El dia del Watusi, “El lugar donde la noche acaba”

“El 15 de agosto de 1971 es el día más importante de mi vida. El día del Watusi”

A la programació del Grec 2023, em va cridar l’atenció un espectacle que es deia Los juegos feroces. El dia del Watusi, (que finalment no vaig veure) , i va ser per dos motius, d’una banda per què era una creació de l’Ivan Morales i pel repartiment que veia en el cartell i d’una altra per què durant anys, quan anàvem a sopar amb amics i es plantejava anar a fer una copa, jo deia “Podem anar al Watusi”, sempre hi havia algú que preguntava on era el Watusi i jo responia que el Watusi era qualsevol bareto/antre on anéssim a acabar la nit. I estic parlant de molt abans del 2002, quan Francisco Casavella, va publicar el primer llibre de la trilogia que ha inspirat l’Ivan Morales a fer una de les seves, un espectacle d’un ritme trepidant, amb música en directe, on tots els moviments estan calculats i que obliga el públic a treballar a fons. En una entrevista a Plaça Tísner de Betevé, la Raquel Ferri diu que els actors “ens hi deixem la pell”, i és real, els set actors es buiden del tot. Sempre n’hi ha un que mira d’atraure l’atenció de l’espectador amb el text, però tots els altres estan treballant, fan coses, interpreten, i desitjaries tenir una personalitat múltiple, per anar seguint-los a tots. Devíem portar deu o quinze minuts – així a ull – en plena escena del Fernando Atienza – Enric Auquer, que confio tingui lloc per anar guardant premis – i el Pepito, el Yeyé  – l’Al Pacino Balart – i vaig pensar com podrien aguantar 4 hores amb aquell ritme trepidant, i ho fan, ens deixen fer dos descansos de 15 minuts per rossegar alguna cosa – imagino que algú surt al carrer a fer el cigarret – i hi tornen, i no et deixen perdre ni una paraula, ni un gest. Des de la primera fila, la que a mi m’agrada, ho vaig seguir tan bé, que si s’haguessin allargat tota la nit, no m’hagués fet res. Bé, amb pauses de 15 minuts per recuperar-me del desgast.

Tots els actors tenen moments on tiren de l’escena, quasi sempre acompanyats d’un Auquer que crec que no havia vist en directe des que va formar part de Quinta del biberó al Lliure, doncs el Cinema ens el té massa ocupat. La mare, Flora Picazo, és Vicenta Ndongo, bé, és la mare i una colla de personatges necessaris i brilla com mai, i mira que l’hem vist fer personatges de tota mena, però és que el Morales té aquell punt que barreja Manrique, amb Rigola per treure tots els conills que vol del barret de copa. Morales no és un clàssic, és un innovador que sempre m’atraurà. Ja m’heu llegit molts cops que quan parlo del Guillem Balart ho faig dempeus, es un actor brutal, d’aquí uns anys serà una llegenda del teatre, i a més del Pepito el Yeyé, va agafant personatges tots diferents i tots sense res sobrer. El mateix passa amb la Raquel Ferri, que a més  toca el saxo, no és només l’Elsa, potser el seu personatge principal, però també és Dora, la millor amiga de la Julia, la filla del Celso, unes actuacions brillants sota la W del sostre que va canviant de color segons l’escena.

Xavi Sáez és sobretot el Ballesta, el del Partido Liberal Ciudadano, ara que anem d’eleccions, està fantàstic, també li hem vist fer molts personatges i ja no ens sorprèn. Recordo la Bruna Cusí a la Flyhard, amb un espectacle que es deia Lifespoiler i que em va agradar molt, després van venir les seves actuacions i premis al cinema i ahir la vaig retrobar al teatre, i va estar molt bé, de fet ja veieu que això és una cosa que s’encomana, com ho va estar David Climent, que a més d’imitar Feliciano, un cantant dels meus temps, fa un Don Tomás espectacular a més de tot el que li correspon. El recordo d’una sèrie que es deia Hache.

El dia del Watusi és un espectacle molt bo, possiblement no per a tots els públics, però imprescindible per als teatrerus autèntics. Té moltes de les coses que m’apassionen del teatre, que els actors i actrius són el centre de tot, que les coses es suggereixen, que et sorprèn cada dos per tres, que no pots perdre l’atenció en cap moment, en fi, que si la càmera oculta m’hagués enregistrat, potser donaria per fer una pel·lícula  i un fòrum.

El Watusi  és una creença una mena de religió, una idea on aferrar-se, i un lloc on anar a prendre una copa abans de que la nit s’acabi. Francisco Casavella ha esdevingut un clàssic modern amb una mort prematura, i això encara fa més gran la seva llegenda.

I tot això, va passar al Lliure de Gràcia. Tornaran? Haurien de fer-ho, la cultura hauria de quedar molt repartida com la loteria, i si estrenes amb tot venut, estàs obligat a oferir segones oportunitats.

 

Els Watson. El gir de guió

Tot i que no ens han fet signar un compromís de confidencialitat com el de La Puntual, a fi de no aixecar cap llebre sobre l’espectacle de la Sala Gran del Nacional, no explicaré gairebé res de l’argument.

Primera informació. Tot i que les entrades estan exhaurides, sempre en poden aparèixer per art de màgia, de persones que a darrera hora no poden venir, o de les reservades per a compromisos – una bona manera d’anomenar els enxufats – que han decidit aprofitar un endoll alternatiu. Mireu la web a diari, o fins i tot, aparegueu per la taquilla i pregunteu. La meva mare ho feia sempre i aconseguia bones entrades.

Però tornem als Watson a la novel.la inacabada de Jane Austen, que Laura Wade – aquí aniria un apunt, que no puc fer per no explicar més del compte i que el Mestres em posi un cap de cavall al llit. Deia que Laura Wade, fa l’exercici de continuar la història i fer-ne una dramatúrgia a fi i efecte d’aconseguir l’aplaudiment del públic. No sé jo, si una novel.la acabada per un altre escriptor o escriptora, tindria la mateixa tirada que la Sagrada família, però convertir-la en teatre, porta un públic diferent, i pot assegurar l’èxit que recull el muntatge d’en Josep Maria Mestres, ara que ha deixat aparcada la seva “Oreneta”.

Un repartiment de 18 actors i actrius, per demostrar que el Nacional es posa al costat dels nostres, que ofereix feina com seria la seva obligació. Si hi ha pressupost, millor oferir papers que exhibir poder escenogràfic, tot i que l’escenari de la Sala Massagran, queda molt ben presentat.

Un repartiment que encapçalen Laura Aubert i Laia Manzanares – les protagonistes de la foto promocional, i el motiu de bescanviar un parell d’entrades de l’abonament – on brillen especialment en Dafnis Balduz i en Guillem Balart, amb una Paula Malia encisadora i un Marc Rius en la seva línia habitual. Hores d’escenari acumulades per la Lluisa Castell, la Mercè Arànega i el Banacolocha, acompanyant actuacions perfectament estudiades de la Mireia Illamola,  Jordi Coll, Laura Pau, Olga Honrubia o  Fina Rius. Completen el repartiment, Hodei Arrastoa, Abdi Cherbou, Jose Luis Salinas i dos nens que es reparteixen les sessions, Arnau Cot i Jan Daniel González.

Tot i les sorpreses que van apareixent, us he de dir que havia llegit el text al club de lectura, Llegir el teatre, i que això no m’ha suposat cap problema, ans al contrari. De fet, m’agrada anar al teatre amb la feina feta, les sorpreses estan sobrevalorades.

Si encara pilleu alguna entrada, l’espectacle del TNC, resulta del tot recomanable.

 

La nostra ciutat. Una direcció màgica

El mes de març de 2018, us vaig parlar de la Sopa de pollastre amb ordi, que Ferran Utzet havia dirigit a la Biblioteca, i ja vaig fer esment de detalls de direcció molt originals, un detall que sempre és d’agrair. A la nostra ciutat, li podríem aplicar aquella frase tan utilitzada del “t’has superat”, doncs el primer que em va cridar l’atenció i que més em va meravellar, va ser la direcció d’aquest gran espectacle, que converteix el text més representat als EEUU, en una meravella, plàstica i preciosa. Com que alguns ja l’heu vist, i altres ja hi anireu, us faig esment de tres escenes a ressaltar, en un espectacle de dues hores que en podria durar quatre i entrarien perfectament. El cor dirigit pel Simon Stimson – Albert Triola -, l’Emily Webb – Paula Malia – vestint-se de núvia, i la sortida del casament amb la mateixa Emily i en George Gibbs – Guillem Balart, l’Al Pacino català – realment formidable. I bé, l’acte final que condueixen a mitges la Renom – Regidora/narradora de la història- i la Malia – Emily- em sembla una creació d’aquelles que es recorden durant anys. Recordeu el cementiri jueu d’Àngels a Amèrica que va muntar en Flotats? Doncs això, recordeu-lo.

Doncs si, dels ianquis admiro poca cosa, però cal dir que tenen uns autors teatrals de pes, i Thornton Wilder, té un lloc reservat a l’escenari principal  d’aquelles terres, amb Miller, Williams, Mamet, Kushner, i una llista que segueix. Millor crear dramaturgs que marines.

L’escenari de la Puigserver es vesteix de gala d’una forma discreta, no hi ha cap gran escenografia però s’han calculat molt bé els moviments escènics – quantes coses es poden fer amb unes  senzilles cadires – i una construcció que s’obre i es tanca per presentar un diorama magnífic, o unes cametes rígides que es desplacen suaument per millorar la visió de l’escena que el Sr Webb – Carles Martinez– té amb l’Emily en una suposada habitació de la casa.

Com correspon a una direcció màgica, el repartiment està esplèndid, tots ells, hi ha molta feina feta, repartida entre 15 actors i actrius – un luxe – aquí s’han destinat més recursos humans que materials, i això sempre és d’agrair. En coptes de “construir” una ciutat, fas que la creïn els actors i actrius, i que la imaginació del públic faci la resta. La gent vindrà predisposada, no pot fallar res.

Es pot fer una escena d’amor, separats un parell de metres? Això ho aconsegueixen l’Emily i en George, amb uns jerseis verd esperança, en un altre dels moments destacables de l’obra, i n’hi ha molts. D’aquí al casament, la plasticitat va pujant de to. Sensacional.

La Rosa Boladeras  – Sra Gibbs – la Mercè Pons – Sra Webb – et fan veure aquelles dones abnegades que tiren endavant la seva família, en un esperit de sacrifici quasi obscè. Mireu com cuinen o renten plats… Jenny Beacraft –  Professora Williard – interpreta amb una dicció perfecta i canta de forma suau, per acompanyar els moments de major intimitat. Xavier Ripoll s’identifica perfectament amb el Dr. Gibbs, Tai Fati, la seva filla Rebeca, amb una corporalitat que et fa veure una nena, l’incombustible Oriol Genís és Howie Newsome, el lleter que parla amb la seva vaca mentre va repartint, i que no entén gaire de bàsquet. Lluís Oliver és Joe Crowell, el noi llest que reparteix els diaris i que tornarà triomfador quan s’acosta el final, Biel Montoro és Wally Webb, el fill petit dels Webb, en un paper petit que et crida,  Isabel Rocatti fa la Mrs Soames, en un paper senzill però ben dibuixat, l’agent Warren és en Josep Sobrevals, un habitual de la Perla29. De tot el repartiment en podem dir meravelles, però potser m’allargaria massa. Aquest espectacle té les tres potes perfectament equilibrades: text, direcció i interpretació. Una assegurança a tot risc. Per cert, no sé si el Guillem Balart va tenir algun problema doncs no va sortir a saludar, confio que no fos res important, però és que el vam trobar a faltar.

 Grover’s Corners és la seva ciutat, ells mateixos ens l’han presentat, ens la fan visitar, a fi de que a la sortida, ja sigui nostra.  La ciutat que ens ha acollit, ens ha entretingut dues hores de la nostra vida, i que ens ha ajudat a ser més savis.

Totalment recomanable.

 

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la productora, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.

Atenció…. que comenci la funció!

 

Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

“Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.