“El 15 de agosto de 1971 es el día más importante de mi vida. El día del Watusi”
A la programació del Grec 2023, em va cridar l’atenció un espectacle que es deia Los juegos feroces. El dia del Watusi, (que finalment no vaig veure) , i va ser per dos motius, d’una banda per què era una creació de l’Ivan Morales i pel repartiment que veia en el cartell i d’una altra per què durant anys, quan anàvem a sopar amb amics i es plantejava anar a fer una copa, jo deia “Podem anar al Watusi”, sempre hi havia algú que preguntava on era el Watusi i jo responia que el Watusi era qualsevol bareto/antre on anéssim a acabar la nit. I estic parlant de molt abans del 2002, quan Francisco Casavella, va publicar el primer llibre de la trilogia que ha inspirat l’Ivan Morales a fer una de les seves, un espectacle d’un ritme trepidant, amb música en directe, on tots els moviments estan calculats i que obliga el públic a treballar a fons. En una entrevista a Plaça Tísner de Betevé, la Raquel Ferri diu que els actors “ens hi deixem la pell”, i és real, els set actors es buiden del tot. Sempre n’hi ha un que mira d’atraure l’atenció de l’espectador amb el text, però tots els altres estan treballant, fan coses, interpreten, i desitjaries tenir una personalitat múltiple, per anar seguint-los a tots. Devíem portar deu o quinze minuts – així a ull – en plena escena del Fernando Atienza – Enric Auquer, que confio tingui lloc per anar guardant premis – i el Pepito, el Yeyé – l’Al Pacino Balart – i vaig pensar com podrien aguantar 4 hores amb aquell ritme trepidant, i ho fan, ens deixen fer dos descansos de 15 minuts per rossegar alguna cosa – imagino que algú surt al carrer a fer el cigarret – i hi tornen, i no et deixen perdre ni una paraula, ni un gest. Des de la primera fila, la que a mi m’agrada, ho vaig seguir tan bé, que si s’haguessin allargat tota la nit, no m’hagués fet res. Bé, amb pauses de 15 minuts per recuperar-me del desgast.
Tots els actors tenen moments on tiren de l’escena, quasi sempre acompanyats d’un Auquer que crec que no havia vist en directe des que va formar part de Quinta del biberó al Lliure, doncs el Cinema ens el té massa ocupat. La mare, Flora Picazo, és Vicenta Ndongo, bé, és la mare i una colla de personatges necessaris i brilla com mai, i mira que l’hem vist fer personatges de tota mena, però és que el Morales té aquell punt que barreja Manrique, amb Rigola per treure tots els conills que vol del barret de copa. Morales no és un clàssic, és un innovador que sempre m’atraurà. Ja m’heu llegit molts cops que quan parlo del Guillem Balart ho faig dempeus, es un actor brutal, d’aquí uns anys serà una llegenda del teatre, i a més del Pepito el Yeyé, va agafant personatges tots diferents i tots sense res sobrer. El mateix passa amb la Raquel Ferri, que a més toca el saxo, no és només l’Elsa, potser el seu personatge principal, però també és Dora, la millor amiga de la Julia, la filla del Celso, unes actuacions brillants sota la W del sostre que va canviant de color segons l’escena.
Xavi Sáez és sobretot el Ballesta, el del Partido Liberal Ciudadano, ara que anem d’eleccions, està fantàstic, també li hem vist fer molts personatges i ja no ens sorprèn. Recordo la Bruna Cusí a la Flyhard, amb un espectacle que es deia Lifespoiler i que em va agradar molt, després van venir les seves actuacions i premis al cinema i ahir la vaig retrobar al teatre, i va estar molt bé, de fet ja veieu que això és una cosa que s’encomana, com ho va estar David Climent, que a més d’imitar Feliciano, un cantant dels meus temps, fa un Don Tomás espectacular a més de tot el que li correspon. El recordo d’una sèrie que es deia Hache.
El dia del Watusi és un espectacle molt bo, possiblement no per a tots els públics, però imprescindible per als teatrerus autèntics. Té moltes de les coses que m’apassionen del teatre, que els actors i actrius són el centre de tot, que les coses es suggereixen, que et sorprèn cada dos per tres, que no pots perdre l’atenció en cap moment, en fi, que si la càmera oculta m’hagués enregistrat, potser donaria per fer una pel·lícula i un fòrum.
El Watusi és una creença una mena de religió, una idea on aferrar-se, i un lloc on anar a prendre una copa abans de que la nit s’acabi. Francisco Casavella ha esdevingut un clàssic modern amb una mort prematura, i això encara fa més gran la seva llegenda.
I tot això, va passar al Lliure de Gràcia. Tornaran? Haurien de fer-ho, la cultura hauria de quedar molt repartida com la loteria, i si estrenes amb tot venut, estàs obligat a oferir segones oportunitats.
Paisatge teatral 