SOLITUD. Un experiment reeixit

“Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.”

Així comença un clàssic entre els clàssics, el text de Caterina Albert que donaria per un comentari de text cada tres o quatre línies. Lectura d’aquelles recomanades pels mestres de Literatura quan encara no ho havia petat el  Mecanoscrit del Pedrolo, possiblement més senzill de llegir.

Solitud es un text per llegir als Pirineus, al costat del foc a terra, amb una manta sobre els genolls i orientat cap a la finestra on els cims nevats et recorden la grandesa d’una natura que ja hi era i que hi seguirà sent quan als teus ulls cansats els costi copsar la bellesa.

Ara que tenim el Ripollès i la Cerdanya tancats, pot ser un bon moment de fer com la Mila i “quedar ullpresos de tanta hermosura.” Solitud no és un text senzill, és un text preciós que cal assaborir a poc a poc, es un torrent de sentiments que se t’escapa entre les mans, com l’aigua freda de les muntanyes, és un text que et marca si aconsegueixes digerir-lo o que marxa enllà del pla de Ridorta.

No ho tenia fàcil l’Alícia Gorina per posar damunt l’escenari el paisatge com a un protagonista més i ho fa de forma intel·ligent, suggerint més que mostrant, amb tres detalls que ho diuen tot – la campana de l’església, la palla on hi pot passar de tot, i les cadires de boga – i que tots associaríem a la vida rural, on els sentiments són més purs i el dolor més gran. Tot i que ella mateixa diu que “Solitud és una novel·la molt teatral on les descripcions dels paisatges i els espais funcionen com si fossin acotacions”, això està a l’abast d’algú que va entrar en el text quan descobrir ho era tot, no era senzill l’experiment, com no era senzill camuflar tres persones d’escena enmig del repartiment. Ja estem acostumats a canvis d’escenografia a la vista, però Solitud en fa una exhibició.

Tampoc ho tenia fàcil  la Maria Ribera, a qui no recordo en espectacles teatrals que jo hagi vist, però que amb el suport del Pol López que segueix jugant una altra lliga, assoleix una gran interpretació. El Pastor està senzillament genial, un cop més sembla que el paper s’hagi escrit pensant en ell – Victor Català va imaginar Pol López  el 1905?, i segurament per això, el Pepo Blasco – molt bo – li fa el que li fa.

• 

L’Arnau, el Matias i el Baldiret estan perfectament interpretats  i completen el repartiment tres noies vestides de personal d’escenari que fins i tot adopten rèpliques de narració, en una reivindicació de tot l’equip com darrerament es fa amb el personal dels hospitals, on TOTS, són importants i per això també reben l’aplaudiment a les 20 h o a les 21 segons el dia de la setmana, i no des del balcó sinó des de les butaques curosament separades unes de les altres per a satisfacció del Mitjà, del Trilla  i de l’Argimón.

Solitud no és un espectacle senzill, fa treballar força, però és un espectacle que fa parlar, que fa pensar, que sacseja i que posa el tema de la violència de  gènere d’una forma tant delicada com brutal, en un escenari on la fruita del pecat ja no és la poma sinó la taronja.

Dues hores intenses que haurien d’afavorir noves edicions de Solitud a les llibreries, ja que, aquest cop, no la pots aconseguir a 3 €.

“Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.” No els deixem sols. Treballen per nosaltres i ens esperen, ens necessiten i per això hi som i hi serem. Bones Festes a tothom i molta merda per al 2021

 

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.

 

Orsini. El Liceu al TNC

M’agrada la Victòria – i això que no soc competitiu-, m’agrada el que diu: “Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre… de totes les coses, crec que és la més important”. Doncs això, i a partir d’aquí ja us puc continuar explicant la meva experiència ahir a la Sala Tallers del Nacional, aquella sala on un dia vaig demanar que apaguessin els mòbils just abans d’interpretar Pitarra. La Tallers sempre serà la meva Sala i la d’Àngels a Amèrica.

Potser hauria de concretar que quan parlo de Victòria, em refereixo al personatge que interpreta Miriam Alamany, a l’espectacle que la Companyia Solitària i Xicu Masó, ofereixen aquesta temporada al TNC; Orsini, la bomba del Liceu, d’Aleix Aguilà.  Doncs quedi aclarit.

Jo no ric gaire al teatre, en el millor dels casos somric, però Pol López i Pau Vinyals – en Pol i en Pau, que semblen dos personatges de Cavall Fort – ho van aconseguir. Aquests actors, quan es tracta de comicitat, diuen tant com expressen amb la cara o el silenci, i potser aquest es el motiu de que em facin riure. I  a més a més, l’escena del Nico – Pau Vinyals – interpretant Julio Iglesias en un escenari desmuntat per l’explosió, amb collarets  que envejaria qualsevol Diva de l’òpera, em va resultat esplèndida. He d’aclarir que m’agrada quan canten al teatre, tot i que els musicals no em diuen res, una escena amb algú cantant o fent música en directe, m’afegeix un plus de gaudi de l’espectacle. Això també em passa al cinema; una escena en un bar on algú interpreta una cançó – generalment melancòlica o enigmàtica – em posiciona perfectament a la casella de sortida, i a partir d’aquí…. que segueixi el show. En alguns espectacles que he dirigit, hi han aparegut aquests elements, cada un té les dèries que té.

Seria injust no reconèixer el paper de la Júlia Barceló, que a més és l’actriu fent d’actriu, la Reventós, que no serà mai una anarquista. Com els seus companys de Companyia, utilitza totes les seves arts per mantenir el públic, del Liceu o del Nacional, pendents en tot moment d’ella. Està francament bé.

El trio Solitari, convida la Miriam Alamany a la seva festa, segurs de que algú que considera que el teatre és el més important, és la millor aliada en una “casament bomba”. Els nuvis “s’han arriscat”, però ja sabem que qui no arrisca, no pisca. Escena complicada la de la Victòria des de la platea sense la xarxa que representa l’escenari, i ben resolta per part de l’actriu.

L’horari que va inventar el Belbel, per poder anar a dormir aviat entre setmana, – 20:00 –  permet un mos una mica més reposat als faranduleros de socarrel, tot comentant el que s’ha viscut des de la butaca.

I si teniu gana, us recomano – de fet ho recomana en Nico –  els dàtils fregits amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà.

Alguna cosa no em va agradar? Com es pot dir que “anar de colònies és l’infern”?

Una bona opció de teatre, a la Tallers del Nacional.

 

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi Ricart,  Alba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.

 

La calavera de connemara. Riure assegurat en un espectacle rodó

El teatre, d’una forma resumida, és la posada en escena d’un text – un conflicte – que a partir d’una escenografia i unes interpretacions que ha imaginat un director – Ivan Morales en aquest cas – vol arribar al públic per obtenir una resposta total. De vegades el més important és el conflicte, d’altres és la forma d’explicar-lo, i en aquest cas la interpretació dels actors i actrius representen el “no va més”, és brutal, creen uns personatges que et transporten a l’Irlanda rural o a qualsevol indret rural, on un personatge ni tan sols sap el mes en que viu. Parlar del Pol López és acabar tots els adjectius i el que puc dir és que segueix sent l’actor brillant que tots coneixem. La seva interpretació d’en Mick Dowd, un bevedor que també s’ocupa de desenterrar els morts per fer lloc al cementiri – aquest conflicte ja permet un text per si sol – sobre qui cau la sospita de la mort de la seva muller, a qui ara ha de desenterrar. Marta Millà fa una interpretació esplèndida, totalment creïble de la veïna que a més de beure, juga al bingo. Xavi Sáez, a qui no recordava haver vist anteriorment, està molt bé, en un paper mig de policia – aquests dies el tema policia el tenim molt sensible – mig de germà d’un Oriol Pla que “se surt”. L’Oriol  fa una exhibició de talent físic i de talent interpretatiu, fa el personatge que l’ha de conduir al “Butaca”, al “Max” o a la necessitat de “posar-lo” a tots els espectacles, convertit en l’actor de moda. No es priva de cap moviment, cada gest que fa el té perfectament controlat, i permet al públic la major part de rialles que tant agraeix. No recordo haver-lo vist al teatre, l’he vist sempre en pantalla, però n’havia llegit meravelles i ara en puc donar fe. Amb el permís del Pol López, l’Oriol Pla esdevé el gran protagonista de l’espectacle, tot i que l’escena de la “Sinéad O’connor” – la més espectacular de totes – la comparteixen els dos actors.

La creació que fa l’Ivan Morales és molt bona, una bona tria, una bona posta en escena i un bon repartiment, li donen un mèrit molt gran i des d’aquí el meu aplaudiment.

La Villarroel ha començat molt fort la Temporada, cada cop resulta més complicat seguir tots els espectacles que criden l’atenció, que val la pena viure, falten dies. Algú sap si es poden comprar hores en algun lloc?

 

Hamlet de Pau Carrió. Entrar al teatre per la porta gran

                                            

Una de les coses que més m’agrada del teatre és veure la platea plena i especialment plena de gent jove, d’aquells que comencen a descobrir l’art de la comèdia i que representen el futur dels espectacles, i naturalment, el futur de la societat.

Els que em coneixen m’han sentit queixar-me de l’escola que vaig viure, dels mestres que van ajudar-me tan i tan poc, de les no activitats realitzades, i de que tinc la sensació de que vaig néixer massa aviat. Per això em sembla fantàstic veure alumnes adolescents amb el seu mestre motivat, que els ensenya literatura, o cultura o els ensenya a pensar per ser més lliures, a base, entre d’altres, de teatre – el meu vici particular -.

Ahir va ser un dia d’aquests, ara entenc que el Hamlet del Pau i el Pol, va exhaurir les entrades més aviat que un concert del Llach, el Lliure de Gràcia era una festa jove sense alcohol ni música – bé, una mica de ball si que n’hi va haver però permeteu-me evitar els “espòiler” , amb ganes de cultura, de marxa enriquidora, de ganes de pensar… La sala de gom a gom, amb una mitjana d’edat inferior als 20 tot i la presència d’alguns “veterans” per veure i viure el gran clàssic del teatre, aquest cop en la versió d’un director també jove i la nova perla del teatre català.

Una escenografia senzilla per no distreure del text, una ofrena de flors i espelmes al rei mort, que s’enretiren just abans de recordar el tema dels telèfons i les fotografies, i un Pau Vinyals amb vestit, corbatí i ulleres, recordant un vell mestre d’aquells que jo no vaig tenir, donant la primera idea de per on aniran els trets. Vestuari totalment actual, i una dicció molt acurada, suau fins i tot en els moments contundents, amb intervencions directes cap al públic per fer-lo encara més partícep del que està passant a Elsinor.

L’espectacle és fantàstic, en Pol López crea un Hamlet irònic i turmentat d’una forma especial que exhibeix un domini total de la situació creada amb la mort del pare.  Cap paraula sobrera, cap gest que no s’hagi estudiat, i tan natural que arribes a pensar que Shakespeare el va imaginar així, diguin el que diguin els fans de Laurence Olivier. Durant anys vaig creure que l’Enric Majó era el príncep de Dinamarca, també vaig veure l’Eduard Fernández, el gran Manrique… però ahir vaig descobrir un nou Hamlet, i em va semblar genial. Tot el públic que va gaudir de l’espectacle, que va riure – quan tocava – van entrar al teatre per la porta gran . molt més gran que totes les portes excavades a la roca que ens presenta l’escenografia de Sebastià Brosa i Pau Carrió.

La direcció ratlla la perfecció, tot el repartiment està esplèndid, tothom manté el mateix fil i tot i que – lògicament – en Pol López mereix un aplaudiment especial, la resta de companys demostra que al teatre no hi ha papers petits, només hi ha personatges que els actors i les actrius els fan creïbles i imprescindibles.

El Farelo, la Renom i en Xicu – un Poloni tant diferent com brillant – , demostren les seves hores de vol però en Pau Vinyals amb la seva mímica inacabable, va passant d’Horaci a Rosencrantz , a base de pentinat i de qualitat – des que assajo el Tartuf, que les rimes em surten soles -. Gran interpretació de la Maria Rodriguez, amb un moment de bogeria excepcional especialment per la dificultat i un Marc Rius que brilla fent el secundari Guildernstern, i sap estar en el seu paper de Laertes.

L’escena de l’enterramorts pot passar a la història, però no seria just destacar res per damunt del tot, en un espectacle on pateixes quan veus que s’acosta el final i t’hauràs d’aixecar de la butaca, per tornar a casa, i saps que al teatre no hi ha “bisos”.

No sóc gaire de posar-me dempeus , però ahir vaig estar a punt. A l’acabar l’espectacle vaig buscar  el director, que era a la cafeteria del Lliure – un teatre sense cafeteria no pot existir, sinó on es comentaria l’espectacle? – i vaig felicitar-lo- suposo que va transmetre la meva felicitació a tota la companyia -. Tot aquell jovent que va gaudir de l’espectacle, d’aquí uns anys també tindran l’abonament del Lliure, i consumiran cultura, i la societat serà millor. Espero ser-hi.

Shakespeare estarà orgullós de veure com es tracta la seva obra.