Hi ha hagut sempre una dicotomia quan parlem de pallassos, d’una banda és l’artista que et fa riure “perquè la vida no et dona gaires ocasions de fer-ho” però sovint l’hem associat a la tristor. Aquell pallasso que mig plorava al costat d’una cadira, l’exemple d’artista que ha de fer riure encara que estigui trist, i darrerament, associem els pallassos i el circ en general, a viure únicament del record d’uns temps que van ser millors. Sembla que amb el circ, aquella màxima de “Qualsevol temps passat va ser millor” agafa tot el seu significat.
Al seu Instagram, en Fèlix Herzog hi diu que és actor, autor, director, però jo volia ser pallasso, i per això escriu un text bonic en la seva tristesa i el posa en boca d’un Banacolocha interpretant Francesco, el pallasso pintat de blanc que va ser famós fent parella amb en Tonino, el millor August que l’ha acompanyat mai. Ara, malviu de records amb en Dàrius – Adrià Salazar -, el fill del seu company, que encara avui no entén l’absència del pare artista.
Dir que Banacolocha està bé, és parlar sobre el que tothom sap, el que no sé és si encara escolta la cançó de David El Gnomo per concentrar-se. Adrià Salazar encarna molt bé el seu personatge i posa la nota musical a l’espectacle
Només entrar a la sala t’envaeix una mena d’angoixa per les restes del que es va anomenar “El major espectacle del món” al menys quan jo era petit. He de dir que el Circ no em va agradar massa tot i que de gran, les coses canvien, i de tant en tant he anat a veure espectacles de teatre directament relacionats amb el circ. Quedi constància que els acròbates impossibles del Cirque du soleil, no m’interessen gens.
Francesco i Dàrius, malviuen entre les restes d’una carpa o d’una caravana de circ, esperant l’arribada de temps millors, com una mena de bumerang que torni al que va ser ja fa molts anys. Dàrius ha decidit deixar-ho, canviarà el circ pel teatre, però el darrer dia, algú compra una entrada per la funció, una funció cantada “Desde mi libertad”.
La direcció és de Roberto G. Alonso, un artista multidisciplinar, com el mateix circ.
El Versus Glòries és un teatre de Proximitat, on el teatre batega, i ha estat una bona forma de viure un diumenge a la tarda, oblidant tot el mal que ens expliquen els telenotícies. L’esperit d’en Tonino, plana damunt l’escenari, i l’angoixa s’acompanya d’un somriure doncs els pallassos tenen aquesta feina tan difícil, fer-nos riure perquè la vida no te’n dona massa oportunitats.
Moltes gràcies
Paisatge teatral 