RSS

Jane Eyre Una història d’amor i de reivindicació

Jane Eyre ha estat sempre una novel.la d’una institutriu i una boja. Dos detalls justets per poder anar a un concurs d’aquells on et fan preguntes de suposada cultura general. Els més llegits saben que es tracta d’una novel·la on es reivindica el paper de la dona a la societat, el paper d’una noia pobre i poca cosa  que té molt clar el seu rol a la societat. Jane Eyre reivindica l’amor en estat pur. “Vols casar-te amb mi? Sí senyor”… Com pot anar bé això? Doncs anirà bé quan les diferències desapareguin, no sabem si diferències físiques o de poder adquisitiu, o senzillament quan desapareixen els impediments.

La Jane Eyre de la Portaceli, és un text de butaca, de premi butaca per a una Ariadna Gil esplèndida i un Abel Folk que clava una de les seves millors interpretacions. Els premis del públic sempre fan justícia, son els premis de l’agraïment sincer, els premis que reconeixen l’esforç, els premis “naturals”. Dues hores a l’Anglaterra rural, la de les senyoretes que toquen el piano i broden, la dels senyors que decideixen, la dels capellans que parlen de l’infern, la de la maldat i la de la injustícia, de la malaltia que mata el pobre, i de la reivindicació feminista en el seu màxim esplendor. Dues hores que corren per l’escenari tal com les projeccions fan córrer el temps i les estacions, on els arbres i les flors acoloreixen el blanc de l’internat, on les flames provoquen els canvis més grans.

Dues hores de teatre físic i emocional que fan gaudir un públic entregat al poder escènic i que no tindrà cap problema en retornar a base d’aplaudiments, l’esforç dels protagonistes.

El 2017 no vaig veure aquest espectacle que va posar el cartell de no hi ha entrades des de ben aviat, i avui m’ha estat donada una segona oportunitat, que no podia desaprofitar. Un espectacle recomanat i recomanable, un espectacle on la música en directe agafa un protagonisme discret i necessari a l’hora. El piano i el violoncel que reben els més tardans, aporten a l’espectacle, la cirereta final.

El segell Lliure, un cop més, resulta garantia de gran espectacle.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

La neta del Senyor Linh. Un text preciós per a un monstre del teatre

Com us podeu imaginar, vaig triar aquest espectacle pel reclam del seu protagonista, pel mite, per l’actor a qui m’agradaria assemblar-me, pel meu referent – de fet tenim una edat semblant i hem coincidit en algun personatge -. La meva dona havia llegit el llibre de Philippe Claudel, el tenim a casa, i vaig llegir-lo d’una tirada. Després de Terra Baixa, l’Homar tornava a controlar tot l’espai escènic, i  fins i tot es desdobla, per donar vida al senyor Bark, i al seu gran amic el senyor Taolai.

El text parla dels refugiats, de la gent que ha de deixar la seva terra – el senyor Linh s’hi aferra duent-la en una bossa de roba – per sobreviure, o per ajudar a viure els qui s’estimen – la seva neta en aquest cas -. També parla de l’estimació, de la solitud, dels que miren de treballar per als altres tot i que no sempre encertin la forma, però sobretot parla de l’amistat en estat pur, l’amistat que apareix en un banc de fusta davant la Fira,  quan més falta fa.

L’Homar és un monstre de l’escena. Ajudat per una projecció i uns sons que produeix ell mateix, crea l’ambient necessari per fer-nos viure en un país “acollidor” lluny de l’autèntica terra. Conèixer el text ha estat una sort. Al teatre s’hi va a treballar i cal anar-hi amb els deures fets per aprofundir molt més en el que l’autor, el director i el protagonista, ens volen exposar. És una delícia veure l’expressió de cara i de mans del més gran. L’escena del somni resulta francament espectacular, i les combinacions de personatges gràcies a la tecnologia, aporten moments realment tendres. L’home vell, el senyor Taolai, el senyor Linh, surt de casa cobert de dolor per trobar una nova vida, una vida que no necessita per ell, però sí, per la seva neta, aquella criatura d’ulls oberts, que no obre la boca per rebre l’aliment, que no plora però que té bona salut segons diu el metge que l’ha visitat.

Guy Cassiers ha dirigit aquest espectacle en diferents països amb diferents actors, diferents llengües, en un projecte europeu de gran volada.

Conèixer el final, ens ajuda a gaudir de tot el text, i em permetéreu que no aixequi la llebre, crec que també vosaltres heu de treballar-vos aquest espectacle. Llegir el llibre prèviament? Això és cosa vostra, a mi m’ha encantat. Si no em fan fora de la sala, encara estaria aplaudint el mite. Ho confesso, no puc viure sense el teatre.

 
1 comentari

Publicat per a 20 Desembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi RicartAlba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.

 
1 comentari

Publicat per a 5 Desembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Àngels a Amèrica Primera part

L’any 1981, el Centre de Control i prevenció de malalties dels Estats Units, reconeix una infecció que deprimeix la immunitat dels malalts i els exposa a l’atac d’agents, que en un organisme sa, no representarien cap problema. Inicialment es va parlar del grup de les tres H, hemofílics, heroïnòmans i homosexuals, que eren els qui podien presentar la que seria la plaga més terrible del segle XX.

El maig de 1991, s’estrena una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, un text dur sobre el masclisme, el racisme, la religió, la mort, els estereotips humans i sobretot la SIDA, quan encara els antiretrovirals eren uns fàrmacs en estudi, un estudi amb llargues llistes d’espera com exposa en el mateix text, el Dr. Henry.

L’espectacle gira especialment al voltant de quatre personatges: Roy M. Cohn,- Pere Arquillué –  un advocat poderós que pot aconseguir posar a l’altra banda del seu telèfon, el mateix Ronald Regan o el que encara és millor, la seva dona, de Harper Amaty Pitt – Júlia Truyol – , una mestressa de casa addicta al Valium i a viure en somnis el que la vida no li pot oferir, Joe Porter – Eduardo Lloveras – , el marit entregat a la feina i als passejos  nocturns al voltant de Central Parc, també Prior Walter – Joan Amargós –  un actor homosexual amb sarcoma de Kaposi – la manifestació més habitual a la pell dels malalts de SIDA, i la seva parella Luis Ironson, – Joan Solé aquí i el mateix Arquillué al muntatge que va fer el TNC de la mà de Flotats – que no podrà suportar veure com la mort s’acosta irremeiablement al seu amor. No oblidem el personatge de Belize – Quim Avila -, escrit per a un actor negre i que provoca la “disculpa” del director de l’espectacle per no tenir-ne cap a la Kompanyia. En un temps on variem el sexe dels personatges, tampoc cal fer-ne un gra massa d’aquest detall, però ja sabem  que el teatre serveix per sacsejar, sigui de la forma que sigui.

Àngels a Amèrica barreja les situacions reals amb les al·lucinacions dels personatges, creant un terrabastall escènic semblant al que es crea en el sistema de defensa de l’organisme quan fa la seva aparició el temut VIH. És un espectacle dur que provoca tensió a les mandíbules, tot i que algun detall de l’advocat Roy, pot permetre el somriure reparador que el públic necessita.

Roy M. Cohn – Pere Arquillué – necessita el seu deixeble Jou situat a Washington, enmig del poder, però els conflictes personals i morals – “no blasfemis en la meva presència, Roy”, li diu a la primera escena – l’impedeixen fer el pas. Jou es un pou de conflictes, si fa no fa com la resta de personatges. NI el metge se’n salva.

L’espectacle comença amb un funeral jueu, oficiat pel rabí Isidor Chemelwitz  interpretat magistralment… permeteu-me que us deixi la sorpresa per quan veieu l’obra. Un taüt darrera d’un vidre en una sala de tanatori que després esdevindrà habitació d’hospital potser en un joc macabre de cercle tancat. Hi ha moments de bogeria, però totalment justificada quan parlem d’una malaltia que en aquell moment s’enduia moltes persones joves, sense cap mena de possibilitat de sortida. En aquells temps l’AZT era només un fàrmac en estudi, i la SIDA no s’havia cronificat com ara… el Dr. Clotet i el Dr. Gatell encara no s’hi havien posat. Tot just Luc Montagnier i Rober Gallo havien competit pel descobriment del virus.

Una gran pantalla de vídeo que comença oferint-nos les barres i estrelles U.S.A. aporta testimoniatge afegit a tot el que veiem damunt l’escenari, en uns plans en directe molt ben aconseguits , que t’obliguen a multiplicar l’atenció per no perdre detall.

I com que al teatre s’hi va a treballar i a aprendre, i com que nosaltres hem estrenat FARGO, m’ha agradat veure que la trucada de telèfon l’han fet igual, i que la neu l’han aconseguit més fàcilment que nosaltres. Un punt més a tenir en compte en aquest vespre de teatre. Ara toca descansar 24 hores i demà a les 20,30 ens desplaçarem sis cadires cap a l’esquerra i veurem Perestroika, la segona part d’aquest espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Maremar, el musical compromès

image2El teatre, en la seva funció de servei públic, posa el punt de mira sobre conflictes que no podem o no volem veure, i s’aprofita de la nostra indefensió asseguts a la butaca, per sacsejar el nostre enteniment i la nostra consciència, i mostrar-nos la cruesa i la grandesa del gènere humà.

La Mediterrània ja no és la font d’inspiració que va ser, el pont de cultura i de somnis de tantes generacions, ara ha esdevingut cementiri d’il·lusions i trencament de futurs imaginats millors, de tantes persones que deixen la seva terra confiant en l’acollida del món més ric, un món, on els dirigents tornen a mirar el seu propi interès, que no passa, fora d’alguna fotografia escadussera, per acollir aquells que no poden comprar el producte.

Maremar va de tot això, utilitza un clàssic – com sempre fa el teatre – de Shakespeare, “Pèricles, príncep de Tir”, per mostrar la crueltat, la de les persones i la del mar. La deessa Diana – Mercè Martínez – , esdevé la narradora de la història de Pèricles, que fuig de la persecució d’Antíoc a bord de la seva nau – alguna cosa més que una patera, però amb un destí també incert -. Pèricles es casarà amb Thaïsa i d’ells neix Marina – nascuda al mar enmig de la tempesta. La suposada mort de tots tres, esdevindrà per un cop en la tragèdia grega, un miratge i finalment es produirà l’esperat retrobament en l’escena del “Núvol blanc” on la veu prodigiosa de l’Elena Tarrats i el rostre impagable del Roger Casamajor, composaran un dels moments àlgids de la història, sense oblidar, es clar, les Corrandes de l’Exili, esdevingudes tema principal del teaser de l’espectacle.

Els musicals mai han estat el meu gènere favorit. N’he vist dos a Broadway per allò de ser imprescindible si vas a New York, i un a Londres, si fa no fa pel mateix. Aquí, a casa, potser quatre o cinc  i poca cosa més, però ara es tractava de Llach i de Shakespeare, i tot recordant  que ja fa 40 anys que Antaviana ens va captivar a tots, calia tornar a Dagoll Dagom, a qui tenia abandonats des del primer Mar i Cel.

Les coreografies són impressionants, amanides amb projeccions de mar i de refugiats, un mar sense pietat per aquells que l’han vist com el camí cap a un món millor. Aquests actors i actrius d’avui dia ho fan tot. Canten, ballen, interpreten…. l’espectacle total.

Vaig sortir del teatre emocionat i decidit, decidit a tornar-hi. Confio que el boca-orella mantindrà Pèricles lluitant damunt el vaixell  durant uns quants mesos, doncs em queda molta feina a fer. Recomano fila 6-7, no massa a prop, per copsar tota la grandesa de l’espectacle. A mi, que m’agrada primera fila – ahir era a la tercera -, crec que val la pena prendre una mica de perspectiva.

Maremar és un espectacle coral on l’ànima antiga de la Elena Tarrats, ha de sorprendre tothom qui no l’hagi vist cantar – a “l’ànec salvatge” sorprenia però no cantava – i qui pensi que el Roger Casamajor només és un intèrpret de gran qualitat, s’endurà la sorpresa de veure’l “cantant trist  les ànimes que corren com rius paral.lels”. Anna Castells,  Cisco Cruz,  Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Marc Vilajuana i la ja anomenada Mercè Martínez, estan fantàstics. Els canvis de personatge,  el ball, les cançons, flueixen damunt l’escenari i s’escampen pel pati de butaques amb les primeres onades de l’espectacle. Públic dret, obligant-los a sortir molts cops a saludar, va ser la part positiva del final de l’espectacle. La negativa? Doncs això, que s’havia acabat. Us deixo que vaig a buscar entrades per a un altre diaimage1 (2)

 
 

Etiquetes: , , ,

Blanca desvelada. Poder escènic al Brossa

“Si me hubiese ido a Francia no habría parido en la cárcel y mi hija seguiría viva”

Frase potent que resum, al meu criteri, el nus argumental d’aquest espectacle, reeditat a l’Escenari Brossa per aclamació popular. Alejandra Jiménez Cascón, escriu i interpreta dues històries carregades de personatges, que en un moment de l’espectacle, es creuen per no deixar-se més. Una republicana del Partit que pareix a la presó uns dies abans de ser afusellada – això per si sol ja et glaça l’ànima – i una monologuista que mostra el seu art en un local de mala mort, envoltada de conflictes i de somnis, que la porten a peregrinar des d’una massatgista a un “sanador” que li volen fer veure la situació vital que l’aclapara.

A la gent d’escenari sempre ens agrada destacar la interpretació d’algú, i l’exhibició de l’Alejandra Jiménez, no deixa cap dubte. El seu rostre, acompanya de forma equilibrada la gestualitat i la veu, per donar vida a dotze personatges que formen part de la seva història. Fa riure i fa contenir la respiració al 50 per cent, aconseguint, doncs, el millor regal pel públic, que com sempre diem, necessita riure per deixar anar una mica d’adrenalina.

Direcció  de Montse Bonet per descarregar d’alguna feina a la gran protagonista de l’espectacle, ben acompanyats d’una llum precisa i uns efectes de so, imprescindibles i ben trobats.

Seguint les instruccions de la “reina del ball”, recomano l’espectacle a la meva tieta, i a tots i totes que teniu la gentilesa de llegir el que he escrit. Us he de dir que ho escric per vosaltres i que, com passa al teatre, sense vosaltres, el que escric no tindria sentit.

Llarga ovació – tipus Liceu – per agrair l’esforç i la qualitat d’un espectacle que ha tornat per mèrit propi.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Octubre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,