RSS

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Nikolai Alexèievitx Ivànov (Joan). Teatre Lliure de Montjuic

Dir que els clàssics són intemporals, que els conflictes que plantegen semblen escrits el mateix dia que els gaudeixes, és un concepte del que partim tots els que participem de l’espectacle teatral. Aquest cop, l’Àlex Rigola ens ho posa més fàcil i ens porta la Rússia de Txèkhov al davant dels ulls, ens fa participar de la casa o la comuna on viuen els personatges, converteix la casa de camp del protagonista en un espai on es juga a futbol mentre ens presenta la vida dels personatges, però no d’Anna Petrovna, o de Matvei Semiònovitx Xabelski, ni de Pàvel Kirílitx Lébedev o de Saixa la seva filla sinó de Sara, Pep, Andreu (Benito) i de Vicky.

Llegir, o escoltar textos de Txèkov és un garbuix de noms, doncs tots els personatges tenen tres o quatre formes d’anomenar-se : Ziúziuixka o Zinaïda, o Sàvitxna, però Rigola l’anomena Sandra, precisament el nom de l’actriu que representa la rica mare de Saixa (Vicky), i muller de Pàvel o Paixa Kirílitx Lébedev en aquest cas Andreu o millor Benito que és com es coneix l’actor que li dóna vida.

Els personatges del Dr. Txèkhov són complexos i  Joan (Nikolai- Ivànov– Alexèievitx) no n’és una excepció. Un home que s’ha casat amb una jueva filla de casa rica possiblement per heretar, trencant els límits religiosos, que finalment impediran el seu objectiu. Un personatge capaç de dir a la seva dona malalta (tuberculosi per Txèkov i malaltia indefinida segons diagnòstic del  Dr. Nao (Ievgeni Constantínovitx Lvov), metge jove, just, honrat i qui sap si enamorat de Sara (Anna Petrovna). Al text original la vida sembla girar al voltant d’una partida de cartes (“Tota la nit jugant al vint” ) potser per demostrar que alguns pensen que la vida és un joc, unes cartes que cauen sobre l’escenari en el que seria l’acte quart, un any després del que hem viscut a la resta de l’espectacle.

Un escenari senzill amb cadires a banda i banda just a sota d’una pantalla (una a cada costat també) on inicialment hem vist les vides anteriors dels personatges, i on veiem moments en temps real, enregistrats a ras de terra, potser per demostrar el baix calatge dels protagonistes, a quin pitjor.

“És una mica cruel fer-ho, però val més que quedi dit…Quan em turmenta l’angoixa, jo… jo començo a no estimar-te. També fujo de tu, aquestes estones. En una paraula, necessito sortir de casa cada dia”

Si pensem que això ho diu Joan Ivànov a Sara (Anna) la seva dona que “viu” una mort propera, i que només cinc anys abans ho ha deixat tot per l’amor que sentia per ell, ens podem fer una idea de l’interior d’aquest personatge creat pel mestre rus, que possiblement influenciat pel seu passat de metge, acostuma a fer-ne sortir als seus textos. En aquest cas, el Dr, Nao Albet, acompanya molts moments de l’espectacle amb la música de la seva guitarra.

Rigola és un creador inquiet, i els seus espectacles tenen sempre sorpresa. Jo en sóc un fervent admirador.

  • Ivànov recomanable?
  • A què ve aquesta pregunta Nicolai?
  • Gràcies Saixa!

Aquesta conversa no és real…. o potser sí.

 
 

Etiquetes: , , ,

L’Espai Brossa es vesteix de Diumenge

Si considerem que els escriptors, els poetes o els dramaturgs, tenen un cert estil, no hi ha dubte que Brossa té l’estil  Brossa, on cada paraula o cada imatge tenen vida pròpia independentment, no en necessiten d’altres per adquirir significat, i aquest text teatral del creador que cedeix el seu nom a l’espai escènic n’és un exemple evident.

Diumenge és una festa de la paraula, del gest, a càrrec de tres històrics del nostre teatre o de la nostra televisió. Àlex Casanovas, Àngels Bassas i Abel Folk – així, en ordre d’aparició com es feia abans – fan una demostració d’ofici davant un públic que s’asseu a la sala d’una casa qualsevol, on un matrimoni dels seixanta, deixen passar les hores d’un diumenge, entre llibres, records  i somnis.

Des del primer moment, el públic se sent participant de l’acció, una acció que ja comença només entrar a la sala on el marit – Àlex Casanovas – descansa en un sofà d’abans del disseny, envoltat de llibres per terra – un poema visual de Brossa sense discussió -. Els tres protagonistes interaccionen amb l’espectador, tant com ho fan entre ells, i et posen el somriure a la boca per composar perfectament el que seria el pati de butaques d’una comèdia. Un televisor d’abans que s’inventés aquest electrodomèstic – llavors el consideraríem això – en blanc i negre, que ofereix imatges de Raphael, dels Bravos i evidentment de Franco, projectades també a la paret del fons pels espectadors que no el veuen en directe – aquest cop la platea és en U, més llibres per terra, una ampolla de licor, una gerra d’aigua per tirar avall totes les pastilles de “colors” que els homes de la història van prenent, i molt, molt d’ofici, composen una escenografia senzilla, per no distreure’ns de l’acció.

Hermann Bonnín es posa al servei de Brossa, amb un repartiment fàcil de trobar, que dominen l’espai escènic en tot moment, malgrat l’entrebanc que representen els llibres del terra. Canten, ballen, s’asseuen al costat dels espectadors que somriuen còmplices del que veuen i del que viuen. L’argument no importa, són situacions viscudes, especialment per als menys joves, on cal deixar-se portar, acceptant alguna expressió propera al surrealisme. L’Àngels Bassas, l’Àlex Casanovas i l’Abel Folk – l’amic que encara no s’ha casat que tothom tenia als anys 60 – saben que agraden, saben el que es fan, i saben que al final de l’espectacle hauran de buidar-se les butxaques, doncs les tenen plenes de públic.

Un espectacle Brossa al seu espai. 70 minuts de somriure a càrrec de gent amb molt ofici, allò que en dèiem moltes taules.

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Abril 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Galileu…  la sala Rubianes… tanmateix es belluga

Una proposta fresca d’un personatge que sempre hem vist amb leotards i casaca, que la Carme Portaceli porta a la sala de les Rambles. Amb un repartiment de joves veterans que ofereixen un ventall de registres on no hi manca la música en directe.

El Galileu de Bretch és un text llarg com una d’aquelles classes magistrals on tens problemes per seguir un conferenciant que parla de ciència en el més pur sentit de la paraula, i la Portaceli el passa pel sedàs de la modernitat i com fan els bons directors, et fa veure coses que ni els mateixos autors sabien que existien.

Laura Aubert – una de les perles del nostre teatre – Carlos Cuevas – en un procés imparable en la seva carrera professional que va començar de molt petit – Oriol Guinart – un d’aquells actors que no entens com no li donen més personatges, que acostuma a “clavar” amb una mestria envejable i Queralt Casasayas – una bona actriu amb un futur brillant, i que ha de “lidiar” amb un personatge complicat en el “Concurs de ciència” que s’organitza a Roma – i no diguem més per no aixecar la llebre – formen un quartet per un sol violí, el truc de màgia al que ens té acostumat la “Mirandolina”, aquest cop acompanyada per la guitarra elèctrica d’un Carlos Cuevas a qui espero veure un dia interpretant Roberto Zucco – preneu nota els directors que em llegiu -.

Portar el teatre al jovent o portar el jovent al teatre que si fa no fa és el mateix, té categoria de cooperant en zona catastròfica, el teatre et fa intel·ligent i per això lliure, i hem de preparar un món futur de persones cultes que ens han de dur a la terra promesa, i aquest espectacle està pensat pels joves d’edat i pels que ens hi sentim.

Tot i competir avui amb el futbol, han aconseguit una entrada molt correcta, en un espectacle que encara no pot gaudir del boca-orella. Per part meva, aplaudiment general als quatre actors-actrius que treballen de conya i això, com tots sabeu, és mèrit de la direcció.

I ara que ho penso…ja sospitava jo que Galileu era en realitat una dona….

Felicitats a tots els que heu fet possible aquest espectacle que ja us dic que farà parlar. Atenció als “profes” de batxillerat, aquí teniu una activitat de lletres d’aquelles que es recorden sempre.

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Abril 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Stockmann, l’enemic del poble

 

SONY DSC

Feia poc que havíem donat vida a la família Loman, que havíem tocat el cel amb un projecte de tota la vida que finalment havia resultat un somni, compartint escenari amb els meus dos fills, i fent el personatge que perseguia des que el vaig descobrir al mític “Estudio 1”. En Martí, va dir-me que si em feia gràcia algun text en particular ell el dirigiria i realment la proposta resultava engrescadora al màxim. No calia dir que en Mateu hi participaria també com actor.

Un dia, suposo que després de buscar, llegir o imaginar possibles espectacles, em va parlar de “l’Enemic del poble” d’Ibsen, la història del dr. Stockmann, que descobreix aigua contaminada al balneari de la seva ciutat i ha d’enfrontar-se a l’Alcalde – el seu germà – en un conflicte on l’economia i l’ètica demanen actuacions contraposades. Havíem vist la versió que va fer l’Oriol Tarrasón amb “Les Antonietes” i ens havia encantat. No calia dir res més, el projecte estava escollit.

En Martí va reescriure el text, en va fer una dramatúrgia nova on entre d’altres detalls el parentesc del doctor i de l’alcalde passava de germans a pare i fill i per això sabia com aniria la cosa. En Mateu em faria de contrapunt i en Martí ens dirigiria. La resta de companys de repartiment d’autèntic luxe i el projecte resultava molt i molt engrescador.

Era el meu tercer cop de metge de  ficció – l’altre, el de cada dia miro de que sigui real –  el doctor Manel de la sèrie “ El Món de l’asma”, el Doc d’Advertència per a embarcacions petites que no seria un gran exemple professional i ara el Dr. Stockmann… realment es pot considerar que tinc experiència en aquest ofici, el de metge vull dir…

Des del primer moment els assajos van ser una delícia, fèiem improvisacions de dos en dos personatges per trobar sensacions que després calia aplicar. Des del primer dia sabíem el text i això ens permetia treballar els personatges com segurament fan els professionals i quan tornàvem a casa ho fèiem amb la satisfacció de la feina ben feta, excitats pel treball i per això calia relaxar-se una mica al tornar a casa. Bé, relaxar-se i refrescar un cop més el text treballat abans d’anar a dormir – això va molt bé per sedimentar el text -.

Vam aixecar l’espectacle amb una facilitat que ens va permetre avançar l’estrena un mes – a mi m’havien d’intervenir del maluc i això em va permetre avançar l’estada a la clínica – El doctor Stockmann tenia molt clar el que calia fer, les aigües del balneari estaven contaminades i calia refer tot el sistema de distribució. L’Alcalde, Peter Stockmann no ho veia així, i se’n feia creus del que el seu pare, en Thomas, pretenia, amb la complicitat de la premsa i dels comerciants – bé, almenys en un principi, fins que l’Alcalde els fa veure el que “perdran” en aquesta història. L’assemblea popular que convoca el doctor per fer conèixer al públic les novetats, representa un punt molt alt de l’espectacle que comporta finalment la declaració d’enemic del poble per Stockmann pare.

Una escenografia de conduccions d’aigua, galledes, bidons, les entranyes d’un balneari que ha passat de situar la població al mapa, a convertir-se en un risc que “cal minimitzar” i una posta en escena on els actors i les actrius son sempre dalt de l’escenari tot i no participar en determinat moment de l’espectacle li donen un toc de modernitat que va encantar el públic. En aquest moment, a més de les dues representacions de l’estrena, hem participat a1 concurs de Sant Feliu de Llobregat, entrem a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de mar el 30 d’abril a l’Auditori – poca broma – i ens ha permès una fita amb categoria de somni, doncs el dia 30 de març vam fer un espectacle reservat a estudiants i professors amb col·loqui final que ens va permetre posar el cartell de “esgotades les localitats” i mantenir una conversa amb el públic jove, de gran qualitat. El 26 i 27 de maig tornem a la Farinera.

Encara ens queda la promoció d’aquest espectacle a mostres i concursos d’aquest any i del proper, possiblement el durem a la sala La Cate de Figueres on vam obrir una porta als amateurs amb “Una ciutat brillant”, però Stockmann, l’enemic del poble ja ens ha permès omplir la platea d’estudiants, un luxe. Creia que després de Willy Loman  tot seria baixada i el Dr. Stockmann m’ha fet tornar cap amunt. No hi ha dubte que tornar a treballar junts els Lucas hi té una gran part de culpa.

Deixem que el poble jutgi i decideixi per ell mateix, Hovstad. Si vostè no ho vol fer públic, ho faré jo mateix. Convocaré una assemblea popular i llegiré les cinc pàgines de l’informe lletra a lletra

 

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

La mare. El mite de la Vilarasau creix

De vegades resulta complicat ser un mite, i encara més un mite teatral on  ningú et regala res i sempre s’espera tot de tu, nous registres, nous talls de respiració, noves boques obertes al teu davant, noves, noves, noves…

L’Emma Vilarasau és un mite, almenys per a mi i per a una bona part d’espectadors catalans que fa anys que seguim els seus personatges – ara fins i tot ens comprarem un llibre que ha escrit a quatre mans – i la mare, la seva darrera creació, de la mà d’un Andrés Lima que fa una gran direcció i condueix amb mestria un Pep Pla – a qui crec que no havia vist mai en directe – i una Ester Cort i Òscar Castellví, a qui crec haver conegut ahir al vespre des de la primera fila de la Villarroel, no és una excepció. La mare Vilarasau torna a captivar.

El text de la mare no és senzill, sovint tens dubte de si el que passa està passant de veritat o només és el somni de la vida que cantava Segismundo, i el personatge és poc agraït. No és un personatge dramàtic, s’acosta a la tragicomèdia sempre complicada, el públic no sap si patir o si somriure – aquell drama que pateixo al teatre quan el públic ha de mostrar sempre el moment còmic amb la rialla clàssica – però per a mi, que no vaig perdre – i que em perdoni el Pep Pla – ni un sol gest del mite,  amb això en vaig tenir prou. És cert que va agradar-me la direcció – ja ho he comentat – molt més que el text que em sembla passat de voltes en determinats moments i un tant repetitiu, però els bons directors saben treure petroli de textos correctes, i al meu criteri això és el que es viu entre els dos finestrals que marquen l’espai escènic de la Villarroel.

Per més que una mare hagi viscut pels seus, crec que la síndrome del niu buit no hauria de requerir psicoteràpia – a menys que el tema el tracti Woody Allen – i per això considero que el text va passat de revolucions, però el mite és el mite, i si Olga Tor mantenia una sèrie fosca on sempre plovia, Anne pot mantenir-te una hora i quaranta pendent del seu rostre.

N’hi ha hagut d’altres i també en vindran, però per algun motiu tinc el pòster de la Vilarasau recomanant no fumar, al meu despatx.

El meu aplaudiment als 4 actors i actrius i al director, el que no vaig entendre és la il·luminació i què pintaven  els llums escampats per la platea al principi de l’espectacle, quan l’Anne gemega amb desesper….. clar que, ara que hi penso, la meva dona m’ho va explicar sopant, eren els mòbils dels que han d’entretenir-se amb la tecnologia telefònica fins el darrer moment. Algun dia ens requisaran els telèfons mentre mostrem l’entrada i tots serem més feliços.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Yerma un espectacle necessari

Els estudis de teatre, és a dir, el treball curricular que et fa graduar-te com espectador culte i compromès, exigeix com amínim un cop cada curs, viure un Garcia Lorca. Fins i tot els que ens arriba molt més el teatre en la nostra llengua materna, gaudim de la musicalitat castellana del verb de don Federico. L’autor granadí, assassinat per l’odi i la maldat d’un element que durant 40 anys ens va voler a la foscor i que encara avui aconsegueix que els carrers de les ciutats democràtiques hagin de retre homenatge a la guerra i la barbàrie, és imprescindible i ahir vaig tenir la meva dosi de drama femení, la gran especialitat de Federico Garcia – el meu fill gran va venir un cop de l’escola dient alguna cosa sobre aquest autor i sempre m’ha fet gracia que ell no sabés que el segon cognom d’aquell poeta, era precisament la seva denominació principal -.

Quan comença l’espectacle ens recorden que les restes mortals de Federico Garcia Lorca encara no s’han trobat – espero que algú que encara sigui viu i que tingués aquesta informació pugui rentar una mica la seva mala consciència explicant com trobar-lo – però vaig pensar que el millor homenatge al poeta l’hem de fer precisament al teatre, al lloc on “la Barraca” de torn, ofereix les paraules i la música del que ell va crear.

Alba José té “duende”, des del primer minut és Yerma, la dona amargada perquè el seu marit no exerceix d’amant, la dona que plora quan veu altres dones amb fills als braços, la dona coberta per la terra del treball als camps en comptes de l’amor i la passió que sempre ha desitjat.

Marc Chornet torna a oferir-nos un espectacle amb una acurada coreografia, una Yerma portada al nostre temps on les noies fumen porros o beuen “calimocho” en una orgia de rialla per amagar el plor d’una Yerma assecada per dins.

La proximitat dels actors i actrius que permet el teatre Akadèmia facilita les coses, les palades de terra de Juan ho cobreixen tot, i la claror de la nit que entra per les finestres superiors de la casa, indiquen una llibertat massa lluny del llit nupcial.

Martí Salvat està esplèndid en el seu Juan, en una personificació exacta del que va crear Lorca. Brilla quan parla i brilla especialment quan no diu res, quan el seu gest i el seu moviment cansat i infeliç, el condueix entre els ceps que poc a poc apareixen damunt   l’escenari. L’escena culminant de l’espectacle la resolen – Juan i Yerma – de forma especialment brillant.

Xavier Torra viu en un Víctor de forma perfecte, dona vida al veritable amor de Yerma, a l’únic home que l’ha fet sentir dona, l’home que marxa i s’endú l’esperança, un altre gran personatge del poeta.

Isabel Soriano hi posa els anys, és la “vieja” que mira d’obrir la porta a Yerma amb els seus consells, i està molt bé, com ho estan les noies joves, las “mozas” les que pateixen i les que riuen, les “altres”, les que volen fer recuperar l’alegria quan la seva presència fa que Yerma se senti més desgraciada. Adriana Fígols, Roser Tàpias i Cristina López, brillen entre els ceps, amb la precisió que ja vam veure a “Romeu i Julieta” l’altra gran creació de Projecte Ingenu, i treuen “duende” per cada centímetre del seu cos i dels seus ulls, riuen amb la mirada,canten amb solvència i s’acompanyen d’un gest precís per conduir el públic per l’Andalusia lorquiana, al llarg d’una hora i mitja d’espectacle.

Moltes felicitats per la vostra feina – ahir us ho vam demostrar amb els aplaudiments – i moltes gràcies per donar-nos la nostra dosi imprescindible de Lorca.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,