Els Buonaparte. Un text de casa nostra a l’Akadèmia

Silvia Munt, posa en escena un text de Ramón Madaula que flueix amb facilitat per l’escenari de l’Akadèmia, interpretat per tres actors que s’han fet tan seu l’espectacle, que la mateixa directora deia ahir en una entrevista que només el podien fer ells tres. El Pau Roca (Napoleó) el David Bagés (Josep Bonaparte) i l’Oriol Guinart  (Rustam, l’esclau mameluc que serveix l’Emperador).

L’espectacle retrata en clau de comèdia, una trobada entre els germans Bonaparte, el més famós, Napoleó i el Rei d’Espanya i les Índies, Josep, el Pepe Botella, a qui havia perdut la pista des dels anys de col·legi, on ens explicaven la guerra de la Independència,  sí, sí, la Independència, això que ara està prohibit per la Constitución, una constitución que el mateix Napoleó diu haver regalat a Espanya. Uns anys després, es va redactar la primera constitución, la de Cádiz, aprovada el dia de Sant Josep de 1812, i per aquest motiu anomenada la Pepa. Ja veieu que per Constituciones no hem de patir.

El text està farcit de frases per “donar peixet” a l’audiència catalana i riure dels estirabots que posen els espanyols a l’alçada on, de vegades, ells mateixos s’entesten a viure. Uns espanyols que no estan mai contents i que no estimen el seu rei francès, sembla que els agraden més els Borbons, cosa que segueix de rabiosa actualitat.

Una banyera, com aquella del recordat Marat-Sade, del Tramvia de les Antonietes o la que vam veure a Cost de vida,  agafa un protagonisme especial, representant el descans, la calma després de la batalla, bé, la banyera amb final feliç que ofereix Rustam, a les “seves excel·lències”, els germans Buonaparte – originals de Còrsega, italians segons diuen ells mateixos – un Emperador i l’altre Rei. Les banyeres tenen això, queden enmig de l’escenari i es fan protagonistes. No sé si han tingut problemes per la sequera, tot i que avui ha plogut.

La pèrdua de la primera batalla per part de l’exèrcit francès a Bailèn, ha fet fugir de Madrid a Josep, que s’ha refugiat a Vitòria, i el germà petit, el famós, el soldat, acudeix a posar ordre i per això es troba amb el germà gran, no a la cort, sinó en una “posada” on li cuinaran patates amb xoriç, i on han instal·lat la famosa banyera.

Els Buonaparte és un espectacle d’actors, una història senzilla on els “grans homes” demostren que també tenen necessitats. “Jo em vaig fer emperador, perquè el món sense mi, seria pitjor” però poc a poc surt el passat i la necessitat d’estimació i de contacte amb els altres.

Oriol Guinart hi posa el major percentatge d’ironia, mentre Bagés demana que “l’estimin” i Roca, el gran Emperador, poc a poc, va retornant al passat, on potser els camins haguessin pogut ser diferents.

Espectacle que passa de pressa, que pot fer fàcilment gira per Catalunya, però millor no intentar l’aventura espanyola, doncs si no estimaven els Bonaparte, encara estimaran menys la versió d’en Madaula.

I ara, permeteu-me criticar, per si els rectors de l’Akadèmia hi poden posar remei. Les entrades no numerades són injustes per als que les agafem amb molta anterioritat però no enviem els amics a guardar lloc a la cua. Suposo que en son conscients, doncs quan venen “els companys d’ofici ” tenen seients reservats. El poble també vol reservar els seus seients i no patir per la jeta (morro) dels que “casualment troben amics” que estan a la cua allà al davant.

A mi, m’agrada anar a primera fila, vaig agafar les entrades el mes de juliol, i tot i arribar amb mitja hora de temps, força gent ha entrat davant nostre, i ens hem sentit “enredats”.

 

Bèsties. Si és real, estem perduts

Ja sabem que el teatre està per sacsejar-nos, per fer-nos adonar de les coses, per fer-nos rumiar, però el que ens plantegen la Marta Marco i el Pau Roca – quin parell – resulta com a mínim colpidor i et treu la gana de sopar. Un consell, bereneu fort per si de cas, doncs el text escrit per la Monica Dolan, en veu de la Marco, us provocarà tant de dolor que demanareu a crits la vostra dosi de Fentanil, el darrer medicament que hem après mirant el TN.

La història explica les vivències d’una terapeuta que atén la Carol – nom inventat per protegir la privacitat – a qui jutjaran després d’haver-li tret la custòdia de la seva filla, – a qui anomenarem Lila –  una nena de vuit anys a qui han intervingut al Brasil per posar-li pits.  Vuit anys.  No és una errada, com a mínim d’escriptura.

Diu el director Pau Roca que el text “planteja dubtes i costa desconnectar-hi perquè t’estàs preguntant tota l’estona què faries tu i t’adones que no tens respostes”

Marta Marco et manipula a la perfecció, et va portant cap al seu molí com un gota a gota que a poc a poc et va ocupant el torrent sanguini. Comença molt amigable i col·loquial, fins i tot es disculpa de començar “així” i quan vols adonar-te del que passa, ja estàs immers en un deliri de sentiments, sentint-te culpable d’haver pensat el que acabes de pensar.

Marta Marco està esplèndida – tampoc seria una novetat – però el més gran del seu personatge és la senzillesa i la naturalitat que adopta, per anar-te conduint al seu gust. No et queda altre remei que donar-li la raó, pagar la consulta, i demanar hora per la propera cita.

Deia la Marco en una entrevista, que algunes persones donaven per fet que es tractava d’un fet real, pel nostre bé, espero que només sigui una fabulació per fer-nos pensar sobre la hipersexualització dels més joves i el que és més greu, dels més petits. Que una nena de tres anys assenyali els pits d’una dona a una fotografia i digui “vull això” em fa tremolar fins al punt de creure que la societat malalta que tenim, ha entrat definitivament a cures pal·liatives.

Espectacle dur, que la Marco et fa entrar amb anestèsia o amb Fentanil que si fa no fa vindria a ser una cosa semblant. Un nou encert, i en van…, de Sixto Paz, al teatre Akadèmia a qui només retrec aquesta història dels seients no numerats, que et provoca angoixa des d’abans d’entrar, fins aconseguir asseure’t al lloc perfecte. Aplaudiment. Espectacle recomanable que pot ferir la sensibilitat.

Us deixo que vaig a veure’m a la Puntual.

 

Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva. Un experiment teatral

Si entres a la pàgina de Sixto Paz per veure que porten entre mans, veus que aquest mes tornen a presentar un espectacle de teatre en comú que ja van presentar a la Beckett. Com que aquells dies no ens va ser possible anar-hi, aprofitem una segona oportunitat, aquest cop a l’Ideal Barcelona. Centre d’arts digitals.

Ells, ho descriuen així

“Un home ha escrit un llibre que ho prediu tot: des del lloc on es formarà un forat negre a les paraules que direm en els pròxims minuts. Ha convocat tots els seguidors en un espai on seuran i manifestaran la seva fe en una cosa que, de fet, ningú sap si existeix. Teniu fe en ell i en el que diu?

Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva és la història d’una família que busca respostes després d’un cataclisme.

En aquest muntatge, el públic té un paper determinant. Cada espectador trobarà a la butaca una còpia impresa d’un llibre profètic i, durant la funció, públic i actors en passaran les pàgines plegats.

Agafeu les ulleres de llegir perquè us faran falta. Obriu el llibre i passeu la pàgina.”

Entrem a una nau ocupada per tamborets aptes per a gent jove. Damunt de cada tamboret, un llibre. Tot i que no sé si és correcte jo us recomano donar-li un cop d’ull a les primeres pàgines i així us feu una idea de la història, que comença amb un accident en un llac gelat on una mare i una filla veuen com el fill i el pare cauen a l’aigua. El destí del fill és fatal i el pare acaba a l’hospital on hi té una revelació còsmica o d’univers paral·lel o del que vulgueu. A partir d’aquí han passat els anys i la mare torna a buscar a filla…. La resta ja ho veureu, i ho viureu en primera persona. De fet, els aplaudiments també aniran per vosaltres.

Estem acostumats als invents d’en Pau Roca i col·laboradors i possiblement aquest es posa al capdamunt. Aneu-hi amb la ment oberta i sereu part del espectacle. Ulleres preparades i veu escalfada per si heu de llegir text. Teatre immersiu crec que en diuen, o també seria com una comuna de flipats pel teatre. Ja m’ho direu.

 

“El més bonic que podem fer” Anar al teatre

Què t’ha portat aquí? La feina, la parella, els diners, la família? Així et rep el rei del teatre de proximitat Pau Roca, mentre la Montse Colomé balla feliç tot esperant els seus moments de glòria. Jan Vilanova Claudín parla per boca d’en Pau Roca, i ens explica la història novel·lesca de la seva àvia, que tot i pertànyer als nens que la guerra va portar a Moscou l’any 1937 – especialment des del País Basc – , es delia per fer companyia als seus nets, fer-los l’esmorzar – torrades amb mantega i sucre – portar-los al Mc Donalds, al Corte Inglés o al cinema. L’important era tenir-los a prop i que mai l’oblidessin.

Fa sis mesos que soc avi i encara no tinc vivències que fa temps que somnio però he vist la meva mare gaudir dels meus fills i els meus nebots, i com ells li tornen tota l’estimació que durant els anys més tendres de la seva vida, els va demostrar. Ser avi és molt gran. Ser àvia deu ser l’hòstia.

L’espectacle del duet fantàstic Roca – Vilanova Claudín, ho ha tornat a fer, i han creat un espectacle proper i natural, converteixen el teatre en el menjador de casa on l’amic que sempre vols convidar, t’alegra la tarda amb tot el que et fa viure. Pau Roca és un gran actor però es creix en la distància curta i el seu espectacle, seu i d’en Jan, aporta una hora i mitja de felicitat, somriures i enyorança d’una infantesa que vas viure amb els avis que et cuidaven quan estaves malalt, que jugaven amb tu al parxís o que et duien a berenar a la Font del Cuento.

La Babuxka d’en Jan és la protagonista de la història, un relat del seu net que vol salvar allò que més l’amoïnava, que no la recordessis quan anés vagant per l’Univers. Les constel·lacions familiars, els terapeutes que t’ajudaran a fugir de les crisis o les Residències on els més grans acaben la seva història, prenen partit en un espectacle suau que no deixa de sacsejar-te sense que te’n adonis. Les paraules d’en Jan en boca d’en Pau són ganivets entrant a l’ànima, amb l’anestèsia de la felicitat que traspuen.

Montse Colomé és la babuxka (babushka) ballarina, que ha perdut el contacte amb la realitat però no amb el més gran tresor que ha tingut a la vida, els seus nets. La coreògrafa i ballarina aporta un caliu imprescindible en un relat que no et canses d’escoltar. La Fundació Joan Brossa resulta un escenari ideal per a un espectacle que mereix un llarg aplaudiment. El record de les faves a la catalana o les rosquilles de la meva iaia, quedaran per sempre en un mural virtual que anirà creixent segons passin nous convidats al menjador del Jan-Pau.

El nostre darrer espectacle va ser hISTÒRIA de Jan Vilanova Claudín que va acompanyar-nos el dia de l’estrena i ens va aportar les seves opinions al col·loqui final. En Jan, el Pau i Sixto Paz en general, ja formen part de la nostra família, no ens preparen l’esmorzar però ens porten al teatre i ens marquen el camí a seguir. Gràcies i Molta merda.

 

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.