RSS

Tag Archives: Mario Gas

Calígula. Derqui té el poder

Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.

Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.

Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui.  El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític el Roberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.

La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.

Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.

En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per  decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.

Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena  i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 17 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

El largo viaje del dia hacia la noche, una exhibició de talent interpretatiu, i més…

IMG_2167

Molts cops he escrit que el Romea acostuma a ser garantia de bons muntatges teatrals, i mirar la programació del temple del Raval et dona un cert avantatge d’encertar malgrat la diversitat d’opinions que pot tenir el públic, aquell personatge imprescindible que dona sentit  a tota la feina d’aixecar un espectacle.

Si a més a més el repartiment inclou la Viky Peña, la garantia ja és per molts més anys, amb substitució d’espectacle si no t’agrada. Amb aquestes premisses vam dirigir-nos al carrer de l’Hospital, aquest cop a més, com a components del jurat del premi Xirgu, composat per parelles d’actors i actrius amateurs,  i vam rebre el que esperàvem. Un text molt ben trenat, que l’autor va dissenyar per a quatre hores i que la versió de Borja Ortiz de Gondra, ha deixat en dues hores i mitja si fa no fa. Un text autobiogràfic d’Eugene O’Neill, que va demanar no sortís a la llum fins després de la seva mort,  amb una força tan gran que requereix qualitat artística de primer ordre  per donar-li forma. Tot i que en Mario Gas fa molts anys que dirigeix i això sempre pot afectar el treball d’actor, té taules per treure un James Tyrone molt creïble, al costat de la gran diva Peña, que broda una Mary Cavan Tyrone, però al costat dels grans veterans, hi destaquen tres joves que estan sublims, Alberto Iglesias – l’escena de la borratxera és brutal – Juan Diaz i Maria Miguel. L’escenografia és simple i preciosa, res recarregat, una projecció de boira envoltant una tarima circular potser per tancar el cercle familiar, permetent només petites escapades tot creuant la cortina que limita l’escena. No hi ha res que pugi ni baixi, però és molt bona i el mateix es pot dir del vestuari de tons clars potser per donar una mica de llum a l’obscuritat de la història.  Bona direcció de Juan José Afonso.

Fàcil de resumir: un text clàssic, una obra dura i un repartiment de gran qualitat amb una escenografia i un vestuari acurats i en consonància amb el muntatge, és a dir que l’únic conflicte que pot tenir l’espectador és la decisió de si va a agafar el metro a la línia 2 o a la línia 3. Si l’entrepà de sortida està ben fet i la cervesa ben freda el vespre haurà estat rodó.

La reflexió final és que el bon teatre mai et deixa “tirat”. Aplaudiment general.

 
Deixa un comentari

Posted by a 23 Octubre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,