RSS

Ovelles. La comèdia perfecta

Al menys ho és per mi, que soc poc amic dels “enredos” de portes que s’obren i es tanquen o del riure de la caiguda i el plat de nata. A mi em fan riure poques coses però la ironia és el millor camí per portar-m’hi. Així doncs, he de dir que Carmen Marfà i Yago Alonso construeixen un espectacle rodó al meu entendre.

Ovelles té gràcia des que apareix l’Albert Triola, que es passa 15 minuts llegint i fent glops de vi mentre el públic mira d’aclarir quina es la seva butaca – mai he entès que hi hagi persones a qui els costi tant localitzar el seu lloc si no està ocupat per uns despistats – o xerra amb el conegut que ha decidit anar al teatre el mateix dia que tu – com deia la Nuri a Terra Baixa, els de casa sempre xerren – . Ovelles dobla l’humor quan es representa que quan es llegeix i d’això en tenen la culpa tres protagonistes molt ben posats, a més d’en Triola, la Sara Espígul i en Biel Duran,- un actor que està poc aprofitat – tres germans que acaben d’heretar un ramat d’ovelles a un poble perdut de Terol on no hi ha ni llum ni aigua corrent, tot i que hi tenen un pou – poca broma -.

Ovelles és un text on no hi sobra res, on les interpretacions resulten autèntiques i naturals. Els tres germans et condueixen per les seves vides amb facilitat i et sembla que estàs observant una escena real que et fa riure tot i mostrar el que mostren. Fracàs professional o de parella, germans que malgrat tot s’estimen i possibilitats reduïdes de reconduir una herència d’un tiet mig desconegut, una herència enverinada d’aquelles de de tant en tant n’hem sentit a parlar, i que més valdria rebutjar.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau tenen una vida normal si és que la normalitat existeix, però la felicitat els ha passat de llarg fins que una herència……. no canvia res, i tot continua igual.

Les comèdies no provoquen que el públic es posi dempeus, però considerant el que em van fer riure a mi, i a l’espectador del meu darrera que reia sorollosament – realment calia fer tant soroll? – ara penso que no vam estar a l’alçada, es a dir que acabaré aquesta crònica dret.

Recomanable del tot i per a tothom. I com a postdata, ara penso que el darrer cop que vaig veure en Triola al Poliorama no era un arquitecte amb somnis de guionista, era Èdip, llançant-se al mar, en un dels millors espectacles que he viscut.

A veure quan triguen els grups amateurs a posar en escena aquest espectacle. Suposo que està editat. Ho pots petar en Mostres i Concursos. Llàstima que ja soc massa gran i no em donaran paper.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Començar. Noia coneix noi a la Villarroel

“Si ho has de fer, que no sigui a Montcada i Reixach” i  el públic esclata en una rialla, tot i que el que “ha de fer” no hauria de fer cap gràcia, però la cosa va així.

Començar es un text de David Elridge servit a la Villaroel per Pau Carrió, que n’ha fet la traducció, l’adaptació i la direcció, i ha escollit dos valors segurs – David Verdaguer i Mar Ulldemolins – per permetre al públic riure sota la mascareta. Es una festa a casa d’ella, quan ja no hi queda ningú més que ell, que ha decidit rebutjar el taxi per poder prendre la darrera cervesa. Tot sembla casual però més tard veurem que les casualitats no existeixen.

L’espectacle ofereix als protagonistes silencis que diuen molt i que mantenen el públic atent, mirant a banda i banda de l’escenari per no perdre’s cap de les expressions que ens ofereixen. Al llarg d’una hora i mitja llarga – segons es calculin els silencis – el públic veu a venir el que passarà o el que no passarà, doncs fins la rèplica final – de fet fins el gest final d’en Dani – no s’aclareix el final de la història.

Començar va de solituds, de coses perdudes, d’èxits que no aporten felicitat i de fracassos que semblen no deixar-te sortir del pou i per aquells miracles del teatre, tots aquests problemes dels personatges, provoquen el riure del públic, doncs al final, tot depèn de la forma d’explicar-los. Es clar que, parlar de que la teva  iaia  té facebook o twitter sembla un bon camí.

Començar és un espectacle molt recomanable per als que volen riure i que, com tants cops passa en el teatre, un cop vas al fons de la qüestió t’adones que la realitat té molt poca cosa de comèdia i llavors, el teatre ja ha fet la seva funció. Possiblement per això, la meva iaia, del teatre en deia “fer funció”.

Les comèdies m’atrauen menys que els drames però una part essencial del teatre és la interpretació i en aquest cas, l’aplaudiment final ho descobreix tot. I quan et demanin consell sobre quines entrades  agafar, la proposta d’en Pau Carrió et dona tranquil·litat i èxit, que tampoc és poca cosa.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

  • ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
  • Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
  • ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
  • No, allí no vive nadies
  • ¿Entonces?
  • Solamente es el caballo que va y viene
  • No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
  • Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

La Gavina de Rigola, amb permís de Txèkhov

“Que trist que és l’amor no correspost” Sortosament, el nostre amor pel teatre ens correspon, ajudant-nos a pensar i a ser més lliures. Lliures com els muntatges d’un director genial que anava per Robert De Niro i que un patufet repartint globus davant del Pokin’s,  va conduir fins la direcció i la dramatúrgia.

Aquest cop Rigola no s’amaga darrera les seves genialitats i dona la cara damunt l’escenari, previ avís de que “ell no és actor”, en una reescriptura del text del metge rus, on Irina Nikolàievna és Chantal, Konstantín es diu Eudald, Nina és la Mel, Sorin és Xavi, Maixa és Roser o Trigorin el mateix Rigola.

“Escenografia senzilla, perquè no hi ha pasta”, les explicacions dels actors que trenquen la quarta paret des del principi, fan entrar el públic en un espectacle dins de l’espectacle, i el posen en la tessitura de decidir què està passant realment o què és text de Txèkhov.

L’espectacle utilitza el suport d’una pantalla on igual es projecten imatges en directe com et transporten al llac protagonista del text original, aquell llac darrera d’un escenari on les actrius han d’enviar emocions al públic o potser és el públic el que les ha de viure pel seu compte.

L’espectacle de Rigola va dels grans temes de la humanitat, l’amor i el teatre, la consecució de l’èxit o el somni d’arribar a tastar-lo, l’amor entre dues generacions separades en quasi tot i també en la forma d’expressar-se, el text escrit o les paraules pronunciades a mitja veu.

Rigola s’erigeix protagonista d’un espectacle que parla del teatre, i de l’amor, i especialment de l’amor al teatre més que del teatre de l’amor.

Interpretacions brillants en la seva naturalitat de veterans i novells en un combinat perfecte per agafar energia.

No sé si és un espectacle per a tots els públics, però l’homenatge al públic hi és des del primer moment, quan Xavi, reclama la seva intervenció després de la primera rèplica. Allò ja marca territori, un territori Rigola que no poden deixar escapar els amants del teatre de risc.

“La importància del to” la marquen uns micròfons que ajuden sense dissimular, a oferir pensaments i sentiments emocionants sense cap ajuda externa. Res és superflu en el teatre de Rigola, i naturalment aquesta Gavina no és una excepció. Ja buscarem un altre dia per confirmar la regla.

Aplaudiment, i agraïment a parts iguals al director esdevingut dramaturg. Llarga vida al rei.

 
1 comentari

Publicat per a 15 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Miseria. Si les ha gustado, hablen de nosotros

Pues vamos allá. Saliendo de la Sala Fènix, y de camino al metro, pienso si realmente se puede reír en un monologo…

  • Pues claro, hombre, ¿no has visto nunca el Club de la Comedia?
  • Me refiero a un monologo que habla de suicidio
  • Ah, en ese caso quizá se trata del Club de la Tragedia
  • Vamos a dejarlo en el Club de la Miseria, la miseria que nos sigue, que se deposita en nuestra piel, en nuestros huesos, en nuestra alma, en nuestro corazón… un corazón que “un día me explotó”

Si necesitais una justificación sobre si se puede reír hablando de la muerte, os dejo este pensamiento “Vivir duele más que morir” o sea que ya lo tenemos, ya tiene Felipe Cabezas la excusa para lanzar sobre nuestras cabezas, una hora de sentimientos, de socarronería, de miradas perversas, en una exhibición de alguien que domina la máscara y la comedia del arte como nadie..

El espectáculo es una muestra de interpretación con cambios constantes de registros del actor que dirige la Sala del Raval, a quien Queralt Riera ofrece un texto que fluye por todos los poros del protagonista. Miseria habla de eso, de la parte menos amable del mundo, del poder corrompido, de los buitres y de las gaviotas – como la del maestro Chejov-  de quienes terminan fuera de casa por una denuncia de la vecina, que no entiende que alquiles tu piso a turistas para poder pagar la hipoteca.

“El día de mi muerte salí a correr…” un inicio que no presagia nada bueno, aunque el protagonista te permite sonreír incluso de forma sonora, para no mandarte a casa con demasiado mal rollo. El teatro debe de hacer pensar, y Miseria lo consigue mientras luchas por no hundirte en ella.

Buen espectáculo del Grec post pandémico. Tu pones la mascarilla y la Fènix pone el resto. A la salida, imprescindible un bar para comentar lo que has vivido sobre la muerte, que afortunadamente duele menos que determinadas vidas.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 1 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,