RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Goya

Federico Garcia: Presente!

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera”

Portem anys parlant d’on deu ser Garcia Lorca, a quina “cuneta” el van llençar els feixistes que no suportaven la llibertat que dóna la cultura, i la resposta es senzilla: Garcia Lorca és als escenaris, és al sentiment de les persones, és en cada tremolor que provoquen les seves paraules en boca de genis com Pep Tosar, en un espectacle amb “Duende” que actualment ofereix la Sala Goya.

Lorca és el flamenc més pur, el “cante jondo”, la terra andalusa, les dones torturades per una societat que no les vol, que només les desitja, Lorca és la consciència permanent del que cal canviar, Lorca és la llibertat sexual, Lorca és el fil que em queda com a nexe d’unió amb el país veí de qui voldria separar-me amistosament.

Pep Tosar crea un espectacle Lorquià, acompanyat pel ball omnipresent de Pol Jiménez que adopta la persona del poeta granadí, dipositant-lo en cada racó del seu art. És un espectacle que toca la perfecció amb la mateixa precisió que ho fan els guitarristes que posen música a la paraula i faciliten el “taconeo” tan propi de l’art flamenc.

Federico Garcia és un espectacle àudio visual, poètic i embruixador com si el mateix Lorca l’hagués dissenyat per dur-lo pels camins més recòndits de l’Espanya que va viure i que el va matar, amb el grup “La Barraca”. Tosar demostra un coneixement del poeta granadí i de l’art escènic més pur, per regalar-nos un espectacle que hauria de tornar cada any. El vaig veure ahir, i ja estic buscant persones per dur-los a gaudir d’aquesta meravella de la cartellera Barcelonina, “donde viven las manolas, las que van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas”.

Una hora i mitja d’espectacle dedicat al “Público” aquell “Público” per qui el poeta va escriure una de les seves primeres obres i que ell considerava “irrepresentable, “pues imagina que unos personajes son caballos”.

El tren i la seva màgia, recorden les vies d’anada i tornada, a la vida i a una mort que mai sabrem si va ser buscada, quan un cop produït l’aixecament del general colpista, el fa tornar a Granada abans d’emprendre un viatge salvador a Mèxic amb la seva admirada Xirgu. El teatre que l’hauria pogut salvar, possiblement el va condemnar, doncs la cultura sempre serà un arma massa perillosa per als defensors de la pàtria, que lluny de donar-te caliu, t’aixafa per no deixar-te respirar. Un tren, on persones que poden i saben parlar de Lorca, situen els moviments del poeta damunt una pantalla transparent que deixa veure l’interior de Lorca, les seves vísceres principals que no son altres que  la música flamenca, el cant, el ball i la paraula. Una composició digna de ser dins d’un museu.

Els temps que vivim, fan de Lorca un imprescindible per regar l’esperit i així fer-lo créixer en roses vermelles, aquelles que parlen el llenguatge de “Doña Rosita”. No en dubteu, en els moments més crítics, Lorca et donarà la resposta.

“En ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco el viento de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos, puertas y ventana s”  una casa – el teatre – que necessita Lorca per passar qualsevol “luto” que la terra aspra de l’Andalusia particular de cadascú, vulgui apartar-lo de la més mínima ombra de felicitat.

Gràcies Tosar, per descobrir, un cop més, on és Federico Garcia Lorca.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Abril 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

ART. Talent i punt

artL’any 1994, l’escriptora i actriu Yasmina Reza, estrena un text aparentment senzill, apte només per a grans actors, que multipliquen l’humor que destil·len les paraules per convertir-lo en un èxit. Aquest és el primer talent d’aquesta història, el de l’autora.

Art no és el clàssic text de comèdia que fa riure mentre el llegeixes, com passa amb “el Sopar dels idiotes” per posar un exemple, necessita posar-se en boca i en cara i si això s’aconsegueix, el resultat és espectacular i fa riure fins i tot als que, en el millor dels cassos, arriben a somriure – i parlo amb coneixement de causa –. Segon talent, el dels protagonistes.

No guanyaré cap pulitzer a la gran notícia, si dic que el repartiment d’aquest ART, es excepcional, però no seria just obviar-ho pel fet de ser obvi. Un cop, felicitant la Clara Segura per un dels seus papers, li deia que ja devia estar acostumada als elogis i va dir-me que no, que això era com un jardí, on les flors cal anar-les regant perquè no es marceixin, i malgrat que puguem pensar que els grans ja estan acostumats a sentir elogis, sembla que la cosa els agrada tot i córrer el risc de provocar addicció. També pot passar que quan més grans són, més modestos es tornen i que els puguis fer sentir avergonyits, però amics meus, aquest és el preu de la fama, el preu de ser grans.

Durant molt de temps, a casa, anomenàvem el “Ramón de Plats Bruts” a un actor que ens encantava, que seguíem sempre que podíem i que era un reclam segur a l’hora d’escollir un espectacle. Ens reconeixem fans del Lluís Villanueva, però si dic que està genial en el paper del dermatòleg que es guanya bé  la vida i que compra un quadre blanc per 200.000 €, és la pura realitat. Clava el paper, dir qualsevol altra cosa només tindria categoria de guarnició – patates o amanida -.

Què dir del Francesc Orella, un dels grans de l’escena catalana, jo diria que el meu primer record ve de TV3, de la sèrie ”Estació d’enllaç” , però l’he vist molt al teatre, m’ha fet creure tots els seus personatges, va estar genial amb “L’estranger” de Camús i quan sembla que ho has vist tot, et regala sorpreses, com em va passar amb el Shakespearià Falstaff. La platea amb gran nombre d’estudiants, que la professora de francès havia dut al teatre, el deurien transportar momentàniament al seu “Merlí“, la darrera creació per televisió. És el primer que se’n fot de la compra del quadre, està brillant com és habitual en ell. Amb l’Orella passa allò de que sembla que el paper li han fet a mida, però això passa amb tots els personatges que fa, i que no s’assemblen gens els uns amb els altres.

Aquests dies he estat revisant el programa “Teatral” de TV3, els malalts de teatre tenim aquestes coses, i el Pere Arquillué – que vaig conèixer fent “Arnau” – n’era el presentador, el que conduïa l’espectador pels camins que cal fer per aixecar un espectacle com “L’art de la comèdia”, i per mi, en aquell moment, representava el teatre, la meva gran passió. L’he vist fent molts i molts papers dalt de l’escenari, també l’he seguit en alguna sèrie, però mai oblidaré el seu Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya, es va convertir en el Depardieu català, l’actor amb qui pensava Edmond Rostand quan escrivia el seu text. He de dir en honor d’en Flotats, que el seu Cyrano cap a l’any 85, em va captivar… fins que vaig veure el de l’Arquillué. Però no perdem el fil, i cal dir que una de les grans atraccions d’Art és veure el personatge possiblement més còmic de la terna  interpretat per aquest gran de l’escena, amb un monòleg comentant les invitacions del seu casament, que passarà a la història, deixant aquell d’en Jordi Bosch a “La Bête” en un segon  pla. No recordo l’Arquillué en altres papers còmics, i això representa, al menys per mi,  un al·licient més.

Tots tres estan fantàstics, no s’esperava menys d’uns cracks, però aquests grans tenen aquestes coses, quan creus que ja no et sorprendran, et deixen amb la boca oberta, i en aquest cas, per riure, allò que tant agrada. La direcció d’en Miquel Gorriz alguna cosa hi ha tingut a veure naturalment.

Espectacle imprescindible. Podrien batre el record de ”The Mousetrap” a  Londres, tot i que el Goya ja anuncia el seu proper espectacle, es clar que sempre es pot tornar. El teatre té aquestes coses, el mateix espectacle el pots veure més d’un cop fins a convertir-se en vici, tot i  el terrible IVA cultural.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,