RSS

Arxiu d'etiquetes: la Badabadoc

Lontano Blu. Trabajo actoral en la Badabadoc

 

La soledad del texto pone a la actriz ante sus miedos y de ellos el miedo a la muerte, o el miedo a lo desconocido, el miedo a la soledad del miedo.

Sin apoyo del autor ni del director ni de la escenografía, la actriz intenta superar la situación con el apoyo de un actor que huye de la muerte desplazándose por la cuerda de la vida hasta el momento del nacimiento,  otro desconocido que intenta describir de forma totalmente irreal, apoyándose en la mentira.

Mirar a la muerte a la cara puede reducir el miedo que, sin embargo, crece cuando se trata de la muerte ajena, de la muerte del amigo. Nacimiento y muerte, lo que nos iguala a todos. Ese es el concepto.

Lontano Blu es un ejercicio de introspección en voz alta, buscando la mayor representación de la muerte como el momento esperado que, por otro lado, da todo el sentido a la vida. Un esfuerzo de Manuela de Meo y de Pietro Traldi, que sin ayuda externa, cruzan sobre el hilo de la vida, buscando una fuerza que ven mejor representada en el otro.

Finalmente, la música, despide el espectáculo y da paso a la introspección del espectador, provocándole el pensamiento sobre lo vivido, deseando tener mucho más tiempo para ensayar el cara a cara final.

Aplauso por el esfuerzo y por el tema expuesto. De eso va el teatro.

“Si les gustó, traigan a sus amigos, y si no les gustó nada, traigan a sus enemigos”. Sin público, nada tendría sentido, ni el nacimiento, ni la muerte.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Octubre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Llach Poeta. “Encara hi ha combat” a la Badabadoc

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca

digueu-li que la vull

però no puc anar a estimar-la

que encara hi ha combat

Els bons textos mai passen de moda, sempre son vigents. Això passa en les grans obres teatrals, els grans guions cinematogràfics, i la poesia. Lluís Llach ha estat sempre un defensor dels poetes, sempre ha considerat que en els pitjors moments socials, els poetes mantenen la llum de l’esperança, grans poetes sovint poc coneguts com Marius Torres a qui reivindicava a cada recital quan presentava “Cançó a Mahalta”, ho va fer també a Verges 2007, en el seu comiat dels escenaris. El que no deia Llach es que també ell ho és un poeta, que també manté la llum de l’esperança en els pitjors moments, i avui, i ahir i encara demà, Catalunya torna a necessitar de la poesia, per seguir esperant “que tinguem sort”.

Per tot el que vivim, i per tot el que ens queda, resulta fonamental la re-estrena de l’espectacle que Joan Berlanga i Albert Flores van crear el 2014 i que després de sembrar bellesa i recollir èxits arreu, va quedar en pausa, esperant tornar quan més falta fes, i això es ara.

Llach poeta es un espectacle íntim i bonic, un espectacle on la música de piano de l’Albert Flores i la veu i l’expressió de Joan Berlanga, et transporten a l’Itaca, a l’infinit de la lluita i l’esperança. Llach poeta es una hora de sensibilitat, mantinguda fins i tot en els moments on s’explica la creació del guió, tal i com el mestre Llach feia als seus concerts, i amb la seva modèstia particular ens mostrava el camí a seguir.

Llach poeta es un espectacle imprescindible per als seguidors de Llach, i seguir a Llach ha estat sempre imprescindible, al menys, pels que ens replantegem cada matí, si el que estem fent és el correcte. Joan Berlanga i Albert Flores ens regalen una hora necessària, un núvol blanc penjat d’alguna branca, molt blanc,  i la Sala La Badabadoc ofereix casa seva per la festa. NO queden gaires dies, però sempre podeu reclamar que tornin.

Com us ho podria dir, per que em fos senzill, i fos veritat……

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Et vindré a tapar. Un espectacle preciós i precís


“Creiem en un teatre nu, despullat d’artificis on la història esdevé la protagonista. Ens agrada el teatre senzill, el teatre que observa la vida i la qüestiona. El teatre que utilitza la imaginació i la poètica per ensenyar l’autenticitat. Busquem noves maneres d’explicar allò sabut. Tornem als orígens”
D’aquesta forma es presenta la companyia “Espai en construcció”, i realment l’espectacle que actualment ofereix la Badabadoc, ho confirma del tot.
Tres actrius que fan del moviment, l’expressió i la veu, un art precís que domina a la perfecció la distància curta i que absorbeix l’atenció de l’espectador, fent-lo anar a la recerca d’en Joan, el marit de la Maria, que no ha tornat del front i que la vident i la necessitat, diuen que segueix viu.
Les actrius, amb el suport imprescindible de la música de violí i dels efectes sonors de la Roser Farré, reben el públic mentre trien roba per guardar o per donar, una roba que ha perdut la seva finalitat principal. Tot i això, la Nuri porta la notícia d’un home que ha tornat com ja s’havia “predit”, i la necessitat i l’esperança, porten la Maria a fer la maleta, una maleta imprescindible pel seu significat i per la seva utilitat escènica. El viatge en tren ja et confirma el que havies intuït inicialment, fins arribar al riu en una de les escenes clau de l’espectacle, rematat brillantment a l’església abandonada o al cabaret cutre final.
Maite Bassa, Montse Bernard i Blanca Solé, donen una lliçó de teatre intens, sense donar altra opció al públic, que acompanyar-les en l’aventura a la recerca d’en Joan, un públic plegat dins la maleta i plegat a la qualitat d’un gran espectacle petit. En uns temps on el poder escenogràfic ens porta a muntatges espectaculars, la Companyia “Espai en construcció” dona tot el protagonisme al text, la veu, el llenguatge corporal i la proximitat, oferint teatre pur que no té altre final que l’ovació sincera.
Fa temps que me’n van parlar, era cert, i he guardat aquest espectacle i aquesta companyia, per sempre. Moltes felicitats i moltes gràcies

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 febrer 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,