RSS

Els secundaris esdevenen protagonistes al Maldà

Quan jo era jove, es parlava d’actors principals i actors secundaris. La correcció posterior, va convertir aquests últims, en actors de repartiment que semblava menys pejoratiu. Tants i tants termes que ja no son políticament correctes, com si la forma d’anomenar, canviï el que de veritat hauria de canviar.

“No hi ha papers petits, hi ha actors petits” diu l’Espaguetti –malnom amb que es coneix l’actriu que lluita per aconseguir tres frases i poder-se pagar una habitació – Una gran veritat. Els grans actors i grans actrius poden interpretar un personatge inicialment secundari, i fer pujar el nivell de la història fins a dalt de tot. I no em refereixo a Marlon Brando fent de pare de Superman.

I d’això va la història que ofereixen Els Pirates, ara que ja tenen vint anys, que encara tenen força i no tenen l’ànima morta, que deia aquell i sota la direcció habitual d’Adrià Aubert. Un actor i una actriu de repartiment que malviuen entre vedets i somnis d’un futur millor. Mentre veuen des de bambolines, l’Aladi o la Tina De Jarque i imaginen que la seva empenta els dugui a Madrid.

Fa uns dies us parlava d’un espectacle de la Beckett – L’Altre – on en Cesc Casanovas i l’Alex Ferré feien continus canvis de personatge d’una forma impressionant, doncs com aquells esportistes que cada cop van superant els rècords, Laura Aubert i Bernat Cot, trenquen tots els esquemes. En un escenari que representa el darrera o el costat de l’escenari, entrant i sortint per la porta del vàter o la suposada entrada des del carrer, canvien de vestuari de forma impossible, els personatges marxen per una banda i surten tres metres més enllà totalment canviats de roba i d’actuació. Fregolisme elevat a la 5a potència.

Fa poc que vaig llegir “La avenida de las Ilusiones” de Xavi Barroso, on descriu aquests mateixos temps de Paral.lel, de l’acadèmia del Gordito, del Josep Santpere, dels vodevils, els cuplets i les vedets que, quan comencen i mentre busquen un senyoritu, han d’alternar una mica més del compte. Son els anys anteriors a la guerra, on els rics a més son mala gent, on els pobres ho son molt i només aspiren a tenir il.lusions que sembla que també és una forma de viure. D’il.lusions i de sandvitxos de pollastre o de mortadel.la.

El Maldà, amb el seu recinte de “solera” resulta un escenari ideal per entrar al teatre per la part del darrera, on els focus no tenen funció, i on els actors de repartiment, els secundaris, viuen el seu particular espectacle. Sortir a l’escenari suposa canviar el plany pel somriure, el públic no ha vingut a deprimir-se.

Brillants les escenes on entren i surten d’un suposat escenari, fent les coreografies d’un espectacle de varietés, sense argument.

Visca el Calb i l’Espaguetti, avui són els caps de cartell i el públic els premia com mereixen.

El meu grup de teatre, homenatja sempre aquests actors i actrius gens protagonistes. Es diu El Partiquí *

*partiquí (enciclopèdia.cat) : Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral, etc.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Una teràpia integral. Pa per avui, riure pel demà

Cristina Clemente i Marc Angelet han escrit i dirigit una comèdia en tota regla. Ara que diuen que costa omplir les platees, darrerament jo he viscut plens absoluts, es clar que estic acaparant comèdies i ja sabem que “volem riure, que prou pena tenim amb el que passa”.

Una teràpia integral va d’autoajuda, de fer pa. Recordeu aquell llunyà 2020 on la farina  – la de blat, no l’altra – va desaparèixer de les prestatgeries dels supermercats? Potser va ser llavors, que els autors van pensar en l’intrusisme dels que volien fer la competència al flequer de tota la vida, i van escriure un text sobre la fabricació de l’aliment més essencial.

“El pa sou vosaltres” crida en Toni Roca – Abel Folch – davant la incredulitat de la Neus – Àngels Gonyalons – l’eufòria del etern jove Roger Coma – Bruno – i l’estupefacció de la Laura – Andrea Ros –  La trama, carregada de gags on en Roger s’hi mou com peix a l’aigua, ens va portant entre rialles i aplaudiments a mitja escena del teatre de tota la vida, mentre els protagonistes miren de superar els seus particulars dimonis, arribant a cremar-los dins del forn de baix, mentre al de dalt es cou el pa.

Molts cops ho he dit, la comèdia no és el meu fort, però darrerament surto en totes les fotografies de platees on la gent riu – amb motiu i no quan algú diu irònicament que ha de morir i la gent aprofita qualsevol esquerda per deixar-la anar – potser és que m’estic fent gran.

Tots quatre estan molt bé, però en un concurs s’endurien més fàcilment els premis l’Andrea i el Roger per allò de fer un paper més agraït. El Coma controla el tempo de la comèdia d’una forma brutal, i la suposada innocència de la Laura, permet a l’Andrea, especialment en la primera part del espectacle, una exhibició de mirades i de rèpliques, que fan les delícies del públic.

Abel Folch controla el ritme, es converteix en el líder, no en va, acumula moltes hores d’escenari i molt ofici. Feia molt que no veia la Gonyalons, crec que des del monòleg de la Germana Pau de Víctor Català, que Josep Maria Mestres va dirigir juntament amb la Infanticida que interpretava la Vilarasau al Romea. La Gonyalons també té ofici, clava el paper i en un moment on taral·leja una cançó dels Beatles, ens recorda que canta de primera.

Personalment, el final em va descol·locar una mica, el tema que surt després de l’enregistrament d’àudio – ja ho veureu -, però el públic es va aixecar i l’Abel Folch ho va rematar amb un gag final, just després dels primers aplaudiments.

Espectacle fàcil de recomanar, i fàcil de regalar als pares, que els agrada el teatre però que no hi van gaire. Necessitem teatre per a tots els públics, i a casa nostra en tenim per donar i vendre. Molta merda!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Personas escandalosas que no caben en el mundo. Un tema per resoldre

Que denunciar el mal tracte que rep una persona homosexual en la seva  vida diària encara sigui necessari, diu molt poc de nosaltres com a societat. Núria Planes, Agnès Jabbour, Xavier Palomino i Pino Steiner, han creat una dramatúrgia festiva per reivindicar – el que ha de fer el teatre – i cridar l’atenció sobre un conflicte que pateix una gran part de la nostra societat.

L’espectacle utilitza el ball, la cançó, el text i els enregistraments reals que fan caure la cara de vergonya.

“Es que ahora hay mucho paro, como no pueden hacer nada más, se dedican a estas cosas”

“Es que serlo de nacimiento pase, però por vicio…”

Frases que podrien estar enregistrades en una reunió de Vox, però que segueixen sent tabú per a massa gent.

Xavier Palomino interpreta Xavier, un noi nascut a la Zona Franca que inicialment lluita per “no ser maricon”, fins que decideix que cal seguir el seu instint i la seva veritat, i es llavors quan ha de lluitar contra quasi tot. S’enamora d’un noi, i s’inventa una noia – la Sara – a fi de que el deixin tranquil. Al llarg de l’espectacle va demostrant que la forma de ser feliç, és seguir el teu camí i oblidar-te del què diuen o pensen els altres. Núria Planes i Agnès Jabbour, son les seves companyes de repartiment i simbolitzarien la part més amable de la societat.

L’espectacle és una demostració de teatre físic admirable i d’una posada en escena original que convida el públic a afegir-se a la festa, i a afegir-se a la lluita d’un col·lectiu cada cop més nombrós i que malgrat tot segueix patint la crueltat en més o menys mesura.

Un espectacle necessari, que passa sense adonar-te’n i que ha de girar per la cartellera catalana. Atenció programadors, no badem. L’Antic teatre ja ho ha fet.

El final reivindicatiu del grup Orientación colectiva Loli, recorda la cantada contra Putin a una església de Moscou del grup Pussy Riot i que les va portar a la presó. Avui, la seva reivindicació les ha portat a l’èxit. Aplaudiment.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La pell fina. Qui diu les veritats perd les amistats?

El duet Carmen Marfà i Yago Alonso va camí de convertir-se en els reis de la comèdia. Després d’Instruccions per enterrar un pare, i Ovelles, ara amb La pell fina, aconsegueixen un text tan ben tramat, que quan sembla que ja has vist de què va la cosa, segueixen els girs i les confessions dels protagonistes, enmig d’un riure mantingut. Des de la primera rèplica del Nacho – Francesc Ferrer – i de la Miranda – Ángela Cervantes – ja veus que riuràs, fins i tot jo, que ric molt poc, però assegut a la terraseta del pis de poble on han anat a viure l’Eloi – Biel Duran – i la Sonia – Laura Pau – entres en el tema i desitges que allò no s’acabi mai.

No hi ha cap paraula sobrera ni cap gest dels protagonistes que no valgui la pena veure, i la proximitat que ofereix la Flyhard et posa enmig de la conversa, fins i tot et donen ganes de demanar una copa de vi, abans que la Miranda, en conya en conya se’l vagi acabant.

Soc infermera, però ara estic d’excedència a l’hospital”  ui ui ui, això sona estrany…. i clar…….

Vas preparar un discurs per si et donaven el Gaudí?”  ja t’imagines que sí, tot i la negativa del Nacho, el director de cine que és el millor amic dels nous pares, l’Eloi i la Sònia. Si algú del públic està en camí de tenir descendència que no s’atabali, t’acostumes aviat a la nova vida….. i sobre els comentaris respecte del petit Jan….  jo en conec un que quan va anar a veure el fill d’uns amics va deixar anar “és una mica Dumbito no?”, crec que ja no es tracten.

No us agrada el xai?, vaja, doncs és el que l’Eloi està preparant per sopar, però potser finalment no serà un problema. Entrades pel al Primavera Sound per avui mateix? Potser ho podrem arreglar. Tot pot tenir un final feliç quan hi ha una història intensa viscuda. Som amics no?

Espectacle molt, molt, molt recomanable. Ara ho han petat,però segur que estan buscant noves terrasetes per fer un soparet d’amics. No us oblideu al cotxe, el regal pel nen. Penseu que tot i ser en un poble, haureu d’aparcar a vint minuts. Esteu avisats.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Un espectacle extraordinari

No resulta senzill impressionar-se amb l’actuació d’un gran actor però en aquest cas no en queda altre. Pere Arquillué fa una exhibició d’ofici i de talent que el porta directament al Max en la seva propera edició.

En un escenari buit, només amb la companyia d’un focus de peu, el mestre Arquillué, sota la direcció del savi Albertí, interpreta tots els papers del text com ja ho va fer l’Espert a la Violación de Lucrecia o l’Homar a la seva particular Terra Baixa. Arquillué interpreta set personatges que relaten els seus secrets a partir de l’assassinat de l’Albert, el cos del qual ha aparegut entre camps de farratge.

El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui, i que probablement per sempre més, s’haurà trobat en aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues ratlles blanques als laterals i unes bambes veig, desgastades, potser eren blanques, no ho sé, no ho recordo…

Així comencen una hora i 45 minuts de teatre molt potent, escrit pel gran Josep Maria Miró, com a monòleg només apte per a grans intèrprets i grans espectadors. Al teatre s’hi va a treballar i tal com ha de treballar l’Arquillué en un exercici de memòria i concentració envejables, tampoc el públic es pot despistar ni un moment si no vol perdre’s entre les vides d’en Ramis o l’Eliseu, el mateix Albert la seva mare, la directora de l’escola i altres habitants del mateix poble.

El text de Miró, escrit per a un sol actor o actriu – tot i que ell va demanar que ho fes l’Arquillué – va d’humanitat, de dolor, de culpa, i fins i tot d’expiació del pecat – segons explica el mateix autor – de vides que haguessin pogut ser d’altra forma si els petits o no tant petits detalls ho haguessin volgut. Es la història d’una comunitat tancada en les seves pors, que es destapen a partir de l’assassinat d’un noi a pocs mesos de fer 18 anys i que apareix amb els genitals mutilats. A partir d’aquí, sabrem que el pare es va suïcidar, o que el mossèn de l’Opus hi va tenir una participació important en les vides dels més joves. Un altre cop els abusos, una de les grans misèries d’aquesta humanitat imperfecta que es va crear en set dies. Qui el va matar no ho sabreu però en podreu endevinar els motius. El per què en comptes del qui.

Perquè una perruca i uns talons fan que alguns homes et perdin immediatament el respecte

No dubteu ni un moment d’anar-hi, aneu-hi descansats, concentreu-vos, i apagueu els mòbils, que no us passi com algú de la meva fila, que ahir va voler participar del muntatge, sense permís del director. Si la trucada era important o no, tampoc ho vam saber.

És tant brutal el que fa l’Arquillué que necessita sortir aviat de l’escenari al final del espectacle, tot i que sap que no ens pot negar un aplaudiment del mateix nivell que la interpretació. Com diu aquell…. BRUTAL!.

P.D. Confesso públicament que prenc Free dam torrada, des que l’Arquillué i el Manrique la van començar a recomanar.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Les bones intencions. Una festa catalana al Brossa

A veure si en feu una de riure” La frase més escoltada per la gent de teatre a qui motiven més els drames, doncs la Festa que organitzen la Paula (Miriam Iscla) i en Pere (Joan Negrié) per celebrar el 25è  aniversari  d’un client “molt català” resulta ser la resposta perfecta a la petició inicial.

Un públic esdevingut figurant de la Festa temàtica catalana amb barretina, Hereu Riera, serpentines, la colla vella i la jove i el plat fort de Montserrat i la tenora.

Miriam Iscla recupera la seva vis còmica que tenia guardada al calaix i acompanya un Joan Negrié en un paper de coach que ha de superar el seu propi trauma. Un text de Marc Artigau dirigit per Joan Maria Segura que en poder de dos intèrprets brillants i espontanis, converteix l’espectacle en una festa compartida amb un públic que ho passa en gran.

Ja comencen donant instruccions mentre fan participar els ocupants de la primera fila que esdevenen part del espectacle.

A veure, vostè ja ha apagat el mòbil? Que no passi com l’altre dia a la Festa del Fondo Marino” Doncs sí, a la meva dona ja li fan ensenyar el mòbil a veure si està apagat

  • El tinc una mica amagat
  • Apagat és com l’ha de tenir. Doni’m el bolso que ja li guardaré allà al darrera

I així continuen, demanant la participació entusiasta d’un públic decidit a passar una bona estona.

Els de la colla vella tenen el gomet verd,  tot amb v baixa…. clar que els del gomet vermell també …”

Miriam Iscla es va posant la gent a la butxaca aprofitant que en Pere (Harrisson a les xarxes) està acabant de preparar els regals de la festa. La Miriam, explica amb l’ajut d’una ma innocent (la meva) el problema principal de la festa i el Pere o del Pere i la festa i que ara no us desvetllaré.

Quan jo balli l’Hereu Riera, dispareu els trabuqui i les serpentines com si no hi hagués demà, us poseu al meu darrera, tipus Orfeón Donostiarra i cantem el Virolai. Algú ha portat unes gralles?.”

I així va passant la festa amb una alegria que et portarà la felicitat fins l’aplaudiment final. Una hora i escaig d’espectacle amb un moment de clímax quan en Pere beu de l’ampolla que la Paula li ha preparat per calmar-lo i comença a tenir problemes de parla.

Espectacle recomanable per a tots els públics… que tinguin ganes de passar una bona estona amb un text divertit i unes interpretacions genials.

Felicitats, i gràcies per portar-nos de figurants a la vostra festa…. tot i que no hi hagi “ingrés” doncs aquests catalans paguen en un “sobre”.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 25 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,