RSS

Arxiu d'etiquetes: Joan Carreras

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. A la segona va la vençuda

Pot semblar que m’apunto a la broma del títol llarg i miro d’augmentar-lo per, com diu una de les protagonistes, “no recordar el nom de l’espectacle que he vist i llavors em veig obligat a explicar de què va”, però no es així.

Vaig asseure’m a primera fila de la Puigserver el dimecres 20 d’octubre a les 7 de la tarda, disposat a veure un espectacle especial en molts sentits, i vaig sortir ahir dimecres 10 de novembre, passades les 9 del vespre. Una marató de teatre? No estaria malament però no es ben bé això. Aquell 20 d’octubre cap a les 8,40 del vespre va passar una cosa no havia viscut mai. El tècnic de so apareix damunt l’escenari – això actualment no et sorprèn,doncs cada cop apareixen més persones fora de repartiment a participar de l’espectacle – però resulta que no era un recurs dramàtic, era que s’havia espatllat la taula de so… però això els passa als professionals? Doncs ja podem estar tranquils els amateurs, ara ja sabem el que cal fer, una altra cosa es que puguem fer-ho.

Van mirar d’arreglar-la i finalment van suspendre l’espectacle. El cap de sala ens diu que podem demanar que ens tornin els calers – com? – o agafar entrades per un altre dia – aaahhh! – i això vam fer. Ahir, de nou a primera fila a tornar a gaudir d’un espectacle especial on “una actriu i un actor amb moltes taules i que poden viure d’interpretar” acompanyen cinc actrius joves que aporten una frescor increïble a l’obra.

Tinc pendent de veure la pel·lícula de la Sofia CoppolaLes verges suïcides” – el teatre sempre dona feina, i “no arregla els problemes, si de cas els fa més grans” – doncs l’espectacle va d’això, d’un repartiment de set, que barregen el seu paper actoral amb els personatges de la pel·lícula que segons diu el programa, va estrenar-se fa 20 anys.

La presentació de les actrius joves a l’inici de l’espectacle ja et posa en situació. Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents es presenten al públic i ens donen dades personals i dels personatges que interpreten, les germanes Lisbon. El dia 20, la Lea Torrents duia una crossa i ens explica més o menys el motiu. Ahir ja no la duia i lògicament es va saltar aquesta part del text. M’encanta. Com m’encanta l’escenografia que barreja un gimnàs i un escenari d’una escola – la típica sala polivalent que tots coneixeu – amb un menjador i cuina de la casa dels Lisbon, on Joan Carreras i Mia Esteve fan una exhibició de recursos, per donar raó a la presentació que els fan. Impagable l’escena de la festa que organitzen a casa, per mirar de que la Cecília socialitzi una mica més amb la gent de la seva edat, o l’escena on repassen el text de l’espectacle utilitzant els matalassos de gimnàs com a llit de matrimoni.

No sé si el mèrit és de la dramaturga – Eleonora Herder – o de la directora – Alicia Gorina –  però l’espectacle té un ritme calculat al mil·límetre i per poc que hi entris, decidiràs esforçar-te molt més per entendre els adolescents o fins i tot et plantejaràs treballar amb ells i per ells. Que dura que resulta aquesta etapa de la vida on tots els perills d’un món imperfecte i injust, et cauen al damunt mentre mires d’entendre qui ets i que vols fer amb la teva vida.

Ahir no hi havia massa públic a la sala però al nostre voltant hi teníem gent jove, possiblement alumnes amb els seus profes enrotllats, que utilitzen el teatre per fer-los més lliures i més independents – felicitats – Quan veig les sales de teatre ocupades per gent jove acompanyada de mestres, m’adono que encara ens en podem sortir. El dia que aquests joves hi vagin sense els mestres, ja serà la bomba.

A la segona va anar la de veritat, vam gaudir de nou de la hora i 40 minuts repetits i els 20 minuts nous i vam poder aplaudir al final. Espectacle molt recomanable, dels que fan treballar mentre gaudeixes. Al costat de les taules del Joan Carreras i la Mia Esteve, trobem unes cadires molt ben ocupades. Felicitats a tothom

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Novembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Història d’un senglar. La coronació d’en Carreras

“El meu regne per un espectador intel·ligent”

La resposta del públic a aquest desafiament de l’actor Joan Carreras, fill d’una nissaga on no hi ha precedents de gent de teatre, és una ovació que fàcilment es podria sentir al Liceu. Carreras està sublim en el seu paper de Ricard III i en el d’actor que es prepara pel seu gran protagonista, després d’anys de papers “de repartiment” que se li quedaven curts.

El text de Gabriel Calderon és una joia que porta el vers de Shakespeare a un públic a qui cal “enviar a llegir un llibre” i que com ha passat sempre al teatre, aplaudeix la crítica que se li fa directament des de l’escenari.

Ricard III és un paper estrella per a qualsevol actor, bé, qualsevol qualsevol no, per a un bon actor i és un paper estrella per a qualsevol…. públic….. – això ho dic amb la boca petita – però tot i les continues rialles que no van aconseguir desconcentrar-me, el treball de l’autor de Montevideo i l’actor de Barcelona, aconsegueixen la unanimitat de crítica i públic per considerar aquest espectacle com un dels tresors de la temporada.

Carreras entra trepitjant el públic amb els versos que deixa anar per l’espai que l’envolta i que li queda petit, com un autèntic Ricard III eliminant enemics, i el públic el segueix amb atenció deixant-se aixafar a gust per la tècnica d’un actor que demostra capacitat per ser rei, reina i el que faci falta. La combinació d’actor i personatge es manté al llarg d’una hora i quart de teatre majúscul, on es critica els directors, els autors, aquells que són “actors de repartiment en les seves pròpies vides” i el públic que potser ha llegit un llibre o que n’ha sentit a parlar. Carreras-Ricard fa una exhibició de poder escènic, i entra a matar amb una destresa que deixa el públic perplex, es corona Rei de l’escenari, per si encara no ho havia fet. Possiblement sigui el seu primer monòleg, però fa molt temps que estava preparat.

Senyors del Lliure, aquest espectacle no pot quedar així, ha de tornar i cal portar-lo a una sala més gran, a veure si així el Rei Ricard troba finalment un espectador intel·ligent.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

La Bona persona de Sezuan. Que Brecht sigui lloat

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Cal tornar a veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

Programadors del TNC, ja teniu un espectacle per a la propera temporada. Prometo tornar-hi.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Març 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

L’Inframón. Si et va agradar “Lost” no t’ho perdis

linframonMiro de recordar si algun cop he vist un muntatge teatral de ciència ficció, i realment no em ve res al cap, i no és perquè el tema no em cridi massa – si et criden des d’un altre món potser val més no anar-hi –  o sigui que deu ser que tampoc n’abunden. Lògicament no hi ha cap Shakespeare ni cap Txèkhov que toqui aquests temes, i per això i agafant-me a  la garantia Lliure vaig començar les Festes del meu aniversari – avui és el meu dia – al Temple de Gràcia.

El títol original “The Nether” ja té nom de sèrie d’èxit, d’aquelles que abans haguessin programat als vespres i que actualment tothom “es baixaria” i precisament la cosa va d’això, de la Xarxa, una xarxa on quedes atrapat des del primer minut quan una “investigadora” interroga el “creador” d’un món virtual on detectes “algun problema” just apareix el tercer personatge – un Víctor Pi que hauria de comptar molt més en els repartiments de casa nostra –

No tinc paraules per descriure l’escenografia – un problema quan pretens escriure per descriure – em va semblar del segle 25 – no us enganyi la fotografia de l’escenari que he posat per acompanyar el comentari, penseu que està prohibit fer-ne durant l’espectacle i a més tampoc no  podries perdre el temps enfocant i enquadrant l’escena. L’escenografia  és … és…. en fi, que no sóc capaç de dir-vos res que us faci “imaginar” mínimament per on aniran els trets. Ho haureu de veure personalment, no crec que us pugui passar un pen-drive amb l’enregistrament de l’obra.

Els moments de l’inframón em semblen una barreja de Twin Peaks i Los Otros, d’aquelles pelis de por “amb nena” que resulten inquietants, i especialment les que comparteixen en Carreras i la Carla Schilt – crec que ahir era ella – no tenen descripció possible que els faci justícia.

No et pots perdre ni una paraula – això al teatre passa molt sovint, al contrari que als culebrots on tothom diu que si veus un episodi de tant en tant pots anar seguint el fil – però en aquest cas la feina és gran i els 80 minuts passen sense adonar-te’n. L’Andreu Benito omple escenari – i no és un acudit – amb aquell estil seu tan propi, i tot i que en algun moment et pot semblar el pacient exquisit de “Polseres vermelles” que es fa amic del Lleó, en altres moments fa una mica de basarda. El Benito és un actor que sempre dóna el personatge que ha de fer, sembla que sempre sigui “ell mateix” i realment veus un personatge diferent. No és un actor camaleònic però tots els personatges te’ls creus. Suposo que el problema el tenen els de vestuari.

La Mar Ulldemolins té el paper més ingrat, menys atractiu d’entrada però et condueix amb mestria mirant d’ajudar-te a no perdre el fil. Cap al final de l’espectacle té moments molt rics. El to de veu d’ella em va costar una mica al principi, com em passa amb el Ricardo Darin tot i que per un altre motiu,  però suposo que el tema és que ja començo a tenir una edat.

Vaig ser el darrer espectador en deixar d’aplaudir, em va encantar, els hagués fet sortir i entrar fins l’extenuació i just obrir el mòbil vaig entrar al grup de whatsapp que tinc amb els nois i noies de casa, per recomanar-los del tot l’espectacle i just després vaig fer el mateix al del meu grup de teatre. És un servei que ens fem.

Si algun dia veig que hi ha una sèrie escrita per Jennifer Haley, la compraré en DVD. Jo no sé “baixar” coses de l’Inframón, no es que vulgui anar de legal amb allò de “si no se valora la idea, si no se valora el esfuerzo, es como para pensárselo, como para pensárselo mucho “.

En vuit dies porto tres teatres – cadascú té el seu vici – i tots m’han fet treballar. La propera setmana toca escenari, toca donar vida al Dr. Stockmann i això encara em motiva més – com Girona, que diria el President -.wsp

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 8 Octubre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

L’art de la Comèdia, la bomba d’aquesta temporada

 

Art de la comediaCada temporada teatral ofereix un espectacle que per un  o altre motiu es converteix en un èxit espaterrant. De vegades, l’autor, el director o el repartiment fan  preveure un èxit de públic important, i d’altres cops, una sorpresa esdevé l’espectacle mític.

Aquesta temporada anàvem forts, a més del Lear de l’Espert i la Terra baixa de l’Homar, les Antonietes havien presentat el seu Somni americà, tots tres espectacles d’una qualitat cinc estrelles, però no dubto que l’espectacle que ja poden anar programant per l’any vinent és L’Art de la Comèdia, el text d’Eduardo De Filippo, que el gran Homar ha portat a la Gran Sala del Nacional. No hi falla res, el text, el missatge, la direcció i l’actuació espectacular de tot el repartiment. En Joan Carreras està esplèndid, amb una mímica fantàstica i unes rèpliques calculades al mil·límetre i composa un duet amb el Lluís Villanueva realment genial, un Villanueva que ens recorda aquell personatge de Plats Bruts, en Ramón, que ens va captivar fa uns anys. A casa durant molt temps li dèiem el Ramón de Plats Bruts.

El doctor Casamajor, la mestra i acordionista Ulldemolins, el mossèn Benito  o la mestressa Pagès doblant paper en forma de muller del “Cullera de Gran Nord”, l’Eduard Muntada, el guardià Pau Viñals ja lluny del Puck del Somni, estan francament bé, molt bé hauria de dir, fantàsticament bé seria més just, i fins i tot actors amb menys paper com l’Oscar Valsecchi que té una escena increïble, enverinat – o no -per Arsènic.  Testimonial en Quimet Pla i en la seva línia el gran Homar. Darrerament vaig al teatre amb barret per poder treure-me’l davant el mite del Lliure, el mirall on els que volem interpretar personatges necessitem mirar-nos – salvant, naturalment, totes les distàncies.

La situació creada en una Prefectura on el seu nou inquilí mira de posar ordre a les demandes que li fan els conciutadans, en dubte constant sobre si aquelles persones són qui diuen ser, o es tracta dels còmics de la companyia de Campese, és l’eix central de dues hores d’espectacle que passen volant. El públic riu mentre pensa i pensa mentre riu, la millor combinació per sacsejar les consciències i avisar sobre la política que ens envolta, mentre anem somrient o rient segons els casos.

És l’espectacle a recomanar a tothom, apte per a amants del teatre en majúscules i per a persones menys iniciades en aquest art. És l’espectacle que agradarà tothom perquè ho té tot, i per això només em queda dirigir la meva boca cap a la vostra orella o en aquest cas, els meus dits cap als vostres ulls. No perdeu el temps amb tonteries, i agafeu entrades, si us la perdeu ho lamentareu i començareu a patir per si no la tornen a programar.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Març 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,