A.K.A. (ALSO KNOWN AS) També conegut com l’espectacle total

Vaig rebre un correu anunciant-me la possibilitat de viure des de l’escenari, un espectacle que feia temps que perseguia. A.K.A. un muntatge premiat abastament i que per diferents circumstàncies no havia vist.

Calia enviar un correu per reservar entrades d’escenari i no vaig perdre ni un minut en fer-ho. I ja us dic que ha valgut la pena. El text de Dani J. Meyer sobre Carlos, un jove amb una vida aparentment normal, que viu amb “els seus viejos” o així és com els anomena quan està enfadat, que s’avorreix una mica a l’escola, que va a unes reunions per mirar de compartir els seus sentiments – de fet no m’ha quedat massa clar el tema de les reunions, tot i que hi he assistit personalment, doncs m’han posat estratègicament, i en Lluís Febrer, en Carlos, se m’ha assegut al costat en aquestes reunions, fet que m’ha permès participar en l’espectacle, quan tots dos compartíem focus.

La Claudia és el protagonista absent, però resulta la causa del conflicte teatral que entre balls, monopatins, algun que altre peta i molt de Tinder, va transportant el públic, del somriure a la contenció de la respiració. Podem dir que l’espectacle acaba bé, però que la rialla es congela tot i l’escalfor que escampa el cos en exercici constant, del protagonista. Un nou monòleg a posar al prestatge de l’excel·lència.

La direcció de Montse Rodríguez i Clusella és fantàstica i confabulada amb un intèrpret excel·lent, aconsegueix un espectacle que t’obliga a una gran ovació.

Cada cop trobem a la cartellera més espectacles sobre joves i els seus problemes. Confirm que tot això ajudi a millorar la vida dels que representen el futur, un futur que, com deia Paul Valery, ja no és el que era.

Només queda dimarts, si el teniu lliure, ja teniu pla. Recordeu que hi ha 40 cadires a l’escenari.

 

L’alegria que passa. Un musical que m’ha agradat.

Ja he dit molts cops, que els musicals no són el meu gènere preferit, però als amants de les arts escèniques ens pertoca de tant en tant, viure’n algun. El Poliorama està especialitzat en aquesta branca de les arts escèniques.

Que fos el darrer muntatge produït per Dagoll Dagom, va ser un dels principals motius per escollir l’Alegria que passa, que a més, estava basat en un text de Rusiñol i, es clar, la Puntual, el Laboratori, etc etc. El boca-orella parlava molt bé de la Gonyalons, i aquest va ser el segon motiu, aprofitant la seva tornada després del The Party.

No soc cap expert en música – ja m’agradaria – ni en coreografies, i per això no puc fer gaires comentaris al respecte, però puc dir que em va agradar, com aquell que fa una cata de vins i diu “m’agrada”, sense entrar en matisos propis dels experts. Tampoc conec gens els actors i actrius de musicals, i per això tots eren nous per mi, a excepció de la matriarca Gonyalons, que té unes taules brutals en aquest gènere i que sap aprofitar tots els recursos per impressionar el personal, ara que ja no és una noia joveneta.

Coneixia la trama, un grup de còmics que van a una localitat petita – el poble gris – on l’Alcalde assumeix el paper de “rei”, amb un fill a punt de casar, que s’enamora de la primera actriu. Noi coneix noia etc etc . A partir d’aquí, s’obren totes les opcions que naturalment no desvetllaré. El text i direcció son de Marc Rosich, la direcció musical d’Andreu Gallén i la coreografia d’Ariadna Peya, amb la participació imprescindible de l’Anna Rosa Cisquella, la darrera Dagoll Dagom.

Els actors i actrius canten i ballen molt bé, hi ha moltes hores de classe, d’acadèmia, els actors de musical van per altres camins. Els actors i actrius clàssics, emocionen i els de musicals impressionen, són dos conceptes diferents, i cada un dels possibles espectadors, preferirà una o altra cosa. Suposo que els comentaris posteriors a l’espectacle també son diferents, no hi ha dubtes de significat, de determinades situacions, de “què voilia dir allò?” en el musicals, tot està més clar. És això, un altre concepte.

Un espectacle de prop de dues hores amb aplaudiments inclosos, que em va passar ràpid i em va demostrar que, tot i no ser un espectador habitual de musicals, ho vaig passar bé.

Per a més detalls, haureu de llegir els comentaris de gent més experta en el gènere.

Des d’Antaviana (1978) , la Nit de Sant Joan (1981), Glups (1983) El Mikado (1986) , Flor de nit (1992) T’odio amor meu (1995) … a Mar i Cel (1998) , Poe (2002) a Maremar – el vaig veure tres cops- i ara l’Alegria que passa, els espectacles de Dagoll Dagom ens mostren com ha passat el temps, i si abans anar al teatre era complicat per nosaltres – no ens ho podíem permití – a dia d’avui, on ens fan rebaixa per a majors de 65 anys i quan  preferim anar al teatre que a sopar a un restaurant o a prendre copes,  hem recuperat el temps perdut. De fet, aquesta setmana vaig tres cops al teatre. Dos de professionals i una d’amateurs.

Aneu al teatre. Si esteu llegint això, segur que ja ho feu.

 

The Party. Una comèdia a l’antiga

Sempre m’han interessat més els drames que les comèdies, tot i que darrerament n’he viscut unes quantes. No comparteixo allò que diuen els actors i actrius de comèdia, que es més difícil fer riure que plorar, crec que resulta massa simple exposar-ho així. Però aquest seria un altre tema.

The Party és una adaptació al teatre que fa Sergi Belbel de la pel·lícula anglesa del mateix nom, dirigida per Sally Potter (No confondre amb el Guateque de Peter Sellers). El resum seria una trobada d’amics per celebrar el nomenament de Janet – Marta Ribera – com a ministra de Sanitat, on els ganivets no surten de la cuina sinó de les boques dels protagonistes. Vells amics – suposadament – que al llarg de la trobada van deixant anar el pitjor de les seves vides. Una mena de “Gauche divine” que el pas del temps ha convertit en una caricatura d’ells mateixos.

La descriuria com una comèdia a l’antiga, – la pel·lícula tot i ser del 2017 és en blanc i negre – en molts moments em semblava veure el teatre que es feia fa anys, sense micròfons – així m’ho va semblar – amb escenografia que marca quatre espais de la casa per permetre escenes separades que veiem conjuntament. Teatre de tota la vida que es manté a partir del text – crítica descarnada sense excepcions – i la interpretació d’autèntics veterans i veteranes com Lluís Soler -Bill, el marit de Janet-, Àngels Gonyalons, en una divertida April, sense cantar ni ballar aquest cop, Jordi Diaz – un Gottfried que no s’asseu al sofà com darrerament el veiem – Biel Duran – Tom – , de qui soc fan incondicional, Montse Guallar – Martha – , Marta Ribera, que tampoc canta ni balla, i la més jove Queralt Casasayas – Jinny, parella de Martha –

Imagino que la peli va agradar al Sergi Belbel, i va decidir portar-la al teatre. Ell ho descriu com un vodevil polític. No sé si el que dic d’una comèdia a l’antiga són imaginacions meves o es tracta d’una idea del Belbel. Això ho haurà d’explicar ell mateix. A veure que en dieu vosaltres. La cita al Poliorama.

 

Pares Normals. Un musical que té tot el que ha de tenir

“Tenir un fill no et converteix automàticament en pare, com tenir un piano no et converteix en pianista” Més o menys comença així la història de l’Aran, i dels seus “pares poc normals”, que un cop jubilats, inauguren el Moixiganga, un karaoke d’aquells que tristament han anat desapareixent de la nostra festa nocturna.

Un fatal accident, unes darreres voluntats, una platja llunyana i un viatge en avió marquen punts de la trama que les cançons dels Amics de les Arts, van acompanyant, amb unes coreografies molt ben resoltes en la seva simplicitat. No cal omplir l’escenari de ballarins, només cal omplir-lo d’espectacle, per gaudir de dues hores de teatre musical, asseguts en unes butaques que son terapèutiques.

I ara us preguntareu els motius que m’han conduït al teatre de la Rambla a veure un musical, jo que soc de l’altre teatre, doncs us ho diré així de clar: un duet del meu teatre de text que són garantia d’èxit, Marc Artigau i Sergi Belbel, uns artistes polifacètics, uns dramaturgs que creen espectacles d’estrella Michelin.

Marc Artigau escriu una trama divertida i bonica al cinquanta per cent, una història que veus venir en algun moment i que quasi et fa esperar el gir dramàtic amb impaciència. Belbel mou la batuta de tot plegat i la música d’un dels grans grups de casa nostra arrodoneix l’espectacle. Teatre musical de bona factura que ha de preveure un llarg recorregut, a Barcelona i a la resta del país.

Enric Cambray és Aran, Júlia Bonjoch és Laia, ja sabeu allò de noi coneix noia en un aeroport, noi està perdut, noia l’ajuda i a partir d’aquí es crea una història que tindrà el final feliç que tota bona comèdia necessita. Albert Pérez és Salvador – el pare – i Annabel Totusaus és Sofia – la mare – ells volen que els hi diguin pel nom, i porten a la perfecció la part més còmica de l’espectacle. Lucia Torres, Bernat Cot, Víctor Gómez, Anna Herebia completen el repartiment, donant vida a múltiples personatges, alguns d’ells impagables com la hostessa d’avió que interpreta magistralment Víctor Gomez. Ona Mas – avui – s’ocupa de la sorpresa final, i permeteu que no us digui res més, ja ho veureu vosaltres mateixos, si teniu la bona pensada d’anar al teatre, a aquest teatre que avui ens ocupa.

Marta Tomasa signa la coreografia que tal com us deia abans, és brillant i senzilla, una mena de “lo bueno si breve, dos veces bueno”, doncs això, un grup petit d’actors i actrius, que omplen sense problemes l’escenari del Poliorama, cada cop més habitual quan es tracta de teatre musical. Minoria Absoluta signa la producció de l’espectacle, com deia aquell, “no hase falta desir nada más”.

Música en directe com correspon en aquests casos i una bonica història amb força moments per deixar anar un somriure – en el meu cas – i riure escandalosament – en el cas de  l’espectadora del meu darrera – Un bon espectacle per aquestes festes, per anar a pair els àpats de Nadal, per preparar la vinguda dels reis o per començar l’any 2023, que diuen que serà dolent, amb el teatre corrent per tot el nostre cos. Quantes dosis de teatre necessites per immunitzar-te? Doncs el millor és anar mantenint els anticossos amb la repetició de dosis. La cartellera ho permet abastament.

Encara et manquen regals de nadal? Que el tió cagui un parell d’entrades del Poliorama, el faran quedar bé. I si ets més de reis, doncs a escriure-ho a la carta. Apte per a tots els públics.

“Les hem vist passar de prop, i tants amics que ja no hi són, adquirim el compromís, de celebrar amb obstinació, que el final podria ser a tocar”

Doncs aprofitem i gaudim de les coses bones de la vida.

 

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la productora, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.

Atenció…. que comenci la funció!

 

Ovelles. La comèdia perfecta

Al menys ho és per mi, que soc poc amic dels “enredos” de portes que s’obren i es tanquen o del riure de la caiguda i el plat de nata. A mi em fan riure poques coses però la ironia és el millor camí per portar-m’hi. Així doncs, he de dir que Carmen Marfà i Yago Alonso construeixen un espectacle rodó al meu entendre.

Ovelles té gràcia des que apareix l’Albert Triola, que es passa 15 minuts llegint i fent glops de vi mentre el públic mira d’aclarir quina es la seva butaca – mai he entès que hi hagi persones a qui els costi tant localitzar el seu lloc si no està ocupat per uns despistats – o xerra amb el conegut que ha decidit anar al teatre el mateix dia que tu – com deia la Nuri a Terra Baixa, els de casa sempre xerren – . Ovelles dobla l’humor quan es representa que quan es llegeix i d’això en tenen la culpa tres protagonistes molt ben posats, a més d’en Triola, la Sara Espígul i en Biel Duran,- un actor que està poc aprofitat – tres germans que acaben d’heretar un ramat d’ovelles a un poble perdut de Terol on no hi ha ni llum ni aigua corrent, tot i que hi tenen un pou – poca broma -.

Ovelles és un text on no hi sobra res, on les interpretacions resulten autèntiques i naturals. Els tres germans et condueixen per les seves vides amb facilitat i et sembla que estàs observant una escena real que et fa riure tot i mostrar el que mostren. Fracàs professional o de parella, germans que malgrat tot s’estimen i possibilitats reduïdes de reconduir una herència d’un tiet mig desconegut, una herència enverinada d’aquelles de de tant en tant n’hem sentit a parlar, i que més valdria rebutjar.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau tenen una vida normal si és que la normalitat existeix, però la felicitat els ha passat de llarg fins que una herència……. no canvia res, i tot continua igual.

Les comèdies no provoquen que el públic es posi dempeus, però considerant el que em van fer riure a mi, i a l’espectador del meu darrera que reia sorollosament – realment calia fer tant soroll? – ara penso que no vam estar a l’alçada, es a dir que acabaré aquesta crònica dret.

Recomanable del tot i per a tothom. I com a postdata, ara penso que el darrer cop que vaig veure en Triola al Poliorama no era un arquitecte amb somnis de guionista, era Èdip, llançant-se al mar, en un dels millors espectacles que he viscut.

A veure quan triguen els grups amateurs a posar en escena aquest espectacle. Suposo que està editat. Ho pots petar en Mostres i Concursos. Llàstima que ja soc massa gran i no em donaran paper.