RSS

La Ruta de la Palta. Revolta verda al Tantarantana

  • “Yo nunca había cruzado el Charco, nunca había estado al otro lado del Atlántico
  • Y hay algo que te haya impresionado?”

Aquest és el nus del conflicte, tot el que el director – Marc Chornet – esdevingut protagonista de la història va viure a Xile en un intercanvi artístic  al Espacio Checoslovaquia de Santiago, on entra en contacte amb actors i actrius, dos dels quals (Cristián Chaparro y Daniella Santibáñez, formen part d’aquest espectacle.

El títol es refereix a una fruita, l’alvocat, que paradoxalment resulta molt més cara de comprar al país que la produeix que, per exemple a Catalunya. Chornet i Projecte Ingenu es troben una vaga de consum de palta – una mica com aquella mítica vaga de tramvies de que parlaven els meus avis, i que va aconseguir abaixar-ne el preu. Tindran el mateix els xilens?

Que no se m’enfadin els vegans, però es que el menjar verd que no deixa petjada ecològica, resulta que provoca especulació en preus que fa que un aliment bàsic a Xile sigui prohibitiu. I com sempre que hi ha negoci, no hi ha límits a arrasar el que calgui per seguir traient  or – verd en aquest cas- .

Recordo no fa pas massa temps el disgust que va tenir una pacient xilena quan li vaig descobrir una al.lèrgia a l’alvocat. El posava a tot arreu, els seus pares tenien una plantació a Xile….Si nosaltres fem pa amb tomàquet, a Xile fan pa amb palta, així us en feu una idea.

Si em fessin fer associacions, lamentablement Xile sempre em recorda Pinochet, la Casa de la Moneda, el Estadio Nacional, Víctor Jara, Allende i Quilapayun. Preferiria associar-ho als Andes o fins i tot al Dakar que es va fer allà, o als futbolistes xilens que van triomfar a Europa…. però per mi Xile sempre em recordarà la lluita contra la dictadura, els obrers assassinats a Santa Maria de Iquique, i el record d’Amanda mentre els carrers es mullaven.

L’espectacle de Chornet no té res d’Ingenu, passa d’imatges boniques a dolor en primera fila, de permetre’t somriure quan en un restaurant vegà de les rambles, et canten els plats que porten tots alvocat,  als manifestants lluitant entre el fum contra “los milicos” que ocupen els carrers de Santiago

Diu Chornet  que “Al teatre s’hi ha d’anar per militància. El teatre és revolució” i ja us he dit molts cops que al teatre s’hi va a treballar i en aquest cas una mica més. La experiència sonora que t’ofereixen al Tantarantana et fa estar molt atent per seguir el text, de vegades com a cantinel.la, de vegades com entrevista, com a monòleg, mentre escoltes Allende o Violeta Parra. Jo no sé que vol dir sentir en estèreo, jo només he tingut una oïda – la dreta – i potser em vaig perdre detalls de l’espectacle, però això no va fer que hi perdés interès, de fet no m’importaria tornar-hi per processar el que potser va quedar surant a l’ambient càlid de la sala. Potser aquest cop em trauria els auriculars que et donen al entrar i miraria de seguir-ho tot sense barreres i pel cantó dret de la cara.

Les coreografies són esplèndides sota un espai sonor molt treballat en directe, com es fa sempre el teatre.

De pie, luchar, que vamos va a triunfar,  avanzan ya, banderas de unidad

Y tú vendrás, marchando junto a mí y así verás tu canto y tu bandera florecer…

El pueblo, unido, jamás será vencido

O això ens agrada creure.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 gener 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Hamlet Aribau. Cine en viu

Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. A la segona va la vençuda

Pot semblar que m’apunto a la broma del títol llarg i miro d’augmentar-lo per, com diu una de les protagonistes, “no recordar el nom de l’espectacle que he vist i llavors em veig obligat a explicar de què va”, però no es així.

Vaig asseure’m a primera fila de la Puigserver el dimecres 20 d’octubre a les 7 de la tarda, disposat a veure un espectacle especial en molts sentits, i vaig sortir ahir dimecres 10 de novembre, passades les 9 del vespre. Una marató de teatre? No estaria malament però no es ben bé això. Aquell 20 d’octubre cap a les 8,40 del vespre va passar una cosa no havia viscut mai. El tècnic de so apareix damunt l’escenari – això actualment no et sorprèn,doncs cada cop apareixen més persones fora de repartiment a participar de l’espectacle – però resulta que no era un recurs dramàtic, era que s’havia espatllat la taula de so… però això els passa als professionals? Doncs ja podem estar tranquils els amateurs, ara ja sabem el que cal fer, una altra cosa es que puguem fer-ho.

Van mirar d’arreglar-la i finalment van suspendre l’espectacle. El cap de sala ens diu que podem demanar que ens tornin els calers – com? – o agafar entrades per un altre dia – aaahhh! – i això vam fer. Ahir, de nou a primera fila a tornar a gaudir d’un espectacle especial on “una actriu i un actor amb moltes taules i que poden viure d’interpretar” acompanyen cinc actrius joves que aporten una frescor increïble a l’obra.

Tinc pendent de veure la pel·lícula de la Sofia CoppolaLes verges suïcides” – el teatre sempre dona feina, i “no arregla els problemes, si de cas els fa més grans” – doncs l’espectacle va d’això, d’un repartiment de set, que barregen el seu paper actoral amb els personatges de la pel·lícula que segons diu el programa, va estrenar-se fa 20 anys.

La presentació de les actrius joves a l’inici de l’espectacle ja et posa en situació. Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents es presenten al públic i ens donen dades personals i dels personatges que interpreten, les germanes Lisbon. El dia 20, la Lea Torrents duia una crossa i ens explica més o menys el motiu. Ahir ja no la duia i lògicament es va saltar aquesta part del text. M’encanta. Com m’encanta l’escenografia que barreja un gimnàs i un escenari d’una escola – la típica sala polivalent que tots coneixeu – amb un menjador i cuina de la casa dels Lisbon, on Joan Carreras i Mia Esteve fan una exhibició de recursos, per donar raó a la presentació que els fan. Impagable l’escena de la festa que organitzen a casa, per mirar de que la Cecília socialitzi una mica més amb la gent de la seva edat, o l’escena on repassen el text de l’espectacle utilitzant els matalassos de gimnàs com a llit de matrimoni.

No sé si el mèrit és de la dramaturga – Eleonora Herder – o de la directora – Alicia Gorina –  però l’espectacle té un ritme calculat al mil·límetre i per poc que hi entris, decidiràs esforçar-te molt més per entendre els adolescents o fins i tot et plantejaràs treballar amb ells i per ells. Que dura que resulta aquesta etapa de la vida on tots els perills d’un món imperfecte i injust, et cauen al damunt mentre mires d’entendre qui ets i que vols fer amb la teva vida.

Ahir no hi havia massa públic a la sala però al nostre voltant hi teníem gent jove, possiblement alumnes amb els seus profes enrotllats, que utilitzen el teatre per fer-los més lliures i més independents – felicitats – Quan veig les sales de teatre ocupades per gent jove acompanyada de mestres, m’adono que encara ens en podem sortir. El dia que aquests joves hi vagin sense els mestres, ja serà la bomba.

A la segona va anar la de veritat, vam gaudir de nou de la hora i 40 minuts repetits i els 20 minuts nous i vam poder aplaudir al final. Espectacle molt recomanable, dels que fan treballar mentre gaudeixes. Al costat de les taules del Joan Carreras i la Mia Esteve, trobem unes cadires molt ben ocupades. Felicitats a tothom

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Novembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

TRAVY, un Pla genial al Jardí

La família Pla es posa a les ordres del petit de la casa esdevingut líder per encàrrec “d’un teatre important que ens dona carta blanca”, per fer teatre dins del teatre. Un fundador de Comediants i una creadora del Circ Cric tenien tots els números per crear un clan de “joglars” que decideixen explicar la seva història.

La primera sorpresa la vaig donar jo a la meva dona quan li vaig proposar d’anar a veure un espectacle que tenia a veure amb el circ, un dels pocs espectacles que em posa nerviós, però la tirada de l’Oriol Pla era superior a tots els dubtes i neguits que em podien aclaparar, imaginant una platea amb gent rient tota l’estona. Els que em llegiu sabeu que en el moment de més hilaritat somric, i em costa acceptar aquelles rialles inevitables en espectacles dramàtics. Doncs sí, em vaig arriscar i ho vaig pagar, doncs a la segona fila del Teatre Jardí, cap a la butaca 11 hi havia una persona que cridava més que riure. Sembla que algú li va dir que la cosa faria riure i a partir de la primera rèplica ja no va parar. Realment cal riure fent soroll? Diuen que la tos despista els actors i les actrius, doncs la “carcajada” exagerada i fora de temps, molesta molt més que un mòbil il.luminat quan es fa el fosc i estaves badant.

I posats a criticar, diré que a primera fila, a la butaca 13, una persona que per edat deu dur la tercera dosi de Pfizzer, anava sense mascareta possiblement per celebrar que al costat hi tenia algú que no era de la seva bombolla.

Però tornem a l’escenari i a la genialitat d’un espectacle ple d’humor intel.ligent…

 – Has llegit Shakespeare?

– Si, en diagonal –  

… d’humor negre i de gestualitat brillantment calculada en un grup que assegura que “assajar és de covards”

El monòleg gestual de l‘Oriol a l’inici de l’espectacle sembla sortit d’una barreja de Tricicle i Rubianes, una exhibició de taules que després serviran d’escenografia, on s´hi pot fer una truita o un enterrament. Tenen els moviments tant calculats, que l’Oriol ensopega de la mateixa manera al aixecar-se del tamboret quan repeteixen les escenes per necessitats del guió.

Travy és un espectacle sentimental, bonic i graciós, tot i que no cal plorar ni riure escandalosament, per respecte a la companyia i a la resta de públic.

Tinc molt clar que l’havia de veure a l’Espai Lliure en comptes de al Teatre Jardí, doncs TRAVY és un espectacle de proximitat… però si em queixo, algú em dirà allò de  “haber pedido muerte”

Cremarem el piano de casa i des de les golfes del cervell farem un pas. Un salt” Senzillament genial.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,