RSS

Arxiu d'etiquetes: Jordi Bosch

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La partida d’Escacs un Nobel i un Max

La meva història amb el text de Zweig comença el 2015 quan vaig fer un versió reduïda per teatre d’un text fantàstic de l’escriptor austríac, “Carta d’una desconeguda”. L’experiència va ser tant edificant que remenant en una llibreria vaig descobrir “Novel.la d’escacs”, li vaig fer un cop d’ull i la vaig comprar amb l’idea de fer-ne un muntatge teatral. Un cop llegida no ho vaig veure massa clar, i allà va quedar, entre llibres de teatre sense ser-ho realment,però en bona companyia.  I quina va ser , la meva sorpresa quan veig a la programació del Romea, un muntatge de l’Ivan Morales anomenat “La partida d’Escacs” de Stefan Zweig. Em va faltar temps per agafar entrades amb data d’avui. El reclam Morales ja era important, i si afegim Bosch protagonitzant un monòleg de 70 minuts, no hi havia dubte que es preparava un bon vespre de teatre al Temple del Raval.

“Monomaníac, Segur que en coneixen algun”, si fa no fa com el senyor B, que d’una manera inesperada agafa tot el protagonisme de l’espectacle, precisament quan en Mc Connor es a punt de fer un mal moviment en el seu enfrontament grupal amb Mirco Czentovic, el campió mundial d’escacs, que viatja de Nova York a Buenos Aires, a continuar guanyant diners, movent el peó a alfil o la torre a reina.

Jordi Bosch fa una exhibició de poder, donant vida a tot personatge que apareix per l’escenari, deu perdre un parell de quilos a cada funció, imagino que s’ha menjat un bon plat d’espagueti abans de sortir a escena, o potser és més de ressopó. Era evident que la gent s’aixecaria per retornar a l’actor, una mínima part del que ens ofereix en setanta minuts d’espectacle, i si algú es va impressionar amb el monòleg de mitja hora a  “La Bete”, que es vagi preparant.

Un text escrit per un premi nobel, posat en boca d’un premi Max o butaca o el que calgui,  per l’art d’un director que mai defuig l’originalitat. Ivan Morales ja no es aquell actor de Poblenou, es un animal de teatre en tota regla.

Premis reunits sota l’atempta mirada de la Xirgu, que com tots sabeu, segueix passejant entre bastidors del mític teatre.

Moltes gràcies i bon profit si es que ara mateix esteu reposant forces mentre comenteu l’espectacle viscut.

Ah! que resulta que no tenen ni premi Nobel ni premi Max? Doncs amb l’austríac ja fan tard però amb el català encara hi son a temps.El que no tinc cap dubte es que en son mereixedors.


 
1 comentari

Publicat per a 4 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

A Teatro con Eduardo. Feia temps que no reia tant

IMG_2339Vaig descobrir Eduardo de Filippo amb l’Art de la Comèdia, un dels espectacles punters de la passada temporada i he de dir que em va encantar, per això, vaig estar molt pendent de treure entrades per aquest muntatge del Lluís Pasqual que, per cert, es va fer pregar  força doncs van trigar en decidir l’estructura de l’espai escènic i això al Lliure suposa retocar tota la graderia de la Puigserver amb aquella maquinària màgica de la que tan orgullosos estan. Val a dir que el resultat és molt bo, en la seva teòrica senzillesa – actualment ja no hi ha res senzill als grans teatres de Barcelona – i les sorpreses van apareixent i desapareixent per art de màgia.

L’espectacle que presenta el rei del Lliure el composen dues peces que son senzillament delicioses. A Home i senyor, la lluita dialèctica entre el Bosch i els seus tres companys – Marc Rodriguez, Laura Aubert  i Francesca Piñón – fa petar de riure, tots quatre demostren una bis còmica formidable i el Bosch senzillament “se surt”. Es una cosa senzilla, una companyia de còmics arriba a un poble italià i en un racó de l’hotel – on fins i tot hi cuinen per estalviar – preparen un assaig per millorar l’espectacle de la nit anterior. L’actor principal i director – una figura típica a Itàlia – mira d’arreglar l’escena que fins i tot s’ha retocat per estalviar-se un personatge, discutint contínuament amb un apuntador que li ha sortit rebel.

Si algú m’hagués fet una fotografia – de l’espectacle no està  permès, no sé si del públic també –  ningú pensaria que soc al teatre, potser creurien que miro el meu gag preferit del Polònia.

El primer acte passa volant, i tot seguit entrem al jardí de l’hotel Metropol  on l’il.lusionista Otto Marvuglia farà “desaparèixer la muller jove – Laura Aubert -d’en Calogero Di Spelta – un Ramón Madaula boníssim – que començarà un autèntic malson fins adaptar-s’hi del tot. Aquest seria un resum tipus twitter de La gran il·lusió, el plat fort de l’espectacle de Filippo.

Un text subtil i brillant amb moments musicals que et porten directament a la Itàlia de les pel·lícules, amb uns personatges perfectament dibuixats i interpretats. No pots destacar ningú per damunt dels altres – és el que passa quan la direcció és brillant – tothom treballa al servei d’una comicitat en el seu punt just, tractant-se d’Itàlia diríem que és una comicitat “al dente”. Espectacle imprescindible per a tots els públics, amb música en directe, on un cop més,la Laura Aubert utilitza la seva faceta instrumental. Un escenari ple de taules – les dels actors i actius – i una altra que també sortirà a saludar.

IMG_2336

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

IMG_1328Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

el-credit-teatre-villarroel (1)En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).

 

 
1 comentari

Publicat per a 26 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,