Lali Symon. Un homenatge

Una pregunta que els fan als autors vius, és si quan escriuen un personatge, pensen en una actriu o un actor concret. La pregunta resulta innecessària en aquest cas, doncs Sergi Belbel ha escrit un text per encàrrec i no pas d’una sala sinó d’una actriu, una gran actriu, que vol homenatjar la seva mare, de qui va tenir cura uns anys, que es van fer complexos. La mare és la persona més important de la nostra vida, després en venen d’altres, però la mare ha tingut un paper protagonista que ningú li podrà treure, i fer-li un homenatge, especialment quan ja només habita el record de cada un de nosaltres, hauria de ser un hàbit saludable i un deure a complir. Després ho farem segons les nostres habilitats o possibilitats, i no tots tindrem la opció de la Vilarasau o l’Eduard Fernàndez, però algun camí trobarem.

Lali Symon és un personatge, un personatge que es desdobla en mare i filla a més de ser una comedianta. La mare – Mont Plans – hagués volgut ser una actriu i va fer de mare a la seva manera. Ara que va tancant el camí vital, comparteix amb la seva neta – Júlia Bonjoch – uns secrets mig amagats o potser mig inventats, quan el cervell ha perdut estabilitat.

L’espectacle creat i dirigit pel Belbel, és una comèdia amb drama injectat, el públic riu – com sempre – amb aquelles situacions que més aviat haurien de fer patir, però l’humor té aquestes coses i et permet treure ferro a situacions que més val no pensar-les massa. No insistiré en el tema.

El Temple del Raval s’omple de seguidors de la Vilarasau, dels que només llegir el seu nom, ja posem en marxa el procés que ens acaba portant a la butaca, i seguir admirant una de les més grans d’aquest país. Mont Plans i Júlia Bonjoch completen les  tres generacions de família i d’actrius, que necessita l’espectacle. Treballar amb la Vilarasau segur que ho facilitat tot, i Mont Plans amb moltes hores de vol i el 49è premi de teatre Memorial Margarida Xirgu a la butxaca, i Júlia Bonjoch amb una formació acadèmica actual – aquestes actrius i actors que ho toquen tot – posen el complement imprescindible i reben l’escalf continuat d’un públic entregat que voldria anar aplaudint sense esperar el final. Lali Symon és una monologuista que critica els homes, també els que hem anat al teatre – tres, segons ella – i que interacciona amb el públic com una vedette. Un nou registre a afegir al currículum espaterrant de l’Emma, de la Vilarasau.

P.D. Si noteu que la regidora – Anna Carreño– controla perfectament el tema, és perquè també és una bona actriu. Aquí, res no és sobrer, ni la dedicatòria final a la mare, que té una butaca assegurada, més enllà de la llacuna estígia, on el barquer Caront la va acomodar.

Aplaudiment generós i cap a casa a sopar i a trampejar la calor. El teatre ens l’ha fet oblidar una bona estona.

 

Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

L’oreneta. L’espectacle del dolor

El 12 de juny de 2016, un terrorista americà d’ascendència afganesa va perpetrar un mortal atemptat a la  discoteca Pulse d’Orlando. Les víctimes compartien la característica de pertànyer a la comunitat LGTBI. Això ens ho explica el programa de ma – en paper des de fa ja un temps – i com diu en Ramón, aquest detall va ser cabdal a l’hora d’escollir l’objectiu terrorista.

Explica l’autor – el geni Guillem Clua – que va escriure sense deixar passar el temps, sense prendre perspectiva, que va escriure com una necessitat, com va fer el Llach aquell 3 de març de 1976, quan “els grisos” van entrar disparant a l’Església de Sant Francesc a Gasteiz i va compondre Campanades a morts.

I Clua ha escrit un text que podria seguir el camí del Mètode Grönholm, el text teatral català més representat al món mundial, i fer la volta al món si les armes ho permeten. L’oreneta és un text de Pulitzer, una brutalitat que fa plorar mentre el públic nerviós vol riure aprofitant qualsevol escletxa. Els sentiments que es passegen per l’escenari de la Villarroel son tant pesants que resulta impossible “carregar-los” per més memòria o més velocitat que tingui el teu ordinador “personal”.

Josep Maria Mestres dirigeix amb precisió una actriu i un actor que baixen cada vespre de l’Olimp, per fer-nos més savis, més bones persones, per oferir-nos el premi merescut per la nostra decisió de comprar les entrades i per facilitar-nos la recomanació quan algú que coneix les nostres passions, ens demani un espectacle per anar a veure. Abans de veure’l ja ho vaig fer, ara ho tinc molt fàcil.

La Vilarasau és un monstre de l’escena. Tinc un amic que diu que “sempre plora”, està molt equivocat però quan vingui a veure aquest espectacle dirà que ell tenia raó, però es que en aquest espectacle plora tothom, els del mig i els dels costats, fins i tot els que no saben apagar el mòbil i confien que a partir de les 20 h ja no els trucarà ningú – increïble -.

Que la Vilarasau és un motiu de prou pes per escollir un espectacle ja us ho he dit molts cops, però que en Dafnis Balduz tingui l’ADN dels grans potser ja no és tant conegut, possiblement perquè el veiem més per pantalla que al natural. El Dafnis està magistral i un cop acabada l’obra, quan vaig poder sortir un moment de la història, el vaig envejar doncs el meu somni secret – o no – ha estat sempre compartir escenari amb la Deessa.

L’oreneta és una cançó que en Ramón vol “perfeccionar” per cantar-la en un funeral, i l’Amèlia és la professora de música que no perd el temps amb els que no afinen. Sembla que l’univers escènic no té futur, però els esdeveniments s’aniran precipitant a poc a poc, en la seva justa mesura per arribar al clímax i mantenir-lo fins el fosc final. El text perfecte? Es difícil de dir doncs en teatre no diem allò de “el millor del món”, tenim criteri i l’utilitzem. Res no és perfecte, però de vegades ho sembla.

Cal anar descansat a veure aquest espectacle i no perquè costi trobar el  missatge que l’autor ens vol explicar, sinó perquè l’acabarem drets i amb les mans vermelles. I quedi dit que no m’aixeco fàcilment, però de vegades és inqüestionable.

Ara que està de moda el “Paraulògic” que creieu que podeu fer amb les lletres B,C,M,V,?  

Balduz, Clua, Mestres, Vilarasau i la resta d’equip, ofereixen un diamant perfectament tallat. No us ho deixeu perdre encara que la mascareta faci mandra. Carrer Villaroel entre Consell de Cent i Diputació.

 

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).