Una història real. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes,el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica: LA VILLAROEL. COMPRAR ENTRADES.

 

 

Cyrano – i Rosaura -, una nova creació de l’equip Homar

Cyrano és un dels clàssics, un personatge que quasi tothom coneix, un espectacle d’aquells que tornen i tornen, quasi sempre amb brillantor doncs qui s’atreveix amb el poeta espadatxí de nas complex, sap al que s’enfronta i se’n surt amb mestria. Durant anys el Cyrano Flotats va ocupar la nostra memòria RAM, Gerard Depardieu li va posar quilos i al meu criteri, l’Arquillué de la Biblioteca de Catalunya, va aconseguir el premi gros. El Centre Cultural i Recreatiu de Pineda de Mar, ha aconseguit un Cyrano de qualitat molt i molt gran – i són amateurs – però l’Homar, havia de fer una cosa diferent, marca de la casa.

Resulten inevitables, les comparacions amb la Terra Baixa que va compartir amb Pau Miró, pels comentaris que sentíem, pel teaser penjat a la xarxa i alguna cosa hi ha en aquesta creació del Gran. Ara no es tracta de fer tots els papers, es tracta de reduir una mica la guarnició, per donar encara més protagonisme al duet de la bella i la bèstia, si em permeteu l’odiosa comparació.

Cyrano de Bergerac té cinc moments claus, que lògicament calia respectar. La balada d’esgrima, on amenaça de ferir el seu adversari  “us faig saber, volgut senyor, que al darrer vers sereu ferit “, la multidescripció del seu nas amb tots els adjectius possibles,  “divertit: Vós teniu una forma ben pròpia d’estimar els ocells”,  el recitat d’amor sota el balcó de Rosaura, on Christian repeteix les paraules que li canta Cyrano, fins que, incapaç de mantenir el ritme és el mateix poeta que acaba comunicant-se amb l’estimada, “ Jo tinc un cor molt gran; vós l’orella petita. A més, les vostres – paraules – baixen, puntuals a la cita; les meves van amunt, i han de pujar pel dret”,  l’arribada a la guerra de Rosaura per morir al costat del seu estimat – Cyrano que ella creu Christian – i la mort de l’heroi del nas complex, víctima d’una capsa de fusta llençada sobre el seu cap, en braços de l’estimada que acaba d’adonar-se del què ha passat. Cyrano no llegeix la carta de comiat, la recita i això ho explica tot . Espero no haver aixecat la llebre abans d’hora , però en el teatre sempre resulta més interessant el camí que l’arribada. Aquests cinc moments, els resol el gran Homar amb la seva mestria habitual, no li cal saltar gaire, amb quatre tocs de floret i una cadència perfecta del vers, es posa tot el públic a la butxaca.

“ i avui, quan posi els peus al cel, brillarà intensament, molt més que cap estel “

Permeteu-me que destaqui també l’Aina Sánchez, fent una Rosaura preciosa i precisa, demostrant que l’equipació d’esgrima pot dur-se amb elegància suprema, i no calen els grans vestits.

Escenografia que vol destacar l’esgrima i els florets com a paisatge ideal de l’heroi de Rostand, fent costat a la poesia que flueix dels llavis dels protagonistes. Àlex Batllori, Albert Prat i Joan Anguera compleixen perfectament els seus papers, com no podria ser d’altra manera, tot i que personalment, el personatge de Ragueneau  que m’encanta, els queda una mica desdibuixat en un espectacle que vol donar tot el protagonisme a Rosaura i Cyrano, una decisió creativa que és el que es demana als savis del teatre.

Sóc un admirador dels grans actors i sóc un admirador aferrissat de Lluís Homar, i per això m’encanta tot el que fa, buscant nous camins per explorar. Suposo que quan ets a dalt de tot, és el que toca, i aquest Cyrano compleix tots els requisits per omplir butaques i riure’s de la crisi com Cyrano es riu de la seva pròpia misèria. Gràcies Homar, per demostrar que amb 60 anys es pot donar vida a personatges que sempre hem imaginat més joves, als actors grans ens agrada trencar motlles, i sempre va bé disposar de miralls ben lluents.

“Que pacti amb la baixesa? Mai de mai!”

Públic dempeus, als peus del rei Homar. Espectacle que permet repetir i repetir per copsar nous matisos d’un personatge d’ahir, d’avui i de sempre, interpretat per una bèstia teatral.

“Au, va, sigueu bons nois, a veure, qui voldrà ser el primer de la llista? Potser vós? “

 

Un tret al cap. Un bon article a la Beckett

Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.

Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.

La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.

Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.

El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.

Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.

L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.

Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.

 

Terra Baixa de Lluís Homar, un bon moment per matar el llop

Fa anys, semblava que anar a veure Terra Baixa era una cosa de diumenge a la tarda, per a públic que no volia complicar-se la vida treballant assegut a una butaca de teatre. Els anys em van anar demostrant que el text de Guimerà és esplèndid i que el drama que es viu al molí,entre la Marta, l’amo Sebastià i el pastor Manelic, és d’una riquesa espectacular.

De cop i volta ens apareix un invent del gran Homar,un mite vivent del teatre català, que decideix fer tots els papers de l’auca i escull els quatre personatges principals de l’obra per donar-los vida davant els nostres ulls espectants.

Un cop més, la garantia Homar es fa present al cap de pocs minuts d’espectacle, quan el públic que sempre vol riure deixa anar les seves primeres manifestacions mentre l’actor interpreta la petita Nuri, la noieta que més s’estima el pastor enganyat, el “pobre Manelic”. He patit, em costa molt acceptar que “cal riure” sempre i ja em veia venir el pitjor quan la Marta-Homar es posa el vestit de núvia; poc a poc, el públic va entrant en el drama i comença a adonar-se que el cor s’encongeix sota les paraules dels protagonistes. La senzillesa de l’escenari ens posa al mig de la muntanya, a dins del molí, on l’home entra amb la llum la nit que la Marta i el Manelic es van casar. Una cortina separa la llenya i les fulles i detalls mil·limètrics ajuden l’Homar a exposar-nos els fets.

He vist Terra Baixa quatre cops, i aquest ha estat el que més he gaudit amb les paraules, doncs res ens podia distreure, ajudats per un to regular de l’actor, que utilitza la corporalitat per variar de personatge.

Els canvis de llum són precisos i preciosos i el so acompanya de forma suau, una interpretació només a l’abast dels monstres.

En resum un vespre de teatre molt gran. Alguna pega? Doncs potser imaginar aquesta mateixa actuació al pati d’una masia, envoltats de pedra i envoltant a l’hora els personatges. Aquí deixo la idea, per si el Pau Miró o el Lluís Homar la volen recollir.

Finalment no puc evitar dir que amb els temps que estem vivint, ja va bé tenir algú que pugui matar el llop i ens porti lluny de la terra baixa, on sempre serem més lliures. Gràcies Homar.