Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

Amèrica. Una bomba teatral

“Nosaltres no plorem, som els que fem plorar”  Una frase que podria resumir el text de Sergi Pompermayer que Manrique ens posa davant els ulls amb tanta potència que no pots aclucar-los ni un moment. Una nova prova de que massa cops, les grans fortunes s’han creat a costa de ser mala gent, a costa dels drets  dels altres, i que encara que passi temps i que els esclaus ja no viatgin encadenats en un vaixell, les grans fortunes segueixen creant-se a partir de l’egoisme humà, la gran xacra que defineix el món.

Que els espectacles de l’Orson Welles català són una garantia, ja ho sabem de sobres  i si Joan Carreras es posa al capdavant del repartiment, desapareixen els dubtes sobre un espectacle que es pot recomanar sense haver-lo vist. Joan Carreras en un doble paper de pare de família i avantpassat negrer, torna a tocar el cel, acompanyat d’una Mireia Aixalà esplèndida en un personatge que el fa deliciós i que et permet algun somriure enmig del drama, i una Carme Fortuny amb més expressió facial que rèpliques, tot i que les poques que deixa anar, se’t claven directament al cor. Marc Bosch Vilarasau – ja està dit tot – interpreta l’hereu de la fortuna que lluita entre l’educació que li han donat i els desitjos de sortir-ne si és que realment és això el que vol. L’Aida Llop fa un personatge imprescindible, la noia que agraeix a la vida poder servir una gent tan amable i fantàstica, aquella vella història d’estar en deute amb els qui s’aprofiten de la teva feina. Tamara Ndong es converteix en el personatge central de l’espectacle, en la noia venuda com esclava al patriarca de la família que vol cristianitzar-la abusant d’ella a cops de bíblia. “Por qué Dios os hizo esclavos?” i sembla que la cosa ve de Noè, el de l’arca, i el seu fill Cam que el va ridiculitzar.

Els canvis d’època en un segon, resulten impactants, Carreras i Ndong canvien de personatge com moguts per la destresa d’un mag, i provoquen cops emocionals al públic que no mou ni una pestanya a banda i banda de l’escenari.

Una taula d’una casa senyorial, un parell de carrets amb copes i begudes i una làmpada de cristall, són tota l’escenografia de la Villarroel, que amagarà una història que “no podem canviar”, però… realment volen fer-ho?

Espectacle impactant, recomanable al cent per cent, i que ens recorda que tot i ser-ho d’una altra mena, els esclaus sotmesos a l’interès de l’amo, segueixen existint.

I aquí us deixo el pensament filosòfic de l’espectacle, en boca d’en Joan: “Pots mirar la part positiva de l’esclavitud. El fet que al teu avantpassat el traguessin de casa i el vengessin, ha permès que el teu pare visqui a Nova York i tingui passaport americà”. Brutal.

 

La Meravellosa Família Hardwicke. Riure amb Txèkhov

Començaré per dir que no coneixia Christopher Durang, l’autor del text que David Selvas presenta a la Villarroel, no sé si per la meva poca afecció a les comèdies o per que els meus coneixements de teatre encara tenen molt recorregut per millorar. A la promoció de l’espectacle, Selvas  explica que es tracta d’un autor que treballa el teatre amb intel·ligència i sarcasme, que els seus personatges van al límit, una mica passats de voltes i que utilitza el sentit de l’humor amb mestria. I això és la Meravellosa Família Hardwicke, un espectacle que fa somriure (o riure segons les característiques de qui ocupa la butaca) des del primer moment i on Albert Ribalta agafa la batuta i no la deixa fins l’esclat final del públic. Vànya, germà de Sònia i de Masha (us sonen els noms?) està esplèndid, cap gest resulta balder, és un espectacle dins de l’espectacle, ja el tinc nominat en l’apartat de millor actor de comèdia amb molts vots d’avantatge i totes les escenes on participa – la majoria – t’obliguen a estar pendent d’ell. No vull dir amb això, que la resta del repartiment no estigui bé, doncs la Casandra que crea Lide Uranga resulta un regal afegit per al públic que busca riure mentre aprèn coses. Paula Jornet fa una Nina (un altre nom que us sonarà) deliciosa, una aspirant a actriu que mitifica la diva famosa (La Gavina en tota regla). La seva actuació, posa música damunt l’escenari (no literalment, es clar) així com el personatge al límit que fa l’Alejandro Bordanove, un Spike que vol ser actor, narcisista fins a l’infinit, teòrica parella de la Masha (Marta Pérez), la germana famosa que “paga les factures de la Casa” on viuen els dos germans, Vanya i Sonia, una Carme Pla que inicia l’obra i que costa de reconèixer al principi.

El llac que es veu des de la casa, l’hort dels cirerers, el pas del temps, el dol per una vida que no t’agrada, o el record del que va ser i que ja no es: “Abans llepàvem els segells, escrivíem cartes” diu Vànya en un monòleg deliciós, després de que no s’hagi entès massa el text teatral que està escrivint, nova al·lusió a la Gavina, un text que planteja la diferència entre el teatre de tota la vida i les noves formes d’escriptura no canònica.

Una comèdia molt ben escrita, molt ben dirigida i molt ben interpretada, unes butaques còmodes i una colla de bars per anar a fer un mos i una cervesa, mentre comentes tots els detalls del teatre de Txèkhov en versió Monty Python.

Suposo que tots els que l’heu vist, l’heu recomanat. Jo ja vaig tard doncs queden poques funcions.

 

Immunitat. El debat pendent

Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.

Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.

Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.

Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.

El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.

La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.

P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.

 

Una teràpia integral. Pa per avui, riure pel demà

Cristina Clemente i Marc Angelet han escrit i dirigit una comèdia en tota regla. Ara que diuen que costa omplir les platees, darrerament jo he viscut plens absoluts, es clar que estic acaparant comèdies i ja sabem que “volem riure, que prou pena tenim amb el que passa”.

Una teràpia integral va d’autoajuda, de fer pa. Recordeu aquell llunyà 2020 on la farina  – la de blat, no l’altra – va desaparèixer de les prestatgeries dels supermercats? Potser va ser llavors, que els autors van pensar en l’intrusisme dels que volien fer la competència al flequer de tota la vida, i van escriure un text sobre la fabricació de l’aliment més essencial.

“El pa sou vosaltres” crida en Toni Roca – Abel Folch – davant la incredulitat de la Neus – Àngels Gonyalons – l’eufòria del etern jove Roger Coma – Bruno – i l’estupefacció de la Laura – Andrea Ros –  La trama, carregada de gags on en Roger s’hi mou com peix a l’aigua, ens va portant entre rialles i aplaudiments a mitja escena del teatre de tota la vida, mentre els protagonistes miren de superar els seus particulars dimonis, arribant a cremar-los dins del forn de baix, mentre al de dalt es cou el pa.

Molts cops ho he dit, la comèdia no és el meu fort, però darrerament surto en totes les fotografies de platees on la gent riu – amb motiu i no quan algú diu irònicament que ha de morir i la gent aprofita qualsevol esquerda per deixar-la anar – potser és que m’estic fent gran.

Tots quatre estan molt bé, però en un concurs s’endurien més fàcilment els premis l’Andrea i el Roger per allò de fer un paper més agraït. El Coma controla el tempo de la comèdia d’una forma brutal, i la suposada innocència de la Laura, permet a l’Andrea, especialment en la primera part del espectacle, una exhibició de mirades i de rèpliques, que fan les delícies del públic.

Abel Folch controla el ritme, es converteix en el líder, no en va, acumula moltes hores d’escenari i molt ofici. Feia molt que no veia la Gonyalons, crec que des del monòleg de la Germana Pau de Víctor Català, que Josep Maria Mestres va dirigir juntament amb la Infanticida que interpretava la Vilarasau al Romea. La Gonyalons també té ofici, clava el paper i en un moment on taral·leja una cançó dels Beatles, ens recorda que canta de primera.

Personalment, el final em va descol·locar una mica, el tema que surt després de l’enregistrament d’àudio – ja ho veureu -, però el públic es va aixecar i l’Abel Folch ho va rematar amb un gag final, just després dels primers aplaudiments.

Espectacle fàcil de recomanar, i fàcil de regalar als pares, que els agrada el teatre però que no hi van gaire. Necessitem teatre per a tots els públics, i a casa nostra en tenim per donar i vendre. Molta merda!.

 

Rita. Pensar en la mort tot rient.

“A veure quan feu una comèdia”, aquesta és la frase que hem sentit tots els que ens dediquem al teatre d’una forma o altra i que ens sentim molt més atrets pel drama o la tragèdia, però que, de tant en tant, hem de donar “peixet” al públic – potencial o no – i permetre’ls riure sense que ens hagi de sorprendre el moment.

El dia de Sant Jordi vaig fer un recorregut teatral, Broggi, Belbel i Buchaca i mentre aquesta darrera em signava la seva primera novel.la, vam parlar de teatre, naturalment. Entre altres coses em va dir que havien aconseguit dues setmanes i mitja a la Villarroel – darrerament hi anem sovint – pel seu espectacle “Rita”, que la pandèmia havia trastocat. Aquella mateixa tarda vaig agafar les entrades per al primer dia que era ahir. La Buchaca s’ho ha fet tot, ho ha escrit i ho ha aixecat, o sigui que el mèrit no s’ha de repartir.

Una escenografia suggerent, de les que a mi m’agraden, que no requereixen realisme – al públic no cal explicar-li tot – amb una colla d’elements que recorden temps passats, records familiars que podrien ocupar un altell o unes golfes si tens la sort – o no – de tenir-les. M’encanta el detall de la maleta on guardar elements de vestuari-atrezzo en un espectacle amb escenes separades per un petit canvi de llum. Text i actrius que fins i tot donen paper a una persona de la primera fila sense que hagi assajat prèviament. Al públic li encanten aquestes coses, la Portas i la Espígul tenien el públic entregat des de la primera rèplica.

Un text molt ben construït per la dramaturga esdevinguda novel·lista, que fa pensar sobre la mort i sobre l’estimació a éssers tant diferents com una mare – l’amor màxim que es pot tenir – i una mascota – deixem aquest tema per a un altre dia –

La Júlia – metge – té problemes per prendre decisions – esperem que no amb els pacients – i la Montse – no queda clara la seva professió, però sembla que té clients – mira d’ajudar-la, però la trama ens anirà portant cap a un intercanvi de situacions on una té clar el que a l’altra  fa dubtar, en un entramat en clau comèdia que fa pensar, i condueix el públic fins l’esclat final, un clímax real que dona pas a l’aplaudiment general. Entrar i sortir, entrar i sortir, entrar i sortir, i respirar per una feina ben feta.

Un bon espectacle, fàcil de recomanar per a tots els públics que s’aniran acostumant a veure la Mireia Portas creant personatges nous, sense les imitacions que tant i tant ens han fet gaudir. Encara recordo el Belbel presentant al TNC la temporada 2011-2012 i anunciant-nos una actriu que ho petaria en dos espectacles. Era la Sara Espígul, el temps ha donat la raó a l’altre dramaturg esdevingut novel.lista, una cosa positiva del confinament.

Alguna cosa a criticar? Vinga, va, vaig a fer de repel·lent: una oncòloga no opera.

Encara hi sou a temps. Segur que tornaran però més val assegurar-se el tema que després se’ns acumula la feina.