RSS

Tag Archives: Garcia Lorca

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Yerma un espectacle necessari

Els estudis de teatre, és a dir, el treball curricular que et fa graduar-te com espectador culte i compromès, exigeix com amínim un cop cada curs, viure un Garcia Lorca. Fins i tot els que ens arriba molt més el teatre en la nostra llengua materna, gaudim de la musicalitat castellana del verb de don Federico. L’autor granadí, assassinat per l’odi i la maldat d’un element que durant 40 anys ens va voler a la foscor i que encara avui aconsegueix que els carrers de les ciutats democràtiques hagin de retre homenatge a la guerra i la barbàrie, és imprescindible i ahir vaig tenir la meva dosi de drama femení, la gran especialitat de Federico Garcia – el meu fill gran va venir un cop de l’escola dient alguna cosa sobre aquest autor i sempre m’ha fet gracia que ell no sabés que el segon cognom d’aquell poeta, era precisament la seva denominació principal -.

Quan comença l’espectacle ens recorden que les restes mortals de Federico Garcia Lorca encara no s’han trobat – espero que algú que encara sigui viu i que tingués aquesta informació pugui rentar una mica la seva mala consciència explicant com trobar-lo – però vaig pensar que el millor homenatge al poeta l’hem de fer precisament al teatre, al lloc on “la Barraca” de torn, ofereix les paraules i la música del que ell va crear.

Alba José té “duende”, des del primer minut és Yerma, la dona amargada perquè el seu marit no exerceix d’amant, la dona que plora quan veu altres dones amb fills als braços, la dona coberta per la terra del treball als camps en comptes de l’amor i la passió que sempre ha desitjat.

Marc Chornet torna a oferir-nos un espectacle amb una acurada coreografia, una Yerma portada al nostre temps on les noies fumen porros o beuen “calimocho” en una orgia de rialla per amagar el plor d’una Yerma assecada per dins.

La proximitat dels actors i actrius que permet el teatre Akadèmia facilita les coses, les palades de terra de Juan ho cobreixen tot, i la claror de la nit que entra per les finestres superiors de la casa, indiquen una llibertat massa lluny del llit nupcial.

Martí Salvat està esplèndid en el seu Juan, en una personificació exacta del que va crear Lorca. Brilla quan parla i brilla especialment quan no diu res, quan el seu gest i el seu moviment cansat i infeliç, el condueix entre els ceps que poc a poc apareixen damunt   l’escenari. L’escena culminant de l’espectacle la resolen – Juan i Yerma – de forma especialment brillant.

Xavier Torra viu en un Víctor de forma perfecte, dona vida al veritable amor de Yerma, a l’únic home que l’ha fet sentir dona, l’home que marxa i s’endú l’esperança, un altre gran personatge del poeta.

Isabel Soriano hi posa els anys, és la “vieja” que mira d’obrir la porta a Yerma amb els seus consells, i està molt bé, com ho estan les noies joves, las “mozas” les que pateixen i les que riuen, les “altres”, les que volen fer recuperar l’alegria quan la seva presència fa que Yerma se senti més desgraciada. Adriana Fígols, Roser Tàpias i Cristina López, brillen entre els ceps, amb la precisió que ja vam veure a “Romeu i Julieta” l’altra gran creació de Projecte Ingenu, i treuen “duende” per cada centímetre del seu cos i dels seus ulls, riuen amb la mirada,canten amb solvència i s’acompanyen d’un gest precís per conduir el públic per l’Andalusia lorquiana, al llarg d’una hora i mitja d’espectacle.

Moltes felicitats per la vostra feina – ahir us ho vam demostrar amb els aplaudiments – i moltes gràcies per donar-nos la nostra dosi imprescindible de Lorca.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardin. Lírica Lorquiana a la Seca

 

c_amor_de_don_perlimpl__n_2__miguel___ngel_fern__ndez_758Si pensem en el Garcia Lorca teatral, ens vindrà al cap Yerma, Bodas de Sangre, la Casa de Bernarda Alba, Doña Rosita la soltera, els grans drames del poeta granadí, i menys coneguda per al gran “Público”, aquest “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín”, tot i que he de dir que jugo amb avantatge doncs l’any 2010 vaig conèixer aquest preciós i poètic text, quan em van oferir protagonitzar-lo. Don Perlimplín és un poema d’amor, per més erotisme que s’hi vulgui posar, – l’autor el descriu com  “Aleluya eròtica en cuatro cuadros”  – el fil argumental és l’amor d’un home gran per una nena capriciosa i de sang calenta a qui la mare convenç d’acceptar en matrimoni el veí gran, que li assegura el futur i el benestar, deixant per als amants la recompensa sexual, i bé que ho aconsegueix.

En el llenguatge actual diríem que Don Perlimplín és molt mono, i que la nena juga amb ell d’una forma poc correcta però comprensible. Lorca sabia dibuixar grans personatges femenins, però Don Perlimplín és una joia, i un paper agraït, tot i que “perillós” – més tard us ho explicaré-

Sense voler aixecar la llebre de la tàctica que seguirà el protagonista per aconseguir l’amor de la seva jove esposa, senzillament diré que la cançó “Un ramito de violetas” podria donar-vos una pista.

Amor de Don Perlimplín és un conte, un relat curt preciós, una poesia i un cant a l’amor amb un final sorprenent que naturalment no desvetllaré doncs això es cosa vostra quan dirigiu les vostres passes al carrer Flasaders de Barcelona i demaneu una entrada o dues – sempre es millor anar acompanyat per comentar després l’espectacle – a la taquilla de La Seca-Espai Brossa.

Els quatre actors de la companyia estan molt bé, i felicito als de vestuari per haver posat sabates al protagonista, un Manuel Veiga esplèndid – . Quan jo vaig fer el paper, anava amb mitges sense sabates i vaig relliscar sobre la moqueta de manera que vaig fer l’escena final amb el canell trencat. Es pot dir que en aquest personatge de Lorca, hi tinc “la mà trencada”.

Espectacle totalment recomanable, d’una hora de durada que fa somriure i permet gaudir de la poesia d’un dels grans. Almudena Lomba fa una Belissa deliciosa mentre que Anna Briansó clava una Marcolfa estupenda a més de doblar paper (Duende) i Jordi Sanosa ens entra al món de Lorca amb una introducció que es correspon al “Retablillo de Don Cristóbal”, per convertir-se en la mare de Belisa – una autèntica titella – i en el segon Duende.

Malgrat tots els esforços de Don Perlimplín, la nena no ho acaba d’entendre… jugar amb la imaginació li ve massa gran.

“Don Perlimplín, duerme tranquilo….¿La estás oyendo?….Don Perlimplín… ¿la estàs oyendo?”
(Foto inferior del muntatge de Don Perlimplín con Belisa en su jardín de Joaquim Campañà 2010. La Farinera del Clot)

hola-007

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Doña Rosita la Soltera. Lorca, un valor segur

IMG_1797Va ser l’any 81 que vaig quedar impressionat de veure la Núria Espert com a  Doña Rosita la Soltera, una actriu de 46 anys interpretant una quasi adolescent enamorada del cosí, que la mala intenció dramàtica del poeta granadí, s’endurà cap a Tucumán quan la felicitat semblava total. Durant anys vaig recordar aquella interpretació – segueixo recordant-la – i l’utilitzo per parlar de grans monstres teatrals que poden fer papers que aparentment podrien semblar aliens a la seva edat cronològica.

Quan el TNC la va programar vaig tenir por, reviure els mites pot comportar decepcions i inicialment no vaig incloure el “poema granadino del novecientos, dividido en varios jardines con escenas de canto y baile” en el meu abonament 2013-2014, però alguna cosa en el meu interior em cridava cap a la casa, protagonista habitual dels drames del gran Federico, cap al jardí de les flors que es la vida del Tio – el gran Enric Majó, l’actor que va inspirar Shakespeare per escriure Hamlet i possiblement l’argument definitiu per arreplegar un parell d’entrades a la fila 11 de la sala Massagran, plena de gom a gom, i “arriscar-me” a recordar l’Espert i patir per la Nora, una actriu d’un  nivell indiscutible que ens hauria de fer oblidar la gran diva.

El patiment va durar poc, el repartiment de l’Ollé era una assegurança,  la gran dama de l’escena catalana, la dona de l’eterna joventut, la Carme Elias, i una Mercè Aránega senzillament espectacular, completen un triumvirat que manté el públic amb la boca oberta, primer una mica somrient, després amb resignació i finalment a punt del plor, en un tercer acte dramàtic que t’hauria de deixar sense alè tot i que aquell gran enemic anomenat “hem de riure que la vida ja té prou pena” va estar a punt d’aturar-me el cor.

Permeteu-me fer un apart i preguntar-vos? Com es possible que la desgràcia que explica el professor Martin, el seu drama personal a l’escola on mira de culturitzar uns petits monstres, faci riure la gent?.  “A mi me gustaria entender, pero como no entiendo, me dan ganas de reir” diu l’Ama potser per entendre com és possible riure d’un autèntic drama personal?. I el pitjor de tot es que això passa molt, massa sovint.

La meva més gran sorpresa va ser “tornar a veure l’Espert” en el cos de la Nora Navas, alguns moviments eren iguals, ella no necessita semblar jove – ja ho és – però no vaig poder evitar emocionar-me encara més amb el deix de les paraules i determinats moviments que eren factoria Espert. Molt bé Nora, fixar-te en els grans t’engrandeix i el teu bagatge comença a fer respecte.

Les escenes de “canto y baile” són esplèndides, l’entrada coreografiada de Rosita acompanyant la veu enrogallada de Paco Ibáñez, omple l’escenari de poesia, un escenari que obren per a tots nosaltres tres històrics de la nostra escena: El Majó, l’Aránega i l’Elias amb les paraules musicals del poeta i et tanquen durant una hora i tres quarts sense deixar-te anar  ni tan sols amb “Las Manolas, las que se van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas” .

Lorca és sempre garantia, de música, de drama, de poesia, de vida i de mort, com si volgués explicar la seva trajectòria personal, endeví d’un destí cruel, que els homes dolents, els que tampoc entenien, però que no reien, o al menys, a nosaltres mai no ens faran riure, van decidir aplicar-li.

Molts ja l’heu vist, ja queda poc temps, però potser Doña Rosita decidirà continuar esperant i tornarà a convidar-nos a la seva casa, al seu jardí, i fins i tot ens deixarà tallar algunes roses.

 

 
1 comentari

Posted by a 5 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,