RSS

Arxiu d'etiquetes: La Villarroel

Immunitat. El debat pendent

Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.

Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.

Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.

Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.

El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.

La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.

P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Agost 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Una teràpia integral. Pa per avui, riure pel demà

Cristina Clemente i Marc Angelet han escrit i dirigit una comèdia en tota regla. Ara que diuen que costa omplir les platees, darrerament jo he viscut plens absoluts, es clar que estic acaparant comèdies i ja sabem que “volem riure, que prou pena tenim amb el que passa”.

Una teràpia integral va d’autoajuda, de fer pa. Recordeu aquell llunyà 2020 on la farina  – la de blat, no l’altra – va desaparèixer de les prestatgeries dels supermercats? Potser va ser llavors, que els autors van pensar en l’intrusisme dels que volien fer la competència al flequer de tota la vida, i van escriure un text sobre la fabricació de l’aliment més essencial.

“El pa sou vosaltres” crida en Toni Roca – Abel Folch – davant la incredulitat de la Neus – Àngels Gonyalons – l’eufòria del etern jove Roger Coma – Bruno – i l’estupefacció de la Laura – Andrea Ros –  La trama, carregada de gags on en Roger s’hi mou com peix a l’aigua, ens va portant entre rialles i aplaudiments a mitja escena del teatre de tota la vida, mentre els protagonistes miren de superar els seus particulars dimonis, arribant a cremar-los dins del forn de baix, mentre al de dalt es cou el pa.

Molts cops ho he dit, la comèdia no és el meu fort, però darrerament surto en totes les fotografies de platees on la gent riu – amb motiu i no quan algú diu irònicament que ha de morir i la gent aprofita qualsevol esquerda per deixar-la anar – potser és que m’estic fent gran.

Tots quatre estan molt bé, però en un concurs s’endurien més fàcilment els premis l’Andrea i el Roger per allò de fer un paper més agraït. El Coma controla el tempo de la comèdia d’una forma brutal, i la suposada innocència de la Laura, permet a l’Andrea, especialment en la primera part del espectacle, una exhibició de mirades i de rèpliques, que fan les delícies del públic.

Abel Folch controla el ritme, es converteix en el líder, no en va, acumula moltes hores d’escenari i molt ofici. Feia molt que no veia la Gonyalons, crec que des del monòleg de la Germana Pau de Víctor Català, que Josep Maria Mestres va dirigir juntament amb la Infanticida que interpretava la Vilarasau al Romea. La Gonyalons també té ofici, clava el paper i en un moment on taral·leja una cançó dels Beatles, ens recorda que canta de primera.

Personalment, el final em va descol·locar una mica, el tema que surt després de l’enregistrament d’àudio – ja ho veureu -, però el públic es va aixecar i l’Abel Folch ho va rematar amb un gag final, just després dels primers aplaudiments.

Espectacle fàcil de recomanar, i fàcil de regalar als pares, que els agrada el teatre però que no hi van gaire. Necessitem teatre per a tots els públics, i a casa nostra en tenim per donar i vendre. Molta merda!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Rita. Pensar en la mort tot rient.

“A veure quan feu una comèdia”, aquesta és la frase que hem sentit tots els que ens dediquem al teatre d’una forma o altra i que ens sentim molt més atrets pel drama o la tragèdia, però que, de tant en tant, hem de donar “peixet” al públic – potencial o no – i permetre’ls riure sense que ens hagi de sorprendre el moment.

El dia de Sant Jordi vaig fer un recorregut teatral, Broggi, Belbel i Buchaca i mentre aquesta darrera em signava la seva primera novel.la, vam parlar de teatre, naturalment. Entre altres coses em va dir que havien aconseguit dues setmanes i mitja a la Villarroel – darrerament hi anem sovint – pel seu espectacle “Rita”, que la pandèmia havia trastocat. Aquella mateixa tarda vaig agafar les entrades per al primer dia que era ahir. La Buchaca s’ho ha fet tot, ho ha escrit i ho ha aixecat, o sigui que el mèrit no s’ha de repartir.

Una escenografia suggerent, de les que a mi m’agraden, que no requereixen realisme – al públic no cal explicar-li tot – amb una colla d’elements que recorden temps passats, records familiars que podrien ocupar un altell o unes golfes si tens la sort – o no – de tenir-les. M’encanta el detall de la maleta on guardar elements de vestuari-atrezzo en un espectacle amb escenes separades per un petit canvi de llum. Text i actrius que fins i tot donen paper a una persona de la primera fila sense que hagi assajat prèviament. Al públic li encanten aquestes coses, la Portas i la Espígul tenien el públic entregat des de la primera rèplica.

Un text molt ben construït per la dramaturga esdevinguda novel·lista, que fa pensar sobre la mort i sobre l’estimació a éssers tant diferents com una mare – l’amor màxim que es pot tenir – i una mascota – deixem aquest tema per a un altre dia –

La Júlia – metge – té problemes per prendre decisions – esperem que no amb els pacients – i la Montse – no queda clara la seva professió, però sembla que té clients – mira d’ajudar-la, però la trama ens anirà portant cap a un intercanvi de situacions on una té clar el que a l’altra  fa dubtar, en un entramat en clau comèdia que fa pensar, i condueix el públic fins l’esclat final, un clímax real que dona pas a l’aplaudiment general. Entrar i sortir, entrar i sortir, entrar i sortir, i respirar per una feina ben feta.

Un bon espectacle, fàcil de recomanar per a tots els públics que s’aniran acostumant a veure la Mireia Portas creant personatges nous, sense les imitacions que tant i tant ens han fet gaudir. Encara recordo el Belbel presentant al TNC la temporada 2011-2012 i anunciant-nos una actriu que ho petaria en dos espectacles. Era la Sara Espígul, el temps ha donat la raó a l’altre dramaturg esdevingut novel.lista, una cosa positiva del confinament.

Alguna cosa a criticar? Vinga, va, vaig a fer de repel·lent: una oncòloga no opera.

Encara hi sou a temps. Segur que tornaran però més val assegurar-se el tema que després se’ns acumula la feina.

 
1 comentari

Publicat per a 5 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

L’oreneta. L’espectacle del dolor

El 12 de juny de 2016, un terrorista americà d’ascendència afganesa va perpetrar un mortal atemptat a la  discoteca Pulse d’Orlando. Les víctimes compartien la característica de pertànyer a la comunitat LGTBI. Això ens ho explica el programa de ma – en paper des de fa ja un temps – i com diu en Ramón, aquest detall va ser cabdal a l’hora d’escollir l’objectiu terrorista.

Explica l’autor – el geni Guillem Clua – que va escriure sense deixar passar el temps, sense prendre perspectiva, que va escriure com una necessitat, com va fer el Llach aquell 3 de març de 1976, quan “els grisos” van entrar disparant a l’Església de Sant Francesc a Gasteiz i va compondre Campanades a morts.

I Clua ha escrit un text que podria seguir el camí del Mètode Grönholm, el text teatral català més representat al món mundial, i fer la volta al món si les armes ho permeten. L’oreneta és un text de Pulitzer, una brutalitat que fa plorar mentre el públic nerviós vol riure aprofitant qualsevol escletxa. Els sentiments que es passegen per l’escenari de la Villarroel son tant pesants que resulta impossible “carregar-los” per més memòria o més velocitat que tingui el teu ordinador “personal”.

Josep Maria Mestres dirigeix amb precisió una actriu i un actor que baixen cada vespre de l’Olimp, per fer-nos més savis, més bones persones, per oferir-nos el premi merescut per la nostra decisió de comprar les entrades i per facilitar-nos la recomanació quan algú que coneix les nostres passions, ens demani un espectacle per anar a veure. Abans de veure’l ja ho vaig fer, ara ho tinc molt fàcil.

La Vilarasau és un monstre de l’escena. Tinc un amic que diu que “sempre plora”, està molt equivocat però quan vingui a veure aquest espectacle dirà que ell tenia raó, però es que en aquest espectacle plora tothom, els del mig i els dels costats, fins i tot els que no saben apagar el mòbil i confien que a partir de les 20 h ja no els trucarà ningú – increïble -.

Que la Vilarasau és un motiu de prou pes per escollir un espectacle ja us ho he dit molts cops, però que en Dafnis Balduz tingui l’ADN dels grans potser ja no és tant conegut, possiblement perquè el veiem més per pantalla que al natural. El Dafnis està magistral i un cop acabada l’obra, quan vaig poder sortir un moment de la història, el vaig envejar doncs el meu somni secret – o no – ha estat sempre compartir escenari amb la Deessa.

L’oreneta és una cançó que en Ramón vol “perfeccionar” per cantar-la en un funeral, i l’Amèlia és la professora de música que no perd el temps amb els que no afinen. Sembla que l’univers escènic no té futur, però els esdeveniments s’aniran precipitant a poc a poc, en la seva justa mesura per arribar al clímax i mantenir-lo fins el fosc final. El text perfecte? Es difícil de dir doncs en teatre no diem allò de “el millor del món”, tenim criteri i l’utilitzem. Res no és perfecte, però de vegades ho sembla.

Cal anar descansat a veure aquest espectacle i no perquè costi trobar el  missatge que l’autor ens vol explicar, sinó perquè l’acabarem drets i amb les mans vermelles. I quedi dit que no m’aixeco fàcilment, però de vegades és inqüestionable.

Ara que està de moda el “Paraulògic” que creieu que podeu fer amb les lletres B,C,M,V,?  

Balduz, Clua, Mestres, Vilarasau i la resta d’equip, ofereixen un diamant perfectament tallat. No us ho deixeu perdre encara que la mascareta faci mandra. Carrer Villaroel entre Consell de Cent i Diputació.

 
1 comentari

Publicat per a 17 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,