Casa Calores. D’un temps, d’un poble de la costa

El dijous 20 abril de 2023, al Club de Lectura que organitza la Beckett amb els seus personatges, vam comentar aquest text que Pere Riera, un habitual de l’Obrador de Dramatúrgia, havia escrit el 2007. El text em va agradar molt, de fet, ens va agradar molt a tots els participants, i ens va caure molt bé el personatge d’en Pipa, el manetes que ho arregla tot a canvi d’una cerveseta fresca o d’una mica de companyia. En Pipa – Jordi Boixaderas – n’està molt de la Carme, la Calores – Rosa Renom –  i ella n’està molt del seu nen, en Ramón, i no tant del pare del seu nen, però no avancem massa detalls i no trenquem la sorpresa. En Pipa i la Calores, son dos personatges encantadors, dos papers bonics que en mans de dues bèsties escèniques com aquestes, fan les delícies d’un públic que “es conserva molt bé, per l’edat que van tenint”. Una gran part de la platea s’hi veu reflectida amb ells dos, exactament igual que amb el que viuen els quatre joves, La Lidia – Júlia Bonjoch– en Ramón – Eudald Font – la Clara – Emma Arquillué – i en Santi – Arnau Comas – completament diferents l’any 1989, quan juguen al terrat i tenen 15 anys, quan ell està penjat d’ella però ella està penjada d’aquell, quan en Ramón i la Júlia, quan després de buidar un barb sota la tovallola, parlen fins i tot de casar-se però “quan siguem  grans”.

• “M’encanta el soroll de la roba neta”

La Júlia, l’Eudald, l’Emma i l’Arnau, corren i s’empaiten per un escenari que representa el terrat de Casa Calores en un poblet de la costa catalana que tranquil·lament podria quedar entre Arenys de Mar i Sant Pol. Veus perfectament 4 nois i noies de 15 anys amb tota la vida per endavant, una vida que es pot complicar de cop i volta.

Set anys després, quan en tenen 22 i el terrat és l’escenari de les festes que anomenàvem “guateques”, i ja tenen motius de retret,

• “per què no ens ho vas dir?”  
• “I que feies tu quan jo era allà?”

Uns anys que semblen pocs però que han vist passar moltes coses. Fins i tot, en Pipa, instal.la una parabòlica al terrat, “Perquè us ha agafat a tots una fal·lera amb el coi d’antenes” “que no son altra cosa que una forma de tenir-nos controlats”.

La vida lenta de la Carme i el Pipa, contrasta amb la velocitat que agafa la dels quatre amics, que juguen al límit.

•  Sempre us he demanat que fóssim sincers, que ens ho expliquéssim tot
• A mi no m’has de convèncer de res. Jo sóc una descreguda. Ja fa molts anys que sóc una descreguda

La combinació de les vides dels joves, que “celebren que son joves” i la dels grans “Tota la vida, és un tros molt gros. És millor anar fent queixalades, creu-me; menjar poc i pair bé” la va conduint amb solvència el propi autor que dirigeix l’espectacle. Pere Riera descriu un temps passat, on també va viure la desaparició de la casa on va néixer, i que tot i fer anys que no hi vivia, veure desaparèixer l’inici de la pròpia història no resulta senzill.

Casa Calores és un espectacle bonic, tendre i dur a la vegada, un text que explica un temps passat que ens diu com som i moltes de les coses que guardem a la motxilla. Un moment màgic és quan la Júlia Bonjoch canta allò de las “Dos gardenias para ti, que tendrán todo el calor de un beso... Ponles toda tu atención, Porque son tu corazón y el mío”

Un espectacle que ho té tot. Bon text, bona direcció, bones interpretacions, distret, emotiu, que permet somriure i enamorar-te d’uns personatges que potser et recorden la teva joventut. Aneu-hi, i reserveu taula al Menjador per fer un àpat comentant l’espectacle. Si ho feu així, la nit serà rodona. Que gran que és el teatre.

 

Llus, Llums,Llums, quan la paraula és el que importa

Vaig llegir el text escrit per Evelyne de la Chenelière i he de confessar que no vaig entendre res. Com que es tracta d’un text basat en la novel.la de Wirginia Wolf “Cap al Far”, considerada un clàssic com “Ulisses” o “A la recerca del temps perdut”, no em quedava altra opció que anar a buscar el llibre original i confiar que no fos molt extens, doncs tenia poc temps fins el dia de veure l’espectacle i assistir al col·loqui amb la companyia i en Toni Casares, director de la Beckett. La cita era avui. Tenia 10 dies per fer la feina, doncs vaig rebre el text el dia 4 de març.

Recullo el llibre a la Biblioteca, i son 250 pàgines d’una història on passen poques coses però on es rumia molt. Rumien els personatges i rumien els lectors per estar a l’alçada de la història. El llibre em va agradar molt i al tornar a llegir el text ja ho vaig entendre tot, però com diu Tennessee Williams, llegir un text teatral representa només veure l’ombra de l’espectacle i avui he passat una hora i quart amb els ulls oberts com a plats i amb la resta dels sentits ben esmolats, per viure un espectacle preciós, que segurament, si no hagués llegit el llibre, m’hagués semblat igual de preciós però no hagués entès res.

Lourdes Barba fa una feina d’introspecció dins del text, jugant amb els temps verbals, que ajuden a veure la realitat d’una o altra forma. Només la Senyora Ramsay – Anna Güell– i la pintora Lily Briscoe – Tània Banús – participen en la història teatral, els altres personatges de la novel.la, son protagonistes absents, o fins i tot absents sense protagonisme, ni se’ls anomena.

L’espectacle íntim i de proximitat, posa la paraula com a gran protagonista, les veus impecables de les dues actrius, fan música amb el suport d’una il·luminació perfecta, un vestuari senzill i acurat i un espai escènic que ja et posa en situació mentre t’acomodes a la teva butaca. Personalment, els moments en que les actrius parlen pels micròfons, em resultaven difícils, possiblement tenien alguna motivació però es convertien en  una salsa que amagava el bon gust de la vianda.

L’Anna Güell ha explicat que el text li va arribar per la relació que tenen amb una companyia canadenca on s’intercanvien textos en anglès, francès i català, i que la va enamorar. Es va fer una lectura dramatitzada amb la Lourdes Barba implicada, i que quedava pendent posar-la en escena amb tots els ets i uts. La proposta al Casares va ser acceptada sense dubtar doncs l’autora tenia entrada amb  director de la sala. A la Beckett de Gràcia ja es va representar el 2010 un altre text de la mateixa autora, amb direcció de Magda Puyo i interpretació de Pepo Blasco, “Bashir Lazhar”, un  monòleg sobre immigració, tolerància i educació

Llums, Llums, Llums, és un espectacle arriscat, d’aquells que la Beckett ha de programar, però tot això no serviria de res si el públic no respon. Avui, la sala feia goig sense tenir un ple del tot, en el meu cas, després d’assistir a un assaig obert de la propera estrena, ha estat un gran colofó a una tarda de teatre a la càtedra del Poblenou.

 

La Gran Farsa. Un espectacle de rabiosa actualitat

De tant en tant, convé canviar d’estil de teatre a l’hora de triar espectacles i vaig decidir utilitzar el segell Beckett per escollir una Farsa en tota regla. Un espectacle que representa el debut dramatúrgic d’un periodista cultural i crític de teatre, Santiago Fondevila, que escriu un text sobre reis que tenen carta blanca,  jutges cecs que escriuen sentències abans dels judicis, i un discurs final del condemnat – Xavier Ripoll – que signaríem molts de nosaltres. De fet, tot el públic queda condemnat sense proves ni testimonis. Un Procés tal qual.

És un espectacle que en alguns moments em recordava els Joglars d’un Boadella abans de l’ictus cultural que el va afectar de forma inimaginable, d’aquells còmics que sempre tenien Jordi Pujol en el punt de mira, i que presentaven espectacles molt estripats i punyents.

David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll, dominen el registre còmic que en alguns moments et podrien recordar Monty Pithon, un pèl massa esbojarrats al principi – ordres del director Ramón Simó – però conforme avança l’espectacle van assentant-se i provoquen els riures del públic que és del que es tracta.

Tot i que el missatge resulta molt evident i que no cal treballar gaire per captar-lo, es tracta d’una Farsa, i amb això està dit tot. Espero que els jutges amb cap de porc, no els provoqui cap problema amb els tribunals de fireta que tenim per aquí.

L’escena passa en una presó, on quatre reclusos improvisen un espectacle teatral. A partir d’aquí, el rei Martínez i la Reina Bagés, van conduint l’espectador i l’argument sense miraments, amb el suport d’un Ricart i un Ripoll que saben perfectament el que estan fent.

Es tracta d’un espectacle burlesc, amb moments hilarants, en una sala de dalt de la Beckett que afavoreix la proximitat i en un espectacle com aquest, puntua molt més.

“Amb tanta metàfora, ja no sé de què estem parlant”.

Acabem la jornada al Menjador i ja estem preparats per encarar el Nadal. Bateries carregades en una setmana amb tres espectacles teatrals.

 

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.

 

Amor mundi. L’aventura d’educar

Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres;  suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.

L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.

Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.

Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un  enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà  la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.

Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.

Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle  que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i  un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador, fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.