L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

Síndrome de gel. Fer-se el suec davant el problema

A la meva feina, el professor Joseba Achotegui, va descriure la Síndrome d’Ulisses, una combinació específica de símptomes psicopatològics que presenten els immigrants en situació extrema, també anomenada síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple. Durant anys el vaig sentir explicar-ne tots els detalls.  Per això i per l’antecedent de “El metge de Lampedusa” “Una gossa en un descampat” o la “Mare de sucre”, vaig escollir aquest espectacle dins del meu abonament del Lliure 21-22, molt abans que els deliris d’un mal dirigent tornessin a posar d’actualitat el drama dels immigrants.

Ahir era el dia de conèixer aquesta “Síndrome de resignació” que afecta els immigrants més joves especialment quan veuen molt a prop la deportació – paraula que ja provoca mal rotllo  – Els afecta una apatia general, un deixar de somriure, de menjar, de relacionar-se… i que la Dra Elisabeth Hultcrantz va posar-se a estudiar per mirar de fer-hi alguna cosa. Malament ho tenen els metges quan la solució està en mans dels dirigents a qui extreuen la sensibilitat just abans d’entrar al despatx que els ha estat atorgat per una democràcia que molts cops no encerta.

Muntsa Alcañiz interpreta la doctora Bloom, que farà l’impossible per servir aquests pacients joves que “encara no estan malalts físicament” i que per això no hi ha opció d’ingressar-los al gran hospital de Malmö que dirigeix un cirurgià orgullós – Carles Martínez – de tot el que Suècia fa per la seva gent sota les directrius d’Olof Palme.

Síndrome de gel no es el que pateixen els infants immigrants, es el que demostren els polítics, els dirigents, els que “saben el que cal fer” per dirigir un país. En aquest espectacle, Clàudia  Cedó i Mohamad Bitari, expliquen la història d’ Eman i les seves filles Hasan – Roc Martínez –  i Baran – Jana Punsola – que arriben a Suècia el 2014 fugint del genocidi d’Estat Islàmic a Iraq. Dos anys després,  la nova legislació del  país d’acollida, comença a “fer-se el suec” davant el seu problema d’immigrants i els envia una carta de deportació. Baran és qui la llegeix i així comença tot.

El teatre ha de fer pensar, ha de sacsejar, ha de provocar i això s’aconsegueix forçant la màquina fins a l’extrem, en un espectacle interpretat quasi totalment per dones i on l’home ha de representar el pitjor de la societat – a veure quan podem anar canviant això – fins i tot en Carles Martínez reclama menjar carn enfront les companyes vegetarianes o veganes en una, al meu criteri, exageració del tema. Potser es volen concentrar massa problemes – immigrants, racisme, masclisme, canvi climàtic, diversitat sexual – en un únic text i per algun moment podem quedar empatxats i perdre el fil del que realment volem explicar. Judit Farrés interpreta Linda Mattson, l’assistent social que treballa colze a colze amb la doctora Bloom, i Silvia Albert la psiquiatra Margaret Läckberg

Manar Taljo interpreta Lamya Al-Abed, filla d’un advocat que ja va lluitar en favor d’aquests immigrants i que va deixar les seves memòries en unes llibretes que seran un llegat important en aquesta història. L’apendicitis de Lamya tindrà un paper cabdal en la història.

El realisme actual que fa que Asma Ismail – Eman Hajji – parli en àrab, alenteix una mica les escenes però si en Xicu Masó ho ha decidit així, hi té tot el dret. Cada cop més, veiem en llibres o en textos teatrals, fragments en altres llengües, com veiem que actors i actrius es substitueixen per persones no dedicades a l’art de la interpretació…a mi, personalment, m’emocionen molt menys però considerant que la cosa es premia potser es que no hi entenc gaire.

Espectacle difícil de recomanar però que té el seu lloc a la programació trencadora del Lliure.

 

Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

“Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.

 

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.