RSS

Arxiu d'etiquetes: Pau Roca

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Història-per-la-una-direcció-a-passar.

historia

Els reptes en teatre, com a la vida, són el que més motiven a treballar a la gent que vol “fer coses”. Aixecar un espectacle a la Sala Gran del TNC és un repte, però muntar un espectacle amb un pressupost mínim, obliga el director i l’escenògraf, a “inventar i crear” posant idees genials on altres cops s’hi amunteguen les factures.

L’espectacle que dirigeix i protagonitza Pau Roca – només els grans poden fer-ho – és molt bo, segurament és la perla que cada any ofereix l’Espai Lliure i que de la modèstia del seu lloc al programa, salta de forma espectacular a les candidatures dels Butaca, pel bonic camí del boca-orella. A l’Espai Lliure s’hi han vist meravelles, suposo que la màgia de la Lizaran, la Vilarasau i la Marco amb el seu Matrimoni de Boston (2005) , ha quedat per sempre a la sala petita de Montjuïc. En aquest cas, l’estrena a l’antiga Sala Beckett, ja donava fe de la qualitat de “la història” escrita per Jan Vilanova, un amic de tota la vida.

El triangle que formen un professor d’història – Víctor Pi – la seva filla – Vicky Luengo – i el seu amic i alhora alumne del professor – Pau Roca – barregen un fet històric – la matança de resistents francesos per part dels nazis a la II Guerra Mundial, entre els que hi ha l’historiador i activista Marc Bloch, i les relacions humanes complexes que s’estableixen entre els tres personatges.

Tots tres estan esplèndids, juguen amb l’espai escènic amb una naturalitat extrema i barregen coqueteig o conflictes generacionals, amb paraules històriques sense solució de continuïtat. Posant-se una gorra o canviant l’actitud, la Vicky Luengo passa de ser un noi espantat a punt de morir a ser la filla del professor, Víctor Pi, amb un paper fet a mida del seu talent, ens  porta a la classe d’història per proposar-nos treballs que sortosament entoma el seu alumne Gerard – Pau Roca –.  El professor també es posa a la pell de l’historiador (qui millor per fer-ho?), recordant el moment de la seva mort, aportant l’èpica potser innecessària, en una frase final “Vive la France” que no acabem de saber si realment va dir.

La direcció de Pau Roca és tant gran que no ens queda espai per parlar d’ell com actor, però ja us podeu imaginar que brilla com ho fan els seus dos companys, amb aquella seva naturalitat que el fa tant i tant creïble. Domina l’espectacle amb mestria, no en va, és el clàssic alumne avantatjat que destaca en totes les assignatures.

I com que la companyia Sixto Paz, proposa al públic un exercici de memòria, fent bona la dita de que al teatre s’hi va a treballar”, jo també he volgut fer un petit joc amb el títol d’aquest comentari, i aquí teniu la solució.

“Una direcció per passar a la Història”historia-joc

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,