Les amistats perilloses. La France més perversa.

Començo dient que no he llegit la novel.la de Pierre Choderlos de Laclos – Les Liaisons dangereuses –  i que no recordo haver vist la pel·lícula de Stephen Frears que tenia a casa en vídeo – recordeu el vídeo? – i per això no tenia gaire clar l’argument del muntatge que Carol López ha portat a la Puigserver per anar tancant temporada.

Originalment, dos ex-amants, la marquesa de Merteuil – Mònica López – i el Bescompte de Valmont – Gonzalo Cunill – mantenen una relació per carta i desitgen empastifar la societat teòricament puritana que els envolta. Merteuil demana a Valmont que sedueixi Cécile – Elena Tarrats – que s’ha de casar amb un home gran que havia rebutjat la marquesa – revenja – mentre que Valmont vol pujar en el rànquing de seductor infatigable – us ho imagineu avui en dia, traient pit d’això? – seduint la virtuosa Tourvel – una destacable Mima Riera – que té el marit fora tal com fan tots els marits tòpics de la història, i que mira de resistir com una autèntica Penélope sense necessitat de teixir res de res.

Volanges, – una Marta Pérez a qui costa veure fora de la comèdia – és la mare vigilant de Cécile, i Rosemode – Eli Iranzo – la tieta de Valmont que posa sota el mateix sostre, caçador i objectiu, tenen un paper més secundari a la història, on el professor d’anglès Danceny – Tom Sturgess – brilla en minuts de glòria que aprofita perfectament. L’escena dels dos jovenets ballant, és de les millors de l’espectacle, frec a frec, amb la que Valmont explica en temps present, la seva conquesta de Tourvel.

No és fàcil adaptar una novel.la, on les cartes hi tenen un paper important. Carol López, les converteix en converses i utilitza poc el poder escenogràfic de la Gran Sala de Montjuic que va inventar un geni, i li dona protagonisme als personatges, que disposen de cadires d’època, d’un divan i d’unes làmpades d’estil rococó, que juntament amb els mirinyacs que duen per damunt la roba les actrius, et porten a la France del XVIII. Considero que és una bona aposta.

L’espectacle té moments brillants i detalls interessants de posada en escena, solucions enginyoses que fugen del realisme més encotillat – les cotilles ja les porten els protagonistes – com ara l’escena del duel a mort entre Valmont i Danceny, cosa que sempre m’atrau.

El regnat de Martel al Lliure ha portat novetats, espectacles que surten del més clàssic, i aquesta proposta de la Carol López, n’és un exemple. El públic surt satisfet, i d’això es tractava.

“Si no podem posar remei al mal, protegim-nos d’ell”

Sortosament, no diu que ens hi afegim. Ja estem prou malament tots plegats.

 

Paraiso Perdido. Revelar-se contra el poder

Un poema èpic, escrit per John Milton l’any 1667, ens dona peu a tractar en escena, d’una banda el que perdem (el cel per a Satan o el Paradís per Adam i Eva) quan ens revelem contra el poder (Deu en aquest cas), i de l’altra, l’ofici de l’actor.

Vist així, semblaria un adoctrinament per evitar que el poderós perdi els seus privilegis, sota l’amenaça de perdre tu, molt més que ell, però el teatre sempre té moltes lectures i si partim de la frase que ens acull a l’entrar a la sala “El hombre creó a Dios, y Dios creó al Diablo y el Diablo creó al actor” ja veiem que podrem anar per uns camins molt més interessants.

Cristina Plazas és un diable que retreu a Deu tota la seva actuació, emparant-se en la relació que han mantingut sempre – el diable es considera fill de Deu – un Déu irònic i perdonavides, interpretat per Pere Arquillué, que regala els moments de riure al públic i així permetre’ls descansar de tant en tant de tanta èpica.

No resulta senzill entrar en l’espectacle, o potser hauria de dir que costa seguir-lo, però el conflicte entre poder i rebel·lió sura per damunt de qualsevol altra circumstància. Això ja ho tenim.

Adam i Eva, interpretats per Rubén de Eguia i Lucia Juarez, donen un tomb a les escenes inicials. La seva entrada com a Neandertals o similar, aporten una credibilitat molt gran, fins que passen a una nova caracterització, gens còmoda per ells, però convincent per al públic.

Elena Tarrats i Laura Font, comencen vigilant les portes de l’infern i protagonitzen l’espai sonor de forma original i destacable.

Paraiso perdido no és un espectacle fàcil, però deixa molt clar el tema que posa davant dels nostres ulls i a partir d’aquí, ja ho anireu treballant.

Helena Tornero i Andrés Lima s’han encarregat de posar damunt l’escenari, el text de Milton, i han fet bona feina.

És un espectacle per a tots els públics? Possiblement no ho és, però si tu ets la persona indicada per agafar entrades, només ho pots valorar un cop l’hagis vist. Aquest és el gran tema del teatre.

Ovació llarga a un gran treball escènic. Això sí que és indubtable.

Encara no he entès els motius de començar, només ahir, a les 22 hores. Ens hem acostumat a començar més aviat i sorprenentment, també ahir va entrar públic tard…. vici? Ja ho plantejarem en un altre espectacle.

 

Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

Era el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.