Casa Calores. D’un temps, d’un poble de la costa

El dijous 20 abril de 2023, al Club de Lectura que organitza la Beckett amb els seus personatges, vam comentar aquest text que Pere Riera, un habitual de l’Obrador de Dramatúrgia, havia escrit el 2007. El text em va agradar molt, de fet, ens va agradar molt a tots els participants, i ens va caure molt bé el personatge d’en Pipa, el manetes que ho arregla tot a canvi d’una cerveseta fresca o d’una mica de companyia. En Pipa – Jordi Boixaderas – n’està molt de la Carme, la Calores – Rosa Renom –  i ella n’està molt del seu nen, en Ramón, i no tant del pare del seu nen, però no avancem massa detalls i no trenquem la sorpresa. En Pipa i la Calores, son dos personatges encantadors, dos papers bonics que en mans de dues bèsties escèniques com aquestes, fan les delícies d’un públic que “es conserva molt bé, per l’edat que van tenint”. Una gran part de la platea s’hi veu reflectida amb ells dos, exactament igual que amb el que viuen els quatre joves, La Lidia – Júlia Bonjoch– en Ramón – Eudald Font – la Clara – Emma Arquillué – i en Santi – Arnau Comas – completament diferents l’any 1989, quan juguen al terrat i tenen 15 anys, quan ell està penjat d’ella però ella està penjada d’aquell, quan en Ramón i la Júlia, quan després de buidar un barb sota la tovallola, parlen fins i tot de casar-se però “quan siguem  grans”.

• “M’encanta el soroll de la roba neta”

La Júlia, l’Eudald, l’Emma i l’Arnau, corren i s’empaiten per un escenari que representa el terrat de Casa Calores en un poblet de la costa catalana que tranquil·lament podria quedar entre Arenys de Mar i Sant Pol. Veus perfectament 4 nois i noies de 15 anys amb tota la vida per endavant, una vida que es pot complicar de cop i volta.

Set anys després, quan en tenen 22 i el terrat és l’escenari de les festes que anomenàvem “guateques”, i ja tenen motius de retret,

• “per què no ens ho vas dir?”  
• “I que feies tu quan jo era allà?”

Uns anys que semblen pocs però que han vist passar moltes coses. Fins i tot, en Pipa, instal.la una parabòlica al terrat, “Perquè us ha agafat a tots una fal·lera amb el coi d’antenes” “que no son altra cosa que una forma de tenir-nos controlats”.

La vida lenta de la Carme i el Pipa, contrasta amb la velocitat que agafa la dels quatre amics, que juguen al límit.

•  Sempre us he demanat que fóssim sincers, que ens ho expliquéssim tot
• A mi no m’has de convèncer de res. Jo sóc una descreguda. Ja fa molts anys que sóc una descreguda

La combinació de les vides dels joves, que “celebren que son joves” i la dels grans “Tota la vida, és un tros molt gros. És millor anar fent queixalades, creu-me; menjar poc i pair bé” la va conduint amb solvència el propi autor que dirigeix l’espectacle. Pere Riera descriu un temps passat, on també va viure la desaparició de la casa on va néixer, i que tot i fer anys que no hi vivia, veure desaparèixer l’inici de la pròpia història no resulta senzill.

Casa Calores és un espectacle bonic, tendre i dur a la vegada, un text que explica un temps passat que ens diu com som i moltes de les coses que guardem a la motxilla. Un moment màgic és quan la Júlia Bonjoch canta allò de las “Dos gardenias para ti, que tendrán todo el calor de un beso... Ponles toda tu atención, Porque son tu corazón y el mío”

Un espectacle que ho té tot. Bon text, bona direcció, bones interpretacions, distret, emotiu, que permet somriure i enamorar-te d’uns personatges que potser et recorden la teva joventut. Aneu-hi, i reserveu taula al Menjador per fer un àpat comentant l’espectacle. Si ho feu així, la nit serà rodona. Que gran que és el teatre.

 

Casares-Camus. Basada en fets reals.

Vaig sentir a parlar de Maria Casares l’any 1976, quan va protagonitzar a Barcelona, el Adefesio, un text escrit per Rafael Alberti l’any 1943 i estrenat a Buenos Aires el 1944 per Margarida Xirgu. No el vaig veure, en aquells temps el meu teatre es reduïa a Estudio 1 i algun espectacle en viu al Romea. Amb els anys he anat “fent les paus”. Que fos la filla de Casares Quiroga, President de la República Espanyola que va marxar a l’exili l’any 1936, ho he sabut gràcies al teatre.

Possiblement vaig conèixer – és un dir- Albert Camus en alguna classe de Literatura, cap a l’any 1970, però va entrar de veritat a la meva vida l’any 2011, quan el meu grup de teatre va aixecar l’espectacle “Els Justos”, un espectacle que al seu moment va protagonitzar la mateixa Maria Casares, quan el seu contacte amb l’autor Algerià, era molt estret.

En un moment de l’espectacle, Jordi Boixaderas diu que li demanen des de Barcelona, poder fer “Els Justos”, i m’ha fet gràcia imaginar en Ferran Rovira, el nostre director, fent aquella trucada que deuria ser el 1949 i només per aquest petit detall no podíem ser nosaltres.

SONY DSC

La Caiguda, el Malentès, Calígula, l’Estranger que va interpretar Francesc Orella al Lliure el 2013, El mite de Sísif, son obres del Premi  Nobel, que va fer enfadar la Unió Soviètica quan va publicar l’home revoltat. Algú va pensar que l’accident del 4 de gener de 1960 que va acabar amb la seva vida, i la del seu editor Michel Gallimard, una topada contra un arbre en una carretera recta feia olor de KGB, aspecte que mai es va poder confirmar, si fa no fa com aquell accident del Pont de l’ànima, el 31 d’agost de 1997.

Però no ens desviem del tema, la versió de la correspondència entre l’actriu Maria Casares i l’escriptor Albert Camús, que dirigeix Mario Gas, seria el que ens ocuparia avui. Un espectacle que ja es va estrenar el 3 de gener amb totes les localitats exhaurides, possiblement pel reclam de Rosa Renom, Jordi Boixaderas i Mario Gas, un triplet de garanties, amb molts anys i molts espectacles a les esquenes. Si aquest espectacle s’hagués anunciat amb un repartiment més desconegut, hauria necessitat més boca-orella del que ha tingut. De fet, és un boca-orella amb l’esperança d’una pròrroga o una reposició que ja seria d’aquí un temps i si les agendes ho permeten.

L’escenografia et posa perfectament en situació. Dues velles estanteries a banda i banda, tres butaques de teatre – que bé m’haguessin anat quan vaig muntar Electra – un piano que toca sol, i una cortina vermella com un teló en petit, doncs el teatre hi té un protagonisme especial. Un joc de llums que signa Carlos Lucena, i que et porta a la França més bohèmia, on l’art corria per tots els racons de la ciutat de la llum.

Que tenen les cançons franceses? Màgia possiblement, i acompanyen les imatges reals dels protagonistes en una paret superior, on també s’hi escriuen cartes. El so el signa l’Orestes Gas, que du el teatre a la genètica.

El text és sensacional, i Mario Gas deu haver gaudit d’allò més, treballant amb dos primers espases de l’escena catalana, que com ell mateix diu al programa de ma – escanejat naturalment des de la p… pandèmia – “Rosa Renom i Jordi Boixaderas no fan de Casares i Camus: són dos oficiants que donen cor i ànima als nostres personatges. Gràcies a tots dos. A tots quatre.”

El Lliure de Gràcia ofereix un espectacle marca de la casa, que ho té tot, i et fa estar tan atent, que ni t’adones de la tos que sents des del públic, possiblement per recordar que Albert Camús patia tuberculosi.

Els que ja l’heu vist o teniu una entrada per gaudir-la – marxen el dia 21 – esteu d’enhorabona, els altres haureu de confiar en les agendes i la reprogramació. Mentrestant, a la Beckett teniu aquests dos monstres escènics a la primavera protagonitzant “Casa Calores” de Pere Riera.

“Tu, no comparteixes la meva vida, tu ets la meva vida”. Una frase de Camus per a Casares, que podríem aplicar al teatre mateix.

 

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

“Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).