Elling. Una faula per somriure

Quan la gent reclama comèdies per poder riure, doncs la vida ja és prou trista, jo penso que el que necessito és pensar, fer-me preguntes, i per això tiro més pels anomenats drames. Tot i això, també hi ha textos en clau de comèdia que t’ajuden a pensar, a fer-te preguntes, i si aconsegueixo superar les riallades exagerades, puc mantenir un somriure al llarg de la posada en escena. Aquest és el tema que ens ocupa.

Pau Carrió, un dels meus directors de capçalera, aterra a la Villarroel, una sala que darrerament “ho peta”, amb un conte sobre dos amics, l’Elling i el Kjell, que comparteixen habitació en una institució psiquiàtrica – tot i que ara sembla que dir això pot ser pejoratiu. Aviat no sabrem com anomenar les coses – i que al cap de dos anys semblen bons candidats per compartir un pis tutelat.

Diu, Pau Carrió, que” Elling és una faula sobre l’amistat, entre dues persones que no formen part de la norma. Amb els amics, aconseguim sobreviure quan pensem que no encaixem”. És una perfecta descripció del que veiem al llarg d’una hora i tres quarts, asseguts a la platea entrepà de la Villarroel. Preneu nota els adolescents, que teniu problemes per “encaixar” en una societat que us resulta hostil i que sovint no us entén. El teatre no donarà respostes, però us plantejarà preguntes i aquest pot ser el principi. El millor oci nocturn l’ofereix la cartellera teatral, no en dubteu. Al sortir ja anireu a fer una cervesa i podreu comentar el que heu vist, sense necessitat de perdre el control de les vostres vides.

David Verdaguer i Albert Prat son els protagonistes de la història, amb unes interpretacions espectaculars, de dos actors que fa anys van crear una companyia que es deia  “El Nacional no ens vol”. Ara segur que tenen les portes obertes. No els veus a ells, veus els personatges, i el teatre va d’això. Va d’entrar en una història on uns personatges t’interpel·len i entre somriure i somriure, disparen al sentiment dels que han tingut l’encert de triar aquest espectacle.

Òscar Muñoz és el treballador social, posa el punt de vista de la societat, dels que sabem “com van les coses” i com és habitual en ell, ho interpreta a la perfecció. Òscar Muñoz sempre està brillant com ho està l’Albert Ribalta, en un paper d’un poeta famós, amb la vida aturada des que va morir la seva muller. Gran Ribalta, com ja ens té acostumats. I la Queralt Casasayas interpreta tots els papers femenins, i ho fa amb gran solvència, demostrant que a Catalunya anem sobrats de talent teatral.

Una escenografia de fusta, moderna i  molt ben calculada. Que lluny que queden les escenografies del tot realistes, amb parets, pisos,  portes, quadres, taules, cadires…… escenografies faraòniques que cada cop interessen menys. Des de la casa d’Agost i el vaixell del Mar i Cel, ja ho hem vist tot, i ara ens agraden les escenografies suggerides que et fan exclamar, que bo!, en comptes del OOOOhhhhh de fa uns anys.

Ingvar Ambjorsen, escriptor noruec, signa aquest text, demostrant que tot el que ve del nord d’Europa, porta una garantia afegida.

Molt bon espectacle, amb bones opcions de gira. Preneu nota. Potser la podreu tastar kilòmetre zero.