L’amic retrobat, de Fred Uhlman, traduït per Dolors Udina, va entrar a casa nostra el Sant Jordi del 1998. Era un premi de prosa que l’escola va donar al Martí, el meu fill gran, que llavors tenia 14 anys. Va passar el temps, i el llibre va quedar entre les lectures juvenils de la nostra prou extensa biblioteca. Quan vam veure que el Goya presentava aquest espectacle, la Montse, la meva dona, va dir que estaria bé anar-hi, que havia llegit el llibre i que valia molt la pena.
Buscant-lo per l’ordre alfabètic d’autors no el localitzava, això ens podia fer dubtar de si seguia a casa, però a l’excel hi era, el que no deia era que el trobaríem – el retrobaríem – entre els textos per joves. A darrera hora, el vaig començar a llegir, vaig arribar on vaig arribar i la resta me la van oferir en Jordi Martinez – la saviesa de molts anys damunt els escenaris – en Quim Àvila – la força de la joventut i el talent de qui ha nascut per a això, i en Max Grosse Majench, a qui no recordo haver vist fins ara, però que pronuncia i canta l’alemany amb cura i precisió. Ell, és l’amic retrobat que dona títol al llibre i a l’espectacle.
“La política era assumpte de la gent gran; nosaltres havíem de resoldre els nostres problemes particulars. I d’aquests, ens semblava que el més urgent era el d’aprendre a treure el màxim profit de la vida”
La dramatúrgia – mai senzilla quan s’adapta un llibre – té la garantia de Josep Maria Miró, i la direcció va a càrrec del polifacètic Joan Arqué, recentment trobat fent l’Arlecchino a la Coralina, o codirigint l’èxit del Canto jo i la muntanya balla. Arqué presenta un espectacle sobri, ple de matisos i d’activitat física, on els joves i molt especialment l’Àvila, fan una exhibició.
“ realment és molt difícil mantenir-se a l’altura del teu concepte d’amistat, esperes massa dels simples mortals”
Quan s’adapta un text de tant valor emocional, no necessites massa cosa més que l’atenció, i cal que vagis processant tot el que passa fins el fosc final. Veus a venir que…. sembla que sí, que ho veies bé, fins que el gir final, el que dona títol a l’espectacle, et glaça la sang.
Ahir era l’estrena, la presencia d’en Josep Maria Pou ho feia intuir i la sortida del director a les salutacions ho va confirmar. No ens vam quedar a la copa de vi, vam tornar cap a casa en el D50, que ens va permetre completar l’exercici que sempre cal fer a la sortida d’un espectacle escènic. Al teatre s’hi va a treballar, ja m’ho heu llegit molts cops.
Un espectacle seriós, per als amants dels bons textos i que no esperin grans canvis escenogràfics. N’hi ha els justos, els que poden fer els mateixos actors. I la música, també la posa en directe en Max, amb el cor de campanetes del Quim i el Jordi. El “brilli brilli” queda per a d’altres produccions.
Aplaudiment i recomanació. La resta és cosa vostra