RSS

Arxiu d'etiquetes: Xavi Sáez

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La calavera de connemara. Riure assegurat en un espectacle rodó

El teatre, d’una forma resumida, és la posada en escena d’un text – un conflicte – que a partir d’una escenografia i unes interpretacions que ha imaginat un director – Ivan Morales en aquest cas – vol arribar al públic per obtenir una resposta total. De vegades el més important és el conflicte, d’altres és la forma d’explicar-lo, i en aquest cas la interpretació dels actors i actrius representen el “no va més”, és brutal, creen uns personatges que et transporten a l’Irlanda rural o a qualsevol indret rural, on un personatge ni tan sols sap el mes en que viu. Parlar del Pol López és acabar tots els adjectius i el que puc dir és que segueix sent l’actor brillant que tots coneixem. La seva interpretació d’en Mick Dowd, un bevedor que també s’ocupa de desenterrar els morts per fer lloc al cementiri – aquest conflicte ja permet un text per si sol – sobre qui cau la sospita de la mort de la seva muller, a qui ara ha de desenterrar. Marta Millà fa una interpretació esplèndida, totalment creïble de la veïna que a més de beure, juga al bingo. Xavi Sáez, a qui no recordava haver vist anteriorment, està molt bé, en un paper mig de policia – aquests dies el tema policia el tenim molt sensible – mig de germà d’un Oriol Pla que “se surt”. L’Oriol  fa una exhibició de talent físic i de talent interpretatiu, fa el personatge que l’ha de conduir al “Butaca”, al “Max” o a la necessitat de “posar-lo” a tots els espectacles, convertit en l’actor de moda. No es priva de cap moviment, cada gest que fa el té perfectament controlat, i permet al públic la major part de rialles que tant agraeix. No recordo haver-lo vist al teatre, l’he vist sempre en pantalla, però n’havia llegit meravelles i ara en puc donar fe. Amb el permís del Pol López, l’Oriol Pla esdevé el gran protagonista de l’espectacle, tot i que l’escena de la “Sinéad O’connor” – la més espectacular de totes – la comparteixen els dos actors.

La creació que fa l’Ivan Morales és molt bona, una bona tria, una bona posta en escena i un bon repartiment, li donen un mèrit molt gran i des d’aquí el meu aplaudiment.

La Villarroel ha començat molt fort la Temporada, cada cop resulta més complicat seguir tots els espectacles que criden l’atenció, que val la pena viure, falten dies. Algú sap si es poden comprar hores en algun lloc?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,