Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.
Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.
La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.
Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.
“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”
Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.
Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.
“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”
és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.
Paisatge teatral 