Sembla ser, que la Mitologia és avorrida, que les aventures de Zeus, Hera, Dionís, Hades, Afrodita o Ares – els noms grecs sempre són més solemnes, tot i que no sempre més populars – no interessen el jovent. A mi, la joventut em queda lluny, la meva i la dels altres i com que sempre vaig transitar camins poc concorreguts, encara em costa més l’adaptació a l’època del Tik Tok, els influencers, i altres activitats emeses per la petita pantalla, la del mòbil, es clar.
Per aquest motiu, i per la meva fidelitat a les creacions del Marc Artigau hem dedicat un diumenge a la tarda, a ballar enmig d’un escenari olímpic – de l’Olimp, res d’esports – muntat per a l’ocasió a l’Espai Lliure de Montjuic. Només entrar al recinte, un noi de la sala ens pregunta “què veniu a veure?”, s’imagina que l’edat ens ha de portar a “La nostra ciutat” que, de fet, tenim el proper dimecres, però li diem que venim a l’última fucking nit, ens somriu i ens diu que obriran a menys deu. Nosaltres venim preparats a viure una tarda entre jovent, la realitat és que no hem pujat l’edat mitjana del públic… molts dels assistents coneixíem els Déus des de l’Escola o d’allò que es va anomenar “cultura general” i que ha caigut en desús.
Moha Amazian, Natàlia Mas, Júlia Molins, Guim Oliver, Marcel Quesada i Clara Solé – amb qui ens hem marcat una breu ballaruga – fan una exhibició física d’aquelles que només la joventut pot aspirar a fer, i miren de fer entendre al públic, les animalades de Cronos o de Zeus, la suposada candidesa d’Hera, el narcisisme d’Afrodita o la bel·licositat d’Ares. Hades, deessa de l’inframón – abans infern – xuleja de que allà, tot i la foscor, tenen fibra òptica.
“No sé gestionar la felicitat” una bona forma de descriure les animalades que l’alcohol i altres mitjans per suportar la “festa” poden fer-te fer. Sempre m’ha cridat l’atenció, que “anar de festa” sigui perdre el món de vista… a veure si és que la festa és un avorriment i cal passar-lo amb anestèsia d’una o altra categoria… Res, res, ho deixo aquí.
Els adolescents “surten a experimentar”, bé, doncs endavant. Sortosament ja ho he passat, que si no… quina mandra.
Però tornem a la festa de les noces de Zeus i Hera, com aquelles noces del “Somni Shakespearià” que tenien Teseu i Hipòlita com a protagonistes, on una part de la festa era el teatre…. aquí, Artigau i els seus “còmplices” obren la porta del teatre a la gent jove – i als que volem mirar d’entendre – i a base de música i força física, i amb la participació entusiasta del públic, organitzen la festa del teatre, potser per celebrar “la primera vegada” que sempre resulta complicada.
“No tanqueu els mòbils, feu fotos i vídeos, pengeu-los a les xarxes…. sou humans, i els déus us volem oferir aquesta gràcia”. Avui no ha sonat cap mòbil i els teníem en marxa.
Jo, si fos humà, voldria ser actor de teatre.
Paisatge teatral 