Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

Els ulls de l’etern germà. La calma i la bellesa

Fa 20 anys que La Perla 29 va començar el seu servei a la societat i en fa molts més que el teatre va canviar la vida de les persones. El teatre és un mitjà per veure i per viure i la seva aportació al calat personal resulta insubstituïble.

El teatre parla dels problemes vitals, crida l’atenció sobre les desigualtats, el poder, l’enveja, la revenja, els somnis, ja sigui en clau de comèdia, drama o tragèdia, anar al teatre aporta un suplement de salut física i mental, que deixa a l’alçada del betum l’esport o la dieta mediterrània.

Stefan Zweig no és un autor teatral com entenem normalment i malgrat això els seus textos ens han arribat en altres ocasions de la ma d’actors i actrius, que posen so, als pensaments d’un geni, de l’autor que es considera el més llegit en vida, i que segueix impartint cultura gràcies al seu llegat immens.

Carta d’una desconeguda, Partida d’escacs i ara Els ulls de l’etern germà, porten les paraules carregades de sentit de l’autor austríac que tan brillantment ens va explicar a El món d’ahir l’Europa d’entre guerres.

Oriol Broggi, el net del conegut cirurgià Moisès Broggi, va rebre un llegat cultural que ha volgut compartir amb nosaltres, utilitzant el teatre com arma de construcció massiva. El text de Zweig a l’escenari de la Beckett, va obrir un camí immens de bellesa artística d’aquella que fa pensar, l’ànima de La Perla 29 és un torrent imaginatiu que no decep mai, els seus espectacles tenen com a garantia la marca de la casa, la de la Biblioteca i la seva nau gòtica. El dia que el pressupost permeti canviar les cadires, la Biblioteca farà cim.

Els ulls de l’etern germà és una tesi sobre la justícia, sobre la renuncia a tot el que no és essencial, és una història que podria ser explicada a la vora del foc i que s’escoltaria amb els ulls i les oïdes ben obertes. És un conte, una llegenda, un dilema, com descriu l’espectacle de Broggi.

“Aquesta és la història de Virata, a qui el seu poble enaltia amb els quatre noms de la virtut, però de qui res no hi ha escrit a les cròniques dels sobirans ni als llibres dels savis i la memòria del qual els homes han oblidat”

Una interpretació immensa en la seva senzillesa, dos actors – Òscar Muñoz i Xavier Ripoll -, amb la complicitat de Marc Serra que, aquest cop, no ens pot rebre a l’entrada de la Biblioteca, i que obre l’espectacle i l’acompanya musicalment al llarg de molts minuts bonics i colpidors.

No sé com va anar la seva estrena a la Beckett, però l’escenari natural de la Biblioteca resulta el paisatge perfecte per un espectacle ric en paraules, on el moviment suau i les interpretacions valuoses, demostren la saviesa de Broggi a l’hora de convertir en teatre, la bellesa de la millor literatura.

Només sento que vaig tard, que us explico tot això, quan a l’espectacle li queda poc recorregut.

 

Kiss me Love. Festa enmig de la foscor

“Les coses velles i lletges d’aquest mon, no les vol ningú”, una frase de la Marina – Annabel Castan –  que resulta una declaració d’intencions en un món dominat per les aparences, les comparacions i les lògiques frustracions, on la salut mental del joves està cada cop més en risc.

Un barri trist on la música mira d’obrir una finestra d’aire per continuar vivint. La música en directe de Jorge Cabrera i Ignasi Guasch, donen credibilitat a un nou projecte del mag Tarrasón que converteix missatges en espectacles amb una facilitat envejable.

Les Antonietes tenen un segell personal que sempre ens ha agradat i per això no vam dubtar a acostar-nos al teatre Akadèmia on el propi director, envoltat de molts amics i amigues segons vam veure, observava la seva obra des de la darrera fila – per sort l’Akadèmia no és el Grec ni la Sala Massagran -.

El duet Annabel  Castan – l’Antonieta major – i Pep Ferrer – adoptat a la causa des d’Un dia qualsevol, condueixen la part més textual de l’espectacle amb solvència, Ignasi Guasch (Lenon amb una n – aporta la sensibilitat del personatge que ha patit però que tira endavant tot i les mancances, i Jorge Cabrera carrega amb la part musical i aporta una credibilitat en el personatge que surt de qualsevol mètode. En alguns moments vaig pensar que era un músic incorporat a l’espectacle – no el recordava en altres muntatges – però després vaig entendre que la direcció de Tarrasón l’havia portat a una naturalitat extrema. Qualsevol persona del públic es podria identificar amb el personatge, un germà que ofereix companyia per salvar la pròpia solitud.

Annabel Castan també canta – i el que calgui –  aporta moments brillants marca de la casa i fa un personatge tan real que no sembla teatre. Pep Ferrer acumula hores d’ofici, és un d’aquells actors que sembla que l’han anat a buscar perquè el personatge estava inspirat en ell, i sempre dona la talla. És un clàssic del teatre català.

No sé si havia vist a l’Ignasi Guasch després del seu pas per l’hospital de les Polseres vermelles, possiblement en alguna peli, però el cinema no el recordo mai massa bé – com li passa al mateix personatge del Marcel o Lenon amb una n – potser m’ho hauria d’apuntar a l’agenda. És el paper bonic de l’espectacle, el que fa somriure, el que pot ajudar a treure el millor de cada un.

Un espectacle diferent, amb moments musicals sense ser un musical, en un intent de posar festa enmig de la foscor d’un magatzem on les mandarines miren de sobreviure, esperant l’amo que ha anat a pescar.

Tarrasón dibuixa molt bé els personatges, i això sempre és un bon motiu per seguir-lo. Ell mateix explica que “Kiss me Love” parla del seu pare, com “Un dia qualsevol” ho feia de la seva àvia i que els dos espectacles formen part d’una trilogia que tancarà “Un ocell sobre la pluja”, que parlarà d’ell mateix. Doncs, de moment, ja tenim una feina pendent, i en vindran més. Al teatre s’hi va a treballar i l’Oriol Tarrasón i les Antonietes demanen currículums. Encara que l’Ataulfo els desestimi tots d’entrada, el Lenon amb una n li acabarà robant el cor, la millor sostracció que es pot fer en aquest món de lladres que tenim organitzat.

“Com a director el que més m’interessa de la feina que fem amb Les Antonietes és la possibilitat de fer comprendre al públic que el teatre és un art necessari. Crec que a més d’entretenir, ha de servir perquè la societat expressi els seus conflictes i les seves pors i ajudar-nos a avançar tots junts cap a una vida més equilibrada“

No cal dir res més. Cap a casa a sopar i a rumiar.

 

L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

FitzRoy, Quatre dones al límit. La via de la comèdia

Fer broma a la muntanya seria un pecat si parlessis  amb qualsevol muntanyenc, però el teatre, on tot és mentida, et permet això i molt més. Després de fer broma d’entrevistes de feina o de clients de banc, en Jordi Galceran situa quatre escaladores a la via Iugoslava del Fitz Roy, un cim de la Patagònia, per aconseguir ser la primera cordada de dones que la supera.

Miriam Iscla és la Cati la cap d’expedició, autora de llibres d’autoajuda que ella mateixa qualifica de xorrades, doncs d’alguna cosa s’ha de viure. Anna – Silvia Bel – està casada amb el Sergi, que les va informant des de la base, sobre les previsions meteorològiques. Júlia – Sara Espígul – ha buscat el finançament de l’expedició, els sponsors, que obliguen a aconseguir la fita a més de mostrar els seus productes. Laura – Natàlia Sánchez, és la més jove, però amb un bon currículum d’escalada per poder “alternar” en l’ordre d’ascensió.

Les quatre escaladores han fet ja alguns llargs i estan esperant la “finestra de bon temps” per tirar amunt, mentrestant s’entretenen amb el joc de la frase maleïda, aquella que cal anar repetint i afegint una paraula fins que algú falla.

No sé quin grau de dificultat té la via, si va cap al 8 o el 9, però Sergi Belbel no té cap dificultat per tenir el públic entretingut rient rient sense necessitat de posar-se magnèsia enlloc. El text, còmic de per si, en boca de quatre grans actrius, permet a Belbel complir amb tots aquells que li demanen comèdia per oblidar les penes que tenim.

El text va aportant sorpreses que lògicament no desvetllaré, però en la primera frase maleïda, parlant de l’entrenador del gimnàs, ja us podreu deixar anar sense necessitat de posar-vos l’arnès.

Un espectacle molt complert, totalment recomanable per als amants de la comèdia, que comença amb l’entrenador del gimnàs i acaba amb la trempera del Sergi, el marit al que li coneixerem la veu i poca cosa més.

El gran descobriment és que les dones quan volen passar l’estona, parlen d’homes…. ara resulta que no som tant diferents.

Agafar entrades pel teatre Borràs, et garanteix fer cim.  Si ets amant de la comèdia, no dubtis, i si no ho ets, tampoc, doncs en aquest cas tens assegurada una bona ascensió.