RSS

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Març 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

El Quadern daurat. Un repte de dramatúrgia superat amb nota

El Quadern daurat és un llibre gruixut (més de 800 pàgines) considerat l’obra mestra de Doris Lessing, una escripotora nascuda a l’Iran ara fa cent anys, que va viure i relatar  l’Àfrica menys glamurosa. Les seves experiències personals són la font d’inspiració  d’un text que Carlota Subirós converteix màgicament en un espectacle teatral. Doris Lessing va militar al Partit i va rebre el Nobel de Literatura 2007. Aquí ho deixo.

Poques vegades podem veure l’escenari de la Puigserver tant ple amb tant poc. Un mobiliari que es mou al ritme que marca l’escena, i una paret mestra que s’obre i es tanca segons necessitats i que recull les belles imatges del “Quadern negre” en una comunió perfecta amb els actors i actrius presencials. (Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Félix Pons, Vanessa Segura.)

La llum i el so protagonitzen gran part de l’espectacle on la Nora Navas, l’alter ego de l’autora, ens condueix al llarg de quasi tres hores de teatre intens, ben suportada pels seus companys de repartiment. Confesso aquí i ara que la Nora Navas va ser el que em va decidir escollir aquest espectacle, que tornaré a viure el dia 25, doncs ahir era una prèvia per anar fent salivera.

L’agraïment inicial de la directora li retorno després del que vam veure ahir. Un cop, el mític Lluís Pasqual va fer aquest suggeriment als crítics: “No vagin a veure estrenes, vagin a veure teatre”, recomanant-los espectacles que ja han anat sedimentant, però ells han de veure i parlar mentre els malalts de l’art més viu no en tenim prou, i en aquest cas, faré un doblet per poder buscar altres matisos i altres efectes que n’hi ha molts.

Les imatges del quadern negre són precioses, dignes del millor cinema posat al servei d’un espectacle gran, sobre un text gran.

Tres quaderns més, conformen el paisatge de l’escrptora Anna Wulf. El vermell recull tot el que viu com a membre del Partit, el groc serveix per esbossar una novel.la que ho té tot sobre la vida amorosa de l’autora convertida en la protagonista amb el nom canviat, i el blau que seria una mena de recull de la teràpia que fa amb la “Mare Sucre”. Queda dit que el negre es refereix a la seva experiència a Zimbàbue els anys de la seva joventut.

A mi no m’agraden els entreactes, doncs trenquen el clímax però entenc que cal visitar el sr. Roca o reposar el sucre perdut pel treball de públic que sempre cal fer. Al final, tot baixant cap al Paral.lel, en una nit no gaire freda, tres homes de teatre canvien impressions sobre el que s’ha viscut des de la platea. Nit rodona a manca d’un ressopó que farem cada un pel nostre compte. S’acosten les 12 i els dimecres el metro no perdona. La nit ha passat volant damunt l’escenari del Lliure. Prometo tornar.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Març 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , ,

Amor mor. La segona part del Greta&Friday al Brossa

El primer que heu de tenir en compte, per dirigir les vostres passes al carrer de Flassaders 40 – un carrer que no coneixia i que he trepitjat força els darrers anys. El teatre em mou – és que no resulta imprescindible haver vist la primera part. No és el mateix, estem d’acord, però l’espectacle de Queralt Riera, en boca de l’Annabel i l’Òscar, té vida pròpia.

L’amor és la més terrible de les morts, doncs quan mor l’amor et vas morint una mica més

Una frase lapidària que possiblement no ha pronunciat mai la Greta Thunberg, tot i ser present al llarg de l’espectacle. Un duel dialèctic en un escenari vuit, com recordant cap on estem duent el planeta amb els nostres plàstics o les nostres llaunes de cervesa.

M’encanta l’Annabel Castan, és una primera dama de l’escena i no té el reconeixement que mereix, però per mi és motiu indiscutible d’escollir un espectacle. Potser per això, no vaig “pillar” el tema de les dues obres connectades. Només vaig veure el cartell i no vaig mirar res més que l’Annabel, que tornava a fer parella amb l’Òscar Muñoz un temps després de que els Stockmann descobrissin el Balneari contaminat.

L’espectacle parla d’ecologia, d’amor, de mort i de vida. Abans de morir cal viure i de vegades la vida no és fàcil. Un espectacle brillant en la seva senzillesa, on les paraules en boca de bons actor i actriu, arriben amb suavitat a les orelles del públic que els envolta. Teatre íntim que penetra al nostre interior sense cap filtre. Una hora on el somriure i el neguit van alternant-se a decisió dels protagonistes. Un bon espectacle com no podia ser d’altra forma. Fins el 15 de març hi passen quatre  Fridays for Future, no deixis passar aquesta oportunitat de salvar-te de tantes cabòries. L’Annabel i l’Òscar confien en tu.

Els aplaudiments finals són la nostra forma de salvar el Planeta. La cultura ho és tot, la resta vindrà sola.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Una història real. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes,el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica: LA VILLAROEL. COMPRAR ENTRADES.

 

 
1 comentari

Publicat per a 12 Desembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Desembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Les coses excepcionals: El teatre, la cervesa, el cafè i 999.997 coses més

Anar al teatre i seure a l’escenari, somriure quan et parlen de suïcidis, esperar que et donin un paper, tenir calor sota els focus, aplaudir quan t’ho demanen, sorprendre’t una i una altra vegada, sortir i anar a fer una birra, cantar en un restaurant, esperar l’autobús i que vingui de seguida, pensar que menjaràs donetes a la biblioteca i que no et veuran, tenir una ampolla de cava a la nevera, tornar del teatre i escriure el que t’ha semblat l’espectacle, ajudar a promocionar un espectacle, tenir un blog de teatre,  parlar bé del Pau Roca i que sigui veritat….

Aquestes són les coses “excepcionals” que fan de la vida la millor opció, que el camí del suïcidi no es contempli, que quan ho veus tot fosc, algú encengui el llum…

D’això va “Coses excepcionals” un altre èxit de la companyia Sixto Paz, amb el Pau Roca com a protagonista… bé, el Pau Roca i els espectadors, que amb més o menys vergonya, miren de posar el seu granet de sorra per demostrar que un espectacle el fan tots els actors i les actrius, siguin els protagonistes o els partiquins.

Pau Roca apareix a la sala carregat de coses excepcionals que reparteix entre el públic que l’envolta per donar-li el seu caliu. Et dona instruccions a seguir i t’explica que “el seu primer contacte amb la mort” va ser amb la del seu gos, l’Indiana, quan va dur-lo a la veterinària que va fer allò que …. en fi, allò que fan els veterinaris quan no saben com sortir-se’n.

“La mare ho va intentar, ho va tornar a intentar, i la llista de coses excepcionals no va poder aturar-ho”. Per què ho va fer d’una forma masculina?

Pau Roca du un vestuari de grans butxaques on posar-se el públic des de la primera rèplica i es mou amunt i avall de la Sala 2 del Club Capitol, demanant coses excepcionals, que fan que la vida valgui la pena… fins i tot assegura que Hristo Stoikov pot ser un bon motiu per abandonar idees suïcides… realment la vida és bonica… i curiosa.

Coses excepcionals es un seguit de sentiments compartits, on el somriure hi té una part principal tot i tractar un dels temes més difícils de compartir. Viure és estimar i voler que els que estimem visquin. Així de senzill i així de complicat.

Una molt bona opció quan obres l’ordinador amb la tarja de crèdit al costat i cliques el rectangle de “comprar entrada”.

M’estic plantejant tornar-hi per veure si em donen un paper.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 29 Novembre 2019 in 1. Crítiques