RSS

Tag Archives: Jordi Bosch

A Teatro con Eduardo. Feia temps que no reia tant

IMG_2339Vaig descobrir Eduardo de Filippo amb l’Art de la Comèdia, un dels espectacles punters de la passada temporada i he de dir que em va encantar, per això, vaig estar molt pendent de treure entrades per aquest muntatge del Lluís Pasqual que, per cert, es va fer pregar  força doncs van trigar en decidir l’estructura de l’espai escènic i això al Lliure suposa retocar tota la graderia de la Puigserver amb aquella maquinària màgica de la que tan orgullosos estan. Val a dir que el resultat és molt bo, en la seva teòrica senzillesa – actualment ja no hi ha res senzill als grans teatres de Barcelona – i les sorpreses van apareixent i desapareixent per art de màgia.

L’espectacle que presenta el rei del Lliure el composen dues peces que son senzillament delicioses. A Home i senyor, la lluita dialèctica entre el Bosch i els seus tres companys – Marc Rodriguez, Laura Aubert  i Francesca Piñón – fa petar de riure, tots quatre demostren una bis còmica formidable i el Bosch senzillament “se surt”. Es una cosa senzilla, una companyia de còmics arriba a un poble italià i en un racó de l’hotel – on fins i tot hi cuinen per estalviar – preparen un assaig per millorar l’espectacle de la nit anterior. L’actor principal i director – una figura típica a Itàlia – mira d’arreglar l’escena que fins i tot s’ha retocat per estalviar-se un personatge, discutint contínuament amb un apuntador que li ha sortit rebel.

Si algú m’hagués fet una fotografia – de l’espectacle no està  permès, no sé si del públic també –  ningú pensaria que soc al teatre, potser creurien que miro el meu gag preferit del Polònia.

El primer acte passa volant, i tot seguit entrem al jardí de l’hotel Metropol  on l’il.lusionista Otto Marvuglia farà “desaparèixer la muller jove – Laura Aubert -d’en Calogero Di Spelta – un Ramón Madaula boníssim – que començarà un autèntic malson fins adaptar-s’hi del tot. Aquest seria un resum tipus twitter de La gran il·lusió, el plat fort de l’espectacle de Filippo.

Un text subtil i brillant amb moments musicals que et porten directament a la Itàlia de les pel·lícules, amb uns personatges perfectament dibuixats i interpretats. No pots destacar ningú per damunt dels altres – és el que passa quan la direcció és brillant – tothom treballa al servei d’una comicitat en el seu punt just, tractant-se d’Itàlia diríem que és una comicitat “al dente”. Espectacle imprescindible per a tots els públics, amb música en directe, on un cop més,la Laura Aubert utilitza la seva faceta instrumental. Un escenari ple de taules – les dels actors i actius – i una altra que també sortirà a saludar.

IMG_2336

 

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

IMG_1328Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

el-credit-teatre-villarroel (1)En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).

 

 
1 comentari

Posted by a 26 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Blackbird, una prova de resistència

Nit de teatre al Lliure de Gràcia amb Lluis Pasqual i Jordi Bosch com a garantia de qualitat i bones vibracions dels amics que ja l’han vist. No tinc clar del tot qui és la partenaire del Bosch però el nom em sona molt, una sorpresa més a descobrir des de la fila dos del teatre de Gràcia.

Arribem a temps de fer un cafè però el bar és ple de gom a gom, presagi d’una nit de teatre del bo, miro si algú beu vi blanc com feia en Puigserver però una trucada al mòbil em distreu de la meva investigació. Entrem i ens disposem a treballar, el comentari del Pasqual al programa així ho indica i tot i tenir una idea aproximada del tema, posem les nostres neurones en marxa. Una escenografia curiosa, escombraries, alguna cadira mig trencada – això no ho utilitzarem mai, diríem els amateurs fent neteja del nostre petit magatzem de mobles per teatre – cartrons de pizza, en un soterrani on s’hi accedeix per una escala de ferro. Algú podria imaginar que les parets son les de la caixa escènica però segur que no. Penso que m’agradaria veure el teatre buit, sense escenografia, veure com és la caixa màgica, estudiar-ho, envejar-ho una mica, i seguir endavant… potser ho hauria de demanar al Pasqual, és clar que posats a demanar quasi preferiria demanar-li un paper però en fi, no somniem i anem al gra.

Blackbird és una història d’amor, la resta es pur acompanyament. Amor entre un home d’uns 40 anys i una nena de 12? I perquè no? em pregunto un cop la Bea i el Jordi m’ho han fet viure d’una forma tant intensa que de poc no m’agafa un cobriment. Una lluita dialèctica impressionant, amb una força que si no fossin actors sinó ciclistes, pensaríem malament. No dono abast a mirar-los i només són dos, resulta tant enriquidor mirar el que parla com observar el que escolta en una exhibició de talent, de taules i de què sé jo quantes qualitats dignes de menció. No tinc ni temps de pensar de què conec la Bea Segura, però ho deixo estar, ja me n’ocuparé després.

blackbird1_rosribasEnmig d’aquella lluita dura i descarnada, uns silencis espectaculars, unes mirades que parlen per si soles, uns tics que surten espontanis, com ara mirar avall amb les mans a les butxaques de la dessuadora o el fregat compulsiu d’uns ulls que couen.

“Jo no sóc un d’ells” exigeix més que suplica en Ray ara esdevingut Peter, “Ho has après als llibres?” li escup ella, estic neguitós, pateixo, em poso a la pell d’un i altre, necessito repòs però no el vull, avança l’espectacle, he llegit que dura una hora i vint minuts i sé que passarà massa aviat, necessito silencis que alenteixin l’acció, no! encara no! En necessito més…

Moments estel·lars a dojo, significar-ne un seria una injustícia per als altres instants d’un espectacle que poso a la llista dels que m’agradaria fer. El monòleg més llarg d’ella, on descobrim la major part de les cartes, on comencem a patir per dues ànimes aturmentades que mereixien un destí millor, i en segon terme, la protagonista mirada del gran Bosch, l’actitud, la cara immòbil que parla, una exhibició de talent d’aquelles que se suposen però que s’han de demostrar.

Avança l’acció, i els dos protagonistes ens fan caure per una cataracta de sentiments, ens deixen esgotats, posen a prova la nostra resistència en una venjança pel que ells han de resistir per fer-nos viure tot allò, un espectacle molt i molt gran. No conec textos de David Harrower, però sé que el Pasqual és capaç de trobar aspectes que ni el mateix autor coneix, i sé que el Jordi Bosch segueix a l’Olimp on ha portat a una jove anomenada Bea, i que l’haurà de protegir perquè cap altre déu la vulgui fer seva.

Una hora i quart després, em falten mans per agrair el que m’han donat, lamento molt que no sigui el dia del col·loqui, voldria expressar el que m’han fet sentir, com bé diu el Rei del Lliure, hi ha temes sobre els que no pots tenir una opinió formada per endavant, i això s’anomena teatre polític.

Cap amant del teatre pot deixar-se perdre aquest espectacle.

Un cop acabat tot, restem asseguts uns moments per recuperar l’alè, baixem les escales, miro la fotografia de la Bea Segura… ja ho sé, és la germana del Puig Antic, però aquest cop amb el protagonisme total,  camí d’una glòria que ja és a tocar. Aplaudiment  total i moltes gràcies.

 
4 comentaris

Posted by a 3 febrer 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La Bête. Un espectacle en tota regla

Si alguna cosa havia marcat l’estrena a la Sala Gran  – no cal dir del TNC, tots sabem el que vol dir Sala gran, fins i tot vol dir Massa gran com el personatge d’en Folch i Torres – era la substitució per malaltia que en Jordi Bosch – el Cary Grant català – feia de la gran Lizaran, triada segurament per ser una de les bèsties de teatre del nostre país, i quan en Belbel ens va vendre la substitució – crec que en Belbel ho pot vendre tot, teatralment parlant – en Jordi Bosch ja havia agafat el camí de l’Olimp, i a fe que hi ha arribat amb tots els honors. Un monòleg de mitja hora tampoc es una heroïcitat, ho han fet molts professionals i fins i tot alguns amateurs, en vers i  ben dit ja se li suposa a algú que fa anys que s’arrossega pels escenaris, i fer-lo presentant el personatge a la perfecció no ens ha d’estranyar venint d’un crack de l’escena catalana sorgit de la pedrera del Lliure, però en Jordi Bosch tenia un mèrit afegit i era el fet d’incorporar-se com a protagonista amb molt poc temps. Jo recordo al Jordi Bosch fent de Cèsar a Antoni i Cleopatra, i a Mort accidental d’un anarquista, en aquella època el seguia recordant com al Cèsar, més tard li vaig saber el nom i des de llavors…. una carrera envejable.

Si preguntem a la majoria del públic, quantes hores necessita un actor o una actriu per preparar un personatge, molts no sabrien la resposta, però ens havien venut que era una heroïcitat, i només per això, tots vam anar a reconèixer la seva feina al gran Bosch, la resta podia semblar anecdòtic – amb permís del Jordi Boixaderas, l’Abel Folch i el Carles Martínez-.

El lector inquiet deu pensar que li vull treure mèrit al “Valere” i res d’això, però vull deixar clar que intento jutjar l’espectacle, obviant aquest aspecte. Sempre he sentit dir que la Espert va fer per primer cop la Medea substituint la teòrica protagonista, no sé si és una llegenda, però aquestes coses passen.

El teatre que es munta dins del teatre té l’espectacularitat que se li exigeix al Nacional, però després d’un minut d’espectacle només tenim ulls per als actors, una minyona que parla poc amb la boca i que tot ho diu amb els ulls i un parell de monstres teatrals com son en Jordi Boixaderas i el Carles Martínez, que ens preparen l’entrada triomfal de La Bête, en Jordi Bosch, fent-nos creure que en David Hirson va escriure l’obra pensant en ell.

Gran mèrit també el d’en Joan Sellent – a casa tenim un altar on venerem aquest home que ens fa entenedors els grans textos de la dramatúrgia anglosaxona – doncs realment sembla un text escrit originalment en català, i podem concloure que ja és una mica seu, com va reconèixer el mateix David Hirson.

L’espectacle té dos moments impressionants, el monòleg d’en Valere, un actor pagat de si mateix, espectacular i popular fins a l’infinit, que parla en vers i es meravella de la seva genialitat. Son uns trenta minuts on somriu tothom menys l’Elomire i en Bejart – val la pena de tant en tant mirar-los a ells mentre s’escolta en Bosch, demostren el que és fer teatre sense rèpliques – i l’altre moment és quan el Príncep Folch demana la representació dels “Dos bessons de Cadis, una història edificant” on l’actor Valere interpreta i dirigeix tota la companyia en una exhibició d’espectacle total amb moviments mil·limètrics que provoquen una reacció en cadena entre el públic. Potser el final, el vaig trobar una mica fred – no l’explico doncs encara la podeu veure -.

Serà una de les triomfadores de la temporada, i conduirà en Jordi Bosch al paradís, tot i que personalment, crec que fa anys, uns quants, que ja hi era. Recomanable per a tots els públics, una obra clàssica, escrita fa uns vint anys. Paga la pena.

 
1 comentari

Posted by a 11 Novembre 2012 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,