espectacle jove i fresc, tractant temes profunds com la convivència, possiblement la part millor i pitjor de la vida quotidiana.

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Llach Poeta. “Encara hi ha combat” a la Badabadoc

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca

digueu-li que la vull

però no puc anar a estimar-la

que encara hi ha combat

Els bons textos mai passen de moda, sempre son vigents. Això passa en les grans obres teatrals, els grans guions cinematogràfics, i la poesia. Lluís Llach ha estat sempre un defensor dels poetes, sempre ha considerat que en els pitjors moments socials, els poetes mantenen la llum de l’esperança, grans poetes sovint poc coneguts com Marius Torres a qui reivindicava a cada recital quan presentava “Cançó a Mahalta”, ho va fer també a Verges 2007, en el seu comiat dels escenaris. El que no deia Llach es que també ell ho és un poeta, que també manté la llum de l’esperança en els pitjors moments, i avui, i ahir i encara demà, Catalunya torna a necessitar de la poesia, per seguir esperant “que tinguem sort”.

Per tot el que vivim, i per tot el que ens queda, resulta fonamental la re-estrena de l’espectacle que Joan Berlanga i Albert Flores van crear el 2014 i que després de sembrar bellesa i recollir èxits arreu, va quedar en pausa, esperant tornar quan més falta fes, i això es ara.

Llach poeta es un espectacle íntim i bonic, un espectacle on la música de piano de l’Albert Flores i la veu i l’expressió de Joan Berlanga, et transporten a l’Itaca, a l’infinit de la lluita i l’esperança. Llach poeta es una hora de sensibilitat, mantinguda fins i tot en els moments on s’explica la creació del guió, tal i com el mestre Llach feia als seus concerts, i amb la seva modèstia particular ens mostrava el camí a seguir.

Llach poeta es un espectacle imprescindible per als seguidors de Llach, i seguir a Llach ha estat sempre imprescindible, al menys, pels que ens replantegem cada matí, si el que estem fent és el correcte. Joan Berlanga i Albert Flores ens regalen una hora necessària, un núvol blanc penjat d’alguna branca, molt blanc,  i la Sala La Badabadoc ofereix casa seva per la festa. NO queden gaires dies, però sempre podeu reclamar que tornin.

Com us ho podria dir, per que em fos senzill, i fos veritat……

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,