Començo dient que no he llegit la novel.la de Pierre Choderlos de Laclos– Les Liaisons dangereuses – i que no recordo haver vist la pel·lícula de Stephen Frears que tenia a casa en vídeo – recordeu el vídeo? – i per això no tenia gaire clar l’argument del muntatge que Carol López ha portat a la Puigserver per anar tancant temporada.
Originalment, dos ex-amants, la marquesa de Merteuil – Mònica López – i el Bescompte de Valmont – Gonzalo Cunill – mantenen una relació per carta i desitgen empastifar la societat teòricament puritana que els envolta. Merteuil demana a Valmont que sedueixi Cécile – Elena Tarrats – que s’ha de casar amb un home gran que havia rebutjat la marquesa – revenja – mentre que Valmont vol pujar en el rànquing de seductor infatigable – us ho imagineu avui en dia, traient pit d’això? – seduint la virtuosa Tourvel – una destacable Mima Riera – que té el marit fora tal com fan tots els marits tòpics de la història, i que mira de resistir com una autèntica Penélope sense necessitat de teixir res de res.
Volanges, – una Marta Pérez a qui costa veure fora de la comèdia – és la mare vigilant de Cécile, i Rosemode – Eli Iranzo – la tieta de Valmont que posa sota el mateix sostre, caçador i objectiu, tenen un paper més secundari a la història, on el professor d’anglès Danceny – Tom Sturgess – brilla en minuts de glòria que aprofita perfectament. L’escena dels dos jovenets ballant, és de les millors de l’espectacle, frec a frec, amb la que Valmont explica en temps present, la seva conquesta de Tourvel.
No és fàcil adaptar una novel.la, on les cartes hi tenen un paper important. Carol López, les converteix en converses i utilitza poc el poder escenogràfic de la Gran Sala de Montjuic que va inventar un geni, i li dona protagonisme als personatges, que disposen de cadires d’època, d’un divan i d’unes làmpades d’estil rococó, que juntament amb els mirinyacs que duen per damunt la roba les actrius, et porten a la France del XVIII. Considero que és una bona aposta.
L’espectacle té moments brillants i detalls interessants de posada en escena, solucions enginyoses que fugen del realisme més encotillat – les cotilles ja les porten els protagonistes – com ara l’escena del duel a mort entre Valmont i Danceny, cosa que sempre m’atrau.
El regnat de Martel al Lliure ha portat novetats, espectacles que surten del més clàssic, i aquesta proposta de la Carol López, n’és un exemple. El públic surt satisfet, i d’això es tractava.
“Si no podem posar remei al mal, protegim-nos d’ell”
Sortosament, no diu que ens hi afegim. Ja estem prou malament tots plegats.
Els espectacles de La Solitària, el grup que formen Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López, acostumen a tenir força enginy i tiren de talent interpretatiu per convertir-los en espectacles recomanables al cent per cent.
Mal de coraçon agafa com a eix central el patiment de Santa Teresa de Jesús a partir d’una cambrera de bar que prepara un càsting per al personatge de la religiosa més famosa en l’època anterior a Teresa de Calcuta o Teresa Forcades. Un enamorat a qui la parella ha deixat per un altre i un professor borratxo que filosofa entre copa i copa.
Victoria Szpunberg escriu un text força dinàmic que creix en boca de tres intèrprets que saben omplir l’escenari, i sota la direcció d’Andrea Jiménez, converteixen el patiment en festa i les dificultats en motiu de rialla. Les cançons tenen un paper important en l’espectacle que acaba de forma festiva amb un públic entregat que no té pressa per deixar la sala. La feina del personal del TNC resulta més ingrata que la del secretari del jutjat en un desnonament.
Mal de coraçon creix en la seva posada en escena, on l’aigua és protagonista enmig de copes i combinats.
Un bon espectacle, apte per al jovent i per als més addictes a l’art escènic. L’espectacle passa volant, si fa no fa com la seva programació a la Sala Tallers. De fet, ja han marxat.
Vaig veure el muntatge de Mario Gas i família, el 1992. En aquell temps no anàvem gaire al teatre doncs teníem els nens petits, però la proposta ens va semblar prou interessant com per deixar els nens amb els avis i recuperar el temps perdut. Aquell espectacle em va impressionar, ho tenia tot. No hi havia dubte del que volia explicar l’autor, les il·lusions de la gent acomodada que pensen en disfressar-se, en jugar, les noies que semblen idèntiques i que resulten tant diferents, l’Europa d’entreguerres…. i els somnis que desapareixen en quan la lletera cau per terra. El pas del temps implacable i el neguit de no haver aconseguit deixar petjada en el teu trajecte vital. Aquella esquerda a la paret que apareixia al segon acte – 20 anys després del primer, on tot és festa i xerinola – la vaig mitificar i l’he recordada sempre. En aquells temps no eren tan habituals els canvis radicals d’escenari – ara tot és diferent – i l’esquerda dels Conway, la vida trencada i els darrers intents de mantenir l’estatus, feien del segon acte, un clímax a mig espectacle. Crec que allà vaig conèixer un dels pesos pesants del nostre teatre, en Jordi Boixaderas. Quan el veia després en algun repartiment deia “surt el Sr. Beevers”.
El 2011, al meu grup de teatre, buscant un espectacle per aixecar, vam escollir el text de J.B. Priestley, però ens faltava l’actriu jove, la Carol, i el projecte va quedar al calaix, i vam fer Els Justos, un espectacle que ens va donar moltes alegries. Finalment, el 2014, teníem la Carol i un Robin de garanties, i el vam tirar endavant. Jo era l’Ernest Beevers, era el Jordi Boixaderas, i aquest paper l’he recordat sempre. Al primer i tercer acte – el dia de l’aniversari de la Kay – duia una perruca i em movia com el jove que ja no era, i la meva sogra no em va conèixer, al final del primer acte va preguntar a la meva dona “el Carles no surt?”. El Sr. Beevers sempre estarà entre els meus papers – me’ls estimo tots, però … – més mítics.
Per tot això, no em podia deixar perdre el muntatge de l’Àngel Llàcer, l’home incansable que toca totes les tecles i que converteix en èxit qualsevol projecte. Una companya del grup em va dir si seria un musical, doncs darrerament s’hi ha dedicat força, però no, no ho es, tot i que un piano presideix l’escena i la majoria del repartiment hi toca alguna tecla – aquí no es tracta de tocar totes les tecles, sinó de que tots en toquin, i ja perdonareu el joc de paraules -.
Llàcer aprofita el poder de la Sala Gran per posar-nos davant dels ulls una escenografia plena de sorpreses. Entres a la sala i l’escenari es buit… com?, si jo he vist imatges per televisió i es veu una habitació enorme, amb molts quadres a les parets…. Doncs les aparences enganyen, ja ho hauríeu de saber, es comença a moure el terra, i vas obrint els ulls intentant parpellejar una mica a fi de que no se t’assequin. Ha començat l’espectacle.
La Màrcia Cisteró fa de Carulla, i diu aquella frase brutal “ja he perdut el costum de ser feliç”. El personatge de la sra Conway és el pal de paller que mira de fer veure que res no ha canviat i que l’únic que importa es que “tornem a estar junts”. Un gran paper de dona gran per a una bona actriu.
El personatge entendridor, l’Alan, el germà que senzillament és una bona persona, el clava en Biel Duran. No amagaré que soc del seu club de fans, però està genial. I aprofito per parlar dels canvis d’escenari, doncs passen vint anys al davant dels nostres ulls, en una creació sublim d’un director acostumat al gran espectacle. Kay, ajudada per un grup de regidores i regidors, va canviant d’aspecte, mentre el sostre baixa, les parets pugen, i l’espai tancat de l’habitació comença a confondre’s amb tot un univers desendreçat, com ha passat amb la família protagonista. Al teatre s’hi va a treballar, i res no és balder.
El segon acte té un moment que fa rumiar sobre el sentit del que veus. Beevers, ric en diners i en mala llet, està demostrant el seu menyspreu cap a tota aquella família que vint anys enrere havia volgut conèixer, i just parlar de la germana petita, interpreta una peça al piano, entre llum que s’envermelleix i fum que ocupa l’estança, en una escena dantesca, i diu allò de “la petita Carol… valia més ella que tots vosaltres junts” . Hauré de seguir treballant.
La tornada al tercer acte, als vint anys de la Kay – Bàrbara Roig – , és encara més sorprenent que l’anterior. Un sensacional Biel Duran fa de mestre de cerimònies, d’il·lusionista, mentre anem sentint indicacions als regidors sobre el que cal anar fent i com retornar la Kay al seu aspecte anterior. Aquest canvi em va semblar una creació, hagués aplaudit en aquell moment, però vaig esperar fins al final, com pertoca al bon espectador.
I diuen que la gent no va al teatre. La Sala Massagran era plena, i a més a més, hi havia un grup important d’estudiants amb els seus mestres motivats, demostrant que l’ensenyament ha evolucionat molt des que jo anava al col·legi. Crec que em vaig precipitar, havia d’haver esperat uns anys.
El temps i els Conway és un gran espectacle, un clàssic que permet visions diferents segons la personalitat de cada director o directora, i això el converteix en una garantia. El teatre té aquestes coses, no cal patir per les filtracions – spoilers, en diuen ara – encara que sàpigues el final, vius l’espectacle amb tota la intensitat.
Júlia Bonjoch és la guapa Hazel i també toca el piano, Júlia Truyol fa una Joan molt especial, amb canvi important vint anys després – La Truyol sempre està bé – Carles Roig és Robin, el nen malcriat, Roser Vilajosana és la peita Carol, l’alegria que no podia durar, Ferran Vilajosana fa de Boixaderas – el meu paper – i toca el piano tal com us deia, Mar Ulldemolins és Madge, la germana gran, el personatge lorquià que la vida maltracta, i Albert Triola és en Gerald, l’amic de la família que “avui, al segon acte, ve com el seu advocat”. Tots estan bé, tots segueixen les indicacions del director per assolir el resultat esperat, un espectacle d’èxit que omple un teatre molt gran.
Només vair trobar a faltar una frase de la Sra Conway al tercer acte, que sempre ens feia molta gràcia quan la vam muntar nosaltres, i la sentíem entre cametes: “Gerald, qualsevol diria que intentes flirtejar amb mi”, – la nostra estimada Teresa Guillamón, deia “filtrejar”, i que Joan Sellent va traduir com “ Gerald, Que se m’està insinuant, potser?”, però el muntatge final la va deixar fora.
Ovació i cap a casa a sopar, pensant que has tingut més sort que tota aquella família i que tens la sort d’apassionar-te amb el teatre.
Me’n van parlar molt bé quan el van estrenar el 2021 en forma de “Trilogia del lament” amb tres espectacles escrits per Jordi Oriol i dirigits per Xavier Albertí, que representaven tres visions diferents de Hamlet, la Tempestat i Macbeth, amb els títols: “La caiguda de l’ac, l’Empestat i la Mala dicció” però no em va ser possible veure-ho i per això no vaig dubtar aquesta temporada, i ahir érem a primera fila de Gràcia però no de Mònaco sinó de Barcelona.
La mala dicció és un text espaterrant, possiblement escrit durant el confinament, que tant va esmolar la inspiració dels artistes. Dramaturgs fent novel·les, músics cantant als terrats, sopranos oferint òpera en bata i espardenyes, o poetes del segle XXI imitant Shakespeare. No puc confirmar que Jordi Oriol escrivís aquest text en aquells dies d’in Faust – a l’infern – record, però al text de la Mala dicció s’esmenten boques tapades i mascaretes en algunes de les inversemblants rimes que “lluites per no perdre” com fan sempre els guerrers i competidors (gent que lluita d’esquena).
El programa que calia descarregar d’un Codi q erre que erre (ha vingut per quedar-se ) tal com era moda en aquells Dies degel i testosdiu:
Som sota els efectes d’un encanteri, encegats pel capital –istme actual entre el de dalt i el de baix, entre el bé i el mal– que ens ofereix el poder i la il·lusió de llibertat. Dominats i eternament insatisfets, abusem del poder i excedim d’autoritat creant crims innombrables que han dut el món al límit del col·lapse. Destruït el món natural, ens queda el del llenguatge. Ens ha caigut una maledicció per haver portat la mà a l’addicció. Una al·legoria sobre el poder de la paraula i el deliri de la imaginació.
Dons sí, la paraula és poderosa, aguditza oïdes i desferma rialles i anys a venir, els joglars parlaran de que homes i dones asseguts en pendent, reien amb la sang que representa Macbeth. Potser és que la bogeria del rei, nascuda dels anuncis – sempre publicitat enmig – de les bruixes i alimentada per l’ambi-ció (multiplicada per dos) de la reina, resulta encomanadissa.
La mala dicció és una exhibició de talent artístic en tot l’espectre teatral. Text, direcció i interpretació, uns setanta minuts in-creïbles del tot. Jordi Oriol, Paula Malia i Carles Pedragosa ho donen tot, tot i tot com el pare d’aquella nena que parlava d’assegurances en un món on l’únic segur és que el bon teatre i les bones maneres son el camí cap al Para Dís.
Els musicals, així en general, no m’interessen massa, però considerant que els escenaris m’atrauen molt, de tant en tant clico entrades per aquest gènere de teatre.
Fa un any, vam assistir a la darrera funció de “Cantando bajo la lluvia”, era l’aniversari de la Montse i tenia la peli d’en Gene Kelly mitificada. Ens va agradar i per això i pel fet que després de cinc temporades s’acomiada la Jaula de las Locas, vaig repetir regal d’aniversari i ahir tornàvem al Tívoli entre autocars vinguts d’arreu de Catalunya, plens de gent amb força vida viscuda, que volien passar una bona estona, i a fe que ho van aconseguir. Ivan Labanda és un primer espasa del teatre musical, canta, balla i té aquella gràcia natural que ja el va fer ser protagonista en una d’aquelles noves vides de El Molino. Ell i l’Àngel Llàcer que a més és el director, s’alternen en el paper principal, un Zaza que resulta un caramel per a un actor que li sap treure suc. Diu el text, canta, es mou amb gràcia i improvisa que és el que sempre han fet les vedettes que se saben centre de totes les mirades. Interacciona amb el públic – ahir va treure petroli del grup de Sant Pere de Ribes que amb la seva alcaldessa i el regidor de cultura al capdavant, havien aterrat al teatre del carrer Casp.
La Jaula de las Locas és un musical divertit, alegre i que, en aquests moments, està molt treballat i encara les seves darreres funcions amb una alegria encomanadissa. No cal buscar grans missatges, cal estar decidit a passar una estona agradable, a riure i a aplaudir espontàniament o per prescripció/imposició des de l’escenari. Resulta inevitable veure en Ivan Labanda, la direcció de Llàcer i fins i tot resulta senzill imaginar-lo a ell mateix en el paper. Si els vols veure els dos, cal anar-hi dos cops, però això ja seria vici. Al principi, Llàcer era Zaza i Labanda era Georges, ara, el paper de la parella el fa Armando Pita – molt bo també – i resulta obligatori destacar l’actuació de Ricky Mata com a “Jacob”, un altre personatge deliciós.
A veure si resultarà que, tal com m’està passant amb les comèdies, m’estic afeccionant als musicals. Sembla que la paraula espectacle, combina perfectament amb interès personal. A la meva dona li agraden els musicals, i com que jo m’ocupo de la programació i miro d’estar al dia de les propostes, no puc oblidar els musicals i tenir-los presents especialment si representen un regal d’aniversari.
El teatre té aquestes coses, crea addicció. Sortosament no s’han inventat centres de desintoxicació teatral.
No em refereixo a que hi hagi molts actors i actrius damunt l’escenari com en un quadre de la Passió o un cor d’una òpera, em refereixo a la quantitat de veritats que es diuen en el text premiat de Cristina Morales i que Alberto San Juan, un dels directors més motivats amb els conflictes socials del nostre temps, porta a l’escenari de la Puigserver.
“Escribir en lectura fàcil, es muy difícil” La gran frase d’Ángeles, el personatge que interpreta Anna Marchessi, la guionista i actriu que controla una paràlisi cerebral que l’acompanya des del primer dia de vida. El personatge que vol escriure una novel.la amb whatsapp, que viu en un pis tutelat amb les seves cosines i que decideix no declarar davant la jutgessa, si no es recullen les seves paraules en modus “Lectura fàcil”.
San Juan posa damunt l’escenari dos actors – Marcos Mayo i Pablo Sánchez – i dues actrius – Desiree Cascales i Anna Marchessi – que porten damunt les espatlles l’etiqueta de “diversitat funcional” aquesta mena de terme que utilitzem per mirar de no ser pejoratius, per ser políticament correctes – un oxímoron – i que brillen en una actuació que va merèixer una ovació tipus Liceu. Tenen ofici i punt.
Estefania de los Santos – Una Nati molt autèntica – Carlota Gaviño – en el doble paper de Marga i de psicòloga – i Pilar Gomez –Patri, fantàstica en l’escena de la declaració, preocupada per que no la treguin del seu pis – completen el repartiment d’aquest espectacle que ahir van gaudir força espectadors de franja jove, els que encara poden fer canvis radicals en aquesta societat que ens enganya i empresona.
El monòleg de Desiree Cascales sobre el seu camí fins a la judicatura, resulta impressionant. Comences llegint el text que surt al seu darrera per facilitar la comprensió als que ens costa entendre el que diu, i finalment et dediques a escoltar i a mirar-la i t’adones que poc a poc vas guanyant capacitat de comprensió. Inevitablement, s’endú una ovació a destemps, sense esperar el final de l’espectacle. De fet, el públic té tantes ganes d’aplaudir, que ho fa en determinats moments de l’obra, i quan Ángeles diu que van fer un viatge cap a la Llibertat, el públic esclata, adonant-se ràpidament que encara queda la rèplica final.
“Podria hablar durante horas, de las humillaciones que he sufrido desde que era una niña”, una frase que podria resumir la vida de tantes persones que formen part del dia a dia.
Resulta inevitable admirar el treball d’uns actors i actrius que ens semblen diferents, no normatius que diríem ara, quan realment la norma pot ser l’excepció, i potser el que considerem normal, no ho és gens, doncs classificar o posar etiquetes, sempre ha estat una feina poc valorada, o sigui que millor dedicar-se a altres funcions.
Molts cops hem dit que el teatre és mentida per posar-nos les veritats davant els ulls, en aquest cas, la veritat surt així, tal com raja, i el públic gaudeix d’un espectacle tràgic i còmic a la vegada, i, de camí a casa, reflexiona sobre la feina que ens queda, per mirar de convertir aquest món en una versió millorada. Només dues setmanes de funcions i ara, a esperar que torni.
El públic va gaudir, individual i col·lectivament. Tots els que no han pogut veure aquest espectacle estan en risc d’exclusió.
Paisatge teatral 