RSS

Tag Archives: Emma Vilarasau

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , ,

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Abril 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Un tret al cap. Un bon article a la Beckett

Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.

Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.

La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.

Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.

El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.

Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.

L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.

Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.

 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,