RSS

Tag Archives: Cristina Genebat

Don Joan a la meva – seva – manera

IMG_5651Ja fa temps que els directors d’escena, – aquells  que miren de trobar en els textos, coses que ni l’autor sap que hi són – busquen noves formes de plantejar al públic els grans clàssics, aprofitant-se d’aquella màxima que diu que els problemes de la humanitat sempre han estat els mateixos.

La posada en escena del mite del conqueridor que ens fa David Selvas, ens transporta al saló restaurant d’un hotel de luxe de qualsevol ciutat i en qualsevol moment, no hi fa res, tot moment és bo per oferir a la dona – així en sentit general i no pas de lligams matrimonials – les millors paraules que condueixin al millor final. En aquest sentit, l’espectacle té dos moments fantàstics on el Don Joan Manrique sedueix la noia jove i la dona que ho és menys – que no protesti l’Anna Azcona – on no es pot perdre ni un sol gest ni una sola veu, de la provisional parella . I si bones son les intervencions del protagonista, no es queden enrere les del seu inseparable escuder Sganarelle – un Manel Sans feliçment recuperat als escenaris  – que facilita al públic aquella rialla que sempre fa falta i es converteix en el personatge favorit dels “clients” de l’hotel, fins i tot en els moments de més tensió de l’hora i 40 minuts, sortosament  sense entreacte .

L’espectacle comença aviat, més aviat del previst, el públic va ocupant butaques i lamenta no haver reservat taula per “esmorzar” al Comodore, alguns miren de tastar les delícies del buffet lliure, o l’aroma absent d’un cafè d’aquells horribles que serveixen als millors hotels del planeta – un altre dia ja parlarem d’aquest tema –

Fa poc escrivia que el Hamlet del Pau Carrió era una bona forma d’entrar al teatre, per al públic encara “amateur” en aquest sentit, doncs el Don Joan d’en Selvas, va en aquesta direcció, i el mite – es curiós com la humanitat busca sempre mitificar en comptes d’emmirallar-se, potser per allò d’aspirar sempre a més i conseqüentment ser sempre més infeliç – de l’home que se’n fot de la religió i de la moral, o dels “plebeus” – el que ara en diríem la gent del carrer – entra molt millor que no pas la que oferia la “troupe” de Molière aquells anys del segle XVII.

Les al·lusions a la medicina poc transparent, que tant agraden a la Cristina Genebat, es deixen veure en determinats moments de l’espectacle, fins i tot surten les “farmacèutiques de la monja Forcada” , i amb un final tipus Twin Peaks – a la seva manera – et quedes amb ganes de llegir el text inicial de Molière, per descobrir totes i cada una de les adaptacions d’aquest muntatge actual.

El programa desplegable no està fet per llegir-lo abans d’entrar, mireu només  la primera plana, la resta deixeu-la per després, doncs el teatre serveix per despertar l’interès, i un cop comentat l’espectacle al bar de torn – o de guàrdia – cal treballar-s’ho una mica més per acabar de rematar la feina. Quan un espectacle et deixa ganes de llegir el text, o de buscar informació sobre el que t’han mostrat, és quan l’aplaudiment ha de ser més gran.

Tot el repartiment està molt i molt bé, i això, a l’escena catalana, cada cop és menys notícia.IMG_5653

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 15 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Santa nit, plàcida nit de teatre

Santa nit 2S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,