RSS

Arxiu d'etiquetes: Sala Beckett

Amor mundi. L’aventura d’educar

Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres;  suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.

L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.

Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.

Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un  enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà  la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.

Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.

Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle  que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i  un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador, fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.

 
2 comentaris

Publicat per a 11 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

 
2 comentaris

Publicat per a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Un tret al cap. Un bon article a la Beckett

Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.

Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.

La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.

Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.

El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.

Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.

L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.

Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.

 
1 comentari

Publicat per a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,