Macbeth. Tornen Shakespeare i Carrió.

Què tindrà Shakespeare per als teatreros, que ens posem seriosos quan es tracta de parlar d’alguna de les creacions del més gran dramaturg, però si algú hi té la ma trencada amb aquest autor, és en Pau Carrió, és a dir, que la proposta del Lliure era del tot engrescadora.

He de confessar que vaig agafar les entrades quan el protagonista era el Manrique, que finalment ho va deixar al ser anomenat Director del Lliure – Rei ja ho ha estat en altres ocasions -. Coneixem les qualitats artístiques de l’Ernest Villegas, o sigui que nomenar-lo baró de Cawdor, al costat de Banquo, era un bon auguri de les bruixes del teatre, com a mínim fins que el bosc camini, o es presenti aquell no nascut de dona.

Potser semblarà estrany, si dic que l’espectacle del Pau Carrió és un espectacle coral, on tots els personatges esdevenen protagonistes, on no hi ha papers bons i d’altres que no ho són, doncs la qualitat interpretativa i la direcció magnífica, converteixen tots els personatges en imprescindibles.

En un curs que vaig fer amb el Pau Carrió, deia que a ell li agradava fer les traduccions i les adaptacions de Shakespeare, i això les converteix en peces úniques, en espectacles dignes de recordar. Actualment té dos espectacles en cartellera, un a la Villarroel, el de menor format (Elling, molt recomanable també) i el gran espectacle de Macbeth a la que potser és la millor sala de la ciutat, la Fabià Puigserver del Lliure. L’escenografia és fosca, com ho son les ànimes dels personatges, i tot i que hi ha moments on l’escena s’omple només amb les paraules i el llenguatge no escrit, els llits, l’arbre vell, o el bosc amb els arbres penjats,  composen una escenografia brillant en la seva foscor. Els actors i actrius es mouen a gran velocitat, pugen el to de veu i reparteixen energia a banda i banda, en un espectacle que comença amb una guerra i que va vessant  sang segons avancen les dues hores i deu, de gaudi teatral.

Impossible destacar ningú per damunt de la resta, en una interpretació de matrícula de tot el repartiment. Ja sabeu que, sovint, això és culpa del director. Ernest Villegas, Laia Marull, Pep Cruz – un Duncan un tan entranyable que ens farà encara una mica més de pena quan passi el que passa – Joan Amargós – que també toca el piano – Pol López – el gran còmplice del Pau en tants i tants espectacles – Pepo Blasco, Xavier Ricart – Banquo viu i mort –  Alba Pujol, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins són les tres bruixes amb hàbit, Carles Martinez, Marc Rodriguez, Marc Soler – a qui crec que vaig conèixer al mític Maremar de Dagoll Dagom, amb textos de Shakespeare i música de Lluís Llach- i Moha Amazian – Recentment a l’Olimp del Marc Artigau i fa més temps al Carrer Robadors – una altra creació del Manrique – .

El Lliure es posa de gala en un muntatge que rivalitzaria amb qualsevol, per endur-se la denominació d’espectacle de l’any, clar que amb la cartellera que tenim, aquest títol va molt renyit.

Per acabar-ho de rematar, un grup molt nombrós de jovent, ocupava el pati de butaques. Per dur el jovent al teatre, cal oferir-los bons espectacles, encara que els protagonistes no cantin ni ballin, no plorin si no cal,  o que no eliminin a ningú en el procés de selecció.

Si no em fan fora, encara soc allà aplaudint.

 

La nostra ciutat. Una direcció màgica

El mes de març de 2018, us vaig parlar de la Sopa de pollastre amb ordi, que Ferran Utzet havia dirigit a la Biblioteca, i ja vaig fer esment de detalls de direcció molt originals, un detall que sempre és d’agrair. A la nostra ciutat, li podríem aplicar aquella frase tan utilitzada del “t’has superat”, doncs el primer que em va cridar l’atenció i que més em va meravellar, va ser la direcció d’aquest gran espectacle, que converteix el text més representat als EEUU, en una meravella, plàstica i preciosa. Com que alguns ja l’heu vist, i altres ja hi anireu, us faig esment de tres escenes a ressaltar, en un espectacle de dues hores que en podria durar quatre i entrarien perfectament. El cor dirigit pel Simon Stimson – Albert Triola -, l’Emily Webb – Paula Malia – vestint-se de núvia, i la sortida del casament amb la mateixa Emily i en George Gibbs – Guillem Balart, l’Al Pacino català – realment formidable. I bé, l’acte final que condueixen a mitges la Renom – Regidora/narradora de la història- i la Malia – Emily- em sembla una creació d’aquelles que es recorden durant anys. Recordeu el cementiri jueu d’Àngels a Amèrica que va muntar en Flotats? Doncs això, recordeu-lo.

Doncs si, dels ianquis admiro poca cosa, però cal dir que tenen uns autors teatrals de pes, i Thornton Wilder, té un lloc reservat a l’escenari principal  d’aquelles terres, amb Miller, Williams, Mamet, Kushner, i una llista que segueix. Millor crear dramaturgs que marines.

L’escenari de la Puigserver es vesteix de gala d’una forma discreta, no hi ha cap gran escenografia però s’han calculat molt bé els moviments escènics – quantes coses es poden fer amb unes  senzilles cadires – i una construcció que s’obre i es tanca per presentar un diorama magnífic, o unes cametes rígides que es desplacen suaument per millorar la visió de l’escena que el Sr Webb – Carles Martinez– té amb l’Emily en una suposada habitació de la casa.

Com correspon a una direcció màgica, el repartiment està esplèndid, tots ells, hi ha molta feina feta, repartida entre 15 actors i actrius – un luxe – aquí s’han destinat més recursos humans que materials, i això sempre és d’agrair. En coptes de “construir” una ciutat, fas que la creïn els actors i actrius, i que la imaginació del públic faci la resta. La gent vindrà predisposada, no pot fallar res.

Es pot fer una escena d’amor, separats un parell de metres? Això ho aconsegueixen l’Emily i en George, amb uns jerseis verd esperança, en un altre dels moments destacables de l’obra, i n’hi ha molts. D’aquí al casament, la plasticitat va pujant de to. Sensacional.

La Rosa Boladeras  – Sra Gibbs – la Mercè Pons – Sra Webb – et fan veure aquelles dones abnegades que tiren endavant la seva família, en un esperit de sacrifici quasi obscè. Mireu com cuinen o renten plats… Jenny Beacraft –  Professora Williard – interpreta amb una dicció perfecta i canta de forma suau, per acompanyar els moments de major intimitat. Xavier Ripoll s’identifica perfectament amb el Dr. Gibbs, Tai Fati, la seva filla Rebeca, amb una corporalitat que et fa veure una nena, l’incombustible Oriol Genís és Howie Newsome, el lleter que parla amb la seva vaca mentre va repartint, i que no entén gaire de bàsquet. Lluís Oliver és Joe Crowell, el noi llest que reparteix els diaris i que tornarà triomfador quan s’acosta el final, Biel Montoro és Wally Webb, el fill petit dels Webb, en un paper petit que et crida,  Isabel Rocatti fa la Mrs Soames, en un paper senzill però ben dibuixat, l’agent Warren és en Josep Sobrevals, un habitual de la Perla29. De tot el repartiment en podem dir meravelles, però potser m’allargaria massa. Aquest espectacle té les tres potes perfectament equilibrades: text, direcció i interpretació. Una assegurança a tot risc. Per cert, no sé si el Guillem Balart va tenir algun problema doncs no va sortir a saludar, confio que no fos res important, però és que el vam trobar a faltar.

 Grover’s Corners és la seva ciutat, ells mateixos ens l’han presentat, ens la fan visitar, a fi de que a la sortida, ja sigui nostra.  La ciutat que ens ha acollit, ens ha entretingut dues hores de la nostra vida, i que ens ha ajudat a ser més savis.

Totalment recomanable.

 

L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

Síndrome de gel. Fer-se el suec davant el problema

A la meva feina, el professor Joseba Achotegui, va descriure la Síndrome d’Ulisses, una combinació específica de símptomes psicopatològics que presenten els immigrants en situació extrema, també anomenada síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple. Durant anys el vaig sentir explicar-ne tots els detalls.  Per això i per l’antecedent de “El metge de Lampedusa” “Una gossa en un descampat” o la “Mare de sucre”, vaig escollir aquest espectacle dins del meu abonament del Lliure 21-22, molt abans que els deliris d’un mal dirigent tornessin a posar d’actualitat el drama dels immigrants.

Ahir era el dia de conèixer aquesta “Síndrome de resignació” que afecta els immigrants més joves especialment quan veuen molt a prop la deportació – paraula que ja provoca mal rotllo  – Els afecta una apatia general, un deixar de somriure, de menjar, de relacionar-se… i que la Dra Elisabeth Hultcrantz va posar-se a estudiar per mirar de fer-hi alguna cosa. Malament ho tenen els metges quan la solució està en mans dels dirigents a qui extreuen la sensibilitat just abans d’entrar al despatx que els ha estat atorgat per una democràcia que molts cops no encerta.

Muntsa Alcañiz interpreta la doctora Bloom, que farà l’impossible per servir aquests pacients joves que “encara no estan malalts físicament” i que per això no hi ha opció d’ingressar-los al gran hospital de Malmö que dirigeix un cirurgià orgullós – Carles Martínez – de tot el que Suècia fa per la seva gent sota les directrius d’Olof Palme.

Síndrome de gel no es el que pateixen els infants immigrants, es el que demostren els polítics, els dirigents, els que “saben el que cal fer” per dirigir un país. En aquest espectacle, Clàudia  Cedó i Mohamad Bitari, expliquen la història d’ Eman i les seves filles Hasan – Roc Martínez –  i Baran – Jana Punsola – que arriben a Suècia el 2014 fugint del genocidi d’Estat Islàmic a Iraq. Dos anys després,  la nova legislació del  país d’acollida, comença a “fer-se el suec” davant el seu problema d’immigrants i els envia una carta de deportació. Baran és qui la llegeix i així comença tot.

El teatre ha de fer pensar, ha de sacsejar, ha de provocar i això s’aconsegueix forçant la màquina fins a l’extrem, en un espectacle interpretat quasi totalment per dones i on l’home ha de representar el pitjor de la societat – a veure quan podem anar canviant això – fins i tot en Carles Martínez reclama menjar carn enfront les companyes vegetarianes o veganes en una, al meu criteri, exageració del tema. Potser es volen concentrar massa problemes – immigrants, racisme, masclisme, canvi climàtic, diversitat sexual – en un únic text i per algun moment podem quedar empatxats i perdre el fil del que realment volem explicar. Judit Farrés interpreta Linda Mattson, l’assistent social que treballa colze a colze amb la doctora Bloom, i Silvia Albert la psiquiatra Margaret Läckberg

Manar Taljo interpreta Lamya Al-Abed, filla d’un advocat que ja va lluitar en favor d’aquests immigrants i que va deixar les seves memòries en unes llibretes que seran un llegat important en aquesta història. L’apendicitis de Lamya tindrà un paper cabdal en la història.

El realisme actual que fa que Asma Ismail – Eman Hajji – parli en àrab, alenteix una mica les escenes però si en Xicu Masó ho ha decidit així, hi té tot el dret. Cada cop més, veiem en llibres o en textos teatrals, fragments en altres llengües, com veiem que actors i actrius es substitueixen per persones no dedicades a l’art de la interpretació…a mi, personalment, m’emocionen molt menys però considerant que la cosa es premia potser es que no hi entenc gaire.

Espectacle difícil de recomanar però que té el seu lloc a la programació trencadora del Lliure.

 

Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.