La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 

Sopa de pollastre amb ordi. Recordant l’1 d’octubre

Els espectacles de La Perla 29 tenen una assegurança a tot risc, que adquireixes només comprar l’entrada. Saps que no et decebran,  que la posta en escena serà original amb aquell punt màgic que té la nau gòtica de la Biblioteca, aquest cop amb un terra enrajolat tapant la sorra de Garcia Lorca. Un rectangle marcant la sala d’estar dels Kant, a l’East End de Londres, a partir de la manifestació antifeixista  del 1936 i fins a la revolució anticomunista d’Hongria, l’octubre del 1956, quan jo tenia un any, un temps on les conviccions joves es van transformant i els ideals es dissolen potser dins de l’olla de la sopa de pollastre. Ferran Utzet, utilitza mecanismes escènics aparentment senzills per fer-nos entrar dins la llar que bull d’ideals i de fe en el futur, utilitza dos regidors infiltrats entre el repartiment, per donar entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb la complicitat puntual dels mateixos actors i actrius, permetent canvis ràpids si fa no fa com els canvis que es van produint en el si de la família. Al principi no hi ha res i al final, tot desapareix, diguem-ho així, mentre l’home de la casa – Lluís Villanueva, brillant com sempre – que mai ha estat un referent, passa les hores lluny dels temps que possiblement van ser millors. La mare, fidel al partit amb totes les conseqüències, mira de mantenir el foc viu, per evitar que es refredi el “pollastre”, però, les dones de casa, tot i la seva estructura de ferro colat, no sempre se’n surten amb la família. La Màrcia Cisteró, tampoc. Ricard Farré, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals, Míriam Alamany i Pol López – que arrenca un somriure general amb la seva primera rèplica – completen un repartiment que manté el nivell general sense permetre sobresortir ningú, com manen els canons dels espectacles corals.

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker,  té moments molt brillants i espectaculars dins la senzillesa, on els personatges mostren les seves carències malgrat les intencions, una mica com els mateixos ideals, que un cop passat el temps, i potser per culpa d’aquells que els havien de dur a terme, mostren el fracàs de tants i tants somnis.

Els fets d’octubre a Catalunya hi són, no sé si per idea del director o perquè la gent els duem a la nostra carpeta de moments històrics. Un espectacle que comença amb la il·lusió d’una manifestació, amb l’alegria de la victòria tot i les ferides pels cops de porra dels camises negres o dels que els havien de protegir d’ells. Real com la vida mateixa. (Catalunya, 1 d’octubre de 2017)

El teatre és un espetec d’emocions, t’agafa com t’agafa i et mou, et fa pensar, i la seva grandesa rau en que després de l’aplaudiment – gran aplaudiment en aquest cas – segueix la feina. No tenia un bon dia quan vaig seure a la meva cadira – han millorat però segueixen mantenint-te despert i en guàrdia – i vaig necessitar pensar en tot el que havia vist, per adonar-me de més i més detalls. La meva agudesa auditiva em va privar de molts efectes de so que realment donen un punt afegit, a tot el muntatge. Quan hi aneu, estigueu ben atents a tot plegat, i sobretot, tanqueu el mòbil amb més anticipació del que va fer l’espectadora de la nostra dreta. Qualsevol dia ens requisaran la tecnologia a l’entrar i no podré fer la fotografia de l’escena o de l’aplaudiment.

Espectacle “La Perla29” i com deia aquell “no hase falta desir nada más”.

 

L’Hostalera. Teatre al dente

Des que es va veure que no sempre calia fer un teatre a la italiana, cada nou espectacle que s’aixeca, comporta una sorpresa, i en aquest cas, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya esdevé un restaurant italià on  la Mirandolina ofereix a més dels seus encants, pasta de la millor qualitat i cuinada “al dente” com manen els cànons.

Després del seu muntatge fantàstic de Hamlet, Pau Carrió ens torna a sorprendre, portant les aventures de la Mirandolina i el cavaller de Ripafratta als anys 20, donant un aire nou al text de Goldoni.

El Marqués de Forlimpopoli, interpretat magníficament per Javier Beltrán, manté el títol nobiliari i la seva “protecció” de l’hostalera, amb la garreperia que el caracteritza i que el converteix en el personatge més còmic de tot l’espectacle. El fet de parlar en castellà, el diferencia encara més de la resta de clients i servei de l’Hostal.

El Comte d’Albafiorita – un Marc Rodríguez en la seva vessant còmica habitual, esdevé un ric hereter d’una empresa que mira de conquerir el cor de la Mirandolina a base de regals cada cop més cars.

En Ripafratta, interpretat pel David Verdaguer, ofereix una interpretació divertida, molt més del que acostuma a ser el personatge del cavaller. Els moments en que es dirigeix personalment al públic li permeten “embutxacar-se’l” amb total facilitat.

Jordi Oriol fa un Fabrizzio perfecte. El criat enamorat de la mestressa – en realitat en aquest text la Mirandolina els enamora a tots – a qui el seu antic amo reserva per tenir cura de la filla. El seu italià al començament de l’espectacle et posa en perfecta situació.

La Júlia Barceló – Hortènsia – i l’Alba Pujol – Djanira – donen vida a les actrius que ajuden a augmentar la temperatura de l’Hostal, i rematen la seva gran actuació amb una tarantel·la final.

I deixo per al final la nova exhibició de la Laura Aubert, l’actriu que ja comença a no sorprendre  a cada personatge que fa. Des d’aquells Feréstecs, va demostrant talent acompanyant-se un cop més del seu violí. No puc dir que la Laura Aubert farà parlar, aquesta frase s’ha d’escriure en present.

Si afegim que els macarrons que et serveixen a l’entreacte estan boníssims, i el vi té el seu nivell, podem assegurar que l’espectacle de Goldoni i  Carrió és una nova Perla.

 

 

 

 

Caïm i Abel… i Set

D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Em va costar una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit.  L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de facilitar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

Un bon text i una mala situació a la sala, poden representar una lluita desigual quan hi afegueixes les cadires de la Biblioteca que semblen recordar-te que, tot i la nau gòtica, hem vingut a aquest món a patir.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.

 

Dansa d’agost. Un espectacle que no decep cap expectativa.

Hi ha títols que no saps per què però criden l’atenció, i possiblement a cada un de nosaltres ens la crida per un motiu diferent. Personalment, els espectacles que van estrenar la gent del Lliure tenen un segell especial que els converteix en espectacles  imprescindibles, i l’any 1993, van oferir la història de les cinc germanes, amb la mítica Anna Lizaran, en el paper que tan brillantment representa la Mónica López, que a l’hora feia d’ajudant de direcció.

Una història de cinc germanes, que possiblement deuen ballar i riure – com demostren les fotografies promocionals – amb noms i cognoms importants de l’escena catalana, i en el marc incomparable de la Biblioteca de Catalunya, només presenta el dubte de si anar-hi en dia laborable o en cap de setmana, la resta està clara.

Ja em perdonaran l’Albert Triola – gran actuació com a nen alhora narrador de la història – en Ramon Vila – el pare Jack que ha tornat mig malalt de les missions – i l’Òscar Muñoz – un brillant Gerry, que atrau totes les mirades en els seus moments de glòria – doncs faré esment especial de les cinc noies, els cinc personatges que farien les delícies de les actrius de qualsevol grup de teatre, i les cinc actrius que els protagonitzen en aquesta ocasió. Cada una brilla per un o altre motiu, tot i que si fóssim als premis Òscar, la Màrcia Cisteró tindria tots els números per allò de fer un personatge “especial”. La Marta Marco està esplèndida com a Maggie, la germana eixelebrada que mira d’allunyar-se de la gàbia on la Kate sembla voler mantenir a les seves germanes. La Nora Navas brilla especialment en els moments de silenci, aquella virtut de les grans actrius, i la Carlota Olcina, fa un recorregut de muntanya russa emocional, sense perdre mai el seu lloc.

Hi ha dos moments senzillament gloriosos, el primer l’heu imaginat de sobres, i és el del ball, la dansa d’aquell agost del 36 quan només feia un més de l’inici de la guerra civil i els joves europeus defensors de la llibertat i de l’aventura, es plantejaven formar part de les brigades internacionals. El segon moment es fa esperar, quan fa dues hores i mitja que t’has assegut a la cadira – disculpeu que no digui butaca per un cop – el final és realment preciós, quasi cinematogràfic amb la dificultat que representa fer el que fan, en teatre, és el segell Perla 29, el moment Broggi sense Broggi doncs l’espectacle el dirigeix Ferran Utzet, que ja ens emociona abans d’apagar el mòbil, quan mirem de posar-nos en situació llegint el programa. El text del director em va encantar, m’agrada saber els motius que els directors tenen per escollir els espectacles, i la forma d’explicar-ho, barrejant sovint la gran cultura amb la vida quotidiana.

Dansa d’agost, de Brian Friel,  és un text molt ben escrit per a ser interpretat, només té un problema, que cal interpretar-lo molt bé, i en aquest cas, això no ha estat cap problema. I tot que em feia patir les entrades que teníem, una mica de costat, en realitat vam viure la història des de dins de la casa, al costat de les noies que riuen tot el que poden, conscients de que riure és la millor forma de no plorar. I val a dir que durant les dues hores i mitja aproximadament que dura l’espectacle, no vaig recordar-me de la Lizaran, i això és el millor que li puc oferir a la Mónica López. No us ho perdeu.

 

Timó d’Atenes, Un repte , que cal acceptar

 

Dirigir-se aquest dies a la Biblioteca de Catalunya suposa anar preparat a treballar una mica, sabent que potser hi haurà algun fragment del muntatge que resultarà difícil de digerir, si fa no fa com la pizza a domicili que el protagonista, mira d’empassar-se tot just coneguda la seva ruïna personal.

Vaig conèixer aquest text de Shakespeare fa un any aproximadament, el meu director de teatre el va proposar per fer-lo com a lectura dramatitzada. Era un text molt poc representat i per aquest motiu resultava un repte. Finalment la possibilitat d’actuar al TNC dins la Mostra de teatre amateur sobre Pitarra, va deixar aparcat l’home ric, centre de la seva societat i gran amic dels seus amics, per a més endavant. Possiblement el fet que ara estigui en cartellera, el deixarà molt i molt aparcat.

Al llegir el text vaig trobar-li moltes coses interessants però també alguns moments “espessos” que caldria vestir amb criteri per no perdre l’atenció de l’espectador. Tenia la gràcia de ser un espectacle poc conegut i això sempre il·lusiona. No sé quina idea tenia en Ferran, potser ja no ho sabrem.

Però tornem als professionals, al David Selvas en la seva faceta de director, al Manrique i les seves actuacions magistrals, ben acompanyats d’un repartiment acurat, amb sorpreses com l’Albert Ribalta a qui sempre perseguirà l’Andreu de Jet lag, la seva gran creació. No cal destacar ningú, tothom està bé i tothom treballa de forma coral per oferir-nos una estona de feina compartida.

Timó d’Atenes no és un espectacle per pretendre entendre totes les actituds, cal entrar dins la festa i dins el món dels exclosos i deixar-se portar per les emocions que es creïn. No resulta senzill entendre el general Alcíbiades, o l’Apemant, pot ser més fàcil identificar-se amb la Flàvia, però la reacció d’en Timó, del tot comprensible inicialment, et porta per camins complexos fins a un final potser lògic, malgrat tot.

Dos moments èpics del muntatge: la cançó de Le métèque  cantada en directe , o la transformació del món de festes i riquesa en un món paral·lel de desarrelats, cada cop més proper.

Les cadires de la nau gòtica de la Biblioteca eren plenes de gom a gom de públic ansiós, de públic exigent, de públic generós, de públic identificat amb un Timó que ens recorda la ingratitud de l’ésser humà, i els contrastos que marquen un camí vital molt autèntic. No diré que és apte per a tots els públics, però la gent de teatre ha de recollir el guant i acceptar el repte.

« Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec,

de voleur et de vagabond,

avec ma peau qui s’est frottée au soleil de tous les étés

et tout ce qui portait jupon »