Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya – a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 

Santa nit, plàcida nit de teatre

S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.