Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva. Un experiment teatral

Si entres a la pàgina de Sixto Paz per veure que porten entre mans, veus que aquest mes tornen a presentar un espectacle de teatre en comú que ja van presentar a la Beckett. Com que aquells dies no ens va ser possible anar-hi, aprofitem una segona oportunitat, aquest cop a l’Ideal Barcelona. Centre d’arts digitals.

Ells, ho descriuen així

“Un home ha escrit un llibre que ho prediu tot: des del lloc on es formarà un forat negre a les paraules que direm en els pròxims minuts. Ha convocat tots els seguidors en un espai on seuran i manifestaran la seva fe en una cosa que, de fet, ningú sap si existeix. Teniu fe en ell i en el que diu?

Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva és la història d’una família que busca respostes després d’un cataclisme.

En aquest muntatge, el públic té un paper determinant. Cada espectador trobarà a la butaca una còpia impresa d’un llibre profètic i, durant la funció, públic i actors en passaran les pàgines plegats.

Agafeu les ulleres de llegir perquè us faran falta. Obriu el llibre i passeu la pàgina.”

Entrem a una nau ocupada per tamborets aptes per a gent jove. Damunt de cada tamboret, un llibre. Tot i que no sé si és correcte jo us recomano donar-li un cop d’ull a les primeres pàgines i així us feu una idea de la història, que comença amb un accident en un llac gelat on una mare i una filla veuen com el fill i el pare cauen a l’aigua. El destí del fill és fatal i el pare acaba a l’hospital on hi té una revelació còsmica o d’univers paral·lel o del que vulgueu. A partir d’aquí han passat els anys i la mare torna a buscar a filla…. La resta ja ho veureu, i ho viureu en primera persona. De fet, els aplaudiments també aniran per vosaltres.

Estem acostumats als invents d’en Pau Roca i col·laboradors i possiblement aquest es posa al capdamunt. Aneu-hi amb la ment oberta i sereu part del espectacle. Ulleres preparades i veu escalfada per si heu de llegir text. Teatre immersiu crec que en diuen, o també seria com una comuna de flipats pel teatre. Ja m’ho direu.

 

“El més bonic que podem fer” Anar al teatre

Què t’ha portat aquí? La feina, la parella, els diners, la família? Així et rep el rei del teatre de proximitat Pau Roca, mentre la Montse Colomé balla feliç tot esperant els seus moments de glòria. Jan Vilanova Claudín parla per boca d’en Pau Roca, i ens explica la història novel·lesca de la seva àvia, que tot i pertànyer als nens que la guerra va portar a Moscou l’any 1937 – especialment des del País Basc – , es delia per fer companyia als seus nets, fer-los l’esmorzar – torrades amb mantega i sucre – portar-los al Mc Donalds, al Corte Inglés o al cinema. L’important era tenir-los a prop i que mai l’oblidessin.

Fa sis mesos que soc avi i encara no tinc vivències que fa temps que somnio però he vist la meva mare gaudir dels meus fills i els meus nebots, i com ells li tornen tota l’estimació que durant els anys més tendres de la seva vida, els va demostrar. Ser avi és molt gran. Ser àvia deu ser l’hòstia.

L’espectacle del duet fantàstic Roca – Vilanova Claudín, ho ha tornat a fer, i han creat un espectacle proper i natural, converteixen el teatre en el menjador de casa on l’amic que sempre vols convidar, t’alegra la tarda amb tot el que et fa viure. Pau Roca és un gran actor però es creix en la distància curta i el seu espectacle, seu i d’en Jan, aporta una hora i mitja de felicitat, somriures i enyorança d’una infantesa que vas viure amb els avis que et cuidaven quan estaves malalt, que jugaven amb tu al parxís o que et duien a berenar a la Font del Cuento.

La Babuxka d’en Jan és la protagonista de la història, un relat del seu net que vol salvar allò que més l’amoïnava, que no la recordessis quan anés vagant per l’Univers. Les constel·lacions familiars, els terapeutes que t’ajudaran a fugir de les crisis o les Residències on els més grans acaben la seva història, prenen partit en un espectacle suau que no deixa de sacsejar-te sense que te’n adonis. Les paraules d’en Jan en boca d’en Pau són ganivets entrant a l’ànima, amb l’anestèsia de la felicitat que traspuen.

Montse Colomé és la babuxka (babushka) ballarina, que ha perdut el contacte amb la realitat però no amb el més gran tresor que ha tingut a la vida, els seus nets. La coreògrafa i ballarina aporta un caliu imprescindible en un relat que no et canses d’escoltar. La Fundació Joan Brossa resulta un escenari ideal per a un espectacle que mereix un llarg aplaudiment. El record de les faves a la catalana o les rosquilles de la meva iaia, quedaran per sempre en un mural virtual que anirà creixent segons passin nous convidats al menjador del Jan-Pau.

El nostre darrer espectacle va ser hISTÒRIA de Jan Vilanova Claudín que va acompanyar-nos el dia de l’estrena i ens va aportar les seves opinions al col·loqui final. En Jan, el Pau i Sixto Paz en general, ja formen part de la nostra família, no ens preparen l’esmorzar però ens porten al teatre i ens marquen el camí a seguir. Gràcies i Molta merda.

 

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.

 

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 

Història-per-la-una-direcció-a-passar.

Els reptes en teatre, com a la vida, són el que més motiven a treballar a la gent que vol “fer coses”. Aixecar un espectacle a la Sala Gran del TNC és un repte, però muntar un espectacle amb un pressupost mínim, obliga el director i l’escenògraf, a “inventar i crear” posant idees genials on altres cops s’hi amunteguen les factures.

L’espectacle que dirigeix i protagonitza Pau Roca – només els grans poden fer-ho – és molt bo, segurament és la perla que cada any ofereix l’Espai Lliure i que de la modèstia del seu lloc al programa, salta de forma espectacular a les candidatures dels Butaca, pel bonic camí del boca-orella. A l’Espai Lliure s’hi han vist meravelles, suposo que la màgia de la Lizaran, la Vilarasau i la Marco amb el seu Matrimoni de Boston (2005) , ha quedat per sempre a la sala petita de Montjuïc. En aquest cas, l’estrena a l’antiga Sala Beckett, ja donava fe de la qualitat de “la història” escrita per Jan Vilanova, un amic de tota la vida.

El triangle que formen un professor d’història – Víctor Pi – la seva filla – Vicky Luengo – i el seu amic i alhora alumne del professor – Pau Roca – barregen un fet històric – la matança de resistents francesos per part dels nazis a la II Guerra Mundial, entre els que hi ha l’historiador i activista Marc Bloch, i les relacions humanes complexes que s’estableixen entre els tres personatges.

Tots tres estan esplèndids, juguen amb l’espai escènic amb una naturalitat extrema i barregen coqueteig o conflictes generacionals, amb paraules històriques sense solució de continuïtat. Posant-se una gorra o canviant l’actitud, la Vicky Luengo passa de ser un noi espantat a punt de morir a ser la filla del professor, Víctor Pi, amb un paper fet a mida del seu talent, ens  porta a la classe d’història per proposar-nos treballs que sortosament entoma el seu alumne Gerard – Pau Roca –.  El professor també es posa a la pell de l’historiador (qui millor per fer-ho?), recordant el moment de la seva mort, aportant l’èpica potser innecessària, en una frase final “Vive la France” que no acabem de saber si realment va dir.

La direcció de Pau Roca és tant gran que no ens queda espai per parlar d’ell com actor, però ja us podeu imaginar que brilla com ho fan els seus dos companys, amb aquella seva naturalitat que el fa tant i tant creïble. Domina l’espectacle amb mestria, no en va, és el clàssic alumne avantatjat que destaca en totes les assignatures.

I com que la companyia Sixto Paz, proposa al públic un exercici de memòria, fent bona la dita de que al teatre s’hi va a treballar”, jo també he volgut fer un petit joc amb el títol d’aquest comentari, i aquí teniu la solució.

“Una direcció per passar a la Història”