RSS

Arxiu d'etiquetes: Joan Carreras

Al final, les visions. Una obra que es podria dir de moltes maneres

“No sé on sou, ara. No sé què penseu, no sé què sentiu”

Les paraules que l’Àlex – Joan Carreras – dedica als seus amics que “estan morts”, tot i que “ja fa molts anys, d’això. Sí”

Quants cops ens hem plantejat si aquells que no hi són, han desaparegut realment, si ens hem de sentir culpables per si no els vam dir prou cops que els estimàvem, si no els vam abraçar prou, si… si podem pensar que en tenim la culpa de la seva mort…

Temes no resolts que el teatre ens posa davant dels ulls, i en aquest cas, el text de Llàtzer Garcia, que ell mateix dirigeix a la Universitat catalana del teatre amb seu al Poblenou, ens ajuda a pensar-hi un cop més.

Dues cases prop de Girona. Una parella n’ocupa una, que normalment “es llogava per dies o setmanes. La majoria famílies amb criatures… De vegades també grups d’amics”. A l’altra casa hi viu l’Àlex, sempre ocupat en suposades reparacions que més tard descobrirem que tenen un sentit un punt malaltís.

Laia Manzanares – esplèndida – és la Sara, mestra “molt jove” i Joan Marmaneu és Adri, la seva parella que considera que “ser fuster, és el millor ofici del món”. Tots dos viuen amb intensitat la nova relació que han establert amb el seu veí, i en moments determinats de l’obra, donen vida a la Sònia i el Toni, personatges protagonistes que no entren en el repartiment. Xavi Sáez és Marcus, el personatge que torna del passat per posar-nos a tots enmig de la història.

Al final, les visions és un text inquietant en molts moments – com és que hi ha gent que riu? – que multiplica el seu efecte amb una posada en escena àgil i mesurada – dues tarimes es converteixen en casa – fins que cal entrar a l’habitació de sota l’escala, on “Miro l’Àlex. I em pregunta si vull entrar. I entrem.”

La Beckett aporta al Grec 2022 un espectacle brillant en la seva senzillesa, on els silencis aporten molt i on esperes el moment del clima – la finestra – per acabar d’entendre el que va passar.

Bon text dirigit pel mateix autor i bones interpretacions, amb la música del grup Bolondo, un grup que l’Àlex “escoltava fa anys i que no els coneixereu”.

Un bon vespre de teatre, rematat al menjador de la Beckett, i com que soc “personatge” tinc descompte. Tornada a casa comentant l’espectacle, previ a escriure aquest comentari.

Al teatre s’hi va a treballar, i al sortir es remata la feina.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 31 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. A la segona va la vençuda

Pot semblar que m’apunto a la broma del títol llarg i miro d’augmentar-lo per, com diu una de les protagonistes, “no recordar el nom de l’espectacle que he vist i llavors em veig obligat a explicar de què va”, però no es així.

Vaig asseure’m a primera fila de la Puigserver el dimecres 20 d’octubre a les 7 de la tarda, disposat a veure un espectacle especial en molts sentits, i vaig sortir ahir dimecres 10 de novembre, passades les 9 del vespre. Una marató de teatre? No estaria malament però no es ben bé això. Aquell 20 d’octubre cap a les 8,40 del vespre va passar una cosa no havia viscut mai. El tècnic de so apareix damunt l’escenari – això actualment no et sorprèn,doncs cada cop apareixen més persones fora de repartiment a participar de l’espectacle – però resulta que no era un recurs dramàtic, era que s’havia espatllat la taula de so… però això els passa als professionals? Doncs ja podem estar tranquils els amateurs, ara ja sabem el que cal fer, una altra cosa es que puguem fer-ho.

Van mirar d’arreglar-la i finalment van suspendre l’espectacle. El cap de sala ens diu que podem demanar que ens tornin els calers – com? – o agafar entrades per un altre dia – aaahhh! – i això vam fer. Ahir, de nou a primera fila a tornar a gaudir d’un espectacle especial on “una actriu i un actor amb moltes taules i que poden viure d’interpretar” acompanyen cinc actrius joves que aporten una frescor increïble a l’obra.

Tinc pendent de veure la pel·lícula de la Sofia CoppolaLes verges suïcides” – el teatre sempre dona feina, i “no arregla els problemes, si de cas els fa més grans” – doncs l’espectacle va d’això, d’un repartiment de set, que barregen el seu paper actoral amb els personatges de la pel·lícula que segons diu el programa, va estrenar-se fa 20 anys.

La presentació de les actrius joves a l’inici de l’espectacle ja et posa en situació. Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents es presenten al públic i ens donen dades personals i dels personatges que interpreten, les germanes Lisbon. El dia 20, la Lea Torrents duia una crossa i ens explica més o menys el motiu. Ahir ja no la duia i lògicament es va saltar aquesta part del text. M’encanta. Com m’encanta l’escenografia que barreja un gimnàs i un escenari d’una escola – la típica sala polivalent que tots coneixeu – amb un menjador i cuina de la casa dels Lisbon, on Joan Carreras i Mia Esteve fan una exhibició de recursos, per donar raó a la presentació que els fan. Impagable l’escena de la festa que organitzen a casa, per mirar de que la Cecília socialitzi una mica més amb la gent de la seva edat, o l’escena on repassen el text de l’espectacle utilitzant els matalassos de gimnàs com a llit de matrimoni.

No sé si el mèrit és de la dramaturga – Eleonora Herder – o de la directora – Alicia Gorina –  però l’espectacle té un ritme calculat al mil·límetre i per poc que hi entris, decidiràs esforçar-te molt més per entendre els adolescents o fins i tot et plantejaràs treballar amb ells i per ells. Que dura que resulta aquesta etapa de la vida on tots els perills d’un món imperfecte i injust, et cauen al damunt mentre mires d’entendre qui ets i que vols fer amb la teva vida.

Ahir no hi havia massa públic a la sala però al nostre voltant hi teníem gent jove, possiblement alumnes amb els seus profes enrotllats, que utilitzen el teatre per fer-los més lliures i més independents – felicitats – Quan veig les sales de teatre ocupades per gent jove acompanyada de mestres, m’adono que encara ens en podem sortir. El dia que aquests joves hi vagin sense els mestres, ja serà la bomba.

A la segona va anar la de veritat, vam gaudir de nou de la hora i 40 minuts repetits i els 20 minuts nous i vam poder aplaudir al final. Espectacle molt recomanable, dels que fan treballar mentre gaudeixes. Al costat de les taules del Joan Carreras i la Mia Esteve, trobem unes cadires molt ben ocupades. Felicitats a tothom

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Novembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Història d’un senglar. La coronació d’en Carreras

“El meu regne per un espectador intel·ligent”

La resposta del públic a aquest desafiament de l’actor Joan Carreras, fill d’una nissaga on no hi ha precedents de gent de teatre, és una ovació que fàcilment es podria sentir al Liceu. Carreras està sublim en el seu paper de Ricard III i en el d’actor que es prepara pel seu gran protagonista, després d’anys de papers “de repartiment” que se li quedaven curts.

El text de Gabriel Calderon és una joia que porta el vers de Shakespeare a un públic a qui cal “enviar a llegir un llibre” i que com ha passat sempre al teatre, aplaudeix la crítica que se li fa directament des de l’escenari.

Ricard III és un paper estrella per a qualsevol actor, bé, qualsevol qualsevol no, per a un bon actor i és un paper estrella per a qualsevol…. públic….. – això ho dic amb la boca petita – però tot i les continues rialles que no van aconseguir desconcentrar-me, el treball de l’autor de Montevideo i l’actor de Barcelona, aconsegueixen la unanimitat de crítica i públic per considerar aquest espectacle com un dels tresors de la temporada.

Carreras entra trepitjant el públic amb els versos que deixa anar per l’espai que l’envolta i que li queda petit, com un autèntic Ricard III eliminant enemics, i el públic el segueix amb atenció deixant-se aixafar a gust per la tècnica d’un actor que demostra capacitat per ser rei, reina i el que faci falta. La combinació d’actor i personatge es manté al llarg d’una hora i quart de teatre majúscul, on es critica els directors, els autors, aquells que són “actors de repartiment en les seves pròpies vides” i el públic que potser ha llegit un llibre o que n’ha sentit a parlar. Carreras-Ricard fa una exhibició de poder escènic, i entra a matar amb una destresa que deixa el públic perplex, es corona Rei de l’escenari, per si encara no ho havia fet. Possiblement sigui el seu primer monòleg, però fa molt temps que estava preparat.

Senyors del Lliure, aquest espectacle no pot quedar així, ha de tornar i cal portar-lo a una sala més gran, a veure si així el Rei Ricard troba finalment un espectador intel·ligent.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

La Bona persona de Sezuan. Que Brecht sigui lloat

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Cal tornar a veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

Programadors del TNC, ja teniu un espectacle per a la propera temporada. Prometo tornar-hi.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Març 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,