RSS

Tag Archives: La Villarroel

La mare. El mite de la Vilarasau creix

De vegades resulta complicat ser un mite, i encara més un mite teatral on  ningú et regala res i sempre s’espera tot de tu, nous registres, nous talls de respiració, noves boques obertes al teu davant, noves, noves, noves…

L’Emma Vilarasau és un mite, almenys per a mi i per a una bona part d’espectadors catalans que fa anys que seguim els seus personatges – ara fins i tot ens comprarem un llibre que ha escrit a quatre mans – i la mare, la seva darrera creació, de la mà d’un Andrés Lima que fa una gran direcció i condueix amb mestria un Pep Pla – a qui crec que no havia vist mai en directe – i una Ester Cort i Òscar Castellví, a qui crec haver conegut ahir al vespre des de la primera fila de la Villarroel, no és una excepció. La mare Vilarasau torna a captivar.

El text de la mare no és senzill, sovint tens dubte de si el que passa està passant de veritat o només és el somni de la vida que cantava Segismundo, i el personatge és poc agraït. No és un personatge dramàtic, s’acosta a la tragicomèdia sempre complicada, el públic no sap si patir o si somriure – aquell drama que pateixo al teatre quan el públic ha de mostrar sempre el moment còmic amb la rialla clàssica – però per a mi, que no vaig perdre – i que em perdoni el Pep Pla – ni un sol gest del mite,  amb això en vaig tenir prou. És cert que va agradar-me la direcció – ja ho he comentat – molt més que el text que em sembla passat de voltes en determinats moments i un tant repetitiu, però els bons directors saben treure petroli de textos correctes, i al meu criteri això és el que es viu entre els dos finestrals que marquen l’espai escènic de la Villarroel.

Per més que una mare hagi viscut pels seus, crec que la síndrome del niu buit no hauria de requerir psicoteràpia – a menys que el tema el tracti Woody Allen – i per això considero que el text va passat de revolucions, però el mite és el mite, i si Olga Tor mantenia una sèrie fosca on sempre plovia, Anne pot mantenir-te una hora i quaranta pendent del seu rostre.

N’hi ha hagut d’altres i també en vindran, però per algun motiu tinc el pòster de la Vilarasau recomanant no fumar, al meu despatx.

El meu aplaudiment als 4 actors i actrius i al director, el que no vaig entendre és la il·luminació i què pintaven  els llums escampats per la platea al principi de l’espectacle, quan l’Anne gemega amb desesper….. clar que, ara que hi penso, la meva dona m’ho va explicar sopant, eren els mòbils dels que han d’entretenir-se amb la tecnologia telefònica fins el darrer moment. Algun dia ens requisaran els telèfons mentre mostrem l’entrada i tots serem més feliços.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

IMG_1328Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

el-credit-teatre-villarroel (1)En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).

 

 
1 comentari

Posted by a 26 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,