RSS

TRAVY, un Pla genial al Jardí

La família Pla es posa a les ordres del petit de la casa esdevingut líder per encàrrec “d’un teatre important que ens dona carta blanca”, per fer teatre dins del teatre. Un fundador de Comediants i una creadora del Circ Cric tenien tots els números per crear un clan de “joglars” que decideixen explicar la seva història.

La primera sorpresa la vaig donar jo a la meva dona quan li vaig proposar d’anar a veure un espectacle que tenia a veure amb el circ, un dels pocs espectacles que em posa nerviós, però la tirada de l’Oriol Pla era superior a tots els dubtes i neguits que em podien aclaparar, imaginant una platea amb gent rient tota l’estona. Els que em llegiu sabeu que en el moment de més hilaritat somric, i em costa acceptar aquelles rialles inevitables en espectacles dramàtics. Doncs sí, em vaig arriscar i ho vaig pagar, doncs a la segona fila del Teatre Jardí, cap a la butaca 11 hi havia una persona que cridava més que riure. Sembla que algú li va dir que la cosa faria riure i a partir de la primera rèplica ja no va parar. Realment cal riure fent soroll? Diuen que la tos despista els actors i les actrius, doncs la “carcajada” exagerada i fora de temps, molesta molt més que un mòbil il.luminat quan es fa el fosc i estaves badant.

I posats a criticar, diré que a primera fila, a la butaca 13, una persona que per edat deu dur la tercera dosi de Pfizzer, anava sense mascareta possiblement per celebrar que al costat hi tenia algú que no era de la seva bombolla.

Però tornem a l’escenari i a la genialitat d’un espectacle ple d’humor intel.ligent…

 – Has llegit Shakespeare?

– Si, en diagonal –  

… d’humor negre i de gestualitat brillantment calculada en un grup que assegura que “assajar és de covards”

El monòleg gestual de l‘Oriol a l’inici de l’espectacle sembla sortit d’una barreja de Tricicle i Rubianes, una exhibició de taules que després serviran d’escenografia, on s´hi pot fer una truita o un enterrament. Tenen els moviments tant calculats, que l’Oriol ensopega de la mateixa manera al aixecar-se del tamboret quan repeteixen les escenes per necessitats del guió.

Travy és un espectacle sentimental, bonic i graciós, tot i que no cal plorar ni riure escandalosament, per respecte a la companyia i a la resta de públic.

Tinc molt clar que l’havia de veure a l’Espai Lliure en comptes de al Teatre Jardí, doncs TRAVY és un espectacle de proximitat… però si em queixo, algú em dirà allò de  “haber pedido muerte”

Cremarem el piano de casa i des de les golfes del cervell farem un pas. Un salt” Senzillament genial.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferreren un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Lluny de la Terra Baixa, un projecte amb repte inclòs

Finalment el divendres 1 d’octubre de 2021, quatre anys després d’un altre 1 d’octubre històric, vam estrenar un projecte que estava a punt per al 13 de març de 2020, el dia que es va tancar el país. Assaig general fet, escenografia muntada i ….. espectacle cancel·lat. Aquest cap de setmana hem fet les paus i el públic, encara al 50% d’aforament, ens ha ajudat a que la festa fos gran tot i les mascaretes i altres mesures que comencen a demostrar-se poc lògiques. Si anem ben juntets al metro, realment cal deixar cadires entre espectadors que miren endavant i van amb mascareta?

Però parlem de teatre, doncs ja fa força temps que vaig decidir adaptar un dels grans clàssics del teatre català i donar-li un caire més modern com m’agrada a mi.

Va ser després de l’estrena d’Electra, la primera tragèdia grega del meu grup de teatre i de l’èxit aconseguit, que vaig decidir-me a dirigir un nou projecte, i aquest cop seria amb un clàssic català, doncs en els temps que vivim, cal posar davant de tothom, tot el que pugui recordar-nos la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

Al meu muntatge no hi hauria samarres ni barretines, moltes de les situacions serien suggerides fugint d’un realisme que, de vegades, et pot lligar de mans. Un personatge que no participa a l’escena, pot aparèixer enmig d’un relat, el vestuari no recordarà gens la Catalunya rural, i els símbols obligaran el públic a treballar una mica que és del que es tracta.

Vaig reduir l’essència del text d’en Guimerà – amb el seu permís espero – a una hora i quart, i vaig voler mirar els personatges d’una altra forma. L’amo no sempre és el més dolent tot i que el que fa no seria per posar-li medalles, però cal recordar que massa cops, el pitjor ho tenim al costat i que les persones “com nosaltres” poden ser molt i molt dolentes. Això ho representen les tres germanes que van vestides d’executius, les persones que representen la competitivitat, els beneficis, la insolidaritat, els cops de colze, aquells senyors de vestit i corbata que creuen que estan per damunt de tot i que saben el que és important i el que no.  Què la Nuri original es converteixi en  Joanet va ser una decisió de càsting, doncs els grups amateur tenim el personal que tenim. Un cop avançaven els assajos, l’actuació d’en Marcel ens confirmava que la decisió era molt bona.

M’agrada treballar amb equips petits, doncs ho facilita tot, i molts cops podem fer una duplicitat de personatges en un actor – en Marc en aquest cas -. Érem nou per a deu personatges, però la resta no podia desdoblar-se i per això vaig decidir tirar endavant un repte que m’havia passat pel cap quan preparava Electra, i que no era altra cosa que actuar a més de dirigir.

Això podia tenir una dificultat afegida doncs quan era a escena perdia la perspectiva des de fora, però això s’arregla amb una ajudant de direcció i amb la imaginació personal. Volia marcar una gran diferència d’edat entre la Marta – la Irene, la mateixa que va protagonitzar Electra – i el Sebastià, i per això em vaig adjudicar el paper. També em resultava més senzill donar-li el punt humà que volia, doncs no em calia explicar-ho massa. El Sebastià  porta massa anys de llop, i no seria senzill donar-li un toc d’humanitat, per explicar els motius que el porten a fer el que fa.

En Jofre – l’Orestes d’Electra_ era sense cap mena de dubte en Manelic. Llavors estava en un altre projecte però li vaig vendre bé. Crec que sempre ha estat satisfet d’acceptar el paper.

Montse, Àngels – amb qui he compartit els millors projectes que he fet – i Eva, eren les actrius adequades per donar vida a la Mercè, la Pepa l’Antònia, que han donat un dels encerts més grans de l’espectacle. Les germanes vestides d’executiu que son “lo peor”.

En Xavi és una garantia, es l’actor més acadèmic del grup, i feia un Tomàs insuperable, i en Marc  – espectador i Teseu a Electra – tornava a fer doblet amb en Xeixa i el pare, o un que li fa de pare – , amb la seva solvència habitual.

Que en Jofre toqui el saxo em permetia la música en directe, en el moment de més enyorança del Manelic, quan veu que el casament no ha estat el que creia, i recorda la seva muntanya tocant la melodia de les Muntanyes del Canigó.

Un element imprescindible era un vídeo del malson de la Marta, quan explica a en Tomàs, tota l’aventura que la va portar a la Masia del Sebastià, amb la mare morta i amb aquell home que li feia de pare. Li vaig encarregar el vídeo al Martí, una garantia en tots els aspectes i amb una mínima indicació va fer una creació, dels personatges amb màscares d’animals – per allò de l’home i la bèstia que es viu al text de Guimerà. El resultat es un altre gran moment de l’espectacle, projectant sobre el ciclorama que es al fons de l’escena mentre la Marta va parlant i movent-se damunt l’escenari, sota l’atenta mirada d’en Tomàs i lògicament, del públic.

Tenia molt clar que l’escena passaria en un bar de poble, un poble de l’Alt Empordà que seria Garriguella, el meu poble de desconnexió des de fa set anys. Imatges de les vinyes, de la casa de l’indià, del Canigó…. i finalment la imatge que protagonitza el programa de mà, el Bar, en una fotografia de Jose Cantí, que converteix un bar de Gràcia en el bar “El Molí”, escenari de la nostra història.

Un bar que té una barra, una taula amb quatre cadires i per indicació de l’escenògraf, una prestatgeria i uns fanals que marcaran el carrer. La porta del bar és un marc de quadre, on en molts moments de l’obra s’hi emmarca l’amo de tot, el llop, en Sebastià.

Utilitzar cadires per simbolitzar les ovelles o els gossos d’en Manelic, els sorolls d’ambient del seu relat fetes pels mateixos actors, el gong que marca les campanades horàries ,les de casament o les de mort , i un sac llençat pel Sebastià damunt d’en Manelic, i que simbolitza el llop amb qui es barallarà, a qui matarà i que li suposarà el primer “duro” que guanyarà.

El micròfon de peu per fer parlar els personatges de qui s’expliquen coses, era un recurs que m’agradava i per això hi es.

Lluny de la Terra Baixa vol homenatjar un gran autor, un clàssic del teatre català, i demostrar que com passa sempre, aquests textos eterns, permeten noves visions.

Ja l’hem estrenat, ara esperem uns quants bolos per gaudir de posar el nostre treball davant del màxim número d’espectadors. Aquest és el nostre servei a la comunitat.

 

Etiquetes: , , ,

Ovelles. La comèdia perfecta

Al menys ho és per mi, que soc poc amic dels “enredos” de portes que s’obren i es tanquen o del riure de la caiguda i el plat de nata. A mi em fan riure poques coses però la ironia és el millor camí per portar-m’hi. Així doncs, he de dir que Carmen Marfà i Yago Alonso construeixen un espectacle rodó al meu entendre.

Ovelles té gràcia des que apareix l’Albert Triola, que es passa 15 minuts llegint i fent glops de vi mentre el públic mira d’aclarir quina es la seva butaca – mai he entès que hi hagi persones a qui els costi tant localitzar el seu lloc si no està ocupat per uns despistats – o xerra amb el conegut que ha decidit anar al teatre el mateix dia que tu – com deia la Nuri a Terra Baixa, els de casa sempre xerren – . Ovelles dobla l’humor quan es representa que quan es llegeix i d’això en tenen la culpa tres protagonistes molt ben posats, a més d’en Triola, la Sara Espígul i en Biel Duran,- un actor que està poc aprofitat – tres germans que acaben d’heretar un ramat d’ovelles a un poble perdut de Terol on no hi ha ni llum ni aigua corrent, tot i que hi tenen un pou – poca broma -.

Ovelles és un text on no hi sobra res, on les interpretacions resulten autèntiques i naturals. Els tres germans et condueixen per les seves vides amb facilitat i et sembla que estàs observant una escena real que et fa riure tot i mostrar el que mostren. Fracàs professional o de parella, germans que malgrat tot s’estimen i possibilitats reduïdes de reconduir una herència d’un tiet mig desconegut, una herència enverinada d’aquelles de de tant en tant n’hem sentit a parlar, i que més valdria rebutjar.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau tenen una vida normal si és que la normalitat existeix, però la felicitat els ha passat de llarg fins que una herència……. no canvia res, i tot continua igual.

Les comèdies no provoquen que el públic es posi dempeus, però considerant el que em van fer riure a mi, i a l’espectador del meu darrera que reia sorollosament – realment calia fer tant soroll? – ara penso que no vam estar a l’alçada, es a dir que acabaré aquesta crònica dret.

Recomanable del tot i per a tothom. I com a postdata, ara penso que el darrer cop que vaig veure en Triola al Poliorama no era un arquitecte amb somnis de guionista, era Èdip, llançant-se al mar, en un dels millors espectacles que he viscut.

A veure quan triguen els grups amateurs a posar en escena aquest espectacle. Suposo que està editat. Ho pots petar en Mostres i Concursos. Llàstima que ja soc massa gran i no em donaran paper.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,