RSS

Arxiu d'etiquetes: Emma Vilarasau

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Mai 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Abril 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Un tret al cap. Un bon article a la Beckett

Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.

Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.

La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.

Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.

El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.

Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.

L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.

Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.

 
1 comentari

Publicat per a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,