RSS

Federico Garcia: Presente!

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera”

Portem anys parlant d’on deu ser Garcia Lorca, a quina “cuneta” el van llençar els feixistes que no suportaven la llibertat que dóna la cultura, i la resposta es senzilla: Garcia Lorca és als escenaris, és al sentiment de les persones, és en cada tremolor que provoquen les seves paraules en boca de genis com Pep Tosar, en un espectacle amb “Duende” que actualment ofereix la Sala Goya.

Lorca és el flamenc més pur, el “cante jondo”, la terra andalusa, les dones torturades per una societat que no les vol, que només les desitja, Lorca és la consciència permanent del que cal canviar, Lorca és la llibertat sexual, Lorca és el fil que em queda com a nexe d’unió amb el país veí de qui voldria separar-me amistosament.

Pep Tosar crea un espectacle Lorquià, acompanyat pel ball omnipresent de Pol Jiménez que adopta la persona del poeta granadí, dipositant-lo en cada racó del seu art. És un espectacle que toca la perfecció amb la mateixa precisió que ho fan els guitarristes que posen música a la paraula i faciliten el “taconeo” tan propi de l’art flamenc.

Federico Garcia és un espectacle àudio visual, poètic i embruixador com si el mateix Lorca l’hagués dissenyat per dur-lo pels camins més recòndits de l’Espanya que va viure i que el va matar, amb el grup “La Barraca”. Tosar demostra un coneixement del poeta granadí i de l’art escènic més pur, per regalar-nos un espectacle que hauria de tornar cada any. El vaig veure ahir, i ja estic buscant persones per dur-los a gaudir d’aquesta meravella de la cartellera Barcelonina, “donde viven las manolas, las que van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas”.

Una hora i mitja d’espectacle dedicat al “Público” aquell “Público” per qui el poeta va escriure una de les seves primeres obres i que ell considerava “irrepresentable, “pues imagina que unos personajes son caballos”.

El tren i la seva màgia, recorden les vies d’anada i tornada, a la vida i a una mort que mai sabrem si va ser buscada, quan un cop produït l’aixecament del general colpista, el fa tornar a Granada abans d’emprendre un viatge salvador a Mèxic amb la seva admirada Xirgu. El teatre que l’hauria pogut salvar, possiblement el va condemnar, doncs la cultura sempre serà un arma massa perillosa per als defensors de la pàtria, que lluny de donar-te caliu, t’aixafa per no deixar-te respirar. Un tren, on persones que poden i saben parlar de Lorca, situen els moviments del poeta damunt una pantalla transparent que deixa veure l’interior de Lorca, les seves vísceres principals que no son altres que  la música flamenca, el cant, el ball i la paraula. Una composició digna de ser dins d’un museu.

Els temps que vivim, fan de Lorca un imprescindible per regar l’esperit i així fer-lo créixer en roses vermelles, aquelles que parlen el llenguatge de “Doña Rosita”. No en dubteu, en els moments més crítics, Lorca et donarà la resposta.

“En ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco el viento de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos, puertas y ventana s”  una casa – el teatre – que necessita Lorca per passar qualsevol “luto” que la terra aspra de l’Andalusia particular de cadascú, vulgui apartar-lo de la més mínima ombra de felicitat.

Gràcies Tosar, per descobrir, un cop més, on és Federico Garcia Lorca.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Abril 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

La Bona persona de Sezuan. Que Brecht sigui lloat

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Cal tornar a veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

Programadors del TNC, ja teniu un espectacle per a la propera temporada. Prometo tornar-hi.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Març 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La Dansa de la Venjança. Una tragèdia grega, o no.

Si havia de marxar, potser millor que no hagués vingut, o potser cal considerar-ho com una etapa que lamentablement ha marxat. La vella història de l’amor que marxa i deixa pas al dolor, a la violència, al retret… tant antic com la vida mateixa, com el teatre mateix.

La Dansa de la Venjança, no és una tragèdia grega tot i que l’esperit de Medea volta per l’escenari  al llarg d’una hora i vint minuts de lluita escènica només apta per a craks de la interpretació. Un home d’èxit al mon editorial i una dona que s’ha refugiat en la pintura per no perdre la vida només en el rol d’esposa i mare viuen els darrers instants en parella, pendents només del que queda d’una relació, a més de les fotografies, en Pau, el fill, el nano, a qui cal educar de la millor forma possible. El  problema es que no coneixen quina forma es.

La Villarroel ofereix un text de Jordi Casanovas, dirigit per Pere Riera, que profunditza en la relació de parella, en el seu vessant més dolorós i violent. Una lluita continuada que va girant a poc a poc com un cargol que penetra irremeiablement en el cor dels protagonistes.

Roger: ”No m’ho puc creure. Quina mena d’estratègia és aquesta? Li parles malament de mi?”

Clàudia “Jo ja t’he dit que no li parlo de tu”

El fill, com tants cops, resulta la darrera arma per fer mal a l’altre, per venjar el desamor, per tornar el dolor multiplicant-lo per l’infinit. Un Pau que tot i no aparèixer al repartiment, està present al llarg de l’espectacle, i protagonitza el final més in/esperat.

Llarg aplaudiment a l’esforç i el treball dels dos protagonistes a qui ja em vist en situacions semblants però que com a veterans de l’escena, semblen interpretar-ho per primer cop. Un espectacle no apte per aquells que consideren que cal anar a passar-ho bé i que no aconsegueixen gaudir el drama i la tragèdia. Per als “teatrerus empedreïts” es un espectacle totalment recomanable. Algú ha somrigut en algun moment? Per respirar, naturalment.

No abandoneu la butaca sense escoltar els missatges que tingueu al mòbil…

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Març 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 febrer 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Et vindré a tapar. Un espectacle preciós i precís


“Creiem en un teatre nu, despullat d’artificis on la història esdevé la protagonista. Ens agrada el teatre senzill, el teatre que observa la vida i la qüestiona. El teatre que utilitza la imaginació i la poètica per ensenyar l’autenticitat. Busquem noves maneres d’explicar allò sabut. Tornem als orígens”
D’aquesta forma es presenta la companyia “Espai en construcció”, i realment l’espectacle que actualment ofereix la Badabadoc, ho confirma del tot.
Tres actrius que fan del moviment, l’expressió i la veu, un art precís que domina a la perfecció la distància curta i que absorbeix l’atenció de l’espectador, fent-lo anar a la recerca d’en Joan, el marit de la Maria, que no ha tornat del front i que la vident i la necessitat, diuen que segueix viu.
Les actrius, amb el suport imprescindible de la música de violí i dels efectes sonors de la Roser Farré, reben el públic mentre trien roba per guardar o per donar, una roba que ha perdut la seva finalitat principal. Tot i això, la Nuri porta la notícia d’un home que ha tornat com ja s’havia “predit”, i la necessitat i l’esperança, porten la Maria a fer la maleta, una maleta imprescindible pel seu significat i per la seva utilitat escènica. El viatge en tren ja et confirma el que havies intuït inicialment, fins arribar al riu en una de les escenes clau de l’espectacle, rematat brillantment a l’església abandonada o al cabaret cutre final.
Maite Bassa, Montse Bernard i Blanca Solé, donen una lliçó de teatre intens, sense donar altra opció al públic, que acompanyar-les en l’aventura a la recerca d’en Joan, un públic plegat dins la maleta i plegat a la qualitat d’un gran espectacle petit. En uns temps on el poder escenogràfic ens porta a muntatges espectaculars, la Companyia “Espai en construcció” dona tot el protagonisme al text, la veu, el llenguatge corporal i la proximitat, oferint teatre pur que no té altre final que l’ovació sincera.
Fa temps que me’n van parlar, era cert, i he guardat aquest espectacle i aquesta companyia, per sempre. Moltes felicitats i moltes gràcies

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 febrer 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Jane Eyre Una història d’amor i de reivindicació

Jane Eyre ha estat sempre una novel.la d’una institutriu i una boja. Dos detalls justets per poder anar a un concurs d’aquells on et fan preguntes de suposada cultura general. Els més llegits saben que es tracta d’una novel·la on es reivindica el paper de la dona a la societat, el paper d’una noia pobre i poca cosa  que té molt clar el seu rol a la societat. Jane Eyre reivindica l’amor en estat pur. “Vols casar-te amb mi? Sí senyor”… Com pot anar bé això? Doncs anirà bé quan les diferències desapareguin, no sabem si diferències físiques o de poder adquisitiu, o senzillament quan desapareixen els impediments.

La Jane Eyre de la Portaceli, és un text de butaca, de premi butaca per a una Ariadna Gil esplèndida i un Abel Folk que clava una de les seves millors interpretacions. Els premis del públic sempre fan justícia, son els premis de l’agraïment sincer, els premis que reconeixen l’esforç, els premis “naturals”. Dues hores a l’Anglaterra rural, la de les senyoretes que toquen el piano i broden, la dels senyors que decideixen, la dels capellans que parlen de l’infern, la de la maldat i la de la injustícia, de la malaltia que mata el pobre, i de la reivindicació feminista en el seu màxim esplendor. Dues hores que corren per l’escenari tal com les projeccions fan córrer el temps i les estacions, on els arbres i les flors acoloreixen el blanc de l’internat, on les flames provoquen els canvis més grans.

Dues hores de teatre físic i emocional que fan gaudir un públic entregat al poder escènic i que no tindrà cap problema en retornar a base d’aplaudiments, l’esforç dels protagonistes.

El 2017 no vaig veure aquest espectacle que va posar el cartell de no hi ha entrades des de ben aviat, i avui m’ha estat donada una segona oportunitat, que no podia desaprofitar. Un espectacle recomanat i recomanable, un espectacle on la música en directe agafa un protagonisme discret i necessari a l’hora. El piano i el violoncel que reben els més tardans, aporten a l’espectacle, la cirereta final.

El segell Lliure, un cop més, resulta garantia de gran espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

La neta del Senyor Linh. Un text preciós per a un monstre del teatre

Com us podeu imaginar, vaig triar aquest espectacle pel reclam del seu protagonista, pel mite, per l’actor a qui m’agradaria assemblar-me, pel meu referent – de fet tenim una edat semblant i hem coincidit en algun personatge -. La meva dona havia llegit el llibre de Philippe Claudel, el tenim a casa, i vaig llegir-lo d’una tirada. Després de Terra Baixa, l’Homar tornava a controlar tot l’espai escènic, i  fins i tot es desdobla, per donar vida al senyor Bark, i al seu gran amic el senyor Taolai.

El text parla dels refugiats, de la gent que ha de deixar la seva terra – el senyor Linh s’hi aferra duent-la en una bossa de roba – per sobreviure, o per ajudar a viure els qui s’estimen – la seva neta en aquest cas -. També parla de l’estimació, de la solitud, dels que miren de treballar per als altres tot i que no sempre encertin la forma, però sobretot parla de l’amistat en estat pur, l’amistat que apareix en un banc de fusta davant la Fira,  quan més falta fa.

L’Homar és un monstre de l’escena. Ajudat per una projecció i uns sons que produeix ell mateix, crea l’ambient necessari per fer-nos viure en un país “acollidor” lluny de l’autèntica terra. Conèixer el text ha estat una sort. Al teatre s’hi va a treballar i cal anar-hi amb els deures fets per aprofundir molt més en el que l’autor, el director i el protagonista, ens volen exposar. És una delícia veure l’expressió de cara i de mans del més gran. L’escena del somni resulta francament espectacular, i les combinacions de personatges gràcies a la tecnologia, aporten moments realment tendres. L’home vell, el senyor Taolai, el senyor Linh, surt de casa cobert de dolor per trobar una nova vida, una vida que no necessita per ell, però sí, per la seva neta, aquella criatura d’ulls oberts, que no obre la boca per rebre l’aliment, que no plora però que té bona salut segons diu el metge que l’ha visitat.

Guy Cassiers ha dirigit aquest espectacle en diferents països amb diferents actors, diferents llengües, en un projecte europeu de gran volada.

Conèixer el final, ens ajuda a gaudir de tot el text, i em permetéreu que no aixequi la llebre, crec que també vosaltres heu de treballar-vos aquest espectacle. Llegir el llibre prèviament? Això és cosa vostra, a mi m’ha encantat. Si no em fan fora de la sala, encara estaria aplaudint el mite. Ho confesso, no puc viure sense el teatre.

 
1 comentari

Publicat per a 20 Desembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,