Love, Love, Love. No et facis massa preguntes, si vols dormir tranquil.

Diu el Manrique, director de l’espectacle, que el teatre és un mal lloc per fotre sermons però un lloc magnífic per fer-se preguntes, i és la rèplica més ben posada entre totes les coses que es diuen als programes de ma, i que de vegades són difícils de seguir.

Love, Love, Love, el text  de Mike Bartlett que el duet Genebat-Manrique, han adaptat per a nosaltres, és una comèdia que fa patir en molts moments, amb somriures d’aquells d’humor àcid, i tensió en altres moments de l’espectacle.

La trama la dividiríem en tres actes, on els anys van corrent. Diríem que en Kenneth i la Sandra, que comencen com hippies a l’Anglaterra més lliberal, acaben convertits en uns “madurs” apalancats, que deixen la llibertat als seus fills, possiblement per no tenir maldecaps. David Selvas i Laia Marull donen vida als dos personatges que marquen la història, els acompanyen Clara de Ramon – realment brillant al segon acte – i Marc Bosch, que té la feina més complicada dons al primer acte ha de donar vida al germà gran d’en Selvas –  Henry – al segon ha de tenir 14 anys, i al tercer, potser el menys complicat si això és possible dir-ho, és el fill que ratlla l’espectre autista – Jammie i conforma una “estranya parella” amb el pare, un Selvas genial en aquesta part de la funció.  

Sembla com si s’haguessin repartit el pes de les escenes entre ells. La Laia Marull apuja el to de l’escena en la seva aparició al primer acte, està senzillament espectacular, i fa que en Selvas s’acomodi millor a l’escena. El segon acte, on els hippies “no han canviat el món, sinó que l’han comprat” com els retraurà la filla (Rosie) al tercer acte, la marihuana i el alcohol  ja no aporten  bon humor i llibertat, aporten mal rotllo, crits i vida impossible a la llar familiar, on hi ha dos fills de 16 i 14 anys. El tercer acte, el de la resolució, és el que planteja totes les preguntes, si la llibertat volia dir “ja t’ho faràs”, si la suposada protecció familiar ha impedit el desenvolupament de la Rosie, que a punt de fer-ne quaranta, s’adona de que no té res i ve a reclamar. Preguntes, complicades de respondre, mirar de no veure’t reflectit en cap dels personatges, no fos cas que no poguessis dormir. I un final que tot i veure’s venir no deixa de ser fantàstic. Aquí no passa com a “Lost”, aquí el final es rodó, i lògicament l’aplaudiment resulta inevitable.

Les direccions del nou líder del Lliure porten sempre garantia, i hi ha coses que no canvien. Sortosament.

Love, Love, Love. El boca orella està funcionant a la perfecció. La platea de la Villarroel feia goig de veure.

 

L’Ila deserta, una comèdia dinàmica, intel·ligent i entretinguda

“A tots els que som avui, aquí, al teatre. Només un dubte. Vosaltres sou feliços? Feliços de debò? Quina és l’última vegada que heu estat més a prop de ser feliços?”

Així, sense anestèsia, comencen Ella – Maria Rodriguez– i Ell – Miki Esparbé – una hora i mitja de teatre intel·ligent, de la ma del polifacètic Marc Artigau, autor i director del que pot ser la comèdia de l’any, estrenada just abans de les vacances per si fos el cas que escolliu triar una illa deserta com a destinació.

Artigau aporta a la festa un text que sembla fet a mida dels dos intèrprets, una cosa que passa quan la direcció és acurada, i Miki Esparbé, a qui veig per primer cop en directe i Maria Rodríguez, neden feliços enmig d’un text escrit de forma envejable. Un cop vist això, crec que deixo estar la meva pretensió d’escriure teatre.

No és senzill resumir la trama de l’espectacle. Ell i ella coincideixen en un ascensor, ell és un actor que reparteix menjar a domicili quan les audicions no han donat el resultat esperat i ella treballa a la banca – comença per l’ètica i acaba en la real – Un cop passat el primer entrebanc i compartit un parell d’hores dins la caixa, un número de telèfon, o més ben dit, un número entre el número de telèfon, ho farà canviar tot.

Ell i Ella ens expliquen el que va passar i el que hagués pogut passar, la trucada, el pis compartit, el test positiu – no parlem de Covid aquest cop -, la primera, la segona o la tercera vegada que hem estat feliços o que hem tingut por. La trama va amunt i avall sense cap possibilitat de perdre’s, i sentint-te identificat en moltes de les coses que es diuen. De cop i volta m’he adonat que tenia un somriure a la boca des de la primera rèplica, fins i tot abans, quan els protagonistes entren a l’escenari mentre els menys puntuals van ocupant la platea que ha quedat plena del tot.

“Ens vam estimar normal i després ens vam avorrir molt. Només ens avorríem”

En Miki i la Maria estan genials, dominen la situació i fan entrar el públic al seu ascensor, no ens deixen pensar res, el seu diàleg trepidant se’ns emporta fins l’aplaudiment final i després…..tothom quiet a la cadira

Un espectacle d’aquells que resulta fàcil de recomanar, per als habituals i per als novells que encara pensen que això del teatre no està fet per ells. Deixeu de mirar vídeos de tiktok i aneu al teatre. La Villarroel, just a sota del carrer pacificat de Barcelona, és una perfecta opció. I avui, a més a més, ens hem salvat de la operació sortida.

“I qui vindrà a rescatar-nos?

No ho sé. No m’acostumo a quedar tancada en un ascensor”

Quan torneu a casa, si no ho veieu clar, pugeu a peu, sobretot si no us acompanya un repartidor de menjar. I demà, no us perdeu el quadre de Miró Blau II. Ës a París, però el podeu buscar al google.

 

Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

Amèrica. Una bomba teatral

“Nosaltres no plorem, som els que fem plorar”  Una frase que podria resumir el text de Sergi Pompermayer que Manrique ens posa davant els ulls amb tanta potència que no pots aclucar-los ni un moment. Una nova prova de que massa cops, les grans fortunes s’han creat a costa de ser mala gent, a costa dels drets  dels altres, i que encara que passi temps i que els esclaus ja no viatgin encadenats en un vaixell, les grans fortunes segueixen creant-se a partir de l’egoisme humà, la gran xacra que defineix el món.

Que els espectacles de l’Orson Welles català són una garantia, ja ho sabem de sobres  i si Joan Carreras es posa al capdavant del repartiment, desapareixen els dubtes sobre un espectacle que es pot recomanar sense haver-lo vist. Joan Carreras en un doble paper de pare de família i avantpassat negrer, torna a tocar el cel, acompanyat d’una Mireia Aixalà esplèndida en un personatge que el fa deliciós i que et permet algun somriure enmig del drama, i una Carme Fortuny amb més expressió facial que rèpliques, tot i que les poques que deixa anar, se’t claven directament al cor. Marc Bosch Vilarasau – ja està dit tot – interpreta l’hereu de la fortuna que lluita entre l’educació que li han donat i els desitjos de sortir-ne si és que realment és això el que vol. L’Aida Llop fa un personatge imprescindible, la noia que agraeix a la vida poder servir una gent tan amable i fantàstica, aquella vella història d’estar en deute amb els qui s’aprofiten de la teva feina. Tamara Ndong es converteix en el personatge central de l’espectacle, en la noia venuda com esclava al patriarca de la família que vol cristianitzar-la abusant d’ella a cops de bíblia. “Por qué Dios os hizo esclavos?” i sembla que la cosa ve de Noè, el de l’arca, i el seu fill Cam que el va ridiculitzar.

Els canvis d’època en un segon, resulten impactants, Carreras i Ndong canvien de personatge com moguts per la destresa d’un mag, i provoquen cops emocionals al públic que no mou ni una pestanya a banda i banda de l’escenari.

Una taula d’una casa senyorial, un parell de carrets amb copes i begudes i una làmpada de cristall, són tota l’escenografia de la Villarroel, que amagarà una història que “no podem canviar”, però… realment volen fer-ho?

Espectacle impactant, recomanable al cent per cent, i que ens recorda que tot i ser-ho d’una altra mena, els esclaus sotmesos a l’interès de l’amo, segueixen existint.

I aquí us deixo el pensament filosòfic de l’espectacle, en boca d’en Joan: “Pots mirar la part positiva de l’esclavitud. El fet que al teu avantpassat el traguessin de casa i el vengessin, ha permès que el teu pare visqui a Nova York i tingui passaport americà”. Brutal.

 

La Meravellosa Família Hardwicke. Riure amb Txèkhov

Començaré per dir que no coneixia Christopher Durang, l’autor del text que David Selvas presenta a la Villarroel, no sé si per la meva poca afecció a les comèdies o per que els meus coneixements de teatre encara tenen molt recorregut per millorar. A la promoció de l’espectacle, Selvas  explica que es tracta d’un autor que treballa el teatre amb intel·ligència i sarcasme, que els seus personatges van al límit, una mica passats de voltes i que utilitza el sentit de l’humor amb mestria. I això és la Meravellosa Família Hardwicke, un espectacle que fa somriure (o riure segons les característiques de qui ocupa la butaca) des del primer moment i on Albert Ribalta agafa la batuta i no la deixa fins l’esclat final del públic. Vànya, germà de Sònia i de Masha (us sonen els noms?) està esplèndid, cap gest resulta balder, és un espectacle dins de l’espectacle, ja el tinc nominat en l’apartat de millor actor de comèdia amb molts vots d’avantatge i totes les escenes on participa – la majoria – t’obliguen a estar pendent d’ell. No vull dir amb això, que la resta del repartiment no estigui bé, doncs la Casandra que crea Lide Uranga resulta un regal afegit per al públic que busca riure mentre aprèn coses. Paula Jornet fa una Nina (un altre nom que us sonarà) deliciosa, una aspirant a actriu que mitifica la diva famosa (La Gavina en tota regla). La seva actuació, posa música damunt l’escenari (no literalment, es clar) així com el personatge al límit que fa l’Alejandro Bordanove, un Spike que vol ser actor, narcisista fins a l’infinit, teòrica parella de la Masha (Marta Pérez), la germana famosa que “paga les factures de la Casa” on viuen els dos germans, Vanya i Sonia, una Carme Pla que inicia l’obra i que costa de reconèixer al principi.

El llac que es veu des de la casa, l’hort dels cirerers, el pas del temps, el dol per una vida que no t’agrada, o el record del que va ser i que ja no es: “Abans llepàvem els segells, escrivíem cartes” diu Vànya en un monòleg deliciós, després de que no s’hagi entès massa el text teatral que està escrivint, nova al·lusió a la Gavina, un text que planteja la diferència entre el teatre de tota la vida i les noves formes d’escriptura no canònica.

Una comèdia molt ben escrita, molt ben dirigida i molt ben interpretada, unes butaques còmodes i una colla de bars per anar a fer un mos i una cervesa, mentre comentes tots els detalls del teatre de Txèkhov en versió Monty Python.

Suposo que tots els que l’heu vist, l’heu recomanat. Jo ja vaig tard doncs queden poques funcions.

 

Immunitat. El debat pendent

Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.

Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.

Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.

Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.

El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.

La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.

P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.