Quatre dones i el sol. Espectacle femení i feminista

Fa uns anys, hi havia un eslògan que deia “Escapa’t a Andorra”, es veu que llavors calia promocionar el petit país dels Pirineus que volia reforçar la seva economia a base dels “terribles” turistes, aquells espècimens que tothom critica però que tothom vol imitar. “A mi m’agrada viatjar”, la gran frase filosòfica, però “jo no faig el turista”. Visca la Gran Contradicció.

Faig tot aquest preàmbul per passar d’una Andorra famosa per les seves valls , els seus cims i les seves botigues, a una Andorra tristament famosa per l’evasió de “Missals i capitals”, de “grans” famílies catalanes i no catalanes, però avui parlo d’Andorra – sembla un títol de Pedrolo – per parlar de teatre. Quatre dones i el sol, és teatre dels Pirineus, és una  producció d’Escena Nacional d’Andorra d’un text d’un autor de la Catalunya Nord, Jordi Pere i Cerdà, un director de la Seu d’Urgell, Roger Casamajor, i tres actrius Andorranes, Jessica Casal, Núria Montes i Irina Robles, amb el reforç d’una estrella de Tremp – Anabel Castan -.

Permeteu-me fer un apart amb l’Anabel, una actriu espectacular que no ha rebut tots els premis que mereix, una gran dama del teatre català que, per mi, representa per ella sola un motiu d’escollir un espectacle. De fet, vaig triar Quatre dones i el sol al veure-la en el repartiment. Anabel forma part del pòquer d’asos femenins que em mouen a clicar un “comprar entrades”… les altres tres? Això ho haureu d’anar endevinant si seguiu els meus comentaris. L’Anabel està esplèndida com sempre, té un carisma que trenca barreres, una mirada potent que contrasta amb la seva figura fràgil de ballarina, un poder escènic només comparable amb el de les grans d’aquest país i aquest país és molt gran en temes teatrals.

Una mare autoritària que en moments recorda una figura de Garcia Lorca– Anabel- una filla amb il·lusió per coses que ens semblen senzilles i que en alguns àmbits resulten quasi inabastables, – Núria Montes – la dona del germà que és a la guerra i que tenen acollida a la casa pairal – Jessica Casal – i la tieta o cunyada segons mirem el parentesc – Irina Robles – que guarda el gran secret, que finalment ha de sortir a la llum. Les quatre actrius donen perfectament el personatge amb generositat, personatges complexos i exigents, en un escenari que no protegeix gens. Aquí cal donar la cara fins i tot en moments de descans d’esquena al públic. Una hora i mitja d’intensitat que cal anar processant al sortir a la freda Diagonal i esperar el bus que et porti a casa a menjar un plat de sopa calent.

Quatre dones i el sol és una obra femenina, els homes son protagonistes absents, com Pepe el Romano, tenen poder sobre les dones fins i tot sense ser-hi, és un text que et posa davant del mirall i t’obliga a demanar perdó per “haver nascut home” per si tens en el teu ADN alguna d’aquestes característiques encara que no te’n adonis, i et fa créixer la consciència feminista. Les dones del camp, de la muntanya, les dones que han fet de la seva vida un seguit de treballs forçats, unes dones que semblen castigades per pertànyer a un ghetto especial, i que paradoxalment, esperen el contacte més íntim possible, amb aquell que les té dominades. El teatre ha de fer pensar, i aquest espectacle ho fa.

Curiosa posada en escena, amb uns passadissos en forma de caragol i les projeccions del sol i els planetes que l’envolten, un sol que representa l’alliberament, en un poble on “el fred, la neu i la broma, aïllen els seus habitants”.

Debut en la direcció de Roger Casamajor, l’actor fetitxe del desaparegut Villaronga, i debut personal com espectador, d’un autor que no coneixia. Un espectacle Lorquià, comprat a Andorra, el país dels Pirineus.

Escapa’t al teatre Akadèmia

 

Yerma. La dosi de Lorca necessària per anar vivint

Per cuinar Garcia Lorca no fan falta gaires ingredients. Un terra aspre, sovint de sorra segons la peça, un vestuari blanc per anar trampejant la calor dels pobles andalusos i una dicció musical per part dels intèrprets que agraeixen al poeta, la possibilitat de parlar per boca seva.

Juan Carlos Martel, utilitza les possibilitats immenses del llegat de Puigserver i posa el públic repartit al voltant de l’escenari, per estar més a prop del drama rural que implica l’absència de fills per una dona. “La mujer de campo que no da hijos es inútil como un manojo de espinos”.

El quadre de sorra, envoltat per la passarel·la quadrada, tanca un escenari més centrat que presenta la zona púbica femenina, potser protegida o tancada per una cortina que en determinats moments de l’obra s’interposa entre els protagonistes i el públic. En el teatre actual, els significats passen sovint per damunt de la comoditat del públic, que hi farem, al teatre hem vingut a treballar i treballar cansa, que deia Cesare Pavese.

Us imagineu veure Lorca des de la darrera fila del Grec? Ni en els pitjors malsons. Lorca és un autor de proximitat, un autor que seria apte per a una lectura dramatitzada on només el text en boca dels actors i actrius, t’ho ha de donar tot. Es clar que, si afegim escenificació, ja ho podem embolicar de regal i repartir-ho a l’entrada de la sala.

La Yerma de Martel és un bon espectacle, autèntic i bonic en molts moments, amanit per un so en directe a base de veu i petits instruments o cops de bastó, posats amb gràcia acompanyant un text meravellós.

 Lorca va morir als 38 anys i ens va deixar el que ens va deixar. Us imagineu un Lorca de 80 anys? Potser no parlaríem tant de Shakespeare o de Txèkhov. Lorca és la joia d’aquesta España que tan es posen a la boca, els hereus dels qui el van matar. Com aquell nen malcriat que trenca el regal valuós, per demostrar el seu poder.

María Hervás està molt bé, ja em disculparà si en algun moment de l’espectacle vaig fer l’exercici d’imaginar una Núria Espert jove, interpretant aquell personatge – imaginar la Xirgu em resulta impossible, doncs no la vaig veure actuar mai -, Joan Amargós és un Juan molt creïble – com sempre –  Yolanda Sey – la muchacha –  Isabel Rocatti – la vieja – i Camila Viyuela – una Maria perfecta – estan molt inspirades. Menció especial a  Bàrbara Mestranza i David Menéndez que fan un ball de la hembra y el macho realment estètic, malgrat la instal·lació microfònica al descobert quan es treuen la roba.

La dosi de Lorca necessària ja la porto, però igual que passa amb les vacunes, cal fer recordatoris per mantenir ben endins la màgia, el duende, de fer bellesa amb el drama.

“Cómo no me voy a quejar cuando te veo a ti  y a las otras mujeres llenas por dentro de flores, y viéndome yo inútil en medio de tanta hermosura”

Lorca sigue vivo.

 

Federico Garcia: Presente!

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera”

Portem anys parlant d’on deu ser Garcia Lorca, a quina “cuneta” el van llençar els feixistes que no suportaven la llibertat que dóna la cultura, i la resposta es senzilla: Garcia Lorca és als escenaris, és al sentiment de les persones, és en cada tremolor que provoquen les seves paraules en boca de genis com Pep Tosar, en un espectacle amb “Duende” que actualment ofereix la Sala Goya.

Lorca és el flamenc més pur, el “cante jondo”, la terra andalusa, les dones torturades per una societat que no les vol, que només les desitja, Lorca és la consciència permanent del que cal canviar, Lorca és la llibertat sexual, Lorca és el fil que em queda com a nexe d’unió amb el país veí de qui voldria separar-me amistosament.

Pep Tosar crea un espectacle Lorquià, acompanyat pel ball omnipresent de Pol Jiménez que adopta la persona del poeta granadí, dipositant-lo en cada racó del seu art. És un espectacle que toca la perfecció amb la mateixa precisió que ho fan els guitarristes que posen música a la paraula i faciliten el “taconeo” tan propi de l’art flamenc.

Federico Garcia és un espectacle àudio visual, poètic i embruixador com si el mateix Lorca l’hagués dissenyat per dur-lo pels camins més recòndits de l’Espanya que va viure i que el va matar, amb el grup “La Barraca”. Tosar demostra un coneixement del poeta granadí i de l’art escènic més pur, per regalar-nos un espectacle que hauria de tornar cada any. El vaig veure ahir, i ja estic buscant persones per dur-los a gaudir d’aquesta meravella de la cartellera Barcelonina, “donde viven las manolas, las que van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas”.

Una hora i mitja d’espectacle dedicat al “Público” aquell “Público” per qui el poeta va escriure una de les seves primeres obres i que ell considerava “irrepresentable, “pues imagina que unos personajes son caballos”.

El tren i la seva màgia, recorden les vies d’anada i tornada, a la vida i a una mort que mai sabrem si va ser buscada, quan un cop produït l’aixecament del general colpista, el fa tornar a Granada abans d’emprendre un viatge salvador a Mèxic amb la seva admirada Xirgu. El teatre que l’hauria pogut salvar, possiblement el va condemnar, doncs la cultura sempre serà un arma massa perillosa per als defensors de la pàtria, que lluny de donar-te caliu, t’aixafa per no deixar-te respirar. Un tren, on persones que poden i saben parlar de Lorca, situen els moviments del poeta damunt una pantalla transparent que deixa veure l’interior de Lorca, les seves vísceres principals que no son altres que  la música flamenca, el cant, el ball i la paraula. Una composició digna de ser dins d’un museu.

Els temps que vivim, fan de Lorca un imprescindible per regar l’esperit i així fer-lo créixer en roses vermelles, aquelles que parlen el llenguatge de “Doña Rosita”. No en dubteu, en els moments més crítics, Lorca et donarà la resposta.

“En ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco el viento de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos, puertas y ventana s”  una casa – el teatre – que necessita Lorca per passar qualsevol “luto” que la terra aspra de l’Andalusia particular de cadascú, vulgui apartar-lo de la més mínima ombra de felicitat.

Gràcies Tosar, per descobrir, un cop més, on és Federico Garcia Lorca.

 

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

 

Yerma un espectacle necessari

Els estudis de teatre, és a dir, el treball curricular que et fa graduar-te com espectador culte i compromès, exigeix com amínim un cop cada curs, viure un Garcia Lorca. Fins i tot els que ens arriba molt més el teatre en la nostra llengua materna, gaudim de la musicalitat castellana del verb de don Federico. L’autor granadí, assassinat per l’odi i la maldat d’un element que durant 40 anys ens va voler a la foscor i que encara avui aconsegueix que els carrers de les ciutats democràtiques hagin de retre homenatge a la guerra i la barbàrie, és imprescindible i ahir vaig tenir la meva dosi de drama femení, la gran especialitat de Federico Garcia – el meu fill gran va venir un cop de l’escola dient alguna cosa sobre aquest autor i sempre m’ha fet gracia que ell no sabés que el segon cognom d’aquell poeta, era precisament la seva denominació principal -.

Quan comença l’espectacle ens recorden que les restes mortals de Federico Garcia Lorca encara no s’han trobat – espero que algú que encara sigui viu i que tingués aquesta informació pugui rentar una mica la seva mala consciència explicant com trobar-lo – però vaig pensar que el millor homenatge al poeta l’hem de fer precisament al teatre, al lloc on “la Barraca” de torn, ofereix les paraules i la música del que ell va crear.

Alba José té “duende”, des del primer minut és Yerma, la dona amargada perquè el seu marit no exerceix d’amant, la dona que plora quan veu altres dones amb fills als braços, la dona coberta per la terra del treball als camps en comptes de l’amor i la passió que sempre ha desitjat.

Marc Chornet torna a oferir-nos un espectacle amb una acurada coreografia, una Yerma portada al nostre temps on les noies fumen porros o beuen “calimocho” en una orgia de rialla per amagar el plor d’una Yerma assecada per dins.

La proximitat dels actors i actrius que permet el teatre Akadèmia facilita les coses, les palades de terra de Juan ho cobreixen tot, i la claror de la nit que entra per les finestres superiors de la casa, indiquen una llibertat massa lluny del llit nupcial.

Martí Salvat està esplèndid en el seu Juan, en una personificació exacta del que va crear Lorca. Brilla quan parla i brilla especialment quan no diu res, quan el seu gest i el seu moviment cansat i infeliç, el condueix entre els ceps que poc a poc apareixen damunt   l’escenari. L’escena culminant de l’espectacle la resolen – Juan i Yerma – de forma especialment brillant.

Xavier Torra viu en un Víctor de forma perfecte, dona vida al veritable amor de Yerma, a l’únic home que l’ha fet sentir dona, l’home que marxa i s’endú l’esperança, un altre gran personatge del poeta.

Isabel Soriano hi posa els anys, és la “vieja” que mira d’obrir la porta a Yerma amb els seus consells, i està molt bé, com ho estan les noies joves, las “mozas” les que pateixen i les que riuen, les “altres”, les que volen fer recuperar l’alegria quan la seva presència fa que Yerma se senti més desgraciada. Adriana Fígols, Roser Tàpias i Cristina López, brillen entre els ceps, amb la precisió que ja vam veure a “Romeu i Julieta” l’altra gran creació de Projecte Ingenu, i treuen “duende” per cada centímetre del seu cos i dels seus ulls, riuen amb la mirada,canten amb solvència i s’acompanyen d’un gest precís per conduir el públic per l’Andalusia lorquiana, al llarg d’una hora i mitja d’espectacle.

Moltes felicitats per la vostra feina – ahir us ho vam demostrar amb els aplaudiments – i moltes gràcies per donar-nos la nostra dosi imprescindible de Lorca.

 

 

Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardin. Lírica Lorquiana a la Seca

 

Si pensem en el Garcia Lorca teatral, ens vindrà al cap Yerma, Bodas de Sangre, la Casa de Bernarda Alba, Doña Rosita la soltera, els grans drames del poeta granadí, i menys coneguda per al gran “Público”, aquest “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín”, tot i que he de dir que jugo amb avantatge doncs l’any 2010 vaig conèixer aquest preciós i poètic text, quan em van oferir protagonitzar-lo. Don Perlimplín és un poema d’amor, per més erotisme que s’hi vulgui posar, – l’autor el descriu com  “Aleluya eròtica en cuatro cuadros”  – el fil argumental és l’amor d’un home gran per una nena capriciosa i de sang calenta a qui la mare convenç d’acceptar en matrimoni el veí gran, que li assegura el futur i el benestar, deixant per als amants la recompensa sexual, i bé que ho aconsegueix.

En el llenguatge actual diríem que Don Perlimplín és molt mono, i que la nena juga amb ell d’una forma poc correcta però comprensible. Lorca sabia dibuixar grans personatges femenins, però Don Perlimplín és una joia, i un paper agraït, tot i que “perillós” – més tard us ho explicaré-

Sense voler aixecar la llebre de la tàctica que seguirà el protagonista per aconseguir l’amor de la seva jove esposa, senzillament diré que la cançó “Un ramito de violetas” podria donar-vos una pista.

Amor de Don Perlimplín és un conte, un relat curt preciós, una poesia i un cant a l’amor amb un final sorprenent que naturalment no desvetllaré doncs això es cosa vostra quan dirigiu les vostres passes al carrer Flasaders de Barcelona i demaneu una entrada o dues – sempre es millor anar acompanyat per comentar després l’espectacle – a la taquilla de La Seca-Espai Brossa.

Els quatre actors de la companyia estan molt bé, i felicito als de vestuari per haver posat sabates al protagonista, un Manuel Veiga esplèndid – . Quan jo vaig fer el paper, anava amb mitges sense sabates i vaig relliscar sobre la moqueta de manera que vaig fer l’escena final amb el canell trencat. Es pot dir que en aquest personatge de Lorca, hi tinc “la mà trencada”.

Espectacle totalment recomanable, d’una hora de durada que fa somriure i permet gaudir de la poesia d’un dels grans. Almudena Lomba fa una Belissa deliciosa mentre que Anna Briansó clava una Marcolfa estupenda a més de doblar paper (Duende) i Jordi Sanosa ens entra al món de Lorca amb una introducció que es correspon al “Retablillo de Don Cristóbal”, per convertir-se en la mare de Belisa – una autèntica titella – i en el segon Duende.

Malgrat tots els esforços de Don Perlimplín, la nena no ho acaba d’entendre… jugar amb la imaginació li ve massa gran.

“Don Perlimplín, duerme tranquilo….¿La estás oyendo?….Don Perlimplín… ¿la estàs oyendo?”
(Foto inferior del muntatge de Don Perlimplín con Belisa en su jardín de Joaquim Campañà 2010. La Farinera del Clot)