RSS

Lifespoiler, estreno la Flyhard amb grans sensacions

Tot i que molta gent parla de crisi en el teatre, poc a poc van sortint nous espais on fer entrar el públic dins les històries que viuen des de la seva localitat. Les sales petites afavoreixen el contacte directe amb les actrius i els actors, i si es posen d’acord tots plegats, el resultat acostuma a ser força enriquidor.

Lifespoiler és un text escrit a partir d’una bona idea, no utilitza l’escriptura potent dels grans clàssics, sinó que amb un llenguatge planer i actual, et porta de la mà cap al mur, entenent mur com a plataforma vertical on deixar marcades les vivències. Un mur de Facebook pot ser la porta per entrar al futur des del passat i un mur de ciment pot ser el principi d’una llar compartida, després d’una bona mà de pintura.

La sinopsi de l’espectacle et pregunta “què passaria si sabéssim que tot està determinat?” El destí està escrit i lògicament, al segle XXI, està escrit a Facebook. No cal consultar l’Oracle ni la Sibil·la, només cal veure les imatges pujades possiblement des del mòbil, per saber el que ha passat, encara que sigui uns anys abans de que passi. Curiós no?

Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala estan brillants, no tenen cap monòleg brutal, ni cal que trenquin sentiments, ni provoquin llàgrimes – algun somriure si que aconsegueixen – però te’ls creus des del primer moment, els seus moviments segur que estudiats, semblen espontanis, i les seves reaccions et poden fer memòria del que tu podries sentir si estiguessis al seu lloc. Les “dues” situacions que viuen, les presenten d’una forma senzilla de seguir, i et mantenen en guàrdia esperant qualsevol sorpresa que la física quàntica, pugui justificar. Un monòleg en off a l’inici de l’espectacle, amb fosc a l’escenari – tothom va apagar el mòbil amb temps, doncs el públic era jove – et situa perfectament en l’acció. La resta entra de forma suau.

Bona direcció dels mateixos autors del text – Marc Angelet i Alejo Levis – , un vestuari senzill que presenta perfectament els personatges, i un vehicle en sinistre total que permet canvis d’escenari sense moure absolutament res. Dins o fora del vehicle es viuen situacions diferents, sensacions diferents, entonacions diferents, que portaran els protagonistes fins al límit de la seva relació, plena de conflictes fins i tot abans de que hagi començat. I permeteu-me que no parli més, no fos cas que m’haguessin d’acusar de fer espoilers.

Vaig entrar per primer cop a la Flyhard, i tot es va confabular per oferir-me una estrena que m’obligués a aplaudir una bona estona. Moltes gràcies, el teatre no et fallarà mai.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 9 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Un tret al cap. Un bon article a la Beckett

Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.

Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.

La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.

Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.

El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.

Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.

L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.

Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.

 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Nikolai Alexèievitx Ivànov (Joan). Teatre Lliure de Montjuic

Dir que els clàssics són intemporals, que els conflictes que plantegen semblen escrits el mateix dia que els gaudeixes, és un concepte del que partim tots els que participem de l’espectacle teatral. Aquest cop, l’Àlex Rigola ens ho posa més fàcil i ens porta la Rússia de Txèkhov al davant dels ulls, ens fa participar de la casa o la comuna on viuen els personatges, converteix la casa de camp del protagonista en un espai on es juga a futbol mentre ens presenta la vida dels personatges, però no d’Anna Petrovna, o de Matvei Semiònovitx Xabelski, ni de Pàvel Kirílitx Lébedev o de Saixa la seva filla sinó de Sara, Pep, Andreu (Benito) i de Vicky.

Llegir, o escoltar textos de Txèkov és un garbuix de noms, doncs tots els personatges tenen tres o quatre formes d’anomenar-se : Ziúziuixka o Zinaïda, o Sàvitxna, però Rigola l’anomena Sandra, precisament el nom de l’actriu que representa la rica mare de Saixa (Vicky), i muller de Pàvel o Paixa Kirílitx Lébedev en aquest cas Andreu o millor Benito que és com es coneix l’actor que li dóna vida.

Els personatges del Dr. Txèkhov són complexos i  Joan (Nikolai- Ivànov– Alexèievitx) no n’és una excepció. Un home que s’ha casat amb una jueva filla de casa rica possiblement per heretar, trencant els límits religiosos, que finalment impediran el seu objectiu. Un personatge capaç de dir a la seva dona malalta (tuberculosi per Txèkov i malaltia indefinida segons diagnòstic del  Dr. Nao (Ievgeni Constantínovitx Lvov), metge jove, just, honrat i qui sap si enamorat de Sara (Anna Petrovna). Al text original la vida sembla girar al voltant d’una partida de cartes (“Tota la nit jugant al vint” ) potser per demostrar que alguns pensen que la vida és un joc, unes cartes que cauen sobre l’escenari en el que seria l’acte quart, un any després del que hem viscut a la resta de l’espectacle.

Un escenari senzill amb cadires a banda i banda just a sota d’una pantalla (una a cada costat també) on inicialment hem vist les vides anteriors dels personatges, i on veiem moments en temps real, enregistrats a ras de terra, potser per demostrar el baix calatge dels protagonistes, a quin pitjor.

“És una mica cruel fer-ho, però val més que quedi dit…Quan em turmenta l’angoixa, jo… jo començo a no estimar-te. També fujo de tu, aquestes estones. En una paraula, necessito sortir de casa cada dia”

Si pensem que això ho diu Joan Ivànov a Sara (Anna) la seva dona que “viu” una mort propera, i que només cinc anys abans ho ha deixat tot per l’amor que sentia per ell, ens podem fer una idea de l’interior d’aquest personatge creat pel mestre rus, que possiblement influenciat pel seu passat de metge, acostuma a fer-ne sortir als seus textos. En aquest cas, el Dr, Nao Albet, acompanya molts moments de l’espectacle amb la música de la seva guitarra.

Rigola és un creador inquiet, i els seus espectacles tenen sempre sorpresa. Jo en sóc un fervent admirador.

  • Ivànov recomanable?
  • A què ve aquesta pregunta Nicolai?
  • Gràcies Saixa!

Aquesta conversa no és real…. o potser sí.

 
 

Etiquetes: , , ,

L’Espai Brossa es vesteix de Diumenge

Si considerem que els escriptors, els poetes o els dramaturgs, tenen un cert estil, no hi ha dubte que Brossa té l’estil  Brossa, on cada paraula o cada imatge tenen vida pròpia independentment, no en necessiten d’altres per adquirir significat, i aquest text teatral del creador que cedeix el seu nom a l’espai escènic n’és un exemple evident.

Diumenge és una festa de la paraula, del gest, a càrrec de tres històrics del nostre teatre o de la nostra televisió. Àlex Casanovas, Àngels Bassas i Abel Folk – així, en ordre d’aparició com es feia abans – fan una demostració d’ofici davant un públic que s’asseu a la sala d’una casa qualsevol, on un matrimoni dels seixanta, deixen passar les hores d’un diumenge, entre llibres, records  i somnis.

Des del primer moment, el públic se sent participant de l’acció, una acció que ja comença només entrar a la sala on el marit – Àlex Casanovas – descansa en un sofà d’abans del disseny, envoltat de llibres per terra – un poema visual de Brossa sense discussió -. Els tres protagonistes interaccionen amb l’espectador, tant com ho fan entre ells, i et posen el somriure a la boca per composar perfectament el que seria el pati de butaques d’una comèdia. Un televisor d’abans que s’inventés aquest electrodomèstic – llavors el consideraríem això – en blanc i negre, que ofereix imatges de Raphael, dels Bravos i evidentment de Franco, projectades també a la paret del fons pels espectadors que no el veuen en directe – aquest cop la platea és en U, més llibres per terra, una ampolla de licor, una gerra d’aigua per tirar avall totes les pastilles de “colors” que els homes de la història van prenent, i molt, molt d’ofici, composen una escenografia senzilla, per no distreure’ns de l’acció.

Hermann Bonnín es posa al servei de Brossa, amb un repartiment fàcil de trobar, que dominen l’espai escènic en tot moment, malgrat l’entrebanc que representen els llibres del terra. Canten, ballen, s’asseuen al costat dels espectadors que somriuen còmplices del que veuen i del que viuen. L’argument no importa, són situacions viscudes, especialment per als menys joves, on cal deixar-se portar, acceptant alguna expressió propera al surrealisme. L’Àngels Bassas, l’Àlex Casanovas i l’Abel Folk – l’amic que encara no s’ha casat que tothom tenia als anys 60 – saben que agraden, saben el que es fan, i saben que al final de l’espectacle hauran de buidar-se les butxaques, doncs les tenen plenes de públic.

Un espectacle Brossa al seu espai. 70 minuts de somriure a càrrec de gent amb molt ofici, allò que en dèiem moltes taules.

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Abril 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,