No vaig poder veure aquest espectacle, guanyador d’un torneig de dramatúrgia a les Balears, quan es va estrenar a la Sala Versus, però la gira sempre et dona oportunitats i el Teatre Auditori Can Palots de Canovelles ens oferia ahir l’opció de veure un espectacle que el boca-orella ha qualificat de necessari.
Dani – Albert Salazar – és un noi homosexual que ha saltat als mitjans per una agressió homòfoba, denunciada per insistència de la seva parella, que resulta ser molt activista en aquests temes LGTBIQ+. Un periodista, un metge de l’hospital, un noi, l’Aleix, a qui has conegut en un moment de nervis, i una colla de personatges, magníficament interpretats per Dafnis Balduz, composen els protagonistes d’una història que segons ells mateixos indiquen està “basada” o està “inspirada” en fets reals, una discussió que permet al públic que necessita riure, acomplir la seva tasca, abans que les coses es comencin a complicar.
“Els delictes d’odi creixen un 3,7% respecte l’any anterior, però els delictes d’odi per discriminació per raó de sexe o gènere son els que pateixen un augment superior, un 76’6 %. Segons la fiscalia un 0,084 % de les denúncies, son falses”
Una cançó i un concert d’aquells que costen molta pasta, un mineral que se suposa que és el més dur, però que tampoc ho resulta tant, són detalls que es van repetint al llarg d’una història d’una hora i vint minuts aproximadament, que va canviant de sorpresa en sorpresa. Potser en algun moment, quan els missatges al mòbil es van multiplicant, t’adones que hi ha alguna cosa en el relat d’en Dani, que grinyola. Potser, quan demana al periodista que no surti la seva cara, que li canviïn el nom o que li puguin distorsionar la veu, ja t’hauria de fer sospitar. La història real va passar a Madrid, al barri de Malasaña, un vespre qualsevol tornant de festa. “Eh, maricon!” i els cops i les ferides que li van veure a l’hospital… però no aquella nit.
El text de Pau Coya, autor no conegut per mi fins ahir, és un diamant en brut, que en mans de Nelson Valente es converteix en un espectacle elèctric, totalment recomanable, amb unes interpretacions que demostren química i qualitat que s’escampa de l’escenari al pati de butaques. Barreja un bon text un bon director i dos intèrprets fantàstics, i no cal ni posar-ho al forn, el resultat serà suculent i deliciós.
“¿Como lo tienes hoy?” Una pregunta que pot semblar innocent, però que et pot complicar la vida fins a l’extrem.
Segur que tornarà a Barcelona, no s’entendria si no fos així, però per si de cas, vigileu la gira. No s’hi val a badar.
Paisatge teatral 