L’amic retrobat. I el llibre també

L’amic retrobat, de Fred Uhlman, traduït per Dolors Udina, va entrar a casa nostra el Sant Jordi del 1998. Era un premi de prosa que l’escola va donar al Martí, el meu fill gran, que llavors tenia 14 anys. Va passar el temps, i el llibre va quedar entre les lectures juvenils de la nostra prou extensa biblioteca. Quan vam veure que el Goya presentava aquest espectacle, la Montse, la meva dona, va dir que estaria bé anar-hi, que havia llegit el llibre i que valia molt la pena.

Buscant-lo per l’ordre alfabètic d’autors no el localitzava, això ens podia fer dubtar de si seguia a casa, però a l’excel hi era, el que no deia era que el trobaríem – el retrobaríem –  entre els textos per joves. A darrera hora, el vaig començar a llegir, vaig arribar on vaig arribar i la resta me la van oferir en Jordi Martinez – la saviesa de molts anys damunt els escenaris – en Quim Àvila – la força de la joventut i el talent de qui ha nascut per a això, i en Max Grosse Majench, a qui no recordo haver vist fins ara, però que pronuncia i canta l’alemany amb cura i precisió. Ell, és l’amic retrobat que dona títol al llibre i a l’espectacle.

“La política era assumpte de la gent gran; nosaltres havíem de resoldre els nostres problemes particulars. I d’aquests, ens semblava que  el més urgent era el d’aprendre a treure el màxim profit de la vida”

La dramatúrgia – mai senzilla quan s’adapta un llibre – té la garantia de Josep Maria Miró, i la direcció va a càrrec del polifacètic Joan Arqué, recentment trobat fent l’Arlecchino a la Coralina, o codirigint l’èxit del Canto jo i la muntanya balla. Arqué presenta un espectacle sobri, ple de matisos i d’activitat física, on els joves i molt especialment l’Àvila, fan una exhibició.

“ realment és molt difícil mantenir-se a l’altura del teu concepte d’amistat, esperes massa dels simples mortals”

Quan s’adapta un text de tant valor emocional, no necessites massa cosa més que l’atenció, i cal que vagis processant tot el que passa fins el fosc final. Veus a venir que…. sembla que sí, que ho veies bé, fins que el gir final, el que dona títol a l’espectacle, et glaça la sang.

Ahir era l’estrena, la presencia d’en Josep Maria Pou ho feia intuir i la sortida del director a les salutacions ho va confirmar. No ens vam quedar a la copa de vi, vam tornar cap a casa en el  D50, que ens va permetre completar l’exercici que sempre cal fer a la sortida d’un espectacle escènic. Al teatre s’hi va a treballar, ja m’ho heu llegit molts cops.

Un espectacle seriós, per als amants dels bons textos i que no esperin grans canvis escenogràfics. N’hi ha els justos, els que poden fer els mateixos actors. I la música, també la posa en directe en Max, amb el cor de campanetes del Quim i el Jordi. El “brilli brilli” queda per a d’altres produccions.

Aplaudiment i recomanació. La resta és cosa vostra

 

Celebraré mi muerte. El gran tema de viure i morir amb dignitat

“Si no podía ayudarla a vivir, podía ayudarla a morir”

Es deia Carmen, va entrar al Servei d’Urgències d’un hospital, amb càncer de colon terminal, hipotensió, hemorràgia digestiva i molt dolor. No tenia sortida, només li quedava patir. El cirurgià de guàrdia era el Dr. Marcos Hourmann, natural d’Argentina i que vivia i treballava a Catalunya des que el seu pare va entrar a viure a una residència, amb greus afectacions per un ictus. El seu pare ja no hi era.

Carmen va demanar al seu metge, al professional que l’atenia, que l’ajudés a morir, no volia patir més ni volia veure patir la seva filla. Inicialment, el metge, provà de sedar-la però allò no va funcionar del tot, era una agonia que no conduïa enlloc, i al cap d’unes hores, la pacient i la filla li demanen al metge que “actuï de forma definitiva”. El metge pren la decisió més fàcil – ajudar la seva pacient – i més difícil –saltar-se el protocol- i ho fa tant convençut, que deixa registrat a la història clínica, la injecció de Clorur de potassi que acaba de forma immediata amb el patiment de la seva pacient. Gràcies per la seva humanitat, doctor

Saltar-se les normes per ajudar una pacient, és una de les coses que més humanitzen un professional de la salut, tot i que la societat hipòcrita on vivim, ho consideri mal fet, i la justícia – horror – ho titlli de delicte. L’Hospital es va cobrir les espatlles, va denunciar el seu professional – aquell que ajudava la gent i donava qualitat a la institució – i el va acomiadar.

El Dr. Hourmann i la seva família han de marxar a Anglaterra, on rebran la fatal telefonada que li comunica el judici i la petició de 10 anys de presó i la seva inhabilitació com a metge, per haver ajudat una pacient. “La ley, bla bla bla…”

Algú truca a The Sun, que publica tota la seva història i això li fa perdre la feina al seu nou país d’acollida. Tenia antecedents.

Finalment, el cas no va arribar a judici. Un acord amb la fiscalia va rebaixar la petició a un any de condemna, sense inhabilitació com a metge i aquí va quedar tot. No entra a la presó però enceta els antecedents penals.

Aquest és el resum d’una història que el mateix Dr. Hourman, Alberto Sanjuan i Victor Morilla, porten al teatre Goya per anar alternant amb La Trena, un altre espectacle que ens recorda el món en què vivim i en què morim. Les explicacions del Dr. Hourman es combinen amb imatges reals que tenen a veure amb el cas, en una mena de reportatge que no té altra finalitat que fer-nos pensar en com vivim, en com volem morir, i en qui ens pot ajudar en tot plegat. Sis persones del públic, assegudes damunt l’escenari, representen el jurat popular que mai va intervenir, i que al final escriuen en un paper, la seva opinió-veredicte personal, un cop escoltats els arguments del Dr. Hourmann. Aquests escrits són comentats posteriorment pel protagonista, que ens ofereix la seva particular idea de passar els darrers set dies de la seva vida, en cas de que en un moment determinat s’ho hagués de plantejar. En aquest moment, regala uns minuts de somriure i felicitat a un públic que atentament ha escoltat aquesta gran història que és real. Ahir, a més a més, vam tenir un col·loqui final, després del llarg aplaudiment de la sala, al que s’havia viscut.

Si t’agrada viure, pensa com t’agradaria morir.

Personalment li vaig fer una recomanació: “Si et torna a passar una situació igual, fes el mateix però no ho deixis escrit a la història, i no ho dic només per tu, si no pels teus pacients futurs que et necessitaran.”

Sortosament, la llei d’Eutanàsia ja camina a casa nostra.

 

La Trena. “Aquesta violència té un nom, discriminació”

Quants cops hem sentit aquella frase associada a les pel·lícules basades en llibres, que el llibre em va agradar més. Possiblement, el llenguatge cinematogràfic resulta molt diferent al llenguatge escrit i la percepció que el lector es fa de cada situació o de cada personatge, el pot portar a desengany un cop ho veu a la pantalla. Ara em venen al cap alguns llibres als quals se’ls ha aplicat una dramatúrgia per posar-los en escena: La neta del Sr Linh, Solitud, Canto jo i la muntanya balla, El quadren daurat, Els homes i els dies, Crim i càstig amb un resultat força interessant i que, de vegades porten l’afegit de provocar-te ganes de llegir o rellegir el text original un cop l’has viscut des de la butaca.

Doncs això passa amb el text de Laetitia Colombani que el puto confinament va presentar-se a tres amigues que gaudeixen fent teatre – com allò que passa als adolescents, que per fer coses conjuntes, s’apunten a determinades activitats, tot i que potser no s’ho havien plantejat mai – La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, han construït una companyia pròpia sense posar-li nom i sense estatuts. Demanen el que els cal en cada moment i creen un best seller teatral. De vegades busquen directora i d’altres proposen assistir a la seva festa a una actriu – Carlota Olcina en aquest cas- L’èxit el porten de marca.

La Trena del Goya és un espectacle necessari i s’apropa a l’imprescindible en uns temps on la dona segueix suportant massa pes injust damunt les seves vides. El teatre, com a servei públic, serveix de vehicle per entrar a les consciències del públic mentre els permet alguna rialla – no insistiré en el tema de que n’hi ha que no les entenc – i l’obliga a abandonar la comoditat de la butaca durant gran part de l’espectacle i sobretot al fer-se el fosc. Platea dempeus per agrair a les quatre amigues, la feina feta.

De cap manera tornes a casa tal com has sortit, el teu pensament va a cent per hora, i t’adones, un cop més, que el teatre et fa millor persona, més savi i més tolerant i solidari. En el meu cas, l’addicció al teatre em fa sentir bé, i aquí us demano que no m’ingresseu a cap centre de desintoxicació.

La Trena és un gran espectacle basat en un text colpidor, amb una gran direcció, una coreografia molt ben trobada i molt ben estudiada, on tots els elements escènics són suggeridors – una escala de ma representa un autobús, o una escala de pintor és un tren atapeït d’aquells que coneixem de l’Índia. Sense sortir de la sala, ja vaig començar a recomanar l’espectacle, tot i que resultava fàcil de fer-ho prèviament. Pintava molt bé. De fet el vaig recomanar a una amiga fa prop d’un mes, tot i no haver-la vist.

I, de poc que no ho aconsegueixo ahir. A primera hora de la tarda m’adono que teníem les entrades per les 17,30 i no pel vespre i un cop al metro, veig amb horror que m’he deixat el mòbil amb les entrades, a casa. Sembla que mantinc la forma als 67. Vaig entrar a la sala a quan la veu de dona deia “l’espectacle començarà en cinc minuts”.  L’esforç valia la pena.

“Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” frase atribuïda a Marc Twain i que resumeix l’aventura trenada d’unes dones que tot i viure a l’Índia, Sicília o Canadà, tenen el destí trenat per uns fils invisibles que mira de governar amb delicadesa, la directora del espectacle, esdevinguda alter ego de l’autora.

“Aquesta història ja és la nostra, tot i que no ens pertany” El resum més brillant del que és el teatre, que he escoltat mai.

 

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 

Federico Garcia: Presente!

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera”

Portem anys parlant d’on deu ser Garcia Lorca, a quina “cuneta” el van llençar els feixistes que no suportaven la llibertat que dóna la cultura, i la resposta es senzilla: Garcia Lorca és als escenaris, és al sentiment de les persones, és en cada tremolor que provoquen les seves paraules en boca de genis com Pep Tosar, en un espectacle amb “Duende” que actualment ofereix la Sala Goya.

Lorca és el flamenc més pur, el “cante jondo”, la terra andalusa, les dones torturades per una societat que no les vol, que només les desitja, Lorca és la consciència permanent del que cal canviar, Lorca és la llibertat sexual, Lorca és el fil que em queda com a nexe d’unió amb el país veí de qui voldria separar-me amistosament.

Pep Tosar crea un espectacle Lorquià, acompanyat pel ball omnipresent de Pol Jiménez que adopta la persona del poeta granadí, dipositant-lo en cada racó del seu art. És un espectacle que toca la perfecció amb la mateixa precisió que ho fan els guitarristes que posen música a la paraula i faciliten el “taconeo” tan propi de l’art flamenc.

Federico Garcia és un espectacle àudio visual, poètic i embruixador com si el mateix Lorca l’hagués dissenyat per dur-lo pels camins més recòndits de l’Espanya que va viure i que el va matar, amb el grup “La Barraca”. Tosar demostra un coneixement del poeta granadí i de l’art escènic més pur, per regalar-nos un espectacle que hauria de tornar cada any. El vaig veure ahir, i ja estic buscant persones per dur-los a gaudir d’aquesta meravella de la cartellera Barcelonina, “donde viven las manolas, las que van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas”.

Una hora i mitja d’espectacle dedicat al “Público” aquell “Público” per qui el poeta va escriure una de les seves primeres obres i que ell considerava “irrepresentable, “pues imagina que unos personajes son caballos”.

El tren i la seva màgia, recorden les vies d’anada i tornada, a la vida i a una mort que mai sabrem si va ser buscada, quan un cop produït l’aixecament del general colpista, el fa tornar a Granada abans d’emprendre un viatge salvador a Mèxic amb la seva admirada Xirgu. El teatre que l’hauria pogut salvar, possiblement el va condemnar, doncs la cultura sempre serà un arma massa perillosa per als defensors de la pàtria, que lluny de donar-te caliu, t’aixafa per no deixar-te respirar. Un tren, on persones que poden i saben parlar de Lorca, situen els moviments del poeta damunt una pantalla transparent que deixa veure l’interior de Lorca, les seves vísceres principals que no son altres que  la música flamenca, el cant, el ball i la paraula. Una composició digna de ser dins d’un museu.

Els temps que vivim, fan de Lorca un imprescindible per regar l’esperit i així fer-lo créixer en roses vermelles, aquelles que parlen el llenguatge de “Doña Rosita”. No en dubteu, en els moments més crítics, Lorca et donarà la resposta.

“En ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco el viento de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos, puertas y ventana s”  una casa – el teatre – que necessita Lorca per passar qualsevol “luto” que la terra aspra de l’Andalusia particular de cadascú, vulgui apartar-lo de la més mínima ombra de felicitat.

Gràcies Tosar, per descobrir, un cop més, on és Federico Garcia Lorca.

 

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència