RSS

Tag Archives: Joan Carreras

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

L’Inframón. Si et va agradar “Lost” no t’ho perdis

linframonMiro de recordar si algun cop he vist un muntatge teatral de ciència ficció, i realment no em ve res al cap, i no és perquè el tema no em cridi massa – si et criden des d’un altre món potser val més no anar-hi –  o sigui que deu ser que tampoc n’abunden. Lògicament no hi ha cap Shakespeare ni cap Txèkhov que toqui aquests temes, i per això i agafant-me a  la garantia Lliure vaig començar les Festes del meu aniversari – avui és el meu dia – al Temple de Gràcia.

El títol original “The Nether” ja té nom de sèrie d’èxit, d’aquelles que abans haguessin programat als vespres i que actualment tothom “es baixaria” i precisament la cosa va d’això, de la Xarxa, una xarxa on quedes atrapat des del primer minut quan una “investigadora” interroga el “creador” d’un món virtual on detectes “algun problema” just apareix el tercer personatge – un Víctor Pi que hauria de comptar molt més en els repartiments de casa nostra –

No tinc paraules per descriure l’escenografia – un problema quan pretens escriure per descriure – em va semblar del segle 25 – no us enganyi la fotografia de l’escenari que he posat per acompanyar el comentari, penseu que està prohibit fer-ne durant l’espectacle i a més tampoc no  podries perdre el temps enfocant i enquadrant l’escena. L’escenografia  és … és…. en fi, que no sóc capaç de dir-vos res que us faci “imaginar” mínimament per on aniran els trets. Ho haureu de veure personalment, no crec que us pugui passar un pen-drive amb l’enregistrament de l’obra.

Els moments de l’inframón em semblen una barreja de Twin Peaks i Los Otros, d’aquelles pelis de por “amb nena” que resulten inquietants, i especialment les que comparteixen en Carreras i la Carla Schilt – crec que ahir era ella – no tenen descripció possible que els faci justícia.

No et pots perdre ni una paraula – això al teatre passa molt sovint, al contrari que als culebrots on tothom diu que si veus un episodi de tant en tant pots anar seguint el fil – però en aquest cas la feina és gran i els 80 minuts passen sense adonar-te’n. L’Andreu Benito omple escenari – i no és un acudit – amb aquell estil seu tan propi, i tot i que en algun moment et pot semblar el pacient exquisit de “Polseres vermelles” que es fa amic del Lleó, en altres moments fa una mica de basarda. El Benito és un actor que sempre dóna el personatge que ha de fer, sembla que sempre sigui “ell mateix” i realment veus un personatge diferent. No és un actor camaleònic però tots els personatges te’ls creus. Suposo que el problema el tenen els de vestuari.

La Mar Ulldemolins té el paper més ingrat, menys atractiu d’entrada però et condueix amb mestria mirant d’ajudar-te a no perdre el fil. Cap al final de l’espectacle té moments molt rics. El to de veu d’ella em va costar una mica al principi, com em passa amb el Ricardo Darin tot i que per un altre motiu,  però suposo que el tema és que ja començo a tenir una edat.

Vaig ser el darrer espectador en deixar d’aplaudir, em va encantar, els hagués fet sortir i entrar fins l’extenuació i just obrir el mòbil vaig entrar al grup de whatsapp que tinc amb els nois i noies de casa, per recomanar-los del tot l’espectacle i just després vaig fer el mateix al del meu grup de teatre. És un servei que ens fem.

Si algun dia veig que hi ha una sèrie escrita per Jennifer Haley, la compraré en DVD. Jo no sé “baixar” coses de l’Inframón, no es que vulgui anar de legal amb allò de “si no se valora la idea, si no se valora el esfuerzo, es como para pensárselo, como para pensárselo mucho “.

En vuit dies porto tres teatres – cadascú té el seu vici – i tots m’han fet treballar. La propera setmana toca escenari, toca donar vida al Dr. Stockmann i això encara em motiva més – com Girona, que diria el President -.wsp

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 8 Octubre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

L’art de la Comèdia, la bomba d’aquesta temporada

 

Art de la comediaCada temporada teatral ofereix un espectacle que per un  o altre motiu es converteix en un èxit espaterrant. De vegades, l’autor, el director o el repartiment fan  preveure un èxit de públic important, i d’altres cops, una sorpresa esdevé l’espectacle mític.

Aquesta temporada anàvem forts, a més del Lear de l’Espert i la Terra baixa de l’Homar, les Antonietes havien presentat el seu Somni americà, tots tres espectacles d’una qualitat cinc estrelles, però no dubto que l’espectacle que ja poden anar programant per l’any vinent és L’Art de la Comèdia, el text d’Eduardo De Filippo, que el gran Homar ha portat a la Gran Sala del Nacional. No hi falla res, el text, el missatge, la direcció i l’actuació espectacular de tot el repartiment. En Joan Carreras està esplèndid, amb una mímica fantàstica i unes rèpliques calculades al mil·límetre i composa un duet amb el Lluís Villanueva realment genial, un Villanueva que ens recorda aquell personatge de Plats Bruts, en Ramón, que ens va captivar fa uns anys. A casa durant molt temps li dèiem el Ramón de Plats Bruts.

El doctor Casamajor, la mestra i acordionista Ulldemolins, el mossèn Benito  o la mestressa Pagès doblant paper en forma de muller del “Cullera de Gran Nord”, l’Eduard Muntada, el guardià Pau Viñals ja lluny del Puck del Somni, estan francament bé, molt bé hauria de dir, fantàsticament bé seria més just, i fins i tot actors amb menys paper com l’Oscar Valsecchi que té una escena increïble, enverinat – o no -per Arsènic.  Testimonial en Quimet Pla i en la seva línia el gran Homar. Darrerament vaig al teatre amb barret per poder treure-me’l davant el mite del Lliure, el mirall on els que volem interpretar personatges necessitem mirar-nos – salvant, naturalment, totes les distàncies.

La situació creada en una Prefectura on el seu nou inquilí mira de posar ordre a les demandes que li fan els conciutadans, en dubte constant sobre si aquelles persones són qui diuen ser, o es tracta dels còmics de la companyia de Campese, és l’eix central de dues hores d’espectacle que passen volant. El públic riu mentre pensa i pensa mentre riu, la millor combinació per sacsejar les consciències i avisar sobre la política que ens envolta, mentre anem somrient o rient segons els casos.

És l’espectacle a recomanar a tothom, apte per a amants del teatre en majúscules i per a persones menys iniciades en aquest art. És l’espectacle que agradarà tothom perquè ho té tot, i per això només em queda dirigir la meva boca cap a la vostra orella o en aquest cas, els meus dits cap als vostres ulls. No perdeu el temps amb tonteries, i agafeu entrades, si us la perdeu ho lamentareu i començareu a patir per si no la tornen a programar.

 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Març 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La Partida, els espectacles Manrique segueixen a dalt de tot

 

la partida

Dins de la programació del Grec però en moments difícils de l’any, l’espectacle del Romea ha de prorrogar una setmana per l’èxit aconseguit. La recepta és: Teatre Romea, Julio Manrique i un repartiment de luxe, molt acurat en el càsting. Imagino que actualment és senzill fer un repartiment amb la quantitat de peces que composen la plantilla catalana d’actors i actrius. Un clàssic com Madaula, amb un saber estar impressionant, un Carreras sense sostre, pujant i pujant espectacle rere espectacle cap al Cim, un Benito que sempre dóna el personatge i et sorprèn doncs a causa del seu físic, sembla que ho hagi de tenir cru, el duet jove amb un Marc Rodríguez que en els papers mig còmics, arrasa, i un Oriol Vila que demostra ser un actor d’estudis així com l’Andrew en el clàssic paper de ianqui a Catalunya que tan bé interpreta.

La posada en escena és rodona, ni falta ni sobra res, amb un escenari central que cada cop s’estila més i un canvi de decorat manual, per part dels mateixos actors, que no necessita mecanismes hidràulics. Els que fem teatre amateur ens agrada veure que “nosaltres també ho podem muntar”.

El text és molt bo, el repartiment també i el director, ja sabeu, l’Orson Welles català, o sigui que tinc molt clar que caldrà reprogramar la Partida que l’Esteve organitza al seu restaurant, entre altres coses per poder veure el seu fill Carles, que no sap jugar. Be, ni jugar ni res, doncs complicar-se la vida no sembla que sigui un mèrit a tenir en compte.

Molt original la forma de dir que l’espectacle comença i que apaguem els mòbils. Imprescindible disposar de quatre ulls per no perdre’t les expressions dels actors, que no sempre estan junts. Per cert, obren ampolles, omplen copes però crec que ningú beu, cal estar amb els cinc sentits per no deixar escapar un full de reis o un “farol” del contrincant. Es diuen contrincants els que juguen a poker?.

Recomanable al cent per cent.

 
Deixa un comentari

Posted by a 7 Agost 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Barcelona…I en Carreras es va posar enmig

Guerra-Barcelona-que-TNC-Riera_ARAIMA20130507_0013_3Tots els que em coneixeu i els que especialment esteu al cas dels meus “gustos” teatrals, sabeu de la meva debilitat per la Vilarasau, entronitzada als meus ulls des d’aquella mítica Nissaga que la va situar al capdavant de les meves actius de capçalera. Qualsevol espectacle on hi participi la genial actriu té assegurada la meva presència i molt fluix hauria de ser el text per evitar “xalar”assegut a la butaca, potser per oblidar que el que voldria seria ser dalt de les taules i compartir escena amb ella.

La Míriam Iscla va deixar els espectacles T de teatre per volar sola, i amb tot el respecte que em provoquen les actrius que encara composen aquest grup, crec que puc assegurar que l’Iscla ha saltat totes les barreres. Al meu gust era la reina del grup i els treballs que ara fa “per lliure” l’ajuden a demostrar la fusta que hi ha darrere d’aquell ample somriure de la Sardà del segle XXI.

Considerant aquestes dues premisses no resultarà estrany que el primer espectacle a “marcar” de l’abonament del TNC era Barcelona,de Pere Riera, un muntatge ves a saber de què, amb un repartiment “higth quality” d’aquells que el Belbel sap vendre a les presentacions de temporada, i ahir va ser el dia. Fila 2 és a dir sense ningú que s’interposi entre nosaltres i l’escena – la fila 1 no la venen- i tot i la febre que tenia, antitèrmic i a viure una tarda teatral.

La Barcelona dels bombardejos l’any 38, a una casa benestant on s’hi barregen idees de lluita per la llibertat, resignació i dubtes sobre  com cal fer aquesta lluita, plors i rialles, música i ball, racionament, tristesa i espurnes d’il·lusió entre els més joves. El text representa un sol dia, on transcorren tantes coses potser per recordar allò de que quan ets a punt de morir, veus passar tota la vida en un instant. No hi ha pausa, gent que entra per una porta sempre oberta per fer sortir tots els sentiments possibles, la serventa que ha aconseguit les patates del racionament, el pintor esdevingut cartellista al servei dels republicans que suposa la part més esquerrana de la societat, el promès de la noia de la casa que a causa de les desgràcies que viu en pròpia carn sembla posar-se del costat dels que van guanyar, tot i que en realitat senzillament està en contra dels mètodes anarquistes, i la llibertat del que fuig dels problemes encarnat per la gran amiga de la família, que torna de París per endur-se els qui considera seus, lluny dels avions assassins.

Si la dona de la casa (Iscla) ens manté expectants sense saber què és el que li passa pel cap, què és el que la fa estar desencantada de tot, què l’impedeix somriure si no és per llençar una ironia esmolada, l’amiga actriu a París (Vilarasau) aporta una alegria tant increïble  com necessària a la casa, amb una exhibició de taules, mirant de somriure gràcies als temps passats i els trucs d’una actriu, i el promès de la filla (Carreras) que representa  el sentiment negatiu però més real, d’una situació on no hi pot caber l’alegria, si es viu enfonsat en la desgràcia més cruel.

Les tres potes de l’espectacle, la gran Vilarasau, la formidable Iscla i el fantàstic Carreras, que es cola enmig de les dues dives per recordar que per algun motiu ha estat el rei del Lliure aquests darrers anys. Carreras està esplèndid en el paper  que fa ràbia, el personatge que aporta queixa a la falsa tranquil·litat, el personatge que més emprenya el públic que vol riure de qualsevol cosa que mínimament ho permeti, i en Carreras fa un paper de premi.

Destacar aquest tres pilars no pretén treure mèrit a la resta del repartiment on  Banaclocha ratlla al seu nivell habitual, la Pepa López aporta la seva gran experiència en un paper sense gaires possibilitats de lluïment, en Pep Planas fa una de les millors actuacions que mai li he vist, i el jovent representat pel Carles Cuevas a qui conec des de petit i que cada cop el veig més i més posat en el tema, i l’Anna Moliner a qui han triat per moltes coses i per la seva veu prodigiosa, en un espectacle on la música i especialment el ball, hi tenen un paper protagonista.teatre_barcelona3

Un espectacle que algú podria considerar llarg, però amb moments excepcionals, entre els que cal destacar la cançó que la Victoria dedica al seu germà, el bis a bis de la Núria i l’Elena i … el tango, autènticament sublim.

Un espectacle del tot recomanable i per si teniu algun dubte, diré que la Sala Massagran del TNC estava plena de goma a gom, i que en els temps que vivim, va bé recordar que la lluita encara no s’ha acabat.

 

 
3 comentaris

Posted by a 20 Mai 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,