RSS

Arxiu d'etiquetes: La Villarroel

Rita. Pensar en la mort tot rient.

“A veure quan feu una comèdia”, aquesta és la frase que hem sentit tots els que ens dediquem al teatre d’una forma o altra i que ens sentim molt més atrets pel drama o la tragèdia, però que, de tant en tant, hem de donar “peixet” al públic – potencial o no – i permetre’ls riure sense que ens hagi de sorprendre el moment.

El dia de Sant Jordi vaig fer un recorregut teatral, Broggi, Belbel i Buchaca i mentre aquesta darrera em signava la seva primera novel.la, vam parlar de teatre, naturalment. Entre altres coses em va dir que havien aconseguit dues setmanes i mitja a la Villarroel – darrerament hi anem sovint – pel seu espectacle “Rita”, que la pandèmia havia trastocat. Aquella mateixa tarda vaig agafar les entrades per al primer dia que era ahir. La Buchaca s’ho ha fet tot, ho ha escrit i ho ha aixecat, o sigui que el mèrit no s’ha de repartir.

Una escenografia suggerent, de les que a mi m’agraden, que no requereixen realisme – al públic no cal explicar-li tot – amb una colla d’elements que recorden temps passats, records familiars que podrien ocupar un altell o unes golfes si tens la sort – o no – de tenir-les. M’encanta el detall de la maleta on guardar elements de vestuari-atrezzo en un espectacle amb escenes separades per un petit canvi de llum. Text i actrius que fins i tot donen paper a una persona de la primera fila sense que hagi assajat prèviament. Al públic li encanten aquestes coses, la Portas i la Espígul tenien el públic entregat des de la primera rèplica.

Un text molt ben construït per la dramaturga esdevinguda novel·lista, que fa pensar sobre la mort i sobre l’estimació a éssers tant diferents com una mare – l’amor màxim que es pot tenir – i una mascota – deixem aquest tema per a un altre dia –

La Júlia – metge – té problemes per prendre decisions – esperem que no amb els pacients – i la Montse – no queda clara la seva professió, però sembla que té clients – mira d’ajudar-la, però la trama ens anirà portant cap a un intercanvi de situacions on una té clar el que a l’altra  fa dubtar, en un entramat en clau comèdia que fa pensar, i condueix el públic fins l’esclat final, un clímax real que dona pas a l’aplaudiment general. Entrar i sortir, entrar i sortir, entrar i sortir, i respirar per una feina ben feta.

Un bon espectacle, fàcil de recomanar per a tots els públics que s’aniran acostumant a veure la Mireia Portas creant personatges nous, sense les imitacions que tant i tant ens han fet gaudir. Encara recordo el Belbel presentant al TNC la temporada 2011-2012 i anunciant-nos una actriu que ho petaria en dos espectacles. Era la Sara Espígul, el temps ha donat la raó a l’altre dramaturg esdevingut novel.lista, una cosa positiva del confinament.

Alguna cosa a criticar? Vinga, va, vaig a fer de repel·lent: una oncòloga no opera.

Encara hi sou a temps. Segur que tornaran però més val assegurar-se el tema que després se’ns acumula la feina.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

L’oreneta. L’espectacle del dolor

El 12 de juny de 2016, un terrorista americà d’ascendència afganesa va perpetrar un mortal atemptat a la  discoteca Pulse d’Orlando. Les víctimes compartien la característica de pertànyer a la comunitat LGTBI. Això ens ho explica el programa de ma – en paper des de fa ja un temps – i com diu en Ramón, aquest detall va ser cabdal a l’hora d’escollir l’objectiu terrorista.

Explica l’autor – el geni Guillem Clua – que va escriure sense deixar passar el temps, sense prendre perspectiva, que va escriure com una necessitat, com va fer el Llach aquell 3 de març de 1976, quan “els grisos” van entrar disparant a l’Església de Sant Francesc a Gasteiz i va compondre Campanades a morts.

I Clua ha escrit un text que podria seguir el camí del Mètode Grönholm, el text teatral català més representat al món mundial, i fer la volta al món si les armes ho permeten. L’oreneta és un text de Pulitzer, una brutalitat que fa plorar mentre el públic nerviós vol riure aprofitant qualsevol escletxa. Els sentiments que es passegen per l’escenari de la Villarroel son tant pesants que resulta impossible “carregar-los” per més memòria o més velocitat que tingui el teu ordinador “personal”.

Josep Maria Mestres dirigeix amb precisió una actriu i un actor que baixen cada vespre de l’Olimp, per fer-nos més savis, més bones persones, per oferir-nos el premi merescut per la nostra decisió de comprar les entrades i per facilitar-nos la recomanació quan algú que coneix les nostres passions, ens demani un espectacle per anar a veure. Abans de veure’l ja ho vaig fer, ara ho tinc molt fàcil.

La Vilarasau és un monstre de l’escena. Tinc un amic que diu que “sempre plora”, està molt equivocat però quan vingui a veure aquest espectacle dirà que ell tenia raó, però es que en aquest espectacle plora tothom, els del mig i els dels costats, fins i tot els que no saben apagar el mòbil i confien que a partir de les 20 h ja no els trucarà ningú – increïble -.

Que la Vilarasau és un motiu de prou pes per escollir un espectacle ja us ho he dit molts cops, però que en Dafnis Balduz tingui l’ADN dels grans potser ja no és tant conegut, possiblement perquè el veiem més per pantalla que al natural. El Dafnis està magistral i un cop acabada l’obra, quan vaig poder sortir un moment de la història, el vaig envejar doncs el meu somni secret – o no – ha estat sempre compartir escenari amb la Deessa.

L’oreneta és una cançó que en Ramón vol “perfeccionar” per cantar-la en un funeral, i l’Amèlia és la professora de música que no perd el temps amb els que no afinen. Sembla que l’univers escènic no té futur, però els esdeveniments s’aniran precipitant a poc a poc, en la seva justa mesura per arribar al clímax i mantenir-lo fins el fosc final. El text perfecte? Es difícil de dir doncs en teatre no diem allò de “el millor del món”, tenim criteri i l’utilitzem. Res no és perfecte, però de vegades ho sembla.

Cal anar descansat a veure aquest espectacle i no perquè costi trobar el  missatge que l’autor ens vol explicar, sinó perquè l’acabarem drets i amb les mans vermelles. I quedi dit que no m’aixeco fàcilment, però de vegades és inqüestionable.

Ara que està de moda el “Paraulògic” que creieu que podeu fer amb les lletres B,C,M,V,?  

Balduz, Clua, Mestres, Vilarasau i la resta d’equip, ofereixen un diamant perfectament tallat. No us ho deixeu perdre encara que la mascareta faci mandra. Carrer Villaroel entre Consell de Cent i Diputació.

 
1 comentari

Publicat per a 17 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Un dia qualsevol. Full d’asos i reis

No us deixéssiu enganyar pel títol, no us faré cap jugada mestra del joc de cartes més cinematogràfic, doncs els meus coneixements al respecte es limiten a posar cara de pòquer com a bon actor que soc. Considerant que l’espectacle de la Villarroel transcorre en una residència per a gent gran, imagino molt més possible que els jocs vagin de dòmino o de parxís, fins i tot de brisca, que d’allò del “ho veig i pujo 100 més”.

Crec que una bona jugada real – sembla que les escales de color o els pòquers són complicats d’aconseguir – és un full, que resulta d’ajuntar una parella i un trio, precisament el joc a tres agafa un paper inesperadament important tot i que us pugui semblar ciència ficció quan parlem de persones amb força experiència a la motxilla. No us deixeu portar pels estereotips. Deia doncs que el full d’asos i reis, seria el resum inicial d’aquest espectacle; parella d’Antonietes (Tarrasón i Castan) i trio de Grans (Colomer, Pla i Ferrer), i amb aquesta mà, podeu “veure i pujar” un espectacle en clau de comèdia, que et fa pensar sobre un futur i un present encara no resolt.

Ahir us parlava d’educació (Amor Mundi a la Beckett), i crec que poc a poc hem aconseguit posar-la a un bon nivell, però el tema gent gran el tenim resolt?, i com aquell acudit del polític que subvenciona molt la presó de la ciutat i gens l’escola i quan li pregunten els motius, respon que a l’escola segur que no hi tornarà, ens hauríem de preocupar del present dels nostres veterans que no és altra cosa que el nostre futur.

Oriol Tarrasón escriu i dirigeix un text fàcil, fresc i que et fa riure mentre penses. Molts cops us he dit que jo no ric quasi gens, i us asseguro que ahir vaig riure dels comentaris irònics dels tres grans, amb una Imma Colomer esplèndida passant per damunt del seu tremolor amb aquella mestria que la caracteritza i que va llaurar-se al Teatre Lliure. Al Pep Ferrer l’hem vist fer-se Gran, en personatges i més personatges que sempre ens ha fet viure amb una qualitat indiscutible i el Quimet Pla torna a demostrar que durant anys l’hem tingut desaprofitat, i consti que el seu mèrit teatral va molt més enllà d’haver-nos “facilitat” el seu hereu.

El trio que no vol morir sense fer-ne un, es un reclam per a la gent gran que dubta si anar a viure a una residència pot ser una bona idea o si seria millor ser companys de pis amb infermera inclosa, i si la infermera es diu Annabel Castan, el dubte queda esvaït a l’instant.

Fa temps em vaig apuntar al club de fans de l’Annabel, em sembla una actriu d’una qualitat espaterrant, amb una mirada que ho diu tot, aquell somriure discret que aporta més que les paraules i que resol el personatge amb una senzillesa només a l’abast de les més grans.

Ara us confessaré que vam escollir aquest espectacle sense saber-ne res més que era de les Antonietes, una garantia total. El trio de grans va ser una sorpresa posterior al veure els cartells promocionals, i quan vaig llegir la sinopsi – la mateixa tarda de gaudir l’espectacle – em vaig adonar que parlaven del meu futur i això podia ser un punt afegit interessant.

Mitjana d’edat alta a la platea – habitual en general però quan el reclam es diu Ferrer, Colomer i Pla, la cosa augmenta – i agraïment sense manies a la feina de la companyia en aquell símbol cada cop més estès de posar-se dempeus al moment de l’aplaudiment.

Un dia qualsevol t’ensenya el que pot ser la vida en una residència qualsevol, que disposa d’un circuit tancat de megafonia on “ràdio diàlisi” desperta el personal com ho feia Robin Williams amb aquell “Good morning Vietnam”.

Antonietes, Tarrasón, Annabel…. i el que vingui després, té sempre tota la garantia que necessites per clicar allò de “Comprar entrades”. Visca el Grec i visca el teatre… sigui grec o no.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Les noies de Mossbank Road, una joia a la Villarroel

M’imagino la Silvia Munt el dia que descobreix un text d’aquells que porten l’etiqueta d’èxit quan es posi damunt l’escenari. També imagino com decideix escollir les tres actrius – sembla escrit especialment per elles – i com fan la primera lectura i comencen a passar-ho en gran.

Les noies de Mossbank Road és una comèdia vital – la vida mai és del tot una comèdia – de tres noies que es coneixen en un campus universitari i que viuen les seves particulars personalitats i els seus particulars conflictes de forma comuna. Participen de la vida pròpia tal i com participen de la vida de les altres dues, com manen els cànons de l’amistat més sincera.

La Di, la Viv i la Rose, tenen interessos molt diferents i personalitats fins i tot oposades, però l’amistat que es crea a la joventut, manté uns lligams impossibles de trencar malgrat tots els cops que la vida els té preparats i que no son pocs.

Silvia Munt aconsegueix un espectacle rodó, amb la complicitat de tres primeres espases de l’escena. La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, estan esplèndides, no se si les va escollir per una química prèvia entre elles o realment les tria basant-se en com ha de ser el personatge, però el text sembla talment escrit pensant en aquestes actrius i això passa quan la interpretació ho té tot ben arrodonit. A totes elles les hem vist amb diferents registres, hem tingut paraules d’admiració sobre el seu treball, i en aquest espectacle ens fan veure i viure exactament el que està previst. Semblen joves quan han de ser-ho i semblen més madures quan així ho exigeix el guió, composant, elles soles, l’escenografia i la interpretació, en un muntatge perfecte per anar de “bolos”. Un telèfon, una butaca, tres cadires, un radiocasset  i poca cosa més, en uns temps on estem mal acostumats als muntatges grans i espectaculars. Les projeccions a banda i banda de l’escenari em van encantar. Porten l’escena al còmic, a les pàgines d’un llibre que t’ofereix imatges com  regal suplementari a les pàgines escrites, son un encert total.  La senzillesa d’una escenografia, diu molt de la imaginació de la direcció i la capacitat de la interpretació. A mi, personalment, m’agraden aquests muntatges on no cal “explicar-ho tot” doncs el públic està prou educat per entendre on som, encara que no es presenti de forma realista i concreta.

He vist aquest espectacle quan quasi tothom l’ha vist, i segueixen amb el cartell d’esgotades les localitats, la millor crítica possible, i realment resulta justa del tot. Felicitats a les cinc senyores que s’han associat per oferir un espectacle d’aquells que creen afeccionats al teatre i que premien els incondicionals. Amelia Bullmore, Sílvia Munt, Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, moltes gràcies.

 
2 comentaris

Publicat per a 23 febrer 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,