El collar de la reina. Teatre i fregolisme de proximitat

Feia temps que no veia l’Arnau Puig, crec que va ser al Lliure l’any 2015 en aquell espectacle que compartia amb Josep Maria Flotats, “Ser-ho o no” i posteriorment el 2018 amb l’Otel.lo de les Antonietes, així que quan vaig veure el seu nom a la programació del Teatre Akadèmia, no vaig mirar res més. Entrades bescanviades del meu abonament de tres. La resta no importava. Preparant-me per viure aquest muntatge, vaig veure que l’acompanyava la Marta Pérez i això em va dir que es tractava d’una comèdia. Tinc ganes de veure l’alcaldessa de Fogony en un paper dramàtic, doncs la seva vis còmica ja la coneixem molt bé.

Una trucada telefònica entre l’Arnau i la Marta, ens informa que allò que veurem, està basat en fets reals, que podem buscar als llibres o escoltar en un podcast d’aquells que escoltava el President Torra quan es volia relaxar de la guerra de la mascareta.

La història del collaret que els joiers  Boehmer i Bassenge van fer perquè   Lluís XV li regalés a  madame Du Barry, i que no va arribar a pagar a causa de la seva mort prematura, serveix d’excusa a Ricard Farré i Arnau Puig, per escriure un text que facilita la rialla del públic, admirat per l’exercici de “fregolisme” dels dos protagonistes, que va encarnant els diferents personatges que requereix la història. Carla Coll i Adrià Aubert, signen la direcció d’un espectacle on el més important, al menys per mi, es la interpretació.

Les habituals projeccions ens situen en els diferents espais que requereix la història, i ens aporta un resum final, com aquelles pelis basades en fets reals, on ens expliquen el que va passar amb els protagonistes. L’espectacle te dos finals, el  que té lloc a la Cort de Versalles, i el que va passar als protagonistes al cap dels anys, especialment el dels que no van perdre el cap.

Espectacle distret que va agafant velocitat fins l’arribada de l’aplaudiment.

Dit això, crec que no tornaré al teatre Akadèmia fins que les localitats siguin numerades, i que els grups que envien un representant a agafar lloc, no puguin ocupar les localitats de les primeres files. Llavors tampoc caldrà posar cartells per als “enxufats” que tenen lloc reservat.

 

Els Buonaparte. Un text de casa nostra a l’Akadèmia

Silvia Munt, posa en escena un text de Ramón Madaula que flueix amb facilitat per l’escenari de l’Akadèmia, interpretat per tres actors que s’han fet tan seu l’espectacle, que la mateixa directora deia ahir en una entrevista que només el podien fer ells tres. El Pau Roca (Napoleó) el David Bagés (Josep Bonaparte) i l’Oriol Guinart  (Rustam, l’esclau mameluc que serveix l’Emperador).

L’espectacle retrata en clau de comèdia, una trobada entre els germans Bonaparte, el més famós, Napoleó i el Rei d’Espanya i les Índies, Josep, el Pepe Botella, a qui havia perdut la pista des dels anys de col·legi, on ens explicaven la guerra de la Independència,  sí, sí, la Independència, això que ara està prohibit per la Constitución, una constitución que el mateix Napoleó diu haver regalat a Espanya. Uns anys després, es va redactar la primera constitución, la de Cádiz, aprovada el dia de Sant Josep de 1812, i per aquest motiu anomenada la Pepa. Ja veieu que per Constituciones no hem de patir.

El text està farcit de frases per “donar peixet” a l’audiència catalana i riure dels estirabots que posen els espanyols a l’alçada on, de vegades, ells mateixos s’entesten a viure. Uns espanyols que no estan mai contents i que no estimen el seu rei francès, sembla que els agraden més els Borbons, cosa que segueix de rabiosa actualitat.

Una banyera, com aquella del recordat Marat-Sade, del Tramvia de les Antonietes o la que vam veure a Cost de vida,  agafa un protagonisme especial, representant el descans, la calma després de la batalla, bé, la banyera amb final feliç que ofereix Rustam, a les “seves excel·lències”, els germans Buonaparte – originals de Còrsega, italians segons diuen ells mateixos – un Emperador i l’altre Rei. Les banyeres tenen això, queden enmig de l’escenari i es fan protagonistes. No sé si han tingut problemes per la sequera, tot i que avui ha plogut.

La pèrdua de la primera batalla per part de l’exèrcit francès a Bailèn, ha fet fugir de Madrid a Josep, que s’ha refugiat a Vitòria, i el germà petit, el famós, el soldat, acudeix a posar ordre i per això es troba amb el germà gran, no a la cort, sinó en una “posada” on li cuinaran patates amb xoriç, i on han instal·lat la famosa banyera.

Els Buonaparte és un espectacle d’actors, una història senzilla on els “grans homes” demostren que també tenen necessitats. “Jo em vaig fer emperador, perquè el món sense mi, seria pitjor” però poc a poc surt el passat i la necessitat d’estimació i de contacte amb els altres.

Oriol Guinart hi posa el major percentatge d’ironia, mentre Bagés demana que “l’estimin” i Roca, el gran Emperador, poc a poc, va retornant al passat, on potser els camins haguessin pogut ser diferents.

Espectacle que passa de pressa, que pot fer fàcilment gira per Catalunya, però millor no intentar l’aventura espanyola, doncs si no estimaven els Bonaparte, encara estimaran menys la versió d’en Madaula.

I ara, permeteu-me criticar, per si els rectors de l’Akadèmia hi poden posar remei. Les entrades no numerades són injustes per als que les agafem amb molta anterioritat però no enviem els amics a guardar lloc a la cua. Suposo que en son conscients, doncs quan venen “els companys d’ofici ” tenen seients reservats. El poble també vol reservar els seus seients i no patir per la jeta (morro) dels que “casualment troben amics” que estan a la cua allà al davant.

A mi, m’agrada anar a primera fila, vaig agafar les entrades el mes de juliol, i tot i arribar amb mitja hora de temps, força gent ha entrat davant nostre, i ens hem sentit “enredats”.

 

Els ossos de l’irlandès. El que ara en diem territori

Per variar, començaré pel final, o sigui pel col·loqui, que ahir vam tenir l’encert inconscient de coincidir-hi. Els protagonistes van explicar una anècdota de les primeres funcions. Algú es va interessar per qui havia fet aquella traducció tan acurada d’un text d’autor irlandès, que retratava la vida rural amb aquells personatges tan característics dels McAutors.

Doncs resulta que el suposat autor irlandès, és de Sant Martí de Tous, comarca de l’Anoia, un autor que ha viscut tota la seva creació a la Casa del Teatre NU, un espai de creació cultural d’aquells que donen vida autèntica al que ara anomenem “territori”. El món rural, on tot se sap, menys els secrets, que si no ja no ho serien, on tot està connectat “la meva mare feia les truites amb els ous de les gallines que tenia el teu pare, que s’alimentaven amb el pinso emmagatzemat aquí…”. Un món rural que potser als urbanites ens pot semblar que només és fruit de la imaginació dels autors que ens el volen acostar, i on molts cops, la realitat superaria la ficció.

Víctor Borràs, actor, director i dramaturg – un home de teatre que diríem- crea un text divertit i complicat, però no pas pels espectadors, que riuen satisfets a les cadires indeterminades de l’Akadèmia, sinó pels actors que l’han de posar al nostre abast. Deia ahir l’Ivan Benet, que d’aixecar un espectacle, el més fàcil és aprendre el text… però l’excepció confirma la regla, i els Ossos de l’Irlandès, són un repte majúscul per a tres actors que ho “claven”. Ernest Villegas, Norbert Martínez i Ivan Benet, tots ells “del món rural” tot i que, Vic és una ciutat, creen un món d’una intensitat envejable, el principi de l’espectacle és aclaparador, és inevitable riure de la situació que es crea, especialment a partir del moment que en Llore, arriba a la casa – per dir-ne d’alguna manera –on l’esperen en Xevi i l’Hèctor. De fet, el llamp i el tro que anuncien l’inici de la tempesta escènica, ja ens han de fer sospitar.

Xavi Ricart condueix el text del seu amic Víctor, de forma meticulosa, barrejant les paraules i paraulotes que “van barates” amb la gestualitat dels tres protagonistes, aconseguint un espectacle tan bo com la cervesa artesana que fabrica en Xevi, com un hobby per descansar de perseguir morosos de la Caixa.

Una protagonista absent, la Sandra, donarà prou joc, especialment entre l’Hèctor i en Xevi, que fins i tot ens ofereix una cançó de l’Adrià Puntí per acompanyar-nos en un canvi d’acte necessari. Una cançó triada a l’atzar i que sembla escrita especialment per a aquest espectacle.

No revelo cap secret si dic que hi ha un barril protagonista, doncs si mireu la imatge promocional de l’espectacle ja el veureu, però el que hi surt de dins ho haureu de comprovar en directe.

Un espectacle divertit, que va de secrets, d’amics que ja no ho són o potser sí, de la vida rural, i d’un irlandès que seria l’altre protagonista absent… o no tant. I, ara que diuen que torna, també hi és present el Bruce Springsteen.

Nit rodona de teatre de proximitat, comentant el que hem viscut amb els protagonistes – ahir en Xavi Ricart deuria tenir altres coses i no hi era – però la resta, sí. Aplaudiment indiscutible. Aneu-hi.

 

Bèsties. Si és real, estem perduts

Ja sabem que el teatre està per sacsejar-nos, per fer-nos adonar de les coses, per fer-nos rumiar, però el que ens plantegen la Marta Marco i el Pau Roca – quin parell – resulta com a mínim colpidor i et treu la gana de sopar. Un consell, bereneu fort per si de cas, doncs el text escrit per la Monica Dolan, en veu de la Marco, us provocarà tant de dolor que demanareu a crits la vostra dosi de Fentanil, el darrer medicament que hem après mirant el TN.

La història explica les vivències d’una terapeuta que atén la Carol – nom inventat per protegir la privacitat – a qui jutjaran després d’haver-li tret la custòdia de la seva filla, – a qui anomenarem Lila –  una nena de vuit anys a qui han intervingut al Brasil per posar-li pits.  Vuit anys.  No és una errada, com a mínim d’escriptura.

Diu el director Pau Roca que el text “planteja dubtes i costa desconnectar-hi perquè t’estàs preguntant tota l’estona què faries tu i t’adones que no tens respostes”

Marta Marco et manipula a la perfecció, et va portant cap al seu molí com un gota a gota que a poc a poc et va ocupant el torrent sanguini. Comença molt amigable i col·loquial, fins i tot es disculpa de començar “així” i quan vols adonar-te del que passa, ja estàs immers en un deliri de sentiments, sentint-te culpable d’haver pensat el que acabes de pensar.

Marta Marco està esplèndida – tampoc seria una novetat – però el més gran del seu personatge és la senzillesa i la naturalitat que adopta, per anar-te conduint al seu gust. No et queda altre remei que donar-li la raó, pagar la consulta, i demanar hora per la propera cita.

Deia la Marco en una entrevista, que algunes persones donaven per fet que es tractava d’un fet real, pel nostre bé, espero que només sigui una fabulació per fer-nos pensar sobre la hipersexualització dels més joves i el que és més greu, dels més petits. Que una nena de tres anys assenyali els pits d’una dona a una fotografia i digui “vull això” em fa tremolar fins al punt de creure que la societat malalta que tenim, ha entrat definitivament a cures pal·liatives.

Espectacle dur, que la Marco et fa entrar amb anestèsia o amb Fentanil que si fa no fa vindria a ser una cosa semblant. Un nou encert, i en van…, de Sixto Paz, al teatre Akadèmia a qui només retrec aquesta història dels seients no numerats, que et provoca angoixa des d’abans d’entrar, fins aconseguir asseure’t al lloc perfecte. Aplaudiment. Espectacle recomanable que pot ferir la sensibilitat.

Us deixo que vaig a veure’m a la Puntual.

 

Kiss me Love. Festa enmig de la foscor

“Les coses velles i lletges d’aquest mon, no les vol ningú”, una frase de la Marina – Annabel Castan –  que resulta una declaració d’intencions en un món dominat per les aparences, les comparacions i les lògiques frustracions, on la salut mental del joves està cada cop més en risc.

Un barri trist on la música mira d’obrir una finestra d’aire per continuar vivint. La música en directe de Jorge Cabrera i Ignasi Guasch, donen credibilitat a un nou projecte del mag Tarrasón que converteix missatges en espectacles amb una facilitat envejable.

Les Antonietes tenen un segell personal que sempre ens ha agradat i per això no vam dubtar a acostar-nos al teatre Akadèmia on el propi director, envoltat de molts amics i amigues segons vam veure, observava la seva obra des de la darrera fila – per sort l’Akadèmia no és el Grec ni la Sala Massagran -.

El duet Annabel  Castan – l’Antonieta major – i Pep Ferrer – adoptat a la causa des d’Un dia qualsevol, condueixen la part més textual de l’espectacle amb solvència, Ignasi Guasch (Lenon amb una n – aporta la sensibilitat del personatge que ha patit però que tira endavant tot i les mancances, i Jorge Cabrera carrega amb la part musical i aporta una credibilitat en el personatge que surt de qualsevol mètode. En alguns moments vaig pensar que era un músic incorporat a l’espectacle – no el recordava en altres muntatges – però després vaig entendre que la direcció de Tarrasón l’havia portat a una naturalitat extrema. Qualsevol persona del públic es podria identificar amb el personatge, un germà que ofereix companyia per salvar la pròpia solitud.

Annabel Castan també canta – i el que calgui –  aporta moments brillants marca de la casa i fa un personatge tan real que no sembla teatre. Pep Ferrer acumula hores d’ofici, és un d’aquells actors que sembla que l’han anat a buscar perquè el personatge estava inspirat en ell, i sempre dona la talla. És un clàssic del teatre català.

No sé si havia vist a l’Ignasi Guasch després del seu pas per l’hospital de les Polseres vermelles, possiblement en alguna peli, però el cinema no el recordo mai massa bé – com li passa al mateix personatge del Marcel o Lenon amb una n – potser m’ho hauria d’apuntar a l’agenda. És el paper bonic de l’espectacle, el que fa somriure, el que pot ajudar a treure el millor de cada un.

Un espectacle diferent, amb moments musicals sense ser un musical, en un intent de posar festa enmig de la foscor d’un magatzem on les mandarines miren de sobreviure, esperant l’amo que ha anat a pescar.

Tarrasón dibuixa molt bé els personatges, i això sempre és un bon motiu per seguir-lo. Ell mateix explica que “Kiss me Love” parla del seu pare, com “Un dia qualsevol” ho feia de la seva àvia i que els dos espectacles formen part d’una trilogia que tancarà “Un ocell sobre la pluja”, que parlarà d’ell mateix. Doncs, de moment, ja tenim una feina pendent, i en vindran més. Al teatre s’hi va a treballar i l’Oriol Tarrasón i les Antonietes demanen currículums. Encara que l’Ataulfo els desestimi tots d’entrada, el Lenon amb una n li acabarà robant el cor, la millor sostracció que es pot fer en aquest món de lladres que tenim organitzat.

“Com a director el que més m’interessa de la feina que fem amb Les Antonietes és la possibilitat de fer comprendre al públic que el teatre és un art necessari. Crec que a més d’entretenir, ha de servir perquè la societat expressi els seus conflictes i les seves pors i ajudar-nos a avançar tots junts cap a una vida més equilibrada“

No cal dir res més. Cap a casa a sopar i a rumiar.

 

Quatre dones i el sol. Espectacle femení i feminista

Fa uns anys, hi havia un eslògan que deia “Escapa’t a Andorra”, es veu que llavors calia promocionar el petit país dels Pirineus que volia reforçar la seva economia a base dels “terribles” turistes, aquells espècimens que tothom critica però que tothom vol imitar. “A mi m’agrada viatjar”, la gran frase filosòfica, però “jo no faig el turista”. Visca la Gran Contradicció.

Faig tot aquest preàmbul per passar d’una Andorra famosa per les seves valls , els seus cims i les seves botigues, a una Andorra tristament famosa per l’evasió de “Missals i capitals”, de “grans” famílies catalanes i no catalanes, però avui parlo d’Andorra – sembla un títol de Pedrolo – per parlar de teatre. Quatre dones i el sol, és teatre dels Pirineus, és una  producció d’Escena Nacional d’Andorra d’un text d’un autor de la Catalunya Nord, Jordi Pere i Cerdà, un director de la Seu d’Urgell, Roger Casamajor, i tres actrius Andorranes, Jessica Casal, Núria Montes i Irina Robles, amb el reforç d’una estrella de Tremp – Anabel Castan -.

Permeteu-me fer un apart amb l’Anabel, una actriu espectacular que no ha rebut tots els premis que mereix, una gran dama del teatre català que, per mi, representa per ella sola un motiu d’escollir un espectacle. De fet, vaig triar Quatre dones i el sol al veure-la en el repartiment. Anabel forma part del pòquer d’asos femenins que em mouen a clicar un “comprar entrades”… les altres tres? Això ho haureu d’anar endevinant si seguiu els meus comentaris. L’Anabel està esplèndida com sempre, té un carisma que trenca barreres, una mirada potent que contrasta amb la seva figura fràgil de ballarina, un poder escènic només comparable amb el de les grans d’aquest país i aquest país és molt gran en temes teatrals.

Una mare autoritària que en moments recorda una figura de Garcia Lorca– Anabel- una filla amb il·lusió per coses que ens semblen senzilles i que en alguns àmbits resulten quasi inabastables, – Núria Montes – la dona del germà que és a la guerra i que tenen acollida a la casa pairal – Jessica Casal – i la tieta o cunyada segons mirem el parentesc – Irina Robles – que guarda el gran secret, que finalment ha de sortir a la llum. Les quatre actrius donen perfectament el personatge amb generositat, personatges complexos i exigents, en un escenari que no protegeix gens. Aquí cal donar la cara fins i tot en moments de descans d’esquena al públic. Una hora i mitja d’intensitat que cal anar processant al sortir a la freda Diagonal i esperar el bus que et porti a casa a menjar un plat de sopa calent.

Quatre dones i el sol és una obra femenina, els homes son protagonistes absents, com Pepe el Romano, tenen poder sobre les dones fins i tot sense ser-hi, és un text que et posa davant del mirall i t’obliga a demanar perdó per “haver nascut home” per si tens en el teu ADN alguna d’aquestes característiques encara que no te’n adonis, i et fa créixer la consciència feminista. Les dones del camp, de la muntanya, les dones que han fet de la seva vida un seguit de treballs forçats, unes dones que semblen castigades per pertànyer a un ghetto especial, i que paradoxalment, esperen el contacte més íntim possible, amb aquell que les té dominades. El teatre ha de fer pensar, i aquest espectacle ho fa.

Curiosa posada en escena, amb uns passadissos en forma de caragol i les projeccions del sol i els planetes que l’envolten, un sol que representa l’alliberament, en un poble on “el fred, la neu i la broma, aïllen els seus habitants”.

Debut en la direcció de Roger Casamajor, l’actor fetitxe del desaparegut Villaronga, i debut personal com espectador, d’un autor que no coneixia. Un espectacle Lorquià, comprat a Andorra, el país dels Pirineus.

Escapa’t al teatre Akadèmia