Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

Golfus de Roma. “Si és còmic, és millor”

Que la gent necessita riure, ho sap gairebé tothom, de fet, als que fem teatre dramàtic, sempre ens cau la mateixa cantarella “Ha estat molt bé, però a veure si la propera és una comèdia”. Però si existeixen uns professionals del riure, són els pallassos i possiblement per això, la versió de Golfus de Roma que ha aixecat al Condal en Daniel Anglès la protagonitza una companyia de pallassos amb Jordi Bosch (Pseudolus) al capdavant.

No cal que esperem massa a posar-li llorers al gran protagonista de l’espectacle, ja que hi som,  deixem-ho clar, el Jordi Bosch va ser el motiu principal de que algú que no és massa amant dels musicals ni de les comèdies, agafés entrades per l’estrena d’un espectacle que als que tenim una edat, ens transporta al cinema de joventut, on vam admirar la versió dirigida per Richard Lester i estrenada el 1966. Aquí, segur que la vam veure més tard.

Després de tants anys de compartir teatre amb el Jordi Bosch (ell a l’escenari i jo a la butaca), no em quedava altra que agafar entrades tan bon punt vaig rebre el correu de Focus anunciant l’espectacle.

Amb els pallassos hi tinc una relació difícil. Segons com, em posen nerviós i mai he estat amic del riure fàcil, el plat de nata o la trompada gratuïta, i per això el món del circ en general l’he deixat una mica apartat. Darrerament, amb l’edat i la passió per tot el que és espectacle, hi he anant entrant. No fa massa us vaig parlar de Travy, l’espectacle de la família Pla que vaig veure a Figueres, i ahir vaig entrar a la sala disposat a gaudir encara que no rigués gaire.

Abans de res us diré que el públic va xalar, ho va passar bé, va picar de mans i va interactuar amb l’OriolO (després Erronius) mentre esperaven que els que tenen al·lèrgia a entrar a la sala, anessin ocupant les seves butaques. Sort del pallasso i el regidor que ens entretenien, doncs vam començar tard.

Com que em manca experiència en musicals, no tinc gaires armes per comparar, però puc dir que Golfus de Roma és un espectacle distret i divertit per al públic familiar que es diu ara, tot i que recomanar-lo a partir de set anys em sembla exagerat. Bona feina i bona rebuda dels destinataris.

La partitura està molt bé i les interpretacions musicals també. Tot és una festa a ritme de farsa potser una mica massa exagerada pel meu gust – no oblideu que no soc de comèdies – però no dubto que tindran la sala a petar i l’audiència agraïda per viure un espectacle que no enganya i que només començar, ja t’expliquen de que anirà la cosa.

“Tot és molt simple, tot és molt ximple, cap drama aquesta nit si és còmic és millor

Molta inconsciència, poca paciència, cap drama aquesta nit si és còmic és millor

No va de reis, regles ni honor, va de pallassos, pífies i amor

Velles històries, noves cabòries, no hi ha desgràcies ni dolor

Res de trist ni tràgic, còmic és millor”

En resum, un bon espectacle còmic i musical, fàcil de recomanar per al públic en general i per veure que hi ha vida lluny de Miller, Brecht, Txèkhov, Shakespeare, Mouawad, Williams, Pinter o Beckett. Molta merda.

 

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

“Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 

La partida d’Escacs un Nobel i un Max

La meva història amb el text de Zweig comença el 2015 quan vaig fer un versió reduïda per teatre d’un text fantàstic de l’escriptor austríac, “Carta d’una desconeguda”. L’experiència va ser tant edificant que remenant en una llibreria vaig descobrir “Novel.la d’escacs”, li vaig fer un cop d’ull i la vaig comprar amb l’idea de fer-ne un muntatge teatral. Un cop llegida no ho vaig veure massa clar, i allà va quedar, entre llibres de teatre sense ser-ho realment,però en bona companyia.  I quina va ser , la meva sorpresa quan veig a la programació del Romea, un muntatge de l’Ivan Morales anomenat “La partida d’Escacs” de Stefan Zweig. Em va faltar temps per agafar entrades amb data d’avui. El reclam Morales ja era important, i si afegim Bosch protagonitzant un monòleg de 70 minuts, no hi havia dubte que es preparava un bon vespre de teatre al Temple del Raval.

“Monomaníac, Segur que en coneixen algun”, si fa no fa com el senyor B, que d’una manera inesperada agafa tot el protagonisme de l’espectacle, precisament quan en Mc Connor es a punt de fer un mal moviment en el seu enfrontament grupal amb Mirco Czentovic, el campió mundial d’escacs, que viatja de Nova York a Buenos Aires, a continuar guanyant diners, movent el peó a alfil o la torre a reina.

Jordi Bosch fa una exhibició de poder, donant vida a tot personatge que apareix per l’escenari, deu perdre un parell de quilos a cada funció, imagino que s’ha menjat un bon plat d’espagueti abans de sortir a escena, o potser és més de ressopó. Era evident que la gent s’aixecaria per retornar a l’actor, una mínima part del que ens ofereix en setanta minuts d’espectacle, i si algú es va impressionar amb el monòleg de mitja hora a  “La Bete”, que es vagi preparant.

Un text escrit per un premi nobel, posat en boca d’un premi Max o butaca o el que calgui,  per l’art d’un director que mai defuig l’originalitat. Ivan Morales ja no es aquell actor de Poblenou, es un animal de teatre en tota regla.

Premis reunits sota l’atempta mirada de la Xirgu, que com tots sabeu, segueix passejant entre bastidors del mític teatre.

Moltes gràcies i bon profit si es que ara mateix esteu reposant forces mentre comenteu l’espectacle viscut.

Ah! que resulta que no tenen ni premi Nobel ni premi Max? Doncs amb l’austríac ja fan tard però amb el català encara hi son a temps.El que no tinc cap dubte es que en son mereixedors.

 

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.