Kiss me Love. Festa enmig de la foscor

“Les coses velles i lletges d’aquest mon, no les vol ningú”, una frase de la Marina – Annabel Castan –  que resulta una declaració d’intencions en un món dominat per les aparences, les comparacions i les lògiques frustracions, on la salut mental del joves està cada cop més en risc.

Un barri trist on la música mira d’obrir una finestra d’aire per continuar vivint. La música en directe de Jorge Cabrera i Ignasi Guasch, donen credibilitat a un nou projecte del mag Tarrasón que converteix missatges en espectacles amb una facilitat envejable.

Les Antonietes tenen un segell personal que sempre ens ha agradat i per això no vam dubtar a acostar-nos al teatre Akadèmia on el propi director, envoltat de molts amics i amigues segons vam veure, observava la seva obra des de la darrera fila – per sort l’Akadèmia no és el Grec ni la Sala Massagran -.

El duet Annabel  Castan – l’Antonieta major – i Pep Ferrer – adoptat a la causa des d’Un dia qualsevol, condueixen la part més textual de l’espectacle amb solvència, Ignasi Guasch (Lenon amb una n – aporta la sensibilitat del personatge que ha patit però que tira endavant tot i les mancances, i Jorge Cabrera carrega amb la part musical i aporta una credibilitat en el personatge que surt de qualsevol mètode. En alguns moments vaig pensar que era un músic incorporat a l’espectacle – no el recordava en altres muntatges – però després vaig entendre que la direcció de Tarrasón l’havia portat a una naturalitat extrema. Qualsevol persona del públic es podria identificar amb el personatge, un germà que ofereix companyia per salvar la pròpia solitud.

Annabel Castan també canta – i el que calgui –  aporta moments brillants marca de la casa i fa un personatge tan real que no sembla teatre. Pep Ferrer acumula hores d’ofici, és un d’aquells actors que sembla que l’han anat a buscar perquè el personatge estava inspirat en ell, i sempre dona la talla. És un clàssic del teatre català.

No sé si havia vist a l’Ignasi Guasch després del seu pas per l’hospital de les Polseres vermelles, possiblement en alguna peli, però el cinema no el recordo mai massa bé – com li passa al mateix personatge del Marcel o Lenon amb una n – potser m’ho hauria d’apuntar a l’agenda. És el paper bonic de l’espectacle, el que fa somriure, el que pot ajudar a treure el millor de cada un.

Un espectacle diferent, amb moments musicals sense ser un musical, en un intent de posar festa enmig de la foscor d’un magatzem on les mandarines miren de sobreviure, esperant l’amo que ha anat a pescar.

Tarrasón dibuixa molt bé els personatges, i això sempre és un bon motiu per seguir-lo. Ell mateix explica que “Kiss me Love” parla del seu pare, com “Un dia qualsevol” ho feia de la seva àvia i que els dos espectacles formen part d’una trilogia que tancarà “Un ocell sobre la pluja”, que parlarà d’ell mateix. Doncs, de moment, ja tenim una feina pendent, i en vindran més. Al teatre s’hi va a treballar i l’Oriol Tarrasón i les Antonietes demanen currículums. Encara que l’Ataulfo els desestimi tots d’entrada, el Lenon amb una n li acabarà robant el cor, la millor sostracció que es pot fer en aquest món de lladres que tenim organitzat.

“Com a director el que més m’interessa de la feina que fem amb Les Antonietes és la possibilitat de fer comprendre al públic que el teatre és un art necessari. Crec que a més d’entretenir, ha de servir perquè la societat expressi els seus conflictes i les seves pors i ajudar-nos a avançar tots junts cap a una vida més equilibrada“

No cal dir res més. Cap a casa a sopar i a rumiar.

 

Quatre dones i el sol. Espectacle femení i feminista

Fa uns anys, hi havia un eslògan que deia “Escapa’t a Andorra”, es veu que llavors calia promocionar el petit país dels Pirineus que volia reforçar la seva economia a base dels “terribles” turistes, aquells espècimens que tothom critica però que tothom vol imitar. “A mi m’agrada viatjar”, la gran frase filosòfica, però “jo no faig el turista”. Visca la Gran Contradicció.

Faig tot aquest preàmbul per passar d’una Andorra famosa per les seves valls , els seus cims i les seves botigues, a una Andorra tristament famosa per l’evasió de “Missals i capitals”, de “grans” famílies catalanes i no catalanes, però avui parlo d’Andorra – sembla un títol de Pedrolo – per parlar de teatre. Quatre dones i el sol, és teatre dels Pirineus, és una  producció d’Escena Nacional d’Andorra d’un text d’un autor de la Catalunya Nord, Jordi Pere i Cerdà, un director de la Seu d’Urgell, Roger Casamajor, i tres actrius Andorranes, Jessica Casal, Núria Montes i Irina Robles, amb el reforç d’una estrella de Tremp – Anabel Castan -.

Permeteu-me fer un apart amb l’Anabel, una actriu espectacular que no ha rebut tots els premis que mereix, una gran dama del teatre català que, per mi, representa per ella sola un motiu d’escollir un espectacle. De fet, vaig triar Quatre dones i el sol al veure-la en el repartiment. Anabel forma part del pòquer d’asos femenins que em mouen a clicar un “comprar entrades”… les altres tres? Això ho haureu d’anar endevinant si seguiu els meus comentaris. L’Anabel està esplèndida com sempre, té un carisma que trenca barreres, una mirada potent que contrasta amb la seva figura fràgil de ballarina, un poder escènic només comparable amb el de les grans d’aquest país i aquest país és molt gran en temes teatrals.

Una mare autoritària que en moments recorda una figura de Garcia Lorca– Anabel- una filla amb il·lusió per coses que ens semblen senzilles i que en alguns àmbits resulten quasi inabastables, – Núria Montes – la dona del germà que és a la guerra i que tenen acollida a la casa pairal – Jessica Casal – i la tieta o cunyada segons mirem el parentesc – Irina Robles – que guarda el gran secret, que finalment ha de sortir a la llum. Les quatre actrius donen perfectament el personatge amb generositat, personatges complexos i exigents, en un escenari que no protegeix gens. Aquí cal donar la cara fins i tot en moments de descans d’esquena al públic. Una hora i mitja d’intensitat que cal anar processant al sortir a la freda Diagonal i esperar el bus que et porti a casa a menjar un plat de sopa calent.

Quatre dones i el sol és una obra femenina, els homes son protagonistes absents, com Pepe el Romano, tenen poder sobre les dones fins i tot sense ser-hi, és un text que et posa davant del mirall i t’obliga a demanar perdó per “haver nascut home” per si tens en el teu ADN alguna d’aquestes característiques encara que no te’n adonis, i et fa créixer la consciència feminista. Les dones del camp, de la muntanya, les dones que han fet de la seva vida un seguit de treballs forçats, unes dones que semblen castigades per pertànyer a un ghetto especial, i que paradoxalment, esperen el contacte més íntim possible, amb aquell que les té dominades. El teatre ha de fer pensar, i aquest espectacle ho fa.

Curiosa posada en escena, amb uns passadissos en forma de caragol i les projeccions del sol i els planetes que l’envolten, un sol que representa l’alliberament, en un poble on “el fred, la neu i la broma, aïllen els seus habitants”.

Debut en la direcció de Roger Casamajor, l’actor fetitxe del desaparegut Villaronga, i debut personal com espectador, d’un autor que no coneixia. Un espectacle Lorquià, comprat a Andorra, el país dels Pirineus.

Escapa’t al teatre Akadèmia

 

El Papa. Una delícia interpretativa

No és que el tema de l’Església i els seus líders sigui una cosa que em motivi especialment, però quan es tracta de teatre i de dos pesos pesants de l’escena catalana, la cosa canvia. No vull dir que “cedeixi” vull dir que “canvio”.

Lluís Soler i Xavier Boada donen vida a Ratzinger i Bergoglio en una creació del dramaturg Anthony McCarten, que imagina el que va passar entre tots dos a Castel Gandolfo, quan el Papa Benet XVI decideix jubilar-se i donar pas al seu successor, per buscar un tomb a l’Empresa.

Segur que en aquesta sorprenent decisió, – el Papa ho és fins que el seu Cap el crida – hi van tenir molt a veure els casos d’abusos detectats a l’Església, així com la poca popularitat del pontífex nascut a Baviera, que va decidir fer un pas al costat i dedicar-se a la vida interior.

Lluís Soler i Xavier Boada claven els personatges, des del primer minut només veus a Benet i a Francesc, l’un més conservador i l’altre més al costat dels pobres, com sempre s’ha dit que va fer el seu inspirador. Això és el millor que es pot dir d’un actor, que no el veus.

L’escenari buit, amb les arcades inferiors i superiors, l’escala, les rajoles, la taula i els bancs blancs, et posen en situació des que entres a la sala, amb 15 minuts de temps per anar-te ambientant. Quan la veu avisa que tanquis el mòbil i la foscor dona pas a la projecció – la cúpula del Vaticà en una nit de pluja intensa – ja no necessites res més. Ets a Roma, i et poses en situació d’aclarir els motius que conduiran el Papa, a deixar la seva feina.

Després d’una primera escena on Soler va marcant territori mentre menja sopa i mira un capítol de Rex, la projecció ens porta a Argentina, possiblement a la província de Córdoba, on el bisbe Bergoglio fa un sermó de comiat, doncs també ha decidit fer un pas al costat i deixar les seves funcions eclesiàstiques i dedicar-se a les coses més petites de la vida, en una residència per a capellans jubilats.

Com que ja sabem com va acabar la història, podem anar gaudint de cada paraula, de cada pensament expressat pels dos protagonistes, gaudint de cada gest, de cada moviment, de com s’interpreta un personatge i de com l’actor ha desaparegut fins la salutació final.

Potser heu vist la pel·lícula de Fernando Meirelles, amb guió – lògicament – del mateix Anthony McCarten, The Twuo Popes, amb Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, doncs és el mateix, però aquest cop en viu i en directe, com fa sempre el teatre. Una visió diferent de la mateixa història.

Bona direcció de Guido Torlonia, director artístic del Akadèmia, de qui crec que no havia vist cap altre espectacle i correctes actuacions dels tres personatges menys protagonistes – Núria Farrús, Míriam Lladó i Marc Treserras – . Un bon espectacle, sense cap mena de dubte,  fàcil de recomanar als no iniciats i als que ja professen la religió de Talia. Una hora i quaranta minuts per gaudir del teatre de proximitat, amb una excel·lent posada en escena i unes interpretacions de Butaca.

                     “La confessió neteja el pecador, però no ajuda la víctima”