RSS

Yerma. La dosi de Lorca necessària per anar vivint

Per cuinar Garcia Lorca no fan falta gaires ingredients. Un terra aspre, sovint de sorra segons la peça, un vestuari blanc per anar trampejant la calor dels pobles andalusos i una dicció musical per part dels intèrprets que agraeixen al poeta, la possibilitat de parlar per boca seva.

Juan Carlos Martel, utilitza les possibilitats immenses del llegat de Puigserver i posa el públic repartit al voltant de l’escenari, per estar més a prop del drama rural que implica l’absència de fills per una dona. “La mujer de campo que no da hijos es inútil como un manojo de espinos”.

El quadre de sorra, envoltat per la passarel·la quadrada, tanca un escenari més centrat que presenta la zona púbica femenina, potser protegida o tancada per una cortina que en determinats moments de l’obra s’interposa entre els protagonistes i el públic. En el teatre actual, els significats passen sovint per damunt de la comoditat del públic, que hi farem, al teatre hem vingut a treballar i treballar cansa, que deia Cesare Pavese.

Us imagineu veure Lorca des de la darrera fila del Grec? Ni en els pitjors malsons. Lorca és un autor de proximitat, un autor que seria apte per a una lectura dramatitzada on només el text en boca dels actors i actrius, t’ho ha de donar tot. Es clar que, si afegim escenificació, ja ho podem embolicar de regal i repartir-ho a l’entrada de la sala.

La Yerma de Martel és un bon espectacle, autèntic i bonic en molts moments, amanit per un so en directe a base de veu i petits instruments o cops de bastó, posats amb gràcia acompanyant un text meravellós.

 Lorca va morir als 38 anys i ens va deixar el que ens va deixar. Us imagineu un Lorca de 80 anys? Potser no parlaríem tant de Shakespeare o de Txèkhov. Lorca és la joia d’aquesta España que tan es posen a la boca, els hereus dels qui el van matar. Com aquell nen malcriat que trenca el regal valuós, per demostrar el seu poder.

María Hervás està molt bé, ja em disculparà si en algun moment de l’espectacle vaig fer l’exercici d’imaginar una Núria Espert jove, interpretant aquell personatge – imaginar la Xirgu em resulta impossible, doncs no la vaig veure actuar mai -, Joan Amargós és un Juan molt creïble – com sempre –  Yolanda Sey – la muchacha –  Isabel Rocatti – la vieja – i Camila Viyuela – una Maria perfecta – estan molt inspirades. Menció especial a  Bàrbara Mestranza i David Menéndez que fan un ball de la hembra y el macho realment estètic, malgrat la instal·lació microfònica al descobert quan es treuen la roba.

La dosi de Lorca necessària ja la porto, però igual que passa amb les vacunes, cal fer recordatoris per mantenir ben endins la màgia, el duende, de fer bellesa amb el drama.

“Cómo no me voy a quejar cuando te veo a ti  y a las otras mujeres llenas por dentro de flores, y viéndome yo inútil en medio de tanta hermosura”

Lorca sigue vivo.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

La Meravellosa Família Hardwicke. Riure amb Txèkhov

Començaré per dir que no coneixia Christopher Durang, l’autor del text que David Selvas presenta a la Villarroel, no sé si per la meva poca afecció a les comèdies o per que els meus coneixements de teatre encara tenen molt recorregut per millorar. A la promoció de l’espectacle, Selvas  explica que es tracta d’un autor que treballa el teatre amb intel·ligència i sarcasme, que els seus personatges van al límit, una mica passats de voltes i que utilitza el sentit de l’humor amb mestria. I això és la Meravellosa Família Hardwicke, un espectacle que fa somriure (o riure segons les característiques de qui ocupa la butaca) des del primer moment i on Albert Ribalta agafa la batuta i no la deixa fins l’esclat final del públic. Vànya, germà de Sònia i de Masha (us sonen els noms?) està esplèndid, cap gest resulta balder, és un espectacle dins de l’espectacle, ja el tinc nominat en l’apartat de millor actor de comèdia amb molts vots d’avantatge i totes les escenes on participa – la majoria – t’obliguen a estar pendent d’ell. No vull dir amb això, que la resta del repartiment no estigui bé, doncs la Casandra que crea Lide Uranga resulta un regal afegit per al públic que busca riure mentre aprèn coses. Paula Jornet fa una Nina (un altre nom que us sonarà) deliciosa, una aspirant a actriu que mitifica la diva famosa (La Gavina en tota regla). La seva actuació, posa música damunt l’escenari (no literalment, es clar) així com el personatge al límit que fa l’Alejandro Bordanove, un Spike que vol ser actor, narcisista fins a l’infinit, teòrica parella de la Masha (Marta Pérez), la germana famosa que “paga les factures de la Casa” on viuen els dos germans, Vanya i Sonia, una Carme Pla que inicia l’obra i que costa de reconèixer al principi.

El llac que es veu des de la casa, l’hort dels cirerers, el pas del temps, el dol per una vida que no t’agrada, o el record del que va ser i que ja no es: “Abans llepàvem els segells, escrivíem cartes” diu Vànya en un monòleg deliciós, després de que no s’hagi entès massa el text teatral que està escrivint, nova al·lusió a la Gavina, un text que planteja la diferència entre el teatre de tota la vida i les noves formes d’escriptura no canònica.

Una comèdia molt ben escrita, molt ben dirigida i molt ben interpretada, unes butaques còmodes i una colla de bars per anar a fer un mos i una cervesa, mentre comentes tots els detalls del teatre de Txèkhov en versió Monty Python.

Suposo que tots els que l’heu vist, l’heu recomanat. Jo ja vaig tard doncs queden poques funcions.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

El Papa. Una delícia interpretativa

No és que el tema de l’Església i els seus líders sigui una cosa que em motivi especialment, però quan es tracta de teatre i de dos pesos pesants de l’escena catalana, la cosa canvia. No vull dir que “cedeixi” vull dir que “canvio”.

Lluís Soler i Xavier Boada donen vida a Ratzinger i Bergoglio en una creació del dramaturg Anthony McCarten, que imagina el que va passar entre tots dos a Castel Gandolfo, quan el Papa Benet XVI decideix jubilar-se i donar pas al seu successor, per buscar un tomb a l’Empresa.

Segur que en aquesta sorprenent decisió, – el Papa ho és fins que el seu Cap el crida – hi van tenir molt a veure els casos d’abusos detectats a l’Església, així com la poca popularitat del pontífex nascut a Baviera, que va decidir fer un pas al costat i dedicar-se a la vida interior.

Lluís Soler i Xavier Boada claven els personatges, des del primer minut només veus a Benet i a Francesc, l’un més conservador i l’altre més al costat dels pobres, com sempre s’ha dit que va fer el seu inspirador. Això és el millor que es pot dir d’un actor, que no el veus.

L’escenari buit, amb les arcades inferiors i superiors, l’escala, les rajoles, la taula i els bancs blancs, et posen en situació des que entres a la sala, amb 15 minuts de temps per anar-te ambientant. Quan la veu avisa que tanquis el mòbil i la foscor dona pas a la projecció – la cúpula del Vaticà en una nit de pluja intensa – ja no necessites res més. Ets a Roma, i et poses en situació d’aclarir els motius que conduiran el Papa, a deixar la seva feina.

Després d’una primera escena on Soler va marcant territori mentre menja sopa i mira un capítol de Rex, la projecció ens porta a Argentina, possiblement a la província de Córdoba, on el bisbe Bergoglio fa un sermó de comiat, doncs també ha decidit fer un pas al costat i deixar les seves funcions eclesiàstiques i dedicar-se a les coses més petites de la vida, en una residència per a capellans jubilats.

Com que ja sabem com va acabar la història, podem anar gaudint de cada paraula, de cada pensament expressat pels dos protagonistes, gaudint de cada gest, de cada moviment, de com s’interpreta un personatge i de com l’actor ha desaparegut fins la salutació final.

Potser heu vist la pel·lícula de Fernando Meirelles, amb guió – lògicament – del mateix Anthony McCarten, The Twuo Popes, amb Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, doncs és el mateix, però aquest cop en viu i en directe, com fa sempre el teatre. Una visió diferent de la mateixa història.

Bona direcció de Guido Torlonia, director artístic del Akadèmia, de qui crec que no havia vist cap altre espectacle i correctes actuacions dels tres personatges menys protagonistes – Núria Farrús, Míriam Lladó i Marc Treserras – . Un bon espectacle, sense cap mena de dubte,  fàcil de recomanar als no iniciats i als que ja professen la religió de Talia. Una hora i quaranta minuts per gaudir del teatre de proximitat, amb una excel·lent posada en escena i unes interpretacions de Butaca.

                     “La confessió neteja el pecador, però no ajuda la víctima

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Celebraré mi muerte. El gran tema de viure i morir amb dignitat

“Si no podía ayudarla a vivir, podía ayudarla a morir”

Es deia Carmen, va entrar al Servei d’Urgències d’un hospital, amb càncer de colon terminal, hipotensió, hemorràgia digestiva i molt dolor. No tenia sortida, només li quedava patir. El cirurgià de guàrdia era el Dr. Marcos Hourmann, natural d’Argentina i que vivia i treballava a Catalunya des que el seu pare va entrar a viure a una residència, amb greus afectacions per un ictus. El seu pare ja no hi era.

Carmen va demanar al seu metge, al professional que l’atenia, que l’ajudés a morir, no volia patir més ni volia veure patir la seva filla. Inicialment, el metge, provà de sedar-la però allò no va funcionar del tot, era una agonia que no conduïa enlloc, i al cap d’unes hores, la pacient i la filla li demanen al metge que “actuï de forma definitiva”. El metge pren la decisió més fàcil – ajudar la seva pacient – i més difícil –saltar-se el protocol- i ho fa tant convençut, que deixa registrat a la història clínica, la injecció de Clorur de potassi que acaba de forma immediata amb el patiment de la seva pacient. Gràcies per la seva humanitat, doctor

Saltar-se les normes per ajudar una pacient, és una de les coses que més humanitzen un professional de la salut, tot i que la societat hipòcrita on vivim, ho consideri mal fet, i la justícia – horror – ho titlli de delicte. L’Hospital es va cobrir les espatlles, va denunciar el seu professional – aquell que ajudava la gent i donava qualitat a la institució – i el va acomiadar.

El Dr. Hourmann i la seva família han de marxar a Anglaterra, on rebran la fatal telefonada que li comunica el judici i la petició de 10 anys de presó i la seva inhabilitació com a metge, per haver ajudat una pacient. “La ley, bla bla bla…”

Algú truca a The Sun, que publica tota la seva història i això li fa perdre la feina al seu nou país d’acollida. Tenia antecedents.

Finalment, el cas no va arribar a judici. Un acord amb la fiscalia va rebaixar la petició a un any de condemna, sense inhabilitació com a metge i aquí va quedar tot. No entra a la presó però enceta els antecedents penals.

Aquest és el resum d’una història que el mateix Dr. Hourman, Alberto Sanjuan i Victor Morilla, porten al teatre Goya per anar alternant amb La Trena, un altre espectacle que ens recorda el món en què vivim i en què morim. Les explicacions del Dr. Hourman es combinen amb imatges reals que tenen a veure amb el cas, en una mena de reportatge que no té altra finalitat que fer-nos pensar en com vivim, en com volem morir, i en qui ens pot ajudar en tot plegat. Sis persones del públic, assegudes damunt l’escenari, representen el jurat popular que mai va intervenir, i que al final escriuen en un paper, la seva opinió-veredicte personal, un cop escoltats els arguments del Dr. Hourmann. Aquests escrits són comentats posteriorment pel protagonista, que ens ofereix la seva particular idea de passar els darrers set dies de la seva vida, en cas de que en un moment determinat s’ho hagués de plantejar. En aquest moment, regala uns minuts de somriure i felicitat a un públic que atentament ha escoltat aquesta gran història que és real. Ahir, a més a més, vam tenir un col·loqui final, després del llarg aplaudiment de la sala, al que s’havia viscut.

Si t’agrada viure, pensa com t’agradaria morir.

Personalment li vaig fer una recomanació: “Si et torna a passar una situació igual, fes el mateix però no ho deixis escrit a la història, i no ho dic només per tu, si no pels teus pacients futurs que et necessitaran.”

Sortosament, la llei d’Eutanàsia ja camina a casa nostra.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Paraiso Perdido. Revelar-se contra el poder

Un poema èpic, escrit per John Milton l’any 1667, ens dona peu a tractar en escena, d’una banda el que perdem (el cel per a Satan o el Paradís per Adam i Eva) quan ens revelem contra el poder (Deu en aquest cas), i de l’altra, l’ofici de l’actor.

Vist així, semblaria un adoctrinament per evitar que el poderós perdi els seus privilegis, sota l’amenaça de perdre tu, molt més que ell, però el teatre sempre té moltes lectures i si partim de la frase que ens acull a l’entrar a la sala “El hombre creó a Dios, y Dios creó al Diablo y el Diablo creó al actor” ja veiem que podrem anar per uns camins molt més interessants.

Cristina Plazas és un diable que retreu a Deu tota la seva actuació, emparant-se en la relació que han mantingut sempre – el diable es considera fill de Deu – un Déu irònic i perdonavides, interpretat per Pere Arquillué, que regala els moments de riure al públic i així permetre’ls descansar de tant en tant de tanta èpica.

No resulta senzill entrar en l’espectacle, o potser hauria de dir que costa seguir-lo, però el conflicte entre poder i rebel·lió sura per damunt de qualsevol altra circumstància. Això ja ho tenim.

Adam i Eva, interpretats per Rubén de Eguia i Lucia Juarez, donen un tomb a les escenes inicials. La seva entrada com a Neandertals o similar, aporten una credibilitat molt gran, fins que passen a una nova caracterització, gens còmoda per ells, però convincent per al públic.

Elena Tarrats i Laura Font, comencen vigilant les portes de l’infern i protagonitzen l’espai sonor de forma original i destacable.

Paraiso perdido no és un espectacle fàcil, però deixa molt clar el tema que posa davant dels nostres ulls i a partir d’aquí, ja ho anireu treballant.

Helena Tornero i Andrés Lima s’han encarregat de posar damunt l’escenari, el text de Milton, i han fet bona feina.

És un espectacle per a tots els públics? Possiblement no ho és, però si tu ets la persona indicada per agafar entrades, només ho pots valorar un cop l’hagis vist. Aquest és el gran tema del teatre.

Ovació llarga a un gran treball escènic. Això sí que és indubtable.

Encara no he entès els motius de començar, només ahir, a les 22 hores. Ens hem acostumat a començar més aviat i sorprenentment, també ahir va entrar públic tard…. vici? Ja ho plantejarem en un altre espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Octubre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Orgull. “Cortesia i severitat

Comencem dient que el monòleg que Fiódor Dostoievski va escriure com a relat i que Ramon Vila, Oriol Broggi i Andreu Benito han adaptat al teatre, és espectacular. Explicava Broggi a l’assaig obert de dilluns, que feia temps que volia fer alguna cosa amb l’Andreu Benito, l’actor madur que tothom busca segons vaig sentir ara fa uns anys a un invent que es deia “Els oficis del Teatre”, una sèrie de sessions al Lliure, per conèixer de primera mà, tota la feina que permet aixecar espectacles. L’Andreu Benito, és un actor molt especial, sense gaires floritures aconsegueix donar vida a personatges completament diferents, gràcies al seu ritme de llenguatge i les seves petites gestualitats que semblen calculades al mil·límetre. A l’inici de l’espectacle veus el Benito i al cap d’un moment només ets capaç de veure el personatge, el Benito s’ha fet fonedís.

L’any 2012, amb el meu grup de teatre, vaig donar vida a un personatge que també havia interpretat l’Andreu Benito, tot i que jo no l’havia vist. Era en John, d’Una Ciutat Brillant de Conor McPherson. Va ser un personatge complex, exigent, i que em va donar molt com actor, en mols moments em semblava viure prop dels que es dediquen a aquest ofici, i permeteu-me que deixi anar una miqueta l’ego i digui que aquest John em va donar el primer premi d’actor al XXXIXè premi Ciutat de Terrassa, i ens va obrir les portes a una sala professional, La Cate de Figueres, que no programava companyies amateurs. Sempre que veig el Benito, penso, tu i jo hem compartit personatge, i possiblement per això li tinc una devoció especial.

Però tornem a Dostoievski i a la nau gòtica de la Biblioteca, a una escenografia senzilla – si és que hi ha escenografies senzilles en aquest marc incomparable – amb una butaca antiga que sembla còmoda i una taula rodona a uns quants metres, per poder fer un glop d’aigua o eixugar-se la cara, més o menys a mitja funció.

Benito va relatant la seva història, a partir d’un fet que podem explicar doncs és l’inici de l’espectacle. La seva muller ha mort. Ell, un escanyapobres que viu de l’empenyorament d’objectes per part dels més desafavorits, coneix una client amb una vida tant dura, que el casament amb un home francament més gran, li obre les portes a una suposada llibertat.

Diu el personatge que és “un mestre en parlar amb silencis”, l’actuació del Benito, els combina d’una forma envejable amb les paraules, cada una d’elles amb el to precís, un exercici d’alquímia que converteix una novel.la curta del mestre rus – si és que parlant de Dostoievski és pot utilitzar el terme curt, com apunta Broggi – en un espectacle que et deixa bocabadat. Darrerament, l’escena catalana ha tingut muntatges en forma de monòleg que et porten directament al firmament del teatre. En aquest aspecte, el de l’escena, a casa nostra estem molt ben servits. Visca el teatre, i visca els clàssics, però els de veritat, els que no tenen res a veure amb la pilota.

Orgull, publicat com Manyaga en la traducció de Miquel Cabal. Un relat fantàstic de Fiódor Dostoievski.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Octubre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,