Elling. Una faula per somriure

Quan la gent reclama comèdies per poder riure, doncs la vida ja és prou trista, jo penso que el que necessito és pensar, fer-me preguntes, i per això tiro més pels anomenats drames. Tot i això, també hi ha textos en clau de comèdia que t’ajuden a pensar, a fer-te preguntes, i si aconsegueixo superar les riallades exagerades, puc mantenir un somriure al llarg de la posada en escena. Aquest és el tema que ens ocupa.

Pau Carrió, un dels meus directors de capçalera, aterra a la Villarroel, una sala que darrerament “ho peta”, amb un conte sobre dos amics, l’Elling i el Kjell, que comparteixen habitació en una institució psiquiàtrica – tot i que ara sembla que dir això pot ser pejoratiu. Aviat no sabrem com anomenar les coses – i que al cap de dos anys semblen bons candidats per compartir un pis tutelat.

Diu, Pau Carrió, que” Elling és una faula sobre l’amistat, entre dues persones que no formen part de la norma. Amb els amics, aconseguim sobreviure quan pensem que no encaixem”. És una perfecta descripció del que veiem al llarg d’una hora i tres quarts, asseguts a la platea entrepà de la Villarroel. Preneu nota els adolescents, que teniu problemes per “encaixar” en una societat que us resulta hostil i que sovint no us entén. El teatre no donarà respostes, però us plantejarà preguntes i aquest pot ser el principi. El millor oci nocturn l’ofereix la cartellera teatral, no en dubteu. Al sortir ja anireu a fer una cervesa i podreu comentar el que heu vist, sense necessitat de perdre el control de les vostres vides.

David Verdaguer i Albert Prat son els protagonistes de la història, amb unes interpretacions espectaculars, de dos actors que fa anys van crear una companyia que es deia  “El Nacional no ens vol”. Ara segur que tenen les portes obertes. No els veus a ells, veus els personatges, i el teatre va d’això. Va d’entrar en una història on uns personatges t’interpel·len i entre somriure i somriure, disparen al sentiment dels que han tingut l’encert de triar aquest espectacle.

Òscar Muñoz és el treballador social, posa el punt de vista de la societat, dels que sabem “com van les coses” i com és habitual en ell, ho interpreta a la perfecció. Òscar Muñoz sempre està brillant com ho està l’Albert Ribalta, en un paper d’un poeta famós, amb la vida aturada des que va morir la seva muller. Gran Ribalta, com ja ens té acostumats. I la Queralt Casasayas interpreta tots els papers femenins, i ho fa amb gran solvència, demostrant que a Catalunya anem sobrats de talent teatral.

Una escenografia de fusta, moderna i  molt ben calculada. Que lluny que queden les escenografies del tot realistes, amb parets, pisos,  portes, quadres, taules, cadires…… escenografies faraòniques que cada cop interessen menys. Des de la casa d’Agost i el vaixell del Mar i Cel, ja ho hem vist tot, i ara ens agraden les escenografies suggerides que et fan exclamar, que bo!, en comptes del OOOOhhhhh de fa uns anys.

Ingvar Ambjorsen, escriptor noruec, signa aquest text, demostrant que tot el que ve del nord d’Europa, porta una garantia afegida.

Molt bon espectacle, amb bones opcions de gira. Preneu nota. Potser la podreu tastar kilòmetre zero.

 

La Gavina de Rigola, amb permís de Txèkhov

“Que trist que és l’amor no correspost” Sortosament, el nostre amor pel teatre ens correspon, ajudant-nos a pensar i a ser més lliures. Lliures com els muntatges d’un director genial que anava per Robert De Niro i que un patufet repartint globus davant del Pokin’s,  va conduir fins la direcció i la dramatúrgia.

Aquest cop Rigola no s’amaga darrera les seves genialitats i dona la cara damunt l’escenari, previ avís de que “ell no és actor”, en una reescriptura del text del metge rus, on Irina Nikolàievna és Chantal, Konstantín es diu Eudald, Nina és la Mel, Sorin és Xavi, Maixa és Roser o Trigorin el mateix Rigola.

“Escenografia senzilla, perquè no hi ha pasta”, les explicacions dels actors que trenquen la quarta paret des del principi, fan entrar el públic en un espectacle dins de l’espectacle, i el posen en la tessitura de decidir què està passant realment o què és text de Txèkhov.

L’espectacle utilitza el suport d’una pantalla on igual es projecten imatges en directe com et transporten al llac protagonista del text original, aquell llac darrera d’un escenari on les actrius han d’enviar emocions al públic o potser és el públic el que les ha de viure pel seu compte.

L’espectacle de Rigola va dels grans temes de la humanitat, l’amor i el teatre, la consecució de l’èxit o el somni d’arribar a tastar-lo, l’amor entre dues generacions separades en quasi tot i també en la forma d’expressar-se, el text escrit o les paraules pronunciades a mitja veu.

Rigola s’erigeix protagonista d’un espectacle que parla del teatre, i de l’amor, i especialment de l’amor al teatre més que del teatre de l’amor.

Interpretacions brillants en la seva naturalitat de veterans i novells en un combinat perfecte per agafar energia.

No sé si és un espectacle per a tots els públics, però l’homenatge al públic hi és des del primer moment, quan Xavi, reclama la seva intervenció després de la primera rèplica. Allò ja marca territori, un territori Rigola que no poden deixar escapar els amants del teatre de risc.

“La importància del to” la marquen uns micròfons que ajuden sense dissimular, a oferir pensaments i sentiments emocionants sense cap ajuda externa. Res és superflu en el teatre de Rigola, i naturalment aquesta Gavina no és una excepció. Ja buscarem un altre dia per confirmar la regla.

Aplaudiment, i agraïment a parts iguals al director esdevingut dramaturg. Llarga vida al rei.

 

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.

 

Una història real. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes,el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica: LA VILLAROEL. COMPRAR ENTRADES.

 

 

La Dansa de la Venjança. Una tragèdia grega, o no.

Si havia de marxar, potser millor que no hagués vingut, o potser cal considerar-ho com una etapa que lamentablement ha marxat. La vella història de l’amor que marxa i deixa pas al dolor, a la violència, al retret… tant antic com la vida mateixa, com el teatre mateix.

La Dansa de la Venjança, no és una tragèdia grega tot i que l’esperit de Medea volta per l’escenari  al llarg d’una hora i vint minuts de lluita escènica només apta per a craks de la interpretació. Un home d’èxit al mon editorial i una dona que s’ha refugiat en la pintura per no perdre la vida només en el rol d’esposa i mare viuen els darrers instants en parella, pendents només del que queda d’una relació, a més de les fotografies, en Pau, el fill, el nano, a qui cal educar de la millor forma possible. El  problema es que no coneixen quina forma es.

La Villarroel ofereix un text de Jordi Casanovas, dirigit per Pere Riera, que profunditza en la relació de parella, en el seu vessant més dolorós i violent. Una lluita continuada que va girant a poc a poc com un cargol que penetra irremeiablement en el cor dels protagonistes.

Roger: ”No m’ho puc creure. Quina mena d’estratègia és aquesta? Li parles malament de mi?”

Clàudia “Jo ja t’he dit que no li parlo de tu”

El fill, com tants cops, resulta la darrera arma per fer mal a l’altre, per venjar el desamor, per tornar el dolor multiplicant-lo per l’infinit. Un Pau que tot i no aparèixer al repartiment, està present al llarg de l’espectacle, i protagonitza el final més in/esperat.

Llarg aplaudiment a l’esforç i el treball dels dos protagonistes a qui ja em vist en situacions semblants però que com a veterans de l’escena, semblen interpretar-ho per primer cop. Un espectacle no apte per aquells que consideren que cal anar a passar-ho bé i que no aconsegueixen gaudir el drama i la tragèdia. Per als “teatrerus empedreïts” es un espectacle totalment recomanable. Algú ha somrigut en algun moment? Per respirar, naturalment.

No abandoneu la butaca sense escoltar els missatges que tingueu al mòbil…

 

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi Ricart,  Alba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.