RSS

Tag Archives: Espinosa

JO MAI, un experiment arriscat al Lliure de Gràcia

IMG_1506Si partim de la premissa de que “qui no s’arrisca no pisca” entendrem la posada en escena del darrer treball del polifacètic Ivan Morales i cia Prisamata, un espectacle difícil i gens comercial que cal analitzar amb atenció.

Així, d’entrada, diria que com a  guió cinematogràfic resultaria més fàcil, el llenguatge teatral té una sèrie de característiques que van lluny de córrer amunt i avall de l’escenari i la grada per aconseguir un entorn histèric i nerviós que ajudi a entrar en el dia a dia d’un jovent, i dic dia a dia en el sentit que el futur no importa, només les poques alegries que pot oferir el present marquen la seva línia vital. Els personatges estan ben definits – el paper del boig Maxi és un punt a destacar – però tenen poca profunditat en les paraules i si afegim la manca de protecció escènica que pot donar un decorat, hem de considerar que es tracta d’un doble salt mortal sense xarxa. En cap moment vaig veure el “bar de la Amparo”, la bateria, les guitarres o els baixos no feien el fet  i potser valia la pena treballar aquest aspecte quan el bar era un protagonista més.

El punt principal d’un espectacle teatral és trobar el que l’autor i el director volen explicar i això queda molt clar. La vida contaminada per la “boira verinosa”, lluny de la felicitat que suposadament tenen “els altres, els rics, els guapos, els que tenen sort”, i potser el més dur és que els nostres personatges semblen contents de no tenir-la. És el clàssic món paral·lel de tota la vida, posat al dia – fins i tot anomenen la data de l’espectacle amb les darreres notícies de la ciutat en una demostració de teatre d’actualitat enfront el conflicte etern i repetit dels textos clàssics, allò del “va ser escrit fa 400 anys i podria haver estat escrit avui”.jo mai

Tot i la presència de dos “Espinoses ” com el Marcel Borràs o l’Àlex Monner, que ningú porti la canalla a veure aquest espectacle esperant el món bonic de “les polseres”. Això és vida intensa, dura i amb futur massa incert, que cal recordar que existeix però no cal córrer a saber-ho. El llenguatge va passat de voltes i encara els moments d’audició complicada a causa dels moviments escènics, representen un descans puntual, així com el trauma acústic que sofreix el públic quan decideixen convertir la sala del Lliure en una mena de KGB.

Crec que cal esperar una mica per veure si els triomfadors de les sèries o el cinema, s’adapten bé al directe del teatre, i sobretot espero veure’ls en textos clàssics i poderosos. Apunten maneres, però la càmera pot estimar-te com una mare i quan surts al carrer, t’adones que et trobes desprotegit.IMG_1502

Vagi amb aquests joves el meu aplaudiment per la gosadia i molta merda d’ara en endavant. De moment han ocupat l’espai dels Homar, Reixach, Lizaran, Colomer, Minguell, sota la mirada del Pasqual i el Puigserver, i això no s’aconsegueix així com així.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 26 gener 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Els nostres tigres beuen llet. El trobador del món bonic obre la porta gran del TNC

Un capvespre de vacances de Nadal just a l’inici d’un any que tots ens volen pintar fatal és el moment ideal per sortir de casa cap al monumental temple que en Pujol va regalar al seu Cyrano particular. Entrem els primers a la immensa graderia de la sala que cada cop veig més gran i poc a poc es van omplint les butaques de gent jove, molt jove… que sap que no va a veure un musical però que han estat arrossegats pels actors que encara van a escola. Crec que la mitjana d’edat va pels 18 anys i encara perquè alguns “veterans” la fem pujar.

big_Foto_Albert_Espinosa_2A_David_Ruano_TNCVaig descobrir l’Espinosa fent comentaris de cinema, parlant de les seves “pelis” favorites, era un nen gran i era un gran nen, algú que possiblement va madurar de pressa per culpa del càncer però que va decidir plantar-se i mirar i sobretot descriure el món amb els seus ulls d’infant entremaliat. Després de llegir el Món groc vaig dedicar-li un altar i per això em fa por ser poc objectiu al jutjar el seu treball teatral més important fins ara.

El món petit de l’Espinosa semblava més adequat per la sala petita o fins i tot per la sala tallers reconvertida en una habitació de jugar, però la immensitat de la sala gran…. feia una mica de respecte. Només pujar el teló ens adonem d’un dels motius que poden explicar-ho, l’escenografia ens situa a un camp de futbol potser d’una gran casa o d’un parc proper, un d’aquells camps on es formen els futbolistes del futur, i cinc adolescents juguen a pilota cremant energies de forma vertiginosa. Els fills del director de cine (Andreu Benito) preocupat per la salut de la seva estimada miren d’omplir l’escenari i de cridar l’atenció del públic de la seva edat. No n’hi ha cap de grassonet, tots marquen musculatura potser per allò de l’homenatge al Rocco i els seus germans, tot i que costa d’acceptar si vols la realitat. El públic més gran espera nous missatges per connectar amb l’espectacle, on  no triga gens la presència de la malaltia, aquest cop en forma d’una cosa hereditària que provoca baixades de tensió i desmais. He de confessar que vaig passar por, i no pas per la salut dels germans futbolistes sinó pel caire que prenia la situació. Uns desmais que fan riure al públic, un pare sever i draconià potser passat de voltes, encarnat per un actor que traspua bondat, un robatori d’anells que recorda Beau Geste i els actors jovenets lluint el que fa uns anys s’anomenava cossos Danone. Com que al teatre s’hi va a treballar no vaig perdre ni un segon i vaig buscar el que el Peter Pan català pretenia explicar-nos. Què feia aquest pare dolent entre els textos de l’Espinosa? No em puc despistar, els nois jovenets són substituïts pels seus personatges grans i en Carreras, el Garrido, el Rifé – el metge bo de polseres vermelles – l’Herrera i el mateix Espinosa prenen el relleu i ens condueixen vint anys més tard on una sorprenent Clara de Ramon – per a  mi la millor de l’espectacle – porta l’estimació damunt l’escenari. Espinosa comença a emocionar el personal, algunes adolescents s’obliden dels nens que han vingut a veure i entren en el drama familiar, aquest és el meu Espinosa, l’home capaç de relatar el món on m’agradaria viure i començo a oblidar el partit de futbol massa llarg del començament, i la mala llet del director Benito, que té massa pinta de bon home per creure’l com a pare “malparit”. Una hora i mitja més tard les coses canviaran però ja em permetreu que sigui discret en bé d’omplir les butaques del Temple en els propers dies.

Aquest espectacle és una història d’amor portada al límit, tal i com fa sempre l’enginyer dels sentiments, format als hospitals més que a l’ESCAC, no busqueu personatges de Txèkhov ni de Shakespeare, no hi ha els turmentats de Miller, tot i que el germà gran s’hi acosta en algun moment, i no hi ha els guions enrevessats de Mamet, hi ha un homenatge al cinema, al futbol que el nostre Petit Príncep tant estimava abans d’acomiadar-se de la seva cama, i hi ha un homenatge als sentiments. Sigueu persones grans quan éreu petits i Peter Pan us signarà l’espectacle amb la dedicatòria més bonica que hagueu pogut imaginar. Val la pena baixar les escales de la Gran Sala, asseure’s, dibuixar un somriure i deixar que les emocions surtin, penseu que el món que ens ha tocat viure, no és GROC.

Els nostres tigres beuen llet

 els nostres esparvers van a peu

els nostres taurons s’abismen en les pregoneses del mar

els nostres llops badallen a la porta de la gàbia

els nostres escurçons s’espanten d’una centella

les mones d’una alenada, i els paons d’uns centella

Un encontre inesperat de la premi Novel  Wislawa Szymbroska, dóna títol a l’espectacle.

 
2 comentaris

Posted by a 4 gener 2013 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , , , , ,