Love, Love, Love. No et facis massa preguntes, si vols dormir tranquil.

Diu el Manrique, director de l’espectacle, que el teatre és un mal lloc per fotre sermons però un lloc magnífic per fer-se preguntes, i és la rèplica més ben posada entre totes les coses que es diuen als programes de ma, i que de vegades són difícils de seguir.

Love, Love, Love, el text  de Mike Bartlett que el duet Genebat-Manrique, han adaptat per a nosaltres, és una comèdia que fa patir en molts moments, amb somriures d’aquells d’humor àcid, i tensió en altres moments de l’espectacle.

La trama la dividiríem en tres actes, on els anys van corrent. Diríem que en Kenneth i la Sandra, que comencen com hippies a l’Anglaterra més lliberal, acaben convertits en uns “madurs” apalancats, que deixen la llibertat als seus fills, possiblement per no tenir maldecaps. David Selvas i Laia Marull donen vida als dos personatges que marquen la història, els acompanyen Clara de Ramon – realment brillant al segon acte – i Marc Bosch, que té la feina més complicada dons al primer acte ha de donar vida al germà gran d’en Selvas –  Henry – al segon ha de tenir 14 anys, i al tercer, potser el menys complicat si això és possible dir-ho, és el fill que ratlla l’espectre autista – Jammie i conforma una “estranya parella” amb el pare, un Selvas genial en aquesta part de la funció.  

Sembla com si s’haguessin repartit el pes de les escenes entre ells. La Laia Marull apuja el to de l’escena en la seva aparició al primer acte, està senzillament espectacular, i fa que en Selvas s’acomodi millor a l’escena. El segon acte, on els hippies “no han canviat el món, sinó que l’han comprat” com els retraurà la filla (Rosie) al tercer acte, la marihuana i el alcohol  ja no aporten  bon humor i llibertat, aporten mal rotllo, crits i vida impossible a la llar familiar, on hi ha dos fills de 16 i 14 anys. El tercer acte, el de la resolució, és el que planteja totes les preguntes, si la llibertat volia dir “ja t’ho faràs”, si la suposada protecció familiar ha impedit el desenvolupament de la Rosie, que a punt de fer-ne quaranta, s’adona de que no té res i ve a reclamar. Preguntes, complicades de respondre, mirar de no veure’t reflectit en cap dels personatges, no fos cas que no poguessis dormir. I un final que tot i veure’s venir no deixa de ser fantàstic. Aquí no passa com a “Lost”, aquí el final es rodó, i lògicament l’aplaudiment resulta inevitable.

Les direccions del nou líder del Lliure porten sempre garantia, i hi ha coses que no canvien. Sortosament.

Love, Love, Love. El boca orella està funcionant a la perfecció. La platea de la Villarroel feia goig de veure.

 

L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

La Trena. “Aquesta violència té un nom, discriminació”

Quants cops hem sentit aquella frase associada a les pel·lícules basades en llibres, que el llibre em va agradar més. Possiblement, el llenguatge cinematogràfic resulta molt diferent al llenguatge escrit i la percepció que el lector es fa de cada situació o de cada personatge, el pot portar a desengany un cop ho veu a la pantalla. Ara em venen al cap alguns llibres als quals se’ls ha aplicat una dramatúrgia per posar-los en escena: La neta del Sr Linh, Solitud, Canto jo i la muntanya balla, El quadren daurat, Els homes i els dies, Crim i càstig amb un resultat força interessant i que, de vegades porten l’afegit de provocar-te ganes de llegir o rellegir el text original un cop l’has viscut des de la butaca.

Doncs això passa amb el text de Laetitia Colombani que el puto confinament va presentar-se a tres amigues que gaudeixen fent teatre – com allò que passa als adolescents, que per fer coses conjuntes, s’apunten a determinades activitats, tot i que potser no s’ho havien plantejat mai – La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, han construït una companyia pròpia sense posar-li nom i sense estatuts. Demanen el que els cal en cada moment i creen un best seller teatral. De vegades busquen directora i d’altres proposen assistir a la seva festa a una actriu – Carlota Olcina en aquest cas- L’èxit el porten de marca.

La Trena del Goya és un espectacle necessari i s’apropa a l’imprescindible en uns temps on la dona segueix suportant massa pes injust damunt les seves vides. El teatre, com a servei públic, serveix de vehicle per entrar a les consciències del públic mentre els permet alguna rialla – no insistiré en el tema de que n’hi ha que no les entenc – i l’obliga a abandonar la comoditat de la butaca durant gran part de l’espectacle i sobretot al fer-se el fosc. Platea dempeus per agrair a les quatre amigues, la feina feta.

De cap manera tornes a casa tal com has sortit, el teu pensament va a cent per hora, i t’adones, un cop més, que el teatre et fa millor persona, més savi i més tolerant i solidari. En el meu cas, l’addicció al teatre em fa sentir bé, i aquí us demano que no m’ingresseu a cap centre de desintoxicació.

La Trena és un gran espectacle basat en un text colpidor, amb una gran direcció, una coreografia molt ben trobada i molt ben estudiada, on tots els elements escènics són suggeridors – una escala de ma representa un autobús, o una escala de pintor és un tren atapeït d’aquells que coneixem de l’Índia. Sense sortir de la sala, ja vaig començar a recomanar l’espectacle, tot i que resultava fàcil de fer-ho prèviament. Pintava molt bé. De fet el vaig recomanar a una amiga fa prop d’un mes, tot i no haver-la vist.

I, de poc que no ho aconsegueixo ahir. A primera hora de la tarda m’adono que teníem les entrades per les 17,30 i no pel vespre i un cop al metro, veig amb horror que m’he deixat el mòbil amb les entrades, a casa. Sembla que mantinc la forma als 67. Vaig entrar a la sala a quan la veu de dona deia “l’espectacle començarà en cinc minuts”.  L’esforç valia la pena.

“Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” frase atribuïda a Marc Twain i que resumeix l’aventura trenada d’unes dones que tot i viure a l’Índia, Sicília o Canadà, tenen el destí trenat per uns fils invisibles que mira de governar amb delicadesa, la directora del espectacle, esdevinguda alter ego de l’autora.

“Aquesta història ja és la nostra, tot i que no ens pertany” El resum més brillant del que és el teatre, que he escoltat mai.

 

Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir. De totes formes, al tanto amb la cunyada, una Mireia Aixalà molt ben posada en el seu paper.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 

Escala Visual Analògica, valori de 0 a 10 les sensacions viscudes a la platea

Recordar el passat per construir el futur, es una de les filosofies més adequades per moure’t per la vida, i si les T de teatre fan 25 anys d’escenari, resulta del tot justificat mirar enrere, i celebrar-ho amb un nou espectacle. La copeta va a part.

E.V.A. juga amb les inicials de l’escala per valorar el dolor, i el nom de la primera dona, la dona del principi, la que va iniciar-ho tot. Precisament aquesta es la idea de la Clara quan decideix aquest nom per la seva filla, la “noia que tot ho fa bé”, la nova generació que parla idiomes, que viatja, que domina la tecnologia i la ciència, la “Mary Poppins” que té contractada la Lola per cuidar els seus bessons mentre mira de vendre pisos o el que calgui.

E.V.A. es un espectacle amb ADN “T de teatre” però diferent, un espectacle on et deixen somriure discretament – un respir al públic, que sempre va bé –  mentre t’injecten en vena, tota mena de dolor, i especialment el dolor moral que sempre fa més mal i que els analgèsics més potents, no poden suavitzar.

E.V.A parla de dones, i parla de conflictes que comencen a l’adolescència i que sembla que quedin amagats tot i que la realitat demostra que el temps no ho cura tot, el temps manté i engreixa el dolor de joventut, aquella edat on volem creure que tot és passatger i que tot es  “mono” i irrellevant. La Paloma viu un trauma als 14 anys, un trauma que l’acompanya, que la fa com es, que l’impedeix ser feliç, malgrat utilitzar-lo per donar sentit a la seva vida, si es que la feina que escollim, realment pot fer-ho. Ella es dedica a treure el dolor, un dolor que va conèixer i que la va marcar per sempre.

A l’espectacle hi surten filles i hi surten mares, d’una i altra generació, hi surten actrius i hi surten metgesses, hi surt ciència i hi surten sentiments, i tal com afirma una de les protagonistes, “demà començaré a sentir”, doncs el dolor potser li ha impedit fer-ho fins ara.

E.V.A. barreja les històries aparentment disperses, que van trobant el fil conductor que ve de la joventut, una joventut que tots hem viscut d’una forma possiblement menys feliç del que ens volen fer creure, una joventut que segur que ens va marcar la personalitat i el camí que finalment vam seguir.

Dir que la direcció és de l’Orson Welles català, ja representa una garantia, i el text del mateix Manrique amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, composa un espectacle molt digne per ser dedicat a qui va estar director artístic del temple del Raval i que avui ha passat a la posteritat. Carles Canut, que els deus t’acompanyin en el teu camí per altres escenaris. No en dubteu, E.V.A, és un espectacle que justifica del tot, la sortida de casa, l’entrada al teatre i la birra final per comentar el que has viscut, en una escala del 0 al 10.