La mare. El mite de la Vilarasau creix

De vegades resulta complicat ser un mite, i encara més un mite teatral on  ningú et regala res i sempre s’espera tot de tu, nous registres, nous talls de respiració, noves boques obertes al teu davant, noves, noves, noves…

L’Emma Vilarasau és un mite, almenys per a mi i per a una bona part d’espectadors catalans que fa anys que seguim els seus personatges – ara fins i tot ens comprarem un llibre que ha escrit a quatre mans – i la mare, la seva darrera creació, de la mà d’un Andrés Lima que fa una gran direcció i condueix amb mestria un Pep Pla – a qui crec que no havia vist mai en directe – i una Ester Cort i Òscar Castellví, a qui crec haver conegut ahir al vespre des de la primera fila de la Villarroel, no és una excepció. La mare Vilarasau torna a captivar.

El text de la mare no és senzill, sovint tens dubte de si el que passa està passant de veritat o només és el somni de la vida que cantava Segismundo, i el personatge és poc agraït. No és un personatge dramàtic, s’acosta a la tragicomèdia sempre complicada, el públic no sap si patir o si somriure – aquell drama que pateixo al teatre quan el públic ha de mostrar sempre el moment còmic amb la rialla clàssica – però per a mi, que no vaig perdre – i que em perdoni el Pep Pla – ni un sol gest del mite,  amb això en vaig tenir prou. És cert que va agradar-me la direcció – ja ho he comentat – molt més que el text que em sembla passat de voltes en determinats moments i un tant repetitiu, però els bons directors saben treure petroli de textos correctes, i al meu criteri això és el que es viu entre els dos finestrals que marquen l’espai escènic de la Villarroel.

Per més que una mare hagi viscut pels seus, crec que la síndrome del niu buit no hauria de requerir psicoteràpia – a menys que el tema el tracti Woody Allen – i per això considero que el text va passat de revolucions, però el mite és el mite, i si Olga Tor mantenia una sèrie fosca on sempre plovia, Anne pot mantenir-te una hora i quaranta pendent del seu rostre.

N’hi ha hagut d’altres i també en vindran, però per algun motiu tinc el pòster de la Vilarasau recomanant no fumar, al meu despatx.

El meu aplaudiment als 4 actors i actrius i al director, el que no vaig entendre és la il·luminació i què pintaven  els llums escampats per la platea al principi de l’espectacle, quan l’Anne gemega amb desesper….. clar que, ara que hi penso, la meva dona m’ho va explicar sopant, eren els mòbils dels que han d’entretenir-se amb la tecnologia telefònica fins el darrer moment. Algun dia ens requisaran els telèfons mentre mostrem l’entrada i tots serem més feliços.

 

 

INFÀMIA, teatre dins del teatre

 

Resistir-se a una cita amb la Vilarasau i en Boixaderas – amb permís de l’Anna Moliner i en Francesc Ferrer – és una tasca gairebé impossible, i si a més a més saps que l’espectacle va d’actors i actrius, d’assajos, de teatre, de faràndula, et falta temps per obrir l’ordinador i seleccionar entrades. Un cop aconseguides, t’apropes a la Villarroel, amb una mica de temps si vols fer un mos assegut tranquil·lament, i un cop situat o situada a la teva butaca ja vas captant per on anirà la cosa. Una burra amb vestits, un parell de sabres al que podria ser un paraigüer, un parell d’elements escenogràfics tipus tarima amb rodes, un sofà una taula… qualsevol que hagi assajat un espectacle teatral reconeix l’escena dins l’escena.

L’autor, en Pere Riera, diu que Infàmia és un joc de miralls, de punts de vista, i té tota la raó – lògic, tractant-se del pare de la criatura –. La trobada entre dos grans de l’escena (actors i personatges) i dos de  més novells- perdoneu-me Anna Moliner i Francesc Ferrer si us descric així – tot l’espectacle és la lluita o la trobada – mai senzilla – entre els que  volen ser o aspiren a ser com els seus ídols, i els ídols que saben treure el pitjor de si mateixos per tornar els nous a la realitat. No saps si volen ensenyar-los el camí o només avisar-los que poden caure i cauran, un càstig continuat que els novells miren d’assumir com bonament poden, plantejant dubtes als “mestres”, que no volen posar res senzill.

Es un espectacle dinàmic, amb molts moments per riure – jo no ric, però hi ha gent que ho fa i és molt respectable – ben interpretat, on la gràcia principal es veure quan actuen o quan no ho fan – no és complicat – i com després de riure, se’t glaça la sang amb la darrera rèplica de l’Eva Dolç.

Que qui és l’Eva Dolç?  De veritat que cal respondre?

I a més a més l’espectacle que assagen es Hamlet….

 

Caiguts del cel, anar al teatre a riure.

 

Quants cops hem sentit allò de “ja va bé riure una mica amb les desgràcies que hi ha a la vida”, una definició que posa per davant, qualsevol espectacle del que anomenem comèdia. Val a dir que els dipositaris de la frase acostumen a ser persones que no pateixen desgracies doncs en cas de ser així, rarament el teatre o el cinema o la televisió els distrauria del problema – allò de les frases fetes – .

Personalment prefereixo anar al teatre a treballar, a viure sentiments, a entendre personatges i lògicament a veure treball d’actors i actrius que puguin ensenyar-me coses en aquest art de la interpretació, i pocs cops decideixo treure entrades per comèdies. Una petició que sovint tenim al meu grup de teatre al final d’un espectacle on la gent ha “gaudit” del patiment, de la baralla escènica, dels sentiments dels personatges, es allò de, “ Ha estat fantàstic, però la propera una comèdia” i per tot això i per mirar de complaure uns amics i amigues que demanaven consell per a un espectacle i donar-los una mica de “peixet” vaig fer tres recomanacions de les que finalment va ser “Caiguts del cel” l’escollida.

No espereu coherència o lògica, gaudiu de les situacions còmiques que creen uns actors i actrius – quatre en total – a qui acostumem a veure en altres registres. Crec que es el primer cop que veig la Vilarasau en clau de comèdia i val la pena. En Jordi Bosch crea un personatge que compraria el mateix Capri i no diguem la “Irina” Barrachina  – impagable, recordant els seus temps de cubana  – o el veí “estrany” que fa en Carles Martinez.  Cal gaudir de les situacions i de les rialles de la persona que tens al costat, veure lo be que s’ho passa, mentre tu no pots evitar somriure i fins i tot riure del que a casa dels avis s’hagués qualificat com “astracanada”.

Suposo que al Belbel li venia de gust fer un text de riure, es va envoltar de quatre cracks, i ho va exposar a un públic àvid de rialla. El teatre Condal és massa gran pel meu gust, però això és un altre tema, tampoc es tracta de muntar una tarima del Club de la Comèdia. Des de Plats Bruts no havia rigut amb una certa intensitat i si voleu un consell, guardeu aquest espectacle a la nevera i si teniu visites inesperades, amb una copeta de cava i un caiguts del cel quedareu be.

Qui diu que la Vilarasau sempre plora? Doncs apa. Per cert, espectacle recomanable per als anestesistes, s’hi veuran reflectits. I com demana la promo, no dic res del final… bé, diré que acaba amb aplaudiments.

 

 

 

FEDRA, un clàssic que no mor.

Hi ha coses que cauen pel seu propi pes, i agafar entrades del Romea per viure el darrer espectacle d’en Belbel, amb la Vilarasau enredant  l’Hipòlit amb la col·laboració de l’Enona Sampietro no guanyaria el premi emprenedor, ans al contrari, seria un clàssic, si fa no fa com la història d’aquella deessa grega enamorada bojament del fill del seu marit, qui perd l’enteniment per una suposada enemiga anomenada Arícia.

D’entrada penses, quina novetat ens pot aportar l’ex TNC, en un text d’aquells que tothom ha vist en una o altra versió? Vestuari? Interpretació de les paraules? Canvi d’època? Que al final mori fins i tot algun espectador?, bé, això cridaria l’atenció però potser donaria mal rotllo, però en teatre no cal preveure res, no s’ha de preveure res, s’ha de tenir confiança en l’autor, el director, el traductor molts cops i naturalment el repartiment, la resta vindrà sola, o bé acompanyada d’una tapa de truita i tres llesques de pa amb tomàquet a preu d’or, que et serveixen a la barra i et serveixen per esperar el moment d’entrar a la sala.

Abans d’aixecar-se el teló, ja veus per on van els trets, l’escenari queda transformat en una petita muntanya de sorra i rocs, la fila u ha desaparegut, i algú t’ha dit que els actors apareixen per la platea. Avisen que els mòbils cal apagar-los i alguns no ho entenen – fins a tres cops la música ambiental de l’obra va “gaudir” de trucades, i fins i tot una petita bronca que va obligar  en Xavier Ripoll a fer una “pause” tot esperant i no precisament Godot.

I ara que dic Xavier Ripoll, l’energia d’un Hipòlit brillant, estira màgicament el públic i el diposita a la Grècia Clàssica, el fa entrar en la seva història, i el fa començar a patir, ni la presència del venerable Banacolocha pot impedir la tensió que desprèn el fill de Teseu, autèntic protagonista de la història.

La Sampietro està exquisida en una actuació sense cap fissura, una presència digna de les millors, en un paper que li va com anell al dit. Després dels personatges perversos que interpreta a la televisió, ens ofereix una Enona esplèndida.

Em va agradar molt la Queralt Casasayas fent una Arícia sòbria, i naturalment la Vilarasau, la meva actriu favorita, la que marca sempre la decisió d’agafar entrades,  i potser no es el treball més brillant que l’he vist fer, però és que l’he vist brillar tant que em resulta difícil jutjar-la. És una actriu espectacular, que parla amb la mirada i que s’adapta a qualsevol situació, és la Katharine Hepburn catalana i el gran somni seria poder compartir un dia escenari amb ella. Cal tenir somnis, veritat?

Podria dir que en Lluís Soler no brilla especialment, també l’he vist fer coses millors però tira de galons i de saber estar damunt l’escenari. En Teseu tampoc és un personatge caramel.

L’escenografia està molt ben trobada, amb un petit rierol que sembla imprescindible i una lluna gegantina que marca de forma inexorable el pas de les hores més dramàtiques d’unes vides turmentades pels déus.

Possiblement la Fedra del Belbel la recordarem per la gran interpretació del Xavier Ripoll que s’erigeix en l’autèntic protagonista de l’espectacle, envoltat de dues columnes gregues d’una solidesa fóra de dubte i una resta de repartiment que sap estar i sap oferir. Aquest cop no ha fet falta anar al teatre Grec de Montjuic, el Romea ha esdevingut la terra grega on els déus fan malviure els humans, i aquests ho accepten amb dignitat.

No espereu res d’especial, obriu la ment i deixeu-vos portar, mirant que la sang no us esquitxi. Una altra nit de gran teatre.

 

Els dies feliços, un magisteri a tres bandes

Samuel Beckett no enganya ningú, l’espectador no pot esperar entendre cada una de les situacions per posar-se a treballar sinó que cal deixar-se portar i viure en la pell dels protagonistes les realitats vitals que se’n desprenen.

La Winnie dels Dies Feliços no és una excepció, la dona amb mig cos enterrat a la sorra d’un desert que no saps si es causa d’una destrucció del món o una metàfora de la solitud de l’esser humà, però que a partir del moment que entre les dunes hi sona un timbre que marca l’inici i el final del dia no cal trencar-s’hi més el cap mirant d’esbrinar el significat escenogràfic. A partir d’aquí l’angoixa entre mitjos somriures s’apodera de l’espectador que no pot deixar de seguir les instruccions de la gran Vilarasau com més o menys prova de fer l’Òscar Molina, l’actor que dona vida a Willie, el marit que serveix d’excusa al monòleg de la dona que ens vol fer creure que tot va bé, quan resulta evident que res és com voldríem, una mica com al nostre món real un cop abandonada la seguretat de les butaques. El públic, en tensió continuada, es permet certes efusions en forma de rialles en determinades intervencions de la dona mig enterrada, però finalment s’adona que allò no té res de graciós, Beckett no pretén fer riure, pretén posar-te el malestar al cos, i deixar que tu mateix t’ho vagis “patint” a la teva vida diària. Possiblement per això, l’autor irlandès és un clàssic, doncs el teatre ha tingut sempre aquesta missió de fer reaccionar la societat, fins i tot quan en una comèdia fan que riguis de les teves pròpies misèries.

Fins aquí tenim dues de les bandes del magisteri, Beckett i Vilarasau, l’altra Lizaran de la factoria Lliure fa una nova exhibició de talent escènic i en molts moments et fa creure que Beckett es va inspirar en ella per crear el seu personatge i que finalment s’han trobat en aquest pedregal desèrtic que té tots els significats. Els qui em coneixen diuen que no sóc imparcial jutjant la Vilarasau, que tot el que fa ho considero mític, però no ho puc evitar, m’encanta, és molt bona i quan sembla que ja ho ha fet tot, et sorprèn una vegada més. No en va, des de fa anys tinc un somni que és compartir escenari amb ella, un somni, ja ho sé, però… què seria el món sense somnis.

El tercer punt del mestratge és el Belbel, el polifacètic, l’enyorat director del TNC “venent” els espectacles el dia de la presentació, encaminant les teves passes cap a la taquilla per demanar un abonament XXL, un dels autors vius de més garantia i un director que no falla mai. L’imaginava “xalant” als assajos amb la gran Musa, i somrient trapella mirant per un forat d’aquell desert tant ple de silencis, de somriures, de paraules, d’angoixa, de buidor….

El programa del Lliure anunciava Belbel – Vilarasau, i vaig marcar l’espectacle sense llegir el títol, per això érem a la primera fila, al mig, gaudint d’un gran vespre de teatre on els deu minuts de descans provocats pel canvi escènic, es fan eterns, i que marxar cap a casa deixant la Winnie sola – amb en Willie si es que hi és – esdevé un autèntic drama. La pregunta es obvia, es pot repetir?