RSS

Immunitat. El debat pendent

Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.

Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.

Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.

Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.

El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.

La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.

P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Agost 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Quant temps em queda? Riure sense pensar de què estàs rient.

Fa anys es parlava de l’humor negre, d’acudits sobre temes que “no haurien de fer riure”, però els temps canvien i mentre no toquis determinades religions, de la resta està tot permès.

La prova la tenim en la darrera creació de la Marta Buchaca, que després de Rita on ja feia l’aperitiu sobre el tema de la mort, ara t’ho engalta sense anestèsia i t’ofereix una hora i mitja de comèdia espaterrant que provoca aplaudiments a mig espectacle – allò tan habitual al teiatru de tota la vida- i que posa el públic dempeus quan realment queda clar que l’espectacle s’ha acabat, amb la darrera anotació de la llista.

Lluís Villanueva, Marta Bayarri, David Vert i  Betsy Turnez, condueixen el text de forma trepidant, vigilant de pausar mentre el públic riu, a fi de que ningú es perdi ni una sola rèplica. Una comèdia d’abans, escrita ara, durant la pandèmia – quin gran regal a la creativitat, ha fet el puto coronavirus- que podria batre tots els rècords de públic, si el teatre Goya té reservades prou dates. El boca-orella ha de ser espectacular, i ja veus parelles que no han aconseguit entrades junts i hauran d’esperar a la cervesa final per comentar com s’ho han passat de bé.

Qui diu que la gent no va al teatre? El Goya no és precisament petit i ahir no hi cabia ni una agulla – al teatre no se sap que et punxin, com passa a la discoteca- i segur que seguiran així temps i temps. Si tenen data de tancament, ja poden anar reprogramant i que els quatre protagonistes deixin dates a les respectives agendes.

En Pere Armengol, dermatòleg de professió, sap que li queda un mes de vida, i ha fet la clàssica llista del que vol fer abans de morir. Realment algú la fa aquesta llista? O només es tracta d’un recurs de guió, que dona per molt. Si la peli de la Coixet ho plantejava en forma de drama, el text de la Buchaca t’ho presenta en forma de comèdia on no hi ha humor negre, allà només hi ha humor, rialla i aplaudiments a terminis.

L’espectacle no perd ritme en cap moment, però l’escena entre en Pere i la cunyada, resulta propera al clímax. Ahir, en algun moment, els protagonistes van tenir problemes per no riure, i llavors t’adones que son humans. El final de l’espectacle és molt espectacular, valgui la redundància. Aquí ningú mira el rellotge, el temps passa volant.

M’estaré afeccionant a les comèdies? Serà que m’estic fent gran? O es que les comèdies d’ara no són com les d’abans? Aquí ho deixo.

No us explico res, només tingueu en compte que quan sembla que tot s’ha acabat, encara queda rematar el clímax.

Cada cop admiro més els dramaturgs, i cada cop veig més complicat aconseguir escriure un text, tot i que sempre m’ha fet il·lusió. Escollir el tema sembla difícil però si es pot riure de la mort, els camins de la comèdia són infinits.

I diuen que la gent no va al teatre, perquè tots tenen ganes de passar hores als aeroports, on res fa riure…. calla… que tal una comèdia que es digués “I no nos dicen nada, y vamos con niños”. Es pot riure de tot?

P.D. Espectacle per veure, per recomanar, per regalar i per iniciar-se en aquest art tan necessari per la vida saludable.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

28 i mig. Un homenatge i un joc

No puc explicar el motiu pel qual no vaig veure aquesta estrena de la Perla 29 l’any 2013. Ho hauria de mirar al meu diari, el problema es que encara no l’he començat i a la meva edat potser ja no cal. Si que us puc dir que ens vam plantejar anar a París al  Théâtre de la Colline però finalment no va ser possible i a la tercera, al Grec 2022, ho hem aconseguit.

Aquest espectacle beu d’una peli de Fellini, que s’anomena Otto e mezzo i parla d’un director que un cop ha triomfat, té un buit d’inspiració i recorda altres temps…. En paraules de Broggi, “Fellini et fascina i a la vegada penses si t’estàs perdent alguna cosa, però et commou”.

“Series capaç de deixar-ho tot i començar de nou?” Gran pregunta que segur que té moltes respostes matitzades.

Oriol Broggi fa una de les seves “perles” i construeix un homenatge al teatre, al cinema, a les cançons, al circ i a la cultura en general en un espectacle vibrant, de pel·lícula italiana autèntica. Barreja imatges de cinema projectades al fons de l’escenari amb recreacions en directe, convertint el teatre Grec en un aliat impagable. “Un joc, una obra festiva que et fa plorar”.

 La nit de Barcelona, la lluna, la música, el text i el joc escènic , composen un espectacle imprescindible tot i que només el tindrem dos dies. Tornarà? Qui sap.

Alguns actors i actrius repeteixen d’aquella primera experiència però d’altres s’han canviat… ja fa uns anys d’aquella estrena i la vida teatral segueix.

Escenes de muntatges de la Perla que potser reconeixereu, es barregen amb escenes de la mateixa pel·lícula de Federico Fellini, o els personatges en cerca d’autor de Pirandello. El resultat, dues hores llargues d’espectacle que puja al damunt del podi del Grec 2022.

 A l’espectacle, mig en italià i mig en català, brilla de forma coral tota la companyia on fins i tot l’Oriol Broggi trepitja escenari, ell i els regidors de la Perla 29. La música en directe resulta un punt que multiplica l’efecte aconseguit, i al públic no li queda altre remei que acomiadar la companyia dempeus.

Quan vaig mirar la programació del teatre Grec no vaig dubtar, anava sobre segur. Aquest matí, la brigada de l’Ajuntament, encara recollia tota la merda acumulada davant del teatre. L’amfiteatre grec era ple. No era per menys

decideixo ser feliç, obro el pit de l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Al final, les visions. Una obra que es podria dir de moltes maneres

“No sé on sou, ara. No sé què penseu, no sé què sentiu”

Les paraules que l’Àlex – Joan Carreras – dedica als seus amics que “estan morts”, tot i que “ja fa molts anys, d’això. Sí”

Quants cops ens hem plantejat si aquells que no hi són, han desaparegut realment, si ens hem de sentir culpables per si no els vam dir prou cops que els estimàvem, si no els vam abraçar prou, si… si podem pensar que en tenim la culpa de la seva mort…

Temes no resolts que el teatre ens posa davant dels ulls, i en aquest cas, el text de Llàtzer Garcia, que ell mateix dirigeix a la Universitat catalana del teatre amb seu al Poblenou, ens ajuda a pensar-hi un cop més.

Dues cases prop de Girona. Una parella n’ocupa una, que normalment “es llogava per dies o setmanes. La majoria famílies amb criatures… De vegades també grups d’amics”. A l’altra casa hi viu l’Àlex, sempre ocupat en suposades reparacions que més tard descobrirem que tenen un sentit un punt malaltís.

Laia Manzanares – esplèndida – és la Sara, mestra “molt jove” i Joan Marmaneu és Adri, la seva parella que considera que “ser fuster, és el millor ofici del món”. Tots dos viuen amb intensitat la nova relació que han establert amb el seu veí, i en moments determinats de l’obra, donen vida a la Sònia i el Toni, personatges protagonistes que no entren en el repartiment. Xavi Sáez és Marcus, el personatge que torna del passat per posar-nos a tots enmig de la història.

Al final, les visions és un text inquietant en molts moments – com és que hi ha gent que riu? – que multiplica el seu efecte amb una posada en escena àgil i mesurada – dues tarimes es converteixen en casa – fins que cal entrar a l’habitació de sota l’escala, on “Miro l’Àlex. I em pregunta si vull entrar. I entrem.”

La Beckett aporta al Grec 2022 un espectacle brillant en la seva senzillesa, on els silencis aporten molt i on esperes el moment del clima – la finestra – per acabar d’entendre el que va passar.

Bon text dirigit pel mateix autor i bones interpretacions, amb la música del grup Bolondo, un grup que l’Àlex “escoltava fa anys i que no els coneixereu”.

Un bon vespre de teatre, rematat al menjador de la Beckett, i com que soc “personatge” tinc descompte. Tornada a casa comentant l’espectacle, previ a escriure aquest comentari.

Al teatre s’hi va a treballar, i al sortir es remata la feina.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la productora, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.

Atenció…. que comenci la funció!

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Els secundaris esdevenen protagonistes al Maldà

Quan jo era jove, es parlava d’actors principals i actors secundaris. La correcció posterior, va convertir aquests últims, en actors de repartiment que semblava menys pejoratiu. Tants i tants termes que ja no son políticament correctes, com si la forma d’anomenar, canviï el que de veritat hauria de canviar.

“No hi ha papers petits, hi ha actors petits” diu l’Espaguetti –malnom amb que es coneix l’actriu que lluita per aconseguir tres frases i poder-se pagar una habitació – Una gran veritat. Els grans actors i grans actrius poden interpretar un personatge inicialment secundari, i fer pujar el nivell de la història fins a dalt de tot. I no em refereixo a Marlon Brando fent de pare de Superman.

I d’això va la història que ofereixen Els Pirates, ara que ja tenen vint anys, que encara tenen força i no tenen l’ànima morta, que deia aquell i sota la direcció habitual d’Adrià Aubert. Un actor i una actriu de repartiment que malviuen entre vedets i somnis d’un futur millor. Mentre veuen des de bambolines, l’Aladi o la Tina De Jarque i imaginen que la seva empenta els dugui a Madrid.

Fa uns dies us parlava d’un espectacle de la Beckett – L’Altre – on en Cesc Casanovas i l’Alex Ferré feien continus canvis de personatge d’una forma impressionant, doncs com aquells esportistes que cada cop van superant els rècords, Laura Aubert i Bernat Cot, trenquen tots els esquemes. En un escenari que representa el darrera o el costat de l’escenari, entrant i sortint per la porta del vàter o la suposada entrada des del carrer, canvien de vestuari de forma impossible, els personatges marxen per una banda i surten tres metres més enllà totalment canviats de roba i d’actuació. Fregolisme elevat a la 5a potència.

Fa poc que vaig llegir “La avenida de las Ilusiones” de Xavi Barroso, on descriu aquests mateixos temps de Paral.lel, de l’acadèmia del Gordito, del Josep Santpere, dels vodevils, els cuplets i les vedets que, quan comencen i mentre busquen un senyoritu, han d’alternar una mica més del compte. Son els anys anteriors a la guerra, on els rics a més son mala gent, on els pobres ho son molt i només aspiren a tenir il.lusions que sembla que també és una forma de viure. D’il.lusions i de sandvitxos de pollastre o de mortadel.la.

El Maldà, amb el seu recinte de “solera” resulta un escenari ideal per entrar al teatre per la part del darrera, on els focus no tenen funció, i on els actors de repartiment, els secundaris, viuen el seu particular espectacle. Sortir a l’escenari suposa canviar el plany pel somriure, el públic no ha vingut a deprimir-se.

Brillants les escenes on entren i surten d’un suposat escenari, fent les coreografies d’un espectacle de varietés, sense argument.

Visca el Calb i l’Espaguetti, avui són els caps de cartell i el públic els premia com mereixen.

El meu grup de teatre, homenatja sempre aquests actors i actrius gens protagonistes. Es diu El Partiquí *

*partiquí (enciclopèdia.cat) : Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral, etc.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,