Macbeth. Tornen Shakespeare i Carrió.

Què tindrà Shakespeare per als teatreros, que ens posem seriosos quan es tracta de parlar d’alguna de les creacions del més gran dramaturg, però si algú hi té la ma trencada amb aquest autor, és en Pau Carrió, és a dir, que la proposta del Lliure era del tot engrescadora.

He de confessar que vaig agafar les entrades quan el protagonista era el Manrique, que finalment ho va deixar al ser anomenat Director del Lliure – Rei ja ho ha estat en altres ocasions -. Coneixem les qualitats artístiques de l’Ernest Villegas, o sigui que nomenar-lo baró de Cawdor, al costat de Banquo, era un bon auguri de les bruixes del teatre, com a mínim fins que el bosc camini, o es presenti aquell no nascut de dona.

Potser semblarà estrany, si dic que l’espectacle del Pau Carrió és un espectacle coral, on tots els personatges esdevenen protagonistes, on no hi ha papers bons i d’altres que no ho són, doncs la qualitat interpretativa i la direcció magnífica, converteixen tots els personatges en imprescindibles.

En un curs que vaig fer amb el Pau Carrió, deia que a ell li agradava fer les traduccions i les adaptacions de Shakespeare, i això les converteix en peces úniques, en espectacles dignes de recordar. Actualment té dos espectacles en cartellera, un a la Villarroel, el de menor format (Elling, molt recomanable també) i el gran espectacle de Macbeth a la que potser és la millor sala de la ciutat, la Fabià Puigserver del Lliure. L’escenografia és fosca, com ho son les ànimes dels personatges, i tot i que hi ha moments on l’escena s’omple només amb les paraules i el llenguatge no escrit, els llits, l’arbre vell, o el bosc amb els arbres penjats,  composen una escenografia brillant en la seva foscor. Els actors i actrius es mouen a gran velocitat, pugen el to de veu i reparteixen energia a banda i banda, en un espectacle que comença amb una guerra i que va vessant  sang segons avancen les dues hores i deu, de gaudi teatral.

Impossible destacar ningú per damunt de la resta, en una interpretació de matrícula de tot el repartiment. Ja sabeu que, sovint, això és culpa del director. Ernest Villegas, Laia Marull, Pep Cruz – un Duncan un tan entranyable que ens farà encara una mica més de pena quan passi el que passa – Joan Amargós – que també toca el piano – Pol López – el gran còmplice del Pau en tants i tants espectacles – Pepo Blasco, Xavier Ricart – Banquo viu i mort –  Alba Pujol, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins són les tres bruixes amb hàbit, Carles Martinez, Marc Rodriguez, Marc Soler – a qui crec que vaig conèixer al mític Maremar de Dagoll Dagom, amb textos de Shakespeare i música de Lluís Llach- i Moha Amazian – Recentment a l’Olimp del Marc Artigau i fa més temps al Carrer Robadors – una altra creació del Manrique – .

El Lliure es posa de gala en un muntatge que rivalitzaria amb qualsevol, per endur-se la denominació d’espectacle de l’any, clar que amb la cartellera que tenim, aquest títol va molt renyit.

Per acabar-ho de rematar, un grup molt nombrós de jovent, ocupava el pati de butaques. Per dur el jovent al teatre, cal oferir-los bons espectacles, encara que els protagonistes no cantin ni ballin, no plorin si no cal,  o que no eliminin a ningú en el procés de selecció.

Si no em fan fora, encara soc allà aplaudint.

 

L’última f**king nit. La porta d’entrada a l’Olimp

Sembla ser, que la Mitologia és avorrida, que les aventures de Zeus, Hera, Dionís, Hades, Afrodita o Ares – els noms grecs sempre són més solemnes, tot i que no sempre més populars – no interessen el jovent. A mi, la joventut em queda lluny, la meva i la dels altres i com que sempre vaig transitar camins poc concorreguts, encara em costa més l’adaptació a l’època del Tik Tok, els influencers, i altres activitats emeses per la petita pantalla, la del mòbil, es clar.

Per aquest motiu, i per la meva fidelitat a les creacions del Marc Artigau hem dedicat un diumenge a la tarda, a ballar enmig d’un escenari olímpic – de l’Olimp, res d’esports – muntat per a l’ocasió a l’Espai Lliure de Montjuic. Només entrar al recinte, un noi de la sala ens pregunta “què veniu a veure?”, s’imagina que l’edat ens ha de portar a “La nostra ciutat” que, de fet, tenim el proper dimecres, però li diem que venim a l’última fucking nit, ens somriu i ens diu que obriran a menys deu. Nosaltres venim preparats a viure una tarda entre jovent, la realitat és que no hem pujat l’edat mitjana del públic… molts dels assistents coneixíem els Déus des de  l’Escola o d’allò que es va anomenar “cultura general” i que ha caigut en desús.

Moha Amazian, Natàlia Mas, Júlia Molins, Guim Oliver, Marcel Quesada i Clara Solé – amb qui ens hem marcat una breu ballaruga – fan una exhibició física d’aquelles que només la joventut pot aspirar a fer, i miren de fer entendre al públic, les animalades de Cronos o de Zeus, la suposada candidesa d’Hera, el narcisisme d’Afrodita o la bel·licositat d’Ares. Hades, deessa de l’inframón – abans infern –  xuleja de que allà, tot i la foscor, tenen fibra òptica.

“No sé gestionar la felicitat” una bona forma de descriure les animalades que l’alcohol i altres mitjans per suportar la “festa” poden fer-te fer. Sempre m’ha cridat l’atenció, que “anar de festa” sigui perdre el món de vista… a veure si és que la festa és un avorriment i cal passar-lo amb anestèsia d’una o altra categoria… Res, res, ho deixo aquí.

Els adolescents “surten a experimentar”, bé, doncs endavant. Sortosament ja ho he passat, que si no… quina mandra.

Però tornem a la festa de les noces de Zeus i Hera, com aquelles noces del “Somni Shakespearià” que tenien Teseu i Hipòlita com a protagonistes, on una part de la festa era el teatre…. aquí, Artigau i els seus “còmplices” obren la porta del teatre a la gent jove – i als que volem mirar d’entendre – i a base de música i força física, i amb la participació entusiasta del públic, organitzen la festa del teatre, potser per celebrar “la primera vegada” que sempre resulta complicada.

“No tanqueu els mòbils, feu fotos i vídeos, pengeu-los a les xarxes…. sou humans, i els déus us volem oferir aquesta gràcia”. Avui no ha sonat cap mòbil i els teníem en marxa.

Jo, si fos humà, voldria ser actor de teatre.

 

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

“Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.