RSS

El llarg dinar de Nadal. Precisió i delicadesa

Tot i que ja s’acaben les Festes en majúscula, i encara que hagueu anat a veure els Pastorets, val la pena tancar les celebracions a la taula del Maldà, o potser millor a la taula de la casa nova dels Bayard, una família benestant dels Estats Units, un cop que a Kansas City i St Louis ja no són plenes d’indis.

7 actrius i actors que van creixent, desapareixent i transformant-se en els personatges que composen una família i el seu servei al llarg de 90 anys, fins que la cosina Ermengarde decideix “llegir una estona” i retirar-se. Es tracta d’un espectacle senzill i acurat on el treball d’actor resulta primordial doncs no hi ha ajut extern. El vestuari es pràcticament el mateix tota l’estona, l’atretzzo és damunt la taula i poca cosa més. Totes les armes escèniques van carregades sobre el llenguatge no verbal dels protagonistes. El to de veu va variant al ritme que marca el gest en una precisió de maquinària suïssa, lligant un espectacle que es pot recuperar cada Nadal sense problemes. Per afegir-se als rabadans, als dimonis i els reis, la família Bayard us pot acompanyar cada final-principi d’any, per celebrar les festes que van del tió als reis.

No cal destacar ningú en un espectacle coral de llibre, escrit per Thornton Wilder, amb direcció d’Alberto Díaz i ofert al públic amb la mateixa delicadesa que les minyones paren taula a l’inici de l’obra. El llarg dinar de Nadal passa amb rapidesa en una hora d’espectacle on no hi falta res, ni el merescut aplaudiment dels convidats de la Ruta 40 a la poc a poc envellida casa dels Bayard.

Gran espectacle recomanable sense cap mena de dubte.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 12 gener 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Cyrano – i Rosaura -, una nova creació de l’equip Homar

Cyrano és un dels clàssics, un personatge que quasi tothom coneix, un espectacle d’aquells que tornen i tornen, quasi sempre amb brillantor doncs qui s’atreveix amb el poeta espadatxí de nas complex, sap al que s’enfronta i se’n surt amb mestria. Durant anys el Cyrano Flotats va ocupar la nostra memòria RAM, Gerard Depardieu li va posar quilos i al meu criteri, l’Arquillué de la Biblioteca de Catalunya, va aconseguir el premi gros. El Centre Cultural i Recreatiu de Pineda de Mar, ha aconseguit un Cyrano de qualitat molt i molt gran – i són amateurs – però l’Homar, havia de fer una cosa diferent, marca de la casa.

Resulten inevitables, les comparacions amb la Terra Baixa que va compartir amb Pau Miró, pels comentaris que sentíem, pel teaser penjat a la xarxa i alguna cosa hi ha en aquesta creació del Gran. Ara no es tracta de fer tots els papers, es tracta de reduir una mica la guarnició, per donar encara més protagonisme al duet de la bella i la bèstia, si em permeteu l’odiosa comparació.

Cyrano de Bergerac té cinc moments claus, que lògicament calia respectar. La balada d’esgrima, on amenaça de ferir el seu adversari  “us faig saber, volgut senyor, que al darrer vers sereu ferit “, la multidescripció del seu nas amb tots els adjectius possibles,  “divertit: Vós teniu una forma ben pròpia d’estimar els ocells”,  el recitat d’amor sota el balcó de Rosaura, on Christian repeteix les paraules que li canta Cyrano, fins que, incapaç de mantenir el ritme és el mateix poeta que acaba comunicant-se amb l’estimada, “ Jo tinc un cor molt gran; vós l’orella petita. A més, les vostres – paraules – baixen, puntuals a la cita; les meves van amunt, i han de pujar pel dret”,  l’arribada a la guerra de Rosaura per morir al costat del seu estimat – Cyrano que ella creu Christian – i la mort de l’heroi del nas complex, víctima d’una capsa de fusta llençada sobre el seu cap, en braços de l’estimada que acaba d’adonar-se del què ha passat. Cyrano no llegeix la carta de comiat, la recita i això ho explica tot . Espero no haver aixecat la llebre abans d’hora , però en el teatre sempre resulta més interessant el camí que l’arribada. Aquests cinc moments, els resol el gran Homar amb la seva mestria habitual, no li cal saltar gaire, amb quatre tocs de floret i una cadència perfecta del vers, es posa tot el públic a la butxaca.

“ i avui, quan posi els peus al cel, brillarà intensament, molt més que cap estel

Permeteu-me que destaqui també l’Aina Sánchez, fent una Rosaura preciosa i precisa, demostrant que l’equipació d’esgrima pot dur-se amb elegància suprema, i no calen els grans vestits.

Escenografia que vol destacar l’esgrima i els florets com a paisatge ideal de l’heroi de Rostand, fent costat a la poesia que flueix dels llavis dels protagonistes. Àlex Batllori, Albert Prat i Joan Anguera compleixen perfectament els seus papers, com no podria ser d’altra manera, tot i que personalment, el personatge de Ragueneau  que m’encanta, els queda una mica desdibuixat en un espectacle que vol donar tot el protagonisme a Rosaura i Cyrano, una decisió creativa que és el que es demana als savis del teatre.

Sóc un admirador dels grans actors i sóc un admirador aferrissat de Lluís Homar, i per això m’encanta tot el que fa, buscant nous camins per explorar. Suposo que quan ets a dalt de tot, és el que toca, i aquest Cyrano compleix tots els requisits per omplir butaques i riure’s de la crisi com Cyrano es riu de la seva pròpia misèria. Gràcies Homar, per demostrar que amb 60 anys es pot donar vida a personatges que sempre hem imaginat més joves, als actors grans ens agrada trencar motlles, i sempre va bé disposar de miralls ben lluents.

Que pacti amb la baixesa? Mai de mai!”

Públic dempeus, als peus del rei Homar. Espectacle que permet repetir i repetir per copsar nous matisos d’un personatge d’ahir, d’avui i de sempre, interpretat per una bèstia teatral.

Au, va, sigueu bons nois, a veure, qui voldrà ser el primer de la llista? Potser vós?

 
Deixa un comentari

Posted by a 21 Desembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Himmelweg. La manipulació de la realitat

Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.

En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de  la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.

L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.

La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.

Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.

Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins –  doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.

Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium,  que et fa pensar – bàsic –  i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.

 
Deixa un comentari

Posted by a 1 Desembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Calígula. Derqui té el poder

Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.

Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.

Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui.  El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític el Roberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.

La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.

Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.

En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per  decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.

Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena  i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.

 
Deixa un comentari

Posted by a 17 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

El metge de Lampedusa, teatre necessari

Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes. Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.

Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.

Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.

“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.

Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.

Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.

El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.

Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.

És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”

Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.

 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,