Mal de coraçon. La festa de l’aigua

Els espectacles de La Solitària, el grup que formen Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López, acostumen a tenir força enginy i tiren de talent interpretatiu per convertir-los en espectacles recomanables al cent per cent.

Mal de coraçon agafa com a eix central el patiment de Santa Teresa de Jesús a partir d’una cambrera de bar que prepara un càsting per al personatge de la religiosa més famosa en l’època anterior a Teresa de Calcuta o Teresa Forcades. Un enamorat a qui la parella ha deixat per un altre i un professor borratxo que filosofa entre copa i copa.

Victoria Szpunberg escriu un text força dinàmic que creix en boca de tres intèrprets que saben omplir l’escenari, i sota la direcció d’Andrea Jiménez, converteixen el patiment en festa i les dificultats en motiu de rialla. Les cançons tenen un paper important en l’espectacle que acaba de forma festiva amb un públic entregat que no té pressa per deixar la sala. La feina del personal del TNC resulta més ingrata que la del secretari del jutjat en un desnonament.

Mal de coraçon creix en la seva posada en escena, on  l’aigua és protagonista enmig de copes i combinats.

Un bon espectacle, apte per al jovent i per als més addictes a l’art escènic. L’espectacle passa volant, si fa no fa com la seva programació a la Sala Tallers. De fet, ja han marxat.

 

EL PRESIDENT. Una nova provocació de Bernhard a la Tallers.

Si diuen que el teatre ha de provocar, Thomas Bernhard es un autor teatral de primera fila. Humor àcid fins a l’exageració i provocació continua podrien ser dues característiques d’aquest autor austríac.

El President n’és una bona mostra, un monòleg a repartir entre una actriu – Rosa Renom – i un  actor – Francesc Orella, que interpreten una muller d’un president i el president mateix, més o menys impactats per un atemptat – un més – que ha provocat la mort d’un coronel, ma dreta del polític i el gos de la senyora, i dit això, ja podeu imaginar part del tema.

El que diuen és fort, de vegades increïble, com de sortir corrents i allunyar-se d’aquest personal, , es dur veure que diuen precisament aquestes coses i al llarg de dues hores d’espectacle ens demostren que determinats càrrecs públics semblen estar reservats a personatges que possiblement no haurien d’existir, o potser el fet d’accedir a aquests càrrecs t’hauria de fer desaparèixer del món civilitzat.

Renom i Orella estan esplèndids, donen una llisó magistral de teatre tal i com fan els seus companys de repartiment , Montse Pérez – una senyora Frölich, que és l’assistenta personal de la senyora i qui sap si la mare de l’anarquista que ha perpetrat l’atemptat – Josep Julien en el doble paper de massatgista personal del president  i militar portuguès, Daniela Feixas en un complicat paper d’actriu-amant del president, Josep Costa, el coronel substitut, i Sergi Missas en el paper d’ambaixador. Tots ells demostren com es fa el teatre sense text, tenen poques rèpliques i mantenen la tensió i el ritme de l’espectacle mentre la Renom i l’Orella ens diuen les paraules de l’autor. Per afegir llenya al foc i que els personatges encara ens facin més ràbia, de tant en tant s’especula que l’atemptat l’hagi fet el mateix fill de la parella.

La posada en escena, amb un mirall imaginari que separa el públic dels actors quan som a la casa presidencial, i un saló d’hotel a Estoril, coronat per dos cotxes pels aires, potser recordant un altre cotxe que l’any 1973 va ser protagonista d’un atemptat.

Potser la durada de l’espectacle resulta llarga i podríem pensar que hi ha moments repetitius, però si l’autor ho ha decidit així …. la Carme Portaceli ho ha de respectar.

Increïble que amb la quantitat de líquid que beu l’Orella, no hagi d’anar a veure en Roca a mig espectacle.

Espectacle per a amants del teatre, possiblement poc apte per iniciar-se com a públic.

Personalment va resultar emocionant tornar a la Tallers després d’haver-hi actuat

 

Tallers d’en Pitarra. Associació teatral el Partiquí

Torna el teatre amateur amb el segell de qualitat del Partiquí. Una reestrena molt especial recordant la fita de ser el primer grup amateur que actuava al Teatre Nacional. Van ser quatre grups, però el Partiquí va obrir la Mostra del anomenat Epicentre Pitarra

Dues gatades d’en Pitarra,  L’últim Trencalòs  i Coses de l’Oncle, dues peces breus dels anomenats singlots de l’autor més satíric del segle XIX. Una gran ocasió per veure aquest espectacle per primer cop o per reviure aquella data històrica.

El títol de l’espectacle juga amb la sala “TALLERS” i l’expressió taller de treball sobre, en aquest cas, el satíric autor català.

Divendres 10 d’octubre a les 21,30 h. I dissabte 11 a les 18 hores, a la Sala Jesús Concernau del Centre Cultural La Farinera del Clot.

 

El teatre amateur arriba a la Sala Tallers

 

El 12 de novembre de 1996, un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats, “Àngels a Amèrica” va inaugurar la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i el 28 de juny de 2014, un muntatge de El Partiquí va obrir la porta del temple als grups amateurs, amb una Mostra al voltant de Pitarra.

El somni s’havia fet realitat, tants i tants cops ocupant les butaques de les diferents sales del Gran Teatre Català, desitjant ser a l’altra banda, a l’escenari i ahir va passar. A les 12 del migdia, sortia per donar la benvinguda al públic que va omplir la Sala Tallers, recordar-los d’apagar els mòbils i recomanant tenir a ma les pastilletes per la tos. Dedicar l’espectacle a l’amic i mestre Jesús Concernau era lògic i obligat. Confio que des del món teatral on treballi ara, tingués una estona per veure’ns.

Que vaig sentir en aquell moment?, vaig trigar més d’una hora a adonar-me’n, quan amb l’espectacle acabat, saludat els amics que van acompanyar-me en aquesta cita especial, i rebent els comentaris dels companys del grup que havien fet el paper de públic, l’emoció es va fer present. Havíem actuat al Teatre Nacional de Catalunya potser per primer cop i dic potser, imaginant o desitjant que hi pugui haver un segon, un tercer…. un quart? Be, be, no continuo….

Sabíem o imaginàvem que l’experiència seria gran però ho va ser molt més, la gent de teatre que treballen al Nacional ens van acollir amb una professionalitat i un sentit de protecció dignes d’agraïment, el nivell d’organització no tenia fissures i en tot moment vam sentir-nos com a casa.

–          Aniria bé un focus per uns llampecs, fet, un micro a dalt, fet, voldria sortir a dir lo dels mòbils, fet, i així fins a l’infinit. Gràcies amics del TNC, ens heu tractat tant be que tornarem…..

El personatge del Narrador de “l’Últim Trencalòs”, el poeta que inventa la “Llegenda romàntica del segle XI, no premiada en los JOCS FLORALS, escrita en vers i en català del que ara es parla” – tal com la va descriure l’autor – serà sempre un personatge especial, el personatge que em va dur a la mítica Sala Tallers, el personatge a qui vaig donar vida en una sala professional plena de gom a gom i que va assolir la fita de fer realitat un vell somni. Les “Gatades” d’en Pitarra son això, animalades i astracanades de marca major, però ens van obrir les portes del Gran Teatre, i això marcarà sempre un abans i un després.

Si el 2013 va ser l’any del premi al millor actor al concurs de Terrassa, el 2014 es el de les sales professionals, primer La Cate de Figueres i ara la Tallers del Nacional.

“A qui no fa esgarrifar?”