Entrevistes breus amb dones excepcionals. Un encert

excepcional
1 adj. [LC] Que fa excepció, que no és comú. És un cas excepcional.
2 adj. [LC] Que és superior al terme mitjà. Una dona excepcional. Una artista excepcional.

Quan jo era jove, els diumenges a la tarda no sortia. No coneixia el teatre i no tenia ningú per anar “de festa” i per això escoltava el futbol a la ràdio, i recordo un locutor – ara no es deu dir així – que deia “Con la verdad por delante…”

Doncs si he d’anar amb la veritat per davant, diré que inicialment, no m’atreia massa l’espectacle de la Sala Petita, tot i el reclam de l’autor, – Joan Yago – un dels dramaturgs de moda per la seva originalitat. Però resulta que el text forma part del Club de lectura “Llegir el teatre” on el TNC associat amb les biblioteques, ofereix cada mes un text per llegir i posteriorment comentar entre els participants. Tinc entès que abans, això duia afegit anar al teatre a veure l’espectacle però suposo que la crisi ho afecta tot, i ara, això, corre pel teu compte.

Tot aquest preàmbul per dir que el text em va agradar i vaig agafar un parell de butaques per diumenge a la tarda, a la sessió de les iaies i dels adolescents quan la proposta els va dirigida.  La Petita del TNC feia goig, la gran era plena de gom a gom per visitar els Watson, però la proposta de la Mònica Bofill m’ha agradat molt.

El text va de dones que no forçosament han fet un gran bé a la humanitat, més aviat resulten dones no comunes i que per això, son motiu d’entrevistes. La frase de la Maria Mercè Marçal d’agrair a l’atzar haver nascut dona, – i de classe baixa i nació oprimida –  no sempre resulta justificada.

“A mi, ningú em farà una entrevista, perquè no formo part de cap minoria, jo no formo part de cap col·lectiu, jo només soc una persona normal i per tant no existeixo! El meu discurs no val res! La meva veu no val res! No tinc veu! Soc invisible!”

Aquesta frase, pronunciada per uns tertulians suposadament homes – avui dia ja no se sap ben bé el que vol dir això – criticant aquestes dones “suposadament” excepcionals, resulta un dels moments més divertits de l’espectacle tot i que hi ha gent que van aprendre que al teatre s’hi va a riure i personalment em resulten més pesats que el pobre espectador amb tos, tan criticat per tota la gent de teatre. No sé si tan riure quan no toca, ve condicionat pel costum de prendre una copa de cava abans d’entrar a la sala, cada cop més habitual. Potser hauria de fer meva la frase de l’Elisabet Casanovas quan diu “Quan tingui a punt un somriure perfecte, m’escantarà compartir-lo amb vosaltres”. La primera entrevista, la de la dona quasi perfecta, no té desperdici, llàstima que els del riure malaltís, trenquin la màgia contínuament. De vegades m’agradaria aïllar-me per gaudir molt més del teatre. Fan funcions personalitzades?

La Consellera Barrachina és una mescla de Hilary Clinton i Úrsula Von der Leyen, és fantàstica per tirar per terra el fet que els EEUU hagin de ser exemple de res. La trista història de la Molly Symanski i els vehicles robotitzats o la decisió de la Rose Mary Powell de canviar d’edat – Una Muntsa Alcañiz boníssima –  amanits pels números musicals que aporten a l’espectacle una frescor que ho facilita tot.

Roberta Flax, dissenyadora industrial – Yolanda Sikara – amb un invent revolucionari i malèfic, o la Glenda Pfender – Miranda Gas – i la seva particular característica corporal, tanquen un grup de dones excepcionals, que no caldria imitar-les massa, doncs, tal com diuen els tertulians suposadament homes, “al final són persones d’un perfil molt concret, que representen tendències molt minoritàries”.

En uns temps on només estem preocupats pel sexe, i no em refereixo a les pràctiques sexuals, si no al gènere, així en general, aquest espectacle et fa adonar que el sexe o el gènere no és el que importa, el més important és mirar de “no conformar-se amb ser mediocres”.

Un bon espectacle. A veure que és comenta al Club de dimarts. Confio que la gent l’hagi vist doncs la posada en escena resulta molt lluminosa. Bona feina de la Mònica Almirall fent les entrevistes i algun solo de bateria.

 

Fairfly. Canviar el – meu – món

L’any 2017 al Tantarantana, la Calòrica va irrompre en el panorama teatral català amb una proposta original. Una taula i quatre cadires, on quatre amics i companys de feina decideixen canviar el món, o potser valdria més dir, canviar el seu món. Joan Yago escriu un text divertit i ple de ganivets esmolats, que transcorre entre rialles d’aquelles que fan pensar. De fet, el text resulta tan divertit – el públic que va al teatre sobretot a riure ho passa en gran – que  en alguns moments sembla que els mateixos actors cauen en el seu propi parany i han de tirar de taules i concentració per continuar mantenint el tipus.

Premi butaca 2017 al millor text – no em sorprèn – i al millor espectacle de petit format, premi Max 2018 al millor espectacle revelació – ara no el guanyarien aquest, doncs la Calòrica ja no és una revelació, és una realitat que arrossega el públic, esperant sempre la nova genialitat de la Companyia – i millor autoria revelació – més del mateix – i premi de la crítica 2017 – poca broma – al millor espectacle de petit format.

Amb aquests antecedents i amb l’èxit que els acompanya per tots els teatres on treballen, no és d’estranyar que hagin volgut recuperar aquest espectacle per ajudar a enlairar el nou teatre Texas de Barcelona, un teatre a dues bandes tipus Villarroel, tot i que han afegit un parell de files per completar el rectangle de joc.

Esther López, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura son els quatre amics que decideixen crear la seva pròpia empresa d’alimentació infantil, basant-se en una idea tan revolucionaria com discutible, ja que la seva empresa actual vol aplicar un ERO que els pot afectar directament. Convertir una amenaça en una oportunitat, el gran lema dels emprenedors que volen canviar el món, o potser només volen canviar el seu propi món.

Unes cerveses al congelador, un detall innocent, que ens farà tornar a la realitat després de veure una mena de conte de nadal només aplicat al futur.

Què hauria passat si la decisió hagués estat aquesta?

Espectacle molt recomanable, amb la direcció habitual d’Israel Solà, i  amb un segell que ha pujat molt i molt al parquet teatral.

 

Le Congrès ne marche pas. La Calòrica puja el nivell

Els espectacles de la Calòrica asseguren èxit i per això, les entrades s’esgoten sense esperar el boca-orella habitual. El públic ja reclama sales d’aforament superior per als Calòrics, tot i que la proximitat sempre cal tenir-la en compte. Podeu donar-la per reprogramada.

Le congrés ne marche pas , la darrera creació de Joan Yago i Israel Solà, va de política i sobretot de festa. Després de la caiguda de Napoleó, els països vencedors es troben per repartir-se Europa i mirar de controlar les possibles revolucions abans no es produeixin, en el Congrés de Viena de 1814, i que, com tantes trobades pensades en principi per treballar, es converteix en una festa on el ball, la beguda o el sexe, hi agafen un protagonisme que deu resultar inevitable. El ministre austríac – Júlia Truyol – ha convidat mandataris de Rússia, Anglaterra i Prússia, però la trobada es va eixamplant i es converteix en un festival, on no hi falta el polític espanyol – Un Xavi Francés que s’endú bona part de les rialles del públic- a qui acompanya un altre francès – Carles Roig – per ajudar-lo en la traducció. Com que els catalans també dominem el castellano, aquestes intervencions no cal llegir-les.

Una veu en off, que recorda una audio-guia d’aquelles que utilitzem a les visites guiades sense guia, ens posa en situació i ens permet descansar de llegir subtítols. Mentre parla el narrador, et pots dedicar exclusivament a gaudir dels moviments coreogràfics dels calòrics, que han afegit reforços al seu repartiment habitual. Els actors i actrius parlen en francès, alemany, rus i anglès en una demostració de poder i per recordar que al teatre s’hi va a treballar. L’esforç ha de ser molt gran, el dels actors i actrius vull dir, però el públic que omplirà cada dia el Lliure de Gràcia, també ha de posar-hi de la seva part. Personalment, mai he tingut clar anar a veure espectacles amb subtítols, m’agrada estar pendent del que passa a l’escenari, i potser aquest aspecte em complica una mica la meva participació com a públic. Entenc que cal innovar i així ho accepto.

El monòleg de la Thatcher que fa la Roser Batalla se’m fa una mica llarg d’anar llegint,  però l’escena final que lidera Joan Esteve – un altre dels reforços – és impressionant, i tanca la festa a dalt de tot, el mateix lloc on ja tenim aquesta companyia que va sortir com del no res i que tots els afeccionats al teatre ja coneixem perfectament. Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius van al seu nivell habitual i Tamara Ndong – un altre reforç- ens comença a acostumar a les seves brillants actuacions.

Espectacle tant recomanable com imprescindible és la informació de que et tocarà llegir. De fet, això resulta habitual al Temporada Alta en els espectacles internacionals.

En un temps on els lampistes fan de lampistes, els pagesos de pagesos i les periodistes de periodistes, deu ser normal, que els francesos parlin en francès, els anglesos en anglès, els alemanys en alemany i els russos en rus, encara que els actors i les actrius siguin catalans. I els que no parlarien, parlen i mouen les mans, i ballen… quan es tracta de la Calòrica, tot és possible.

La Temporada continua, i tenim molta feina. Jo, ara, vaig a veure’m a la Puntual de TV3.

 

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la productora, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.

Atenció…. que comenci la funció!

 

Els Ocells de la Calòrica, volen de nou

Ho confesso, he necessitat gastar tres oportunitats per gaudir d’aquest espectacle de la companyia de moda. El cartell de la Beckett quan encara no en sabia res d’ells no em va cridar gaire l’atenció i vaig tirar cap a d’altres escenaris més convencionals. Els meus confidents habituals, em van donar bones referències més tard, massa tard i vaig conformar-me amb allò de “no es pot veure tot”.

Els ocells van tornar, com ho fan sempre,  al niu del Poblenou però  en aquella ocasió no vaig poder-ho combinar amb l’agenda laboral i teatral… semblava mentida que tornés a deixar-ho escapar però a la tercera va anar la vençuda. Vaig veure de casualitat la programació del teatre de Granollers i vaig recomanar l’espectacle als meus amics del Vallès Oriental, nosaltres, finalment vam tenir confinament comarcal però…..

• Si et paren i et posen una multa només has d’anar al jutjat a denunciar el Govern independentista, que t’ha posat una multa, i el jutge ni tan sols et preguntarà si ets guàrdia civil o si creus que Puigdemont està fugat, et traurà la multa i els inhabilitarà per seguir perseguint els “altres catalans”
• Però es que jo…soc…
• Cony, treu-te el llaç groc el dia que vaigis al jutjat, que se t’ha de dir tot

Doncs això, unes hores abans de que caduqui el confinament comarcal, anem a Granollers. Ja tenim el nostre càstig, i es que som a la fila 15, jo que soc de 1a o 2a a tot estirar, però els bolos són així, no hi ha opció de canvi de dia, i si no, un altre cop espavila.

Els ocells és una comèdia grega d’Aristòfanes, una comèdia àcida que retratava aquella societat del 414 abans del cristu, on convivien els savis amb els ganduls, els filòsofs amb els que manaven, els que decidien amb els que haurien de decidir, i la Calòrica en fa la seva versió particular com ha de ser.

El resum seria que uns humans que fugen de la ciutat després de disparar contra la democràcia i ves a saber si contra la constitució i enmig del bosc troben un puput a qui, en comptes de matar, veuen com una opció de futur que els pot donar la vida que ja no comptaven tenir. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, tirant amb bala contra tot el que es belluga d’aquella forma que es fa en les comèdies que volen denunciar. Hi ha moments autènticament hilarants, i amb la marca de la casa d’una interpretació impecable. No es retraten personatges, es fan viure damunt l’escenari sense permetre’s ni un moment de defalliment.

Pisteter acaba sent el rei de les aus, i les aus perden la llibertat a canvi d’una suposada millora social que els havia de fer ser com els homes….Els homes son lliures? Aquí hi hauria molta feina a pensar, i potser ho haurem de deixar als filòsofs.

Sota la batuta d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago, Xavi Francés, Aitor-Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius porten l’espectacle als núvols de la sala, on els espectadors aixequen el cap per anar seguint la trajectòria d’aquesta companyia.

El teatre no el puc gaudir des de la fila 15, però he aprés la lliçó: La Calòrica no decep mai, i això és molt important quan has de quadrar agenda.