RSS

L’emperadriu del Paral.lel. Història d’un temps passat

Si Xavier Albertí vol anar a la Barcelona dels anys 30, i demana a la Lluisa Cunillé que li escrigui un text d’homenatge als protagonistes d’un temps i un espai que ara semblen totalment arcaics, no hi ha res a dir. Si Albertí va voler recordar Pitarra com a clàssic del teatre català i es va inventar una participació de grups amateurs pel fet de que eren aquests grups els que havien mantingut la memòria d’en Frederic Soler, doncs té permís per fer-ho. Els savis tenen aquestes coses, creuen que , i decideixen que,  i si per acomiadar-se dels seus anys al front del Nacional ha optat per recordar el Paral.lel dels anys 30, una nit freda que marca el traspàs d’una estrella dels escenaris, segur que té els seus motius.

Lluisa Cunillé inventa una protagonista que segur que està inspirada en una estrella real, qui sap si Raquel Meller  o qualsevol dels altres mites d’uns temps que lluiten per no quedar en l’oblit. La seva creació és la Palmira Picard, i al voltant de l’estrella, hi fa reviure noms que sí que surten als diaris de l’època.

Un edifici faraònic que difícilment trobaríem al Raval però que vol mostrar les vides  molt viscudes tot i les mancances, d’uns personatges que ara semblarien inventats. La barreja de català i castellà en el text, et transporta directament a una Barcelona que va existir tot i que pugui semblar mentida.

Estic molt contenta de ser una altra vegada a casa, i amb moltes ganes de retrobar-me amb el públic de Barcelona, i sobretot del meu estimat Paral.lel

Això diu la Palmira Picard en homenatge al seu públic, al de llavors i al d’ara, que darrera la mascareta segueix amb interès el que ha de venir de seguida.

Inicialment som al bar la Tranquil·litat, en una nit on el nom agafa tot el seu significat, doncs el dol per la mort de l’artista, fa que en Roc Alsina, el periodista que ha d’escriure l’epitafi per l’estrella, sigui l’únic client de la Clara Cisteró, una pianista que s’ha quedat sense feina des que els actors i les actrius de cinema han decidit posar-se a parlar.

Poc a poc faran la seva aparició altres protagonistes, aquest cop reals, d’aquells temps on l’espectacle podia fer oblidar les vides tristes de la gent de la Faràndula. Josep Santpere, Alady, Enric Adams, Ramper… i Ramón Maria del Valle-Inclán, a més del promotor de la Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia

L’espectacle de la Cunillé i l’Albertí, et porta clarament al seu espai, que pot interessar-te més o menys, però que és un viatge a la història d’una ciutat que algú va anomenar “Dels Prodigis”.

L’Emperadriu del Paral.lel no és un musical, no hi ha un gran espectacle de cantants i ballarins saltant per les escales de l’edifici, i és que vol retratar la part del darrera d’una vida que no era alegre, i que portaria al cap de poc a un enfrontament civil on les llàgrimes tindrien tot el protagonisme i on les vedets de les plomes, mirarien de fer oblidar una realitat que feia massa fred.

Un Pere Arquillué esplèndid com sempre, manté el tipus enfront de tota l’agror i la humitat d’un barri lleig que mirava de subsistir a base de plomes i maquillatge. Precisament les plomes agafen un protagonisme especial, per recordar el que van tenir.

Continuo fent entrevistes i reportatges per als diaris, i també escric lletres de cuplets i números per a algun cafè-concert. I fins i tot he estrenat dues comèdies… però encara no he tingut la sort de fer un èxit de debò…”

Albertí deixa el relleu com a Director artístic del Nacional, ara es podrà dedicar en cos i ànima als espectacles, al que de veritat ens agrada. Gràcies Mestre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El que no es diu. Una reflexió complexa sobre un tema essencial

“Ens van dir que era amor i ens van ensenyar violència”

Una frase que donaria per tot el sopar posterior a l’espectacle teatral i que en el cas de la Beckett et serveixen en safata, a partir d’una pissarra on s’hi anuncien els plats del dia. El binomi imprescindible de teatre i sopar de treball, té a la sala del Poblenou, la seva màxima expressió, superant de llarg el Lliure de Gràcia. Ja he dit molts cops que el teatre requereix un abans – programa, coneixement de l’autor, situació del conflicte, un treball de sala – veure i beure tot el que l’autor/a el director/a i el repartiment ens ofereixen – i un treball posterior de discussió i de reflexió, al voltant d’un plat i una copa – atrezzo imprescindible – i la Beckett resulta l’escenari més complet a casa nostra.

Marilia Samper ens planteja un tema cabdal de la nostra vida en comunitat, tibant el fil fins a l’infinit. Planteja la violació en espais on no se’ns acudiria buscar-los i especialment retrata una situació que a primera vista resultaria incomprensible.

Com pot ser que ella, després del que va passar, triï el que acaba triant tot i que finalment arriba on forçosament havia d’arribar.

Disculpeu el comentari enrevessat, per mirar de no aixecar la llebre als que encara no han vist l’espectacle, però la situació que planteja el text, resulta complicat d’entendre sota el prisma de la noia, la Muguet Franc, que inicia la seva participació amb uns silencis que ja et fan preveure la tempesta que vindrà més tard. Ell, el noi, un Xavi Sáez que va a més conforme l’espectacle avança, no entén el que passa, ell creu que tot anava bé, i no pot imaginar – el vell problema de no entendre l’altre – que allò que ja tenia oblidat, hagi estat la causa del que ara li acaben d’anunciar. Ho ha oblidat per “normal” o ho ha oblidat per “tapar-ho per sempre”?

Quan una autora parla de violació, ha de caminar per damunt d’una corda molt prima per no ser acusada d’exagerar la situació – allò de tothom és un violador en potència – i cal dir que la situació que planteja resulta difícil d’acceptar, però per això existeix el teatre, per veure un conflicte, ser-ne conscient i discutir si allò pot passar, si passa o si definitivament s’ha creat una situació poc creïble. El tema és prou important i si la noia pren la decisió que pren, val la pena posar-se en el seu lloc i mirar d’imaginar si era una bona opció o si allò no tenia cap sentit.

L’actriu i l’actor no tenen cap defensa damunt l’escenari, només el text i el seu personatge proper al públic, que els afegeix una dificultat a l’hora de descriure’ns la situació. M’agraden els espectacles on, sense solució de continuïtat, un personatge actor o una actriu canvien de personatge, un recurs teatral impensable fa anys i que li dona un ritme trepidant, tal i com fan els protagonistes que ens ocupen. No és fàcil, però aquí ningú ha dit que fer teatre està a l’abast de tothom.

Sincerament, el moment més bèstia al meu entendre, és la resposta de la mare quan la filla li explica el que li va passar aquell vespre de festa – per dir-ho d’alguna manera- . Una resposta més pròpia d’un jutge que d’una mare, potser aquesta és la part més increïble de l’espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Mare de sucre. Un tractat de veritats que couen

“Soc la Cloe, tinc 27 anys i un desig aquí amagat com un gat sota un cotxe, espantat de sortir. Un desig que, en teoria, jo no tinc. El que tinc, segons el meu diagnòstic, és un retard mental lleuger del 65%. I les noies amb discapacitat intel·lectual no tenim aquest desig. No tenim ganes de follar, ni de fer una família, ni de fer res. Som àngels que volem al costat de la gent normal fent-los sentir coses agradables. Però tot això ho han decidit uns senyors sense retard mental i no han tingut en compte els gats sota els cotxes. No han pensat què fer-ne. Matar-los? Castrar-los?”

Així comença el text de denuncia de la Clàudia Cedó, que ja ens havia deixat descansar prou  del trasbals de  “Una gossa en un descampat” on vam descobrir que les bufetades a temps – al teatre – et poden ajudar a ser millor persona.

A Mare de Sucre, organitza un escenari especial amb actors i actrius especials, que llancen veritats cap a la platea on sembla que “els de la Diputació ho han vist tot”

Els actors i les actrius i molt especialment la Andrea Álvarez, deixen anar tal quantitat de perles que pots tornar a casa amb un collaret. La Cedó fa que ens enamorem d’un repartiment sincer i graciós en molts moments, que donen ganes d’anar a treballar amb ells.

Diuen que estem en risc d’exclusió i no és veritat, estem exclosos i el risc és quan ens volem incloure

Quan ets de sucre no perds, però no jugues mai”

La que fa patir és la Maria Rodriguez, quan penses en el conveni de la social que deu marcar el seu sou i  que li deu plantejar més problemes per arribar a final de mes que per donar suport als habitants del pis tutelat. Algú s’ha plantejat mai els motius que fan que un de màrqueting, per exemple, guanyi més pasta que algú que professionalitza la solidaritat i el servei als altres?.

L’Ivan Benet -el ginecòleg director de la Fundació-, la Maria Rodriguez i la Teresa Urroz, es complementen sense solució de continuïtat amb els habitants del pis tutelat que reivindiquen els seus drets, que tots aquells que volen protegir-los, el que fan es limitar-los. “No volen que tinguem problemes quan en realitat no volen tenir-los ells”. Finalment “el pla de vida” recollirà les seves justes reivindicacions entre els aplaudiments d’una platea totalment entregada.

“Si ho sé, em suïcido abans”

Impressionant l’escena a la discoteca de la Mercè Méndez o el cant de la Judit Pardàs que finalment decideix preguntar-nos directament si “us ha agradat la nostra obra de teatre” per rematar un espectacle bell i sincer on els somriures es barregen amb l’emoció davant d’uns personatges que mostren com es fa un món més just.

Encara hi sou a temps, la mare de sucre us esperarà, amb en Marc, la Cristina i la Consuelu, mentre planten un roure que potser trigarà 80 anys a créixer. “No podem esperar, necessitem els canvis ara”. Si no els trobeu, es que han anat a Port Aventura o a la platja, o potser estan assajant un espectacle per al Dia mundial de la Discapacitat, un dia que “tampoc agrada gaire en Marc Buxaderas” doncs només serveix per recordar totes les coses que no fem bé.

I quan torneu a casa, penseu si amb tanta gent que no és capaç de tenir cura dels seus fills, ens queda algun argument per negar-li la maternitat a la Cloe, que lluitarà per aconseguir tutelar-se ella mateixa i fugir d’una Curatela materna que no la deixarà evolucionar, amb la vella excusa de la protecció.

Un cop més, el teatre ens obre els ulls i per això reaccionem aplaudint.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Mai 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Els Ocells de la Calòrica, volen de nou

Ho confesso, he necessitat gastar tres oportunitats per gaudir d’aquest espectacle de la companyia de moda. El cartell de la Beckett quan encara no en sabia res d’ells no em va cridar gaire l’atenció i vaig tirar cap a d’altres escenaris més convencionals. Els meus confidents habituals, em van donar bones referències més tard, massa tard i vaig conformar-me amb allò de “no es pot veure tot”.

Els ocells van tornar, com ho fan sempre,  al niu del Poblenou però  en aquella ocasió no vaig poder-ho combinar amb l’agenda laboral i teatral… semblava mentida que tornés a deixar-ho escapar però a la tercera va anar la vençuda. Vaig veure de casualitat la programació del teatre de Granollers i vaig recomanar l’espectacle als meus amics del Vallès Oriental, nosaltres, finalment vam tenir confinament comarcal però…..

  • Si et paren i et posen una multa només has d’anar al jutjat a denunciar el Govern independentista, que t’ha posat una multa, i el jutge ni tan sols et preguntarà si ets guàrdia civil o si creus que Puigdemont està fugat, et traurà la multa i els inhabilitarà per seguir perseguint els “altres catalans”
  • Però es que jo…soc…
  • Cony, treu-te el llaç groc el dia que vaigis al jutjat, que se t’ha de dir tot

Doncs això, unes hores abans de que caduqui el confinament comarcal, anem a Granollers. Ja tenim el nostre càstig, i es que som a la fila 15, jo que soc de 1a o 2a a tot estirar, però els bolos són així, no hi ha opció de canvi de dia, i si no, un altre cop espavila.

Els ocells és una comèdia grega d’Aristòfanes, una comèdia àcida que retratava aquella societat del 414 abans del cristu, on convivien els savis amb els ganduls, els filòsofs amb els que manaven, els que decidien amb els que haurien de decidir, i la Calòrica en fa la seva versió particular com ha de ser.

El resum seria que uns humans que fugen de la ciutat després de disparar contra la democràcia i ves a saber si contra la constitució i enmig del bosc troben un puput a qui, en comptes de matar, veuen com una opció de futur que els pot donar la vida que ja no comptaven tenir. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, tirant amb bala contra tot el que es belluga d’aquella forma que es fa en les comèdies que volen denunciar. Hi ha moments autènticament hilarants, i amb la marca de la casa d’una interpretació impecable. No es retraten personatges, es fan viure damunt l’escenari sense permetre’s ni un moment de defalliment.

Pisteter acaba sent el rei de les aus, i les aus perden la llibertat a canvi d’una suposada millora social que els havia de fer ser com els homes….Els homes son lliures? Aquí hi hauria molta feina a pensar, i potser ho haurem de deixar als filòsofs.

Sota la batuta d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago, Xavi Francés, Aitor-Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius porten l’espectacle als núvols de la sala, on els espectadors aixequen el cap per anar seguint la trajectòria d’aquesta companyia.

El teatre no el puc gaudir des de la fila 15, però he aprés la lliçó: La Calòrica no decep mai, i això és molt important quan has de quadrar agenda.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,