La Gran Farsa. Un espectacle de rabiosa actualitat

De tant en tant, convé canviar d’estil de teatre a l’hora de triar espectacles i vaig decidir utilitzar el segell Beckett per escollir una Farsa en tota regla. Un espectacle que representa el debut dramatúrgic d’un periodista cultural i crític de teatre, Santiago Fondevila, que escriu un text sobre reis que tenen carta blanca,  jutges cecs que escriuen sentències abans dels judicis, i un discurs final del condemnat – Xavier Ripoll – que signaríem molts de nosaltres. De fet, tot el públic queda condemnat sense proves ni testimonis. Un Procés tal qual.

És un espectacle que en alguns moments em recordava els Joglars d’un Boadella abans de l’ictus cultural que el va afectar de forma inimaginable, d’aquells còmics que sempre tenien Jordi Pujol en el punt de mira, i que presentaven espectacles molt estripats i punyents.

David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll, dominen el registre còmic que en alguns moments et podrien recordar Monty Pithon, un pèl massa esbojarrats al principi – ordres del director Ramón Simó – però conforme avança l’espectacle van assentant-se i provoquen els riures del públic que és del que es tracta.

Tot i que el missatge resulta molt evident i que no cal treballar gaire per captar-lo, es tracta d’una Farsa, i amb això està dit tot. Espero que els jutges amb cap de porc, no els provoqui cap problema amb els tribunals de fireta que tenim per aquí.

L’escena passa en una presó, on quatre reclusos improvisen un espectacle teatral. A partir d’aquí, el rei Martínez i la Reina Bagés, van conduint l’espectador i l’argument sense miraments, amb el suport d’un Ricart i un Ripoll que saben perfectament el que estan fent.

Es tracta d’un espectacle burlesc, amb moments hilarants, en una sala de dalt de la Beckett que afavoreix la proximitat i en un espectacle com aquest, puntua molt més.

“Amb tanta metàfora, ja no sé de què estem parlant”.

Acabem la jornada al Menjador i ja estem preparats per encarar el Nadal. Bateries carregades en una setmana amb tres espectacles teatrals.

 

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.

 

Amor mundi. L’aventura d’educar

Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres;  suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.

L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.

Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.

Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un  enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà  la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.

Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.

Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle  que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i  un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador, fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.

 

Una gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

 

Un tret al cap. Un bon article a la Beckett

Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.

Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.

La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.

Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.

El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.

Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.

L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.

Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.