RSS

La nit de la Iguana. La costa del Pacífic a la Gran del TNC

Tot i que ja hi estem acostumats, les demostracions de poder escenogràfic, de vegades, ens complauen, acceptem l’exhibició d’escenaris faraònics, en bé de determinats espectacles, i els personatges turmentats d’en Tenessee Williams, es digereixen mol millor a la terrassa del Costa Verde, encara que l’oferiment de  ron-cocos no passa de ser una promesa electoral en temps de mascareta i distància.

Tot i que el meu autor ianqui preferit és l’Arthur Miller, no hi ha dubte que l’autor del Tramvia més ben anomenat i tota la resta de personatges sortits de la seva imaginació, formen part d’un univers teatral on cal tornar-hi de tant en tant.

Carlota Subirós tira de pressupost per muntar una escenografia espectacular que promet des que darrera la teva mascareta, baixes les escales de la Massagran del TNC, darrerament amb el públic separat, potser per evitar els espectadors que comenten els espectacles en veu alta. L’escenografia et porta directament a la costa del Pacífic, a Mèxic, on els “chicos” Pancho i Pedro, preparen l’entrada triomfal de la Maxine, que tot i ser fora de temporada, ens ofereix quedar-nos un parell d’hores al seu hotel. I això que en aquell moment encara no sap que es a punt d’arribar en Shannon, amb un grup de professoretes de l’Institut Baptista Femení de Blowing Rock, Texas i la nena de catorze anys que és un prodigi musical.

El quartet principal de l’espectacle el completen el Nonno i la Hannah, avi i neta que miren de sobreviure mentre ell treballa per acabar el seu darrer poema

“… Oh, no podries triar, dolç coratge

un nou indret per fer-hi també estatge?

no únicament en un arbre daurat

sinó al meu cor, que viu tan espantat”

Nora Navas, Joan Carreras, Lluís Soler i Màrcia Cisteró, interpreten amb solvència i seguretat, marca de la casa, els turmentats personatges de l’autor, i ho fan amb tanta facilitat, que no t’impressionen gaire, doncs senzillament els veus, i t’hi sents més o menys identificat, i passen les dues hores sense adonar-te de que no ets a la terrassa del Costa Verde aguantant nazis borratxos que celebren els bombardejos de Londres, o mirant d’entendre els motius de la Charlotte, per estimar en Shannon, l’home d’església que tothom estima sense ell voler-ho.

La nit de la Iguana no és el millor text  de l’autor de Mississipí, i possiblement el muntatge de la Carlota Subirós no és el millor espectacle que veurem aquesta temporada, però un teatraire ha de tornar de tant en tant als personatges clàssics, que sempre t’ofereixen noves lectures. Un espectacle gran que rarament sortirà…. no canten prou per girar pels teatres d’òpera, que podrien suportar una escenografia faraònica com aquesta.

Una bona forma de començar la Setmana Santa, on sempre preferiré el teatre que les processons.

  • “Collons, ja estic vestida”
  • “Collons, estic marejat de tanta febre que tinc”
  • Collons, quines ganes tenim d’anar al teatre
  • Collons, aquesta s’acaba aquesta setmana, el comentari va tard.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 26 Març 2021 in Uncategorized

 

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Serà el nostre secret. Basada en fets reals.

Tot comença una tarda freda de gener, protegit de tot per una mascareta, creuant el barri de la Rivera fins a Flassaders 40, la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa, el teatre del Born. El fred em mantenia despert, i calia estar molt atent al que vindria després. Codi QR per descarregar el programa – quan tornarem al paper? – i amunt fins la cadira, aquest cop numerada amb el 6.

“Jo confonia abús amb amor i per això m’enamorava del meu abusador”

Una frase colpidora que dona idea del que vius en una hora d’intensitat brutal – gràcies a la gran interpretació de la Marta Montiel, l’Elies Barberà i l’Eric Serrano –  una de les misèries més brutals de la raça humana, l’abús sexual infantil.

Recordo que fa anys, quan ja es començava a parlar de pederàstia, sovint protagonitzada per suposats mestres religiosos, em va caure a plom la informació de que la major part d’abusos es produeixen a l’àmbit familiar. Això era brutalitat damunt la brutalitat. Com pot algú abusar d’un fill, d’una filla, d’un net….. de veritat que això era possible?

“Ep, això a la nostra família no passa, ni el meu pare ni el meu avi…. clar, però tenim cunyats!”

Gran descobriment del director bancari que, com tanta gent, pot acceptar que passin determinades coses desgraciades, però mai ens passarà a nosaltres.

Vaig conèixer el teatre Verbatim, construït amb les paraules dels mateixos protagonistes, de la mà dels mateixos Elies Barberà i Marta Montiel, amb el seu espectacle sobre el suïcidi juvenil “No m’oblideu mai”, a La Planeta de Girona,  amb  col·loqui posterior on més que de teatre es parlava del tema amb l’especialista que ells mateixos havien convidat. “Mili KK” sobre el que van viure Pepe Beúnza i els objectors de consciència que el van seguir, també s’inclou en aquest tipus de teatre, i el “pitjor de tot” es que saps que aquells personatges que interpreten, són persones reals, amb les seves mateixes paraules i la seva mateixa entonació – per això els interpreten  actors molt bons – .

Ja estem acostumats a que el teatre ens sacsegi la consciència, al teatre s’hi va a treballar, de tant en tant et pots permetre alguna comèdia per allò de que “ja tenim prou pena i vull riure” però el teatre no tindria sentit si no fos per fer-te veure d’una forma entretinguda, un problema real. Es clar que si l’espectacle dura massa pots sortir encarcarat de tanta tensió i adonant-te que has passat moltes estones sense respirar.

L’espectacle és tan real que veus perfectament els protagonistes de la història, la suposada normalitat amb que ho van viure, doncs ignorants dels seus propis drets, creien que “allò” era normal, es crea la dissociació fins que un dia, aquelles imatges tornen a poc a poc i t’adones del que vas viure – viure per dir alguna cosa – i llavors se t’afegeix un nou conflicte, que passa per decidir si vols o no compartir-ho.

Alguns dels protagonistes han preferit no veure’s interpretats, altres ho agraeixen com un final d’etapa, com un abans i un després, i el públic es pregunta que cal fer quan et trobis un cas així, cal confiar en les institucions? – rialles – però el que cal és saber que això existeix, i ja haurà estat un gran pas per la humanitat, molt millor que aquell de l’astronauta ianqui el 21 de juliol de 1969.

Preneu nota d’aquest nom: Fundació Vicki Bernadet. Treballant des de 1997 en l’atenció integral, prevenció, formació i sensibilització dels abusos sexuals infantils

Gran direcció de la Daniela Freixas, que també va participar en l’elaboració del text, creant una dramatúrgia senzilla i real, tant real com el patiment d’aquells infants, que no va tenir res de senzill.

La cançó de Joan Reig, “CORVUS” perfectament interpretada per l’Eric Serrano, et permet agafar una mica d’aire per arribar al final sense perdre el senderi.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és sera-el-nostre-secret-3.jpg

Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu

D’olor de préssecs i bicicletes prop del riu

Ball a la pista, tardes al tros i avellaners,

Érem nens empaitant la vida pels carrers”

Un cop més, el teatre es demostra imprescindible. De moment amb mascareta i sense cervesa final

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 gener 2021 in 1. Crítiques

 

La guerra no té rostre de dona. Alta tensió a la Biblioteca

La guerra no té rostre de dona però el teatre si. La gran dama torna a brodar un paper complex amb una facilitat que esgarrifa. Un to dolorós i melancòlic molt difícil de mantenir – per a la resta de mortals però no per a la Segura – que t’angoixa fins fer-te oblidar la poca comoditat de la cadira. Es clar que, com vols sentir-te còmode en un espectacle que parla de guerra, de la guerra de les dones que no surt als llibres d’història i que, lluny de l’èpica, cala fins al fons de l’ànima doncs al cos ja no hi queda espai.

La Segura i el Broggi son prou reclam per posar-te una colla de capes de roba i creuar el Raval per asseure’t en una escenografia que t’embolcalla i et manté en una tensió imprescindible per treballar,  que d’això es tracta.

“No estic sola en aquesta tribuna, hi ha altres veus que m’acompanyen”

Gran veritat. La veu del Guillem Balart l’acompanya en una actuació esplèndida com no pot ser d’altra forma quan totes les muses s’han posat d’acord per protegir les dones de la guerra i els homes que s’interessen per elles.

El suport audiovisual que ja comença a ser un clàssic als muntatges de La Perla29 aporta molt i molt, no només les actuacions de les dones de teatre que acompanyen el repartiment – colpidor el fragment de la Nora Navas parlant de Txernòbil i de la seva criatura – sinó la barreja de perspectives de la mateixa escena que estàs vivint, amb plans combinats des de tots els angles per donar una visió més gran de tot plegat.

Els textos de la Svetlana Aleksiévitx resulten bales directes al cor, però l’afegit de les veus hi aporta un plus que ho converteix en espectacle. Podries llegir els seus llibres al costat d’un foc que no escalfa prou, amb tota la roba de que disposes organitzada en capes i contemplant a la teva dreta els paisatges nevats, i això ja t’arribaria molt endins, però les veus de la Clara Segura, el Guillem Balart, i el silenci de la Violeta Broggi t’aclaparen i et creen aquell dilema del “ja en tinc prou, no puc més” i el “no vull que s’acabi mai”.

Un cop més, el tret d’en Broggi ha fet mal, però es tracta d’un mal necessari per no oblidar que molts dels nostres problemes no són res més que inconvenients. Els problemes són una altra cosa.

Per ordre anem sortint del camp de batalla del darrera, on hi ha més dolor i llàgrimes que sang, sota el fred del pati fem els comentaris que el toc de queda no ens permet fer al voltant d’una taula amb una cervesa o una xocolata. Tot això ho arreglarà la vacuna. Aplaudim-la que així aplaudim el teatre i el seu efecte terapèutic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Balada para una noche de luna llena. “Cuando las mareas se avivan”

Conscients que una part principal del teatre es el text, cal treballar molt més quan el que t’arriba des de l’escenari es una coreografia precisa i preciosa, això si, amb la dosi inevitable de crítica que el teatre ha de donar.

L’espectacle de la Plató Physical Theatre BCN és teatre dins del teatre, un grup d’actors i actrius assagen la forma de cridar l’atenció sobre uns fets que tots hem posat damunt la taula en una o altra ocasió. Que coi hem de buscar a la lluna, una pedra buida, amb la quantitat de problemes que tenim aquí, a la terra. La música intemporal dels Beatles acompanya el repartiment en un seguit d’escenes coreografiades, que barregen l’arribada de l’home a la lluna i la mort d’un home de mar.

L’espectacle té molts moments impactants, i un d’ells es la barreja de la coneguda imatge dels marines a Iwo Jima amb la lluita de l’home contra el mar embravit. D’aquí a l’escena de la mare mirant de convèncer el fill petit – brutal  interpretació del moment – de que el pare es a la lluna i que potser caldrà anar a buscar-lo en una nau espacial, una mena d’avió que vola més alt.

La lluna és la protagonista, lluna plena que esvalota les marees i lluna buida on l’home vol deixar petjada. Lluna que “després d’emportar-se l’home, desapareix”, lluna on les dues noies enamorades voldrien viatjar en un desig proclamat entre estels fugaços.

Una referència buscada o no, a la “Giornata particolare” d’Ettore Scola, en l’escena de l’estenedor, on la dona balla entre roba amb el marit que ja no hi es, però que segueix present al seu cor a ritme de “Yesterday”.

A les taules de l’Almeria teatre només s’hi consumeix cultura, les birres o els cacauets queden per a millor ocasió. Ni tan sols pots complir el deure habitual d’anar a fer una cervesa per comentar el que has vist, i ja us puc assegurar que fer-la a casa no és el mateix.

No perdeu el temps despotricant de les noves mesures per mantenir la salut, i busqueu-la al teatre, i penseu que l’Almeria, el teatre de Gràcia, és una perfecta decisió. No badeu que marxaran de gira ben aviat.

Felicitats i molta merda.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

53 diumenges. Una interpretació “de riure”

Quan un text còmic s’interpreta bé, el resultat està assegurat i això és el que passa damunt l’escenari del Temple del Raval, sota la batuta de Cesc Gay.

Diuen que fer riure és més difícil que fer plorar, mai ho he tingut clar, però hi ha moltes hores de vol a escena i he de confessar que he rigut molt i com ja us he explicat en altres ocasions, això és notícia.

No sé si hagués escollit aquest espectacle, de fet hi hem anat a canvi del Pedro Páramo que la punyetera pandèmia ens va privar de veure. Calia bescanviar el tiquet confiança, i el repartiment de l’espectacle en donava seguretat tot i no ser massa de comèdies.

L’Arquillué ho peta. Torna a ser “el gall” que puja el nivell a dalt de tot, utilitzant a la perfecció que  l’Àgata Roca escalfa el públic des de la primera rèplica tirant d’experiència de T de Teatre.

Quan apareix la Marco (Natalia) i després el Villanueva Víctor) , el públic ja ha deixat les butaques per passar a la butxaca del Santi i la Carol. Ja només es tracta de mantenir-ho.

Cesc Gay escriu un text còmic molt ben estructurat, però el seu gran mèrit és la direcció de l’espectacle amb una actuació perfecte dels quatre protagonistes, i això, diuen els entesos, és mèrit de la direcció.

No li busqueu tres peus al gat, Fèlix en aquest cas, i aprofiteu les “pampallugues” per riure sense límit. 53 diumenges – a la tarda – és un espectacle fàcilment recomanable, ben escrit i ben interpretat, i suposo que molts estaríeu d’acord d’imaginar-vos en Capri fent el paper del pare.

Potser el gran dubte que l’espectacle no desvetlla és si la “novel·leeeeeta d’en Víctor” està molt bé o és un rotllo, així amb sinceritat i objectivitat.

Només us diré que a cada fosc el públic aprofita per aplaudir. “No hase falta desir nada más”. Si regaleu entrades, teniu l’èxit assegurat, fins i tot si es tracta de no iniciats. P.D. M’ha cridat l’atenció veure butaques bones buides. Serà que avui canvien les mesures restrictives i demà ja no es podrà sortir del Municipi? Millor pensaré això que no creure que aquelles entrades les tenien persones actualment confinades. Confiem en la vacuna

 
1 comentari

Publicat per a 6 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,