Hedda Gabler és un d’aquells personatges que les actrius desitgen interpretar, una creació d’Ibsen, una dona plena de matisos i de contradiccions, un personatge atrapat – una altra Nora – en una vida que no li agrada, envoltada de formulismes i desitjos no buscats, un personatge atractiu per a qui l’interpreta, qui el dirigeix i qui l’acompanya, a l’escenari i a la platea.

I possiblement per això, resulta un encert de Rigola, tancar el públic i el repartiment en una caixa de fusta, d’aquelles que guarden els secrets i que de tant en tant obrim, mirem, rumiem i tornem a tancar. Una caixa plena de vida, de musica, de pors, de ressentiments, de vida en general.
“És una caixa de sorpreses” diem de vegades, d’una o altra persona, i una caixa de sorpreses és el que ens ofereix un dels directors més trencadors del panorama actual, sorpreses pel que passa i pel que no passa. No us puc dir més.
El repartiment està brillant, ofereixen un espectacle tranquil, suau, amb rèpliques que es barregen amb mirades que competeixen en força amb el mateix text. Un espectacle ple de llenguatge no verbal. No dones abast a mirar-los a tots, és imprescindible mirar el que parla, el que rep les paraules i els que observen el que està passant. Les entrades i sortides dels personatges es fan en dues passes, tots hi son, barrejats entre el públic, per demostrar que tots podem viure el mateix, els mateixos problemes, els mateixos desitjos, els mateixos patiments. La felicitat està sempre present, una felicitat protagonista en la seva absència.
Nausicaa Bonnín, esplèndida com sempre, porta el pes d’un espectacle on Pol López hi posa la força i l’energia mesurada amb destresa, Marc Rodríguez ens fa oblidar els seus registres dels dijous a la televisió i Joan Solé, obre el foc amb un punt de delicadesa, somrient, per mostrar una felicitat que se li escola sense adonar-se’n. Miranda Gas porta el teatre als cromosomes, i interpreta com si fos en un dinar familiar, un dinar de la seva família. Fàcil? Jutgeu vosaltres.
“Felicitat, quina paraula. Com ho fas per mantenir-la?”
El teatre pot ser el camí. Gran espectacle que cal veure amb la ment oberta, seguint les instruccions que el mateix Rigola et dona abans de passar i a partir d’aquí, prepareu-vos a entomar un seguit d’emocions, aplicades amb l’anestèsia necessària per poder-les suportar millor. Apagueu mòbils i rellotges. A dins hi ha pistoles.
“Perdona que t’ho torni a preguntar, però, no hi havia ni una mica d’amor, en el fons?”