Entrevistes breus amb dones excepcionals. Un encert

excepcional
1 adj. [LC] Que fa excepció, que no és comú. És un cas excepcional.
2 adj. [LC] Que és superior al terme mitjà. Una dona excepcional. Una artista excepcional.

Quan jo era jove, els diumenges a la tarda no sortia. No coneixia el teatre i no tenia ningú per anar “de festa” i per això escoltava el futbol a la ràdio, i recordo un locutor – ara no es deu dir així – que deia “Con la verdad por delante…”

Doncs si he d’anar amb la veritat per davant, diré que inicialment, no m’atreia massa l’espectacle de la Sala Petita, tot i el reclam de l’autor, – Joan Yago – un dels dramaturgs de moda per la seva originalitat. Però resulta que el text forma part del Club de lectura “Llegir el teatre” on el TNC associat amb les biblioteques, ofereix cada mes un text per llegir i posteriorment comentar entre els participants. Tinc entès que abans, això duia afegit anar al teatre a veure l’espectacle però suposo que la crisi ho afecta tot, i ara, això, corre pel teu compte.

Tot aquest preàmbul per dir que el text em va agradar i vaig agafar un parell de butaques per diumenge a la tarda, a la sessió de les iaies i dels adolescents quan la proposta els va dirigida.  La Petita del TNC feia goig, la gran era plena de gom a gom per visitar els Watson, però la proposta de la Mònica Bofill m’ha agradat molt.

El text va de dones que no forçosament han fet un gran bé a la humanitat, més aviat resulten dones no comunes i que per això, son motiu d’entrevistes. La frase de la Maria Mercè Marçal d’agrair a l’atzar haver nascut dona, – i de classe baixa i nació oprimida –  no sempre resulta justificada.

“A mi, ningú em farà una entrevista, perquè no formo part de cap minoria, jo no formo part de cap col·lectiu, jo només soc una persona normal i per tant no existeixo! El meu discurs no val res! La meva veu no val res! No tinc veu! Soc invisible!”

Aquesta frase, pronunciada per uns tertulians suposadament homes – avui dia ja no se sap ben bé el que vol dir això – criticant aquestes dones “suposadament” excepcionals, resulta un dels moments més divertits de l’espectacle tot i que hi ha gent que van aprendre que al teatre s’hi va a riure i personalment em resulten més pesats que el pobre espectador amb tos, tan criticat per tota la gent de teatre. No sé si tan riure quan no toca, ve condicionat pel costum de prendre una copa de cava abans d’entrar a la sala, cada cop més habitual. Potser hauria de fer meva la frase de l’Elisabet Casanovas quan diu “Quan tingui a punt un somriure perfecte, m’escantarà compartir-lo amb vosaltres”. La primera entrevista, la de la dona quasi perfecta, no té desperdici, llàstima que els del riure malaltís, trenquin la màgia contínuament. De vegades m’agradaria aïllar-me per gaudir molt més del teatre. Fan funcions personalitzades?

La Consellera Barrachina és una mescla de Hilary Clinton i Úrsula Von der Leyen, és fantàstica per tirar per terra el fet que els EEUU hagin de ser exemple de res. La trista història de la Molly Symanski i els vehicles robotitzats o la decisió de la Rose Mary Powell de canviar d’edat – Una Muntsa Alcañiz boníssima –  amanits pels números musicals que aporten a l’espectacle una frescor que ho facilita tot.

Roberta Flax, dissenyadora industrial – Yolanda Sikara – amb un invent revolucionari i malèfic, o la Glenda Pfender – Miranda Gas – i la seva particular característica corporal, tanquen un grup de dones excepcionals, que no caldria imitar-les massa, doncs, tal com diuen els tertulians suposadament homes, “al final són persones d’un perfil molt concret, que representen tendències molt minoritàries”.

En uns temps on només estem preocupats pel sexe, i no em refereixo a les pràctiques sexuals, si no al gènere, així en general, aquest espectacle et fa adonar que el sexe o el gènere no és el que importa, el més important és mirar de “no conformar-se amb ser mediocres”.

Un bon espectacle. A veure que és comenta al Club de dimarts. Confio que la gent l’hagi vist doncs la posada en escena resulta molt lluminosa. Bona feina de la Mònica Almirall fent les entrevistes i algun solo de bateria.

 

Síndrome de gel. Fer-se el suec davant el problema

A la meva feina, el professor Joseba Achotegui, va descriure la Síndrome d’Ulisses, una combinació específica de símptomes psicopatològics que presenten els immigrants en situació extrema, també anomenada síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple. Durant anys el vaig sentir explicar-ne tots els detalls.  Per això i per l’antecedent de “El metge de Lampedusa” “Una gossa en un descampat” o la “Mare de sucre”, vaig escollir aquest espectacle dins del meu abonament del Lliure 21-22, molt abans que els deliris d’un mal dirigent tornessin a posar d’actualitat el drama dels immigrants.

Ahir era el dia de conèixer aquesta “Síndrome de resignació” que afecta els immigrants més joves especialment quan veuen molt a prop la deportació – paraula que ja provoca mal rotllo  – Els afecta una apatia general, un deixar de somriure, de menjar, de relacionar-se… i que la Dra Elisabeth Hultcrantz va posar-se a estudiar per mirar de fer-hi alguna cosa. Malament ho tenen els metges quan la solució està en mans dels dirigents a qui extreuen la sensibilitat just abans d’entrar al despatx que els ha estat atorgat per una democràcia que molts cops no encerta.

Muntsa Alcañiz interpreta la doctora Bloom, que farà l’impossible per servir aquests pacients joves que “encara no estan malalts físicament” i que per això no hi ha opció d’ingressar-los al gran hospital de Malmö que dirigeix un cirurgià orgullós – Carles Martínez – de tot el que Suècia fa per la seva gent sota les directrius d’Olof Palme.

Síndrome de gel no es el que pateixen els infants immigrants, es el que demostren els polítics, els dirigents, els que “saben el que cal fer” per dirigir un país. En aquest espectacle, Clàudia  Cedó i Mohamad Bitari, expliquen la història d’ Eman i les seves filles Hasan – Roc Martínez –  i Baran – Jana Punsola – que arriben a Suècia el 2014 fugint del genocidi d’Estat Islàmic a Iraq. Dos anys després,  la nova legislació del  país d’acollida, comença a “fer-se el suec” davant el seu problema d’immigrants i els envia una carta de deportació. Baran és qui la llegeix i així comença tot.

El teatre ha de fer pensar, ha de sacsejar, ha de provocar i això s’aconsegueix forçant la màquina fins a l’extrem, en un espectacle interpretat quasi totalment per dones i on l’home ha de representar el pitjor de la societat – a veure quan podem anar canviant això – fins i tot en Carles Martínez reclama menjar carn enfront les companyes vegetarianes o veganes en una, al meu criteri, exageració del tema. Potser es volen concentrar massa problemes – immigrants, racisme, masclisme, canvi climàtic, diversitat sexual – en un únic text i per algun moment podem quedar empatxats i perdre el fil del que realment volem explicar. Judit Farrés interpreta Linda Mattson, l’assistent social que treballa colze a colze amb la doctora Bloom, i Silvia Albert la psiquiatra Margaret Läckberg

Manar Taljo interpreta Lamya Al-Abed, filla d’un advocat que ja va lluitar en favor d’aquests immigrants i que va deixar les seves memòries en unes llibretes que seran un llegat important en aquesta història. L’apendicitis de Lamya tindrà un paper cabdal en la història.

El realisme actual que fa que Asma Ismail – Eman Hajji – parli en àrab, alenteix una mica les escenes però si en Xicu Masó ho ha decidit així, hi té tot el dret. Cada cop més, veiem en llibres o en textos teatrals, fragments en altres llengües, com veiem que actors i actrius es substitueixen per persones no dedicades a l’art de la interpretació…a mi, personalment, m’emocionen molt menys però considerant que la cosa es premia potser es que no hi entenc gaire.

Espectacle difícil de recomanar però que té el seu lloc a la programació trencadora del Lliure.

 

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.