Casares-Camus. Basada en fets reals.

Vaig sentir a parlar de Maria Casares l’any 1976, quan va protagonitzar a Barcelona, el Adefesio, un text escrit per Rafael Alberti l’any 1943 i estrenat a Buenos Aires el 1944 per Margarida Xirgu. No el vaig veure, en aquells temps el meu teatre es reduïa a Estudio 1 i algun espectacle en viu al Romea. Amb els anys he anat “fent les paus”. Que fos la filla de Casares Quiroga, President de la República Espanyola que va marxar a l’exili l’any 1936, ho he sabut gràcies al teatre.

Possiblement vaig conèixer – és un dir- Albert Camus en alguna classe de Literatura, cap a l’any 1970, però va entrar de veritat a la meva vida l’any 2011, quan el meu grup de teatre va aixecar l’espectacle “Els Justos”, un espectacle que al seu moment va protagonitzar la mateixa Maria Casares, quan el seu contacte amb l’autor Algerià, era molt estret.

En un moment de l’espectacle, Jordi Boixaderas diu que li demanen des de Barcelona, poder fer “Els Justos”, i m’ha fet gràcia imaginar en Ferran Rovira, el nostre director, fent aquella trucada que deuria ser el 1949 i només per aquest petit detall no podíem ser nosaltres.

SONY DSC

La Caiguda, el Malentès, Calígula, l’Estranger que va interpretar Francesc Orella al Lliure el 2013, El mite de Sísif, son obres del Premi  Nobel, que va fer enfadar la Unió Soviètica quan va publicar l’home revoltat. Algú va pensar que l’accident del 4 de gener de 1960 que va acabar amb la seva vida, i la del seu editor Michel Gallimard, una topada contra un arbre en una carretera recta feia olor de KGB, aspecte que mai es va poder confirmar, si fa no fa com aquell accident del Pont de l’ànima, el 31 d’agost de 1997.

Però no ens desviem del tema, la versió de la correspondència entre l’actriu Maria Casares i l’escriptor Albert Camús, que dirigeix Mario Gas, seria el que ens ocuparia avui. Un espectacle que ja es va estrenar el 3 de gener amb totes les localitats exhaurides, possiblement pel reclam de Rosa Renom, Jordi Boixaderas i Mario Gas, un triplet de garanties, amb molts anys i molts espectacles a les esquenes. Si aquest espectacle s’hagués anunciat amb un repartiment més desconegut, hauria necessitat més boca-orella del que ha tingut. De fet, és un boca-orella amb l’esperança d’una pròrroga o una reposició que ja seria d’aquí un temps i si les agendes ho permeten.

L’escenografia et posa perfectament en situació. Dues velles estanteries a banda i banda, tres butaques de teatre – que bé m’haguessin anat quan vaig muntar Electra – un piano que toca sol, i una cortina vermella com un teló en petit, doncs el teatre hi té un protagonisme especial. Un joc de llums que signa Carlos Lucena, i que et porta a la França més bohèmia, on l’art corria per tots els racons de la ciutat de la llum.

Que tenen les cançons franceses? Màgia possiblement, i acompanyen les imatges reals dels protagonistes en una paret superior, on també s’hi escriuen cartes. El so el signa l’Orestes Gas, que du el teatre a la genètica.

El text és sensacional, i Mario Gas deu haver gaudit d’allò més, treballant amb dos primers espases de l’escena catalana, que com ell mateix diu al programa de ma – escanejat naturalment des de la p… pandèmia – “Rosa Renom i Jordi Boixaderas no fan de Casares i Camus: són dos oficiants que donen cor i ànima als nostres personatges. Gràcies a tots dos. A tots quatre.”

El Lliure de Gràcia ofereix un espectacle marca de la casa, que ho té tot, i et fa estar tan atent, que ni t’adones de la tos que sents des del públic, possiblement per recordar que Albert Camús patia tuberculosi.

Els que ja l’heu vist o teniu una entrada per gaudir-la – marxen el dia 21 – esteu d’enhorabona, els altres haureu de confiar en les agendes i la reprogramació. Mentrestant, a la Beckett teniu aquests dos monstres escènics a la primavera protagonitzant “Casa Calores” de Pere Riera.

“Tu, no comparteixes la meva vida, tu ets la meva vida”. Una frase de Camus per a Casares, que podríem aplicar al teatre mateix.

 

El temps i els Conway. El gran teatre de la vida

Vaig veure el muntatge de Mario Gas i família, el 1992. En aquell temps no anàvem gaire al teatre doncs teníem els nens petits, però la proposta ens va semblar prou interessant com per deixar els nens amb els avis i recuperar el temps perdut. Aquell espectacle em va impressionar, ho tenia tot. No hi havia dubte del que volia explicar l’autor, les il·lusions de la gent acomodada que pensen en disfressar-se, en jugar, les noies que semblen idèntiques i que resulten tant diferents, l’Europa d’entreguerres…. i els somnis que desapareixen en quan la lletera cau per terra. El pas del temps implacable i el neguit de no haver aconseguit deixar petjada en el teu trajecte vital. Aquella esquerda a la paret que apareixia al segon acte – 20 anys després del primer, on tot és festa i xerinola – la vaig mitificar i l’he recordada sempre. En aquells temps no eren tan habituals els canvis radicals d’escenari – ara tot és diferent – i l’esquerda dels Conway, la vida trencada i els darrers intents de mantenir l’estatus, feien del segon acte, un clímax a mig espectacle. Crec que allà vaig conèixer un dels pesos pesants del nostre teatre, en Jordi Boixaderas. Quan el veia després en algun repartiment deia “surt el Sr. Beevers”.

El 2011, al meu grup de teatre, buscant un espectacle per aixecar, vam escollir el text de J.B. Priestley, però ens faltava l’actriu jove, la Carol, i el projecte va quedar al calaix, i vam fer Els Justos, un espectacle que ens va donar moltes alegries. Finalment, el 2014, teníem la Carol i un Robin de garanties, i el vam tirar endavant. Jo era l’Ernest Beevers, era el Jordi Boixaderas, i aquest paper l’he recordat sempre. Al primer i tercer acte – el dia de l’aniversari de la Kay – duia una perruca i em movia com el jove que ja no era, i la meva sogra no em va conèixer, al final del primer acte va preguntar a la meva dona “el Carles no surt?”. El Sr. Beevers sempre estarà entre els meus papers – me’ls estimo tots, però … – més mítics.

Per tot això, no em podia deixar perdre el muntatge de l’Àngel Llàcer, l’home incansable que toca totes les tecles i que converteix en èxit qualsevol projecte. Una companya del grup em va dir si seria un musical, doncs darrerament s’hi ha dedicat força, però no, no ho es, tot i que un piano presideix l’escena i la majoria del repartiment hi toca alguna tecla – aquí no es tracta de tocar totes les tecles, sinó de que tots en toquin, i ja perdonareu el joc de paraules -.

Llàcer aprofita el poder de la Sala Gran per posar-nos davant dels ulls una escenografia plena de sorpreses. Entres a la sala i l’escenari es buit… com?, si jo he vist imatges per televisió i es veu una habitació enorme, amb molts quadres a les parets…. Doncs les aparences enganyen, ja ho hauríeu de saber, es comença a moure el terra, i vas obrint els ulls intentant parpellejar una mica a fi de que no se t’assequin. Ha començat l’espectacle.

La Màrcia Cisteró fa de Carulla, i diu aquella frase brutal “ja he perdut el costum de ser feliç”. El personatge de la sra Conway és el pal de paller que mira de fer veure que res no ha canviat i que l’únic que importa es que “tornem a estar junts”. Un gran paper de dona gran per a una bona actriu.

El personatge entendridor, l’Alan, el germà que senzillament és una bona persona, el clava en Biel Duran. No amagaré que soc del seu club de fans, però està genial. I aprofito per parlar dels canvis d’escenari, doncs passen vint anys al davant dels nostres ulls, en una creació sublim d’un director acostumat al gran espectacle. Kay, ajudada per un grup de regidores i regidors, va canviant d’aspecte, mentre el sostre baixa, les parets pugen, i l’espai tancat de l’habitació comença a confondre’s amb tot un univers desendreçat, com ha passat amb la família protagonista. Al teatre s’hi va a treballar, i res no és balder.

El segon acte té un moment que fa rumiar sobre el sentit del que veus. Beevers, ric en diners i en mala llet, està demostrant el seu menyspreu cap a tota aquella família que vint anys enrere havia volgut conèixer, i just parlar de la germana petita, interpreta una peça al piano, entre llum que s’envermelleix i fum que ocupa l’estança, en una escena dantesca, i diu allò de “la petita Carol… valia  més ella que tots vosaltres junts” . Hauré de seguir treballant.

La tornada al tercer acte, als vint anys de la Kay – Bàrbara Roig – , és encara més sorprenent que l’anterior. Un sensacional Biel Duran fa de mestre de cerimònies, d’il·lusionista, mentre anem sentint indicacions als regidors sobre el que cal anar fent i com retornar la Kay al seu aspecte anterior. Aquest canvi em va semblar una creació, hagués aplaudit en aquell moment, però vaig esperar fins al final, com pertoca al bon espectador.

I diuen que la gent no va al teatre. La Sala Massagran era plena, i a més a més, hi havia un grup important d’estudiants amb els seus mestres motivats, demostrant que l’ensenyament ha evolucionat molt des que jo anava al col·legi. Crec que em vaig precipitar, havia d’haver esperat uns anys.

El temps i els Conway és un gran espectacle, un clàssic que permet visions diferents segons la personalitat de cada director o directora, i això el converteix en una garantia. El teatre té aquestes coses, no cal patir per les filtracions – spoilers, en diuen ara – encara que sàpigues el final, vius  l’espectacle amb tota la intensitat.

Júlia Bonjoch és la guapa Hazel i també toca el piano, Júlia Truyol fa una Joan molt especial, amb canvi important vint anys després – La Truyol sempre està bé – Carles Roig és Robin, el nen malcriat, Roser Vilajosana és la peita Carol, l’alegria que no podia durar, Ferran Vilajosana fa de Boixaderas – el meu paper – i toca el piano tal com us deia, Mar Ulldemolins és Madge, la germana gran, el personatge lorquià que la vida maltracta, i Albert Triola és en Gerald, l’amic de la família que “avui, al segon acte, ve com el seu advocat”. Tots estan bé, tots segueixen les indicacions del director per assolir el resultat esperat, un espectacle d’èxit que omple un teatre molt gran.

Només vair trobar a faltar una frase de la Sra Conway al tercer acte, que sempre ens feia molta gràcia quan la vam muntar nosaltres, i la sentíem entre cametes: “Gerald, qualsevol diria que intentes  flirtejar amb mi”, – la nostra estimada Teresa Guillamón, deia “filtrejar”, i que Joan Sellent va traduir com “ Gerald, Que se m’està insinuant, potser?”, però el muntatge final la va deixar fora.

Ovació i cap a casa a sopar, pensant que has tingut més sort que tota aquella família i que tens la sort d’apassionar-te amb el teatre.

 

La isla del aire. Anar a veure l’Espert

No crec que sigui l’únic que ha anat o anirà aquests dies al Temple del Raval, a gaudir un cop més de l’ofici de l’actriu en majúscules, una actriu tant gran, que  per ella sola justifica un espectacle. Mario Gas, el director incombustible ha escollit un text de dones – la Bernarda Alba ja estava feta – per permetre demostrar que allò dels vells roquers, es pot aplicar també a les actrius. Espert, Peña i Gas – la noia – tiren endavant un text escrit per a ser llegit, i per fer pensar sobre temes de sempre que ara son notícia de primera plana. Les dones maltractades, els homes que fan vergonya, el dolor per la pèrdua i la llibertat de dir el que et sembla, quan el teu calendari vital ha posat el nou.

Els textos escrits com a novel.la, son per llegir-los, per aturar-te, per tirar enrere, i els textos escrits per teatre son per viure’ls en present, sense opció de tirar enrere ni d’aturar-te si el director no t’ho permet. Mario Gas ens posa cinc dones enmig del mar tot i ser a terra ferma, en una escenografia hipnòtica, que no et pot despistar del que has vingut a fer, has vingut a veure l’actriu i les companyes que li fan costat. Alejandro Palomas pot estar ben orgullós de que Mario Gas l’hagi escollit per dur l’Espert de nou a l’escenari.

L’Espert està genial, cada gest, cada paraula, cada intenció, resulta impecable, t’acompanya al llarg d’una hora i mitja aproximadament, d’admiració a una persona que du el teatre a la sang i al cervell. Mai podrem pensar que estem veient el darrer espectacle de la més gran, no ho sabrem, l’Espert és eterna.

Seria injust no anomenar les seves companyes de repartiment. La Peña fa un paper complex, molt al límit i el resol amb solvència. La filla de la Carulla va néixer actriu com li va passar a la Miranda, aquella noia que el destí no la podia portar enlloc més que als escenaris. Teresa Vallicrosa està molt bé en un paper més curt i demostra allò de que no hi ha papers petits, i Candela Serrat aporta el seu gra de sorra a un espectacle d’aquells d’abans, dels de primera actriu, una actriu que als seus 87 anys, demostra que va venir d’un altre planeta, o potser hauria de dir d’uns altres escenaris. Imprescindible per a seguidors de l’Espert. Ahir, a la platea hi havia molta vida viscuda. Els més joves s’hauran d’imaginar tot el que s’han perdut.

 

Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

• ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
• Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
• ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
• No, allí no vive nadies
• ¿Entonces?
• Solamente es el caballo que va y viene
• No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
• Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo”

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 

Calígula. Derqui té el poder

Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.

Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.

Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui.  El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític el Roberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.

La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.

Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.

En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per  decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.

Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena  i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.

 

El largo viaje del dia hacia la noche, una exhibició de talent interpretatiu, i més…

Molts cops he escrit que el Romea acostuma a ser garantia de bons muntatges teatrals, i mirar la programació del temple del Raval et dona un cert avantatge d’encertar malgrat la diversitat d’opinions que pot tenir el públic, aquell personatge imprescindible que dona sentit  a tota la feina d’aixecar un espectacle.

Si a més a més el repartiment inclou la Viky Peña, la garantia ja és per molts més anys, amb substitució d’espectacle si no t’agrada. Amb aquestes premisses vam dirigir-nos al carrer de l’Hospital, aquest cop a més, com a components del jurat del premi Xirgu, composat per parelles d’actors i actrius amateurs,  i vam rebre el que esperàvem. Un text molt ben trenat, que l’autor va dissenyar per a quatre hores i que la versió de Borja Ortiz de Gondra, ha deixat en dues hores i mitja si fa no fa. Un text autobiogràfic d’Eugene O’Neill, que va demanar no sortís a la llum fins després de la seva mort,  amb una força tan gran que requereix qualitat artística de primer ordre  per donar-li forma. Tot i que en Mario Gas fa molts anys que dirigeix i això sempre pot afectar el treball d’actor, té taules per treure un James Tyrone molt creïble, al costat de la gran diva Peña, que broda una Mary Cavan Tyrone, però al costat dels grans veterans, hi destaquen tres joves que estan sublims, Alberto Iglesias – l’escena de la borratxera és brutal – Juan Diaz i Maria Miguel. L’escenografia és simple i preciosa, res recarregat, una projecció de boira envoltant una tarima circular potser per tancar el cercle familiar, permetent només petites escapades tot creuant la cortina que limita l’escena. No hi ha res que pugi ni baixi, però és molt bona i el mateix es pot dir del vestuari de tons clars potser per donar una mica de llum a l’obscuritat de la història.  Bona direcció de Juan José Afonso.

Fàcil de resumir: un text clàssic, una obra dura i un repartiment de gran qualitat amb una escenografia i un vestuari acurats i en consonància amb el muntatge, és a dir que l’únic conflicte que pot tenir l’espectador és la decisió de si va a agafar el metro a la línia 2 o a la línia 3. Si l’entrepà de sortida està ben fet i la cervesa ben freda el vespre haurà estat rodó.

La reflexió final és que el bon teatre mai et deixa “tirat”. Aplaudiment general.