Les dones sàvies. Talent per escenografia

Diuen alguns savis del teatre, que només cal un actor i algú que el miri, per considerar que ja s’està fent teatre. Ens hem acostumat a espectacles amb escenografies que marquen “Poderio” i que molts cops semblen eclipsar el més important, la feina dels actors o les paraules de l’autor. No seria el cas del vaixell de Mar i Cel o la casa d’Agost, però molts cops, quan menys és més.

I aquest és el cas que ens ocupa. Una il·luminació adient, alguna pista de so, i talent escampat per l’escenari. Vestuari amb perruques i tocats, i art, molt art.

El text de Molière del que fa la dramatúrgia Lluís Hansen, es converteix en una font d’enginy i talent, de la ma de dos actors formidables, amb un talent i unes armes escèniques envejables. Enric Cambray, que ha deixat el seu Hamlet aparcadet per retrobar-se amb en Ricard Farré, i fer la seva cinquena temporada d’una autèntica creació. Fa vuit anys que van començar, i quan l’agenda els ho permet, es retroben per fer una exhibició de poder escènic, que només necessita un paravent en forma de biblioteca, imprescindible per alguns canvis de vestuari i de personatge, en un Fregolisme realment espectacular.

Les ganyotes de l’Enric Cambray son joies autèntiques, i has de vigilar de no perdre’t ni un detall, pensant “com s’ho fa?”. La resposta és així de senzilla: És així de bo. I no seria just no lloar la interpretació d’en Ricard Farré, doncs tots dos van donant vida a tots els personatges de la història amb canvis continuats que agafen velocitat segons avança l’espectacle.

Impagable l’escena del Sr. Conill, quan demostra que es pot parlar de qualsevol tema amb la taula del 5 x 10, o quan interpreta les seves habilitats en forma de cançó. El personatge de la criada és d’una comicitat autèntica, fent aquella cosa Goldoniana de que la minyona és la més espavilada de tots.

No entenc com hem pogut esperar tant a veure aquesta meravella, però fent bona la dita de “mai és tard”, el Maldà ens ha ofert la seva oportunitat. Fins i tot he fet el paper de notari al moment de lligar el casament de l’Enriqueta.

Aquest muntatge el faran anys i anys, així els ho van vaticinar no fa gaire, i crec que és cert, i  fins que l’artrosi ho impedeixi, l’Enric i el Ricard seguiran impressionant el públic amb una masterclass de teatre. Si veieu que l’anuncien, no badeu gens. Aneu-hi.

No hem pogut evitar esperar-los per agrair-los la seva feina i fer-nos una fotografia de record.

Moltes gràcies i a descansar.

 

Don Joan a la meva – seva – manera

Ja fa temps que els directors d’escena, – aquells  que miren de trobar en els textos, coses que ni l’autor sap que hi són – busquen noves formes de plantejar al públic els grans clàssics, aprofitant-se d’aquella màxima que diu que els problemes de la humanitat sempre han estat els mateixos.

La posada en escena del mite del conqueridor que ens fa David Selvas, ens transporta al saló restaurant d’un hotel de luxe de qualsevol ciutat i en qualsevol moment, no hi fa res, tot moment és bo per oferir a la dona – així en sentit general i no pas de lligams matrimonials – les millors paraules que condueixin al millor final. En aquest sentit, l’espectacle té dos moments fantàstics on el Don Joan Manrique sedueix la noia jove i la dona que ho és menys – que no protesti l’Anna Azcona – on no es pot perdre ni un sol gest ni una sola veu, de la provisional parella . I si bones son les intervencions del protagonista, no es queden enrere les del seu inseparable escuder Sganarelle – un Manel Sans feliçment recuperat als escenaris  – que facilita al públic aquella rialla que sempre fa falta i es converteix en el personatge favorit dels “clients” de l’hotel, fins i tot en els moments de més tensió de l’hora i 40 minuts, sortosament  sense entreacte .

L’espectacle comença aviat, més aviat del previst, el públic va ocupant butaques i lamenta no haver reservat taula per “esmorzar” al Comodore, alguns miren de tastar les delícies del buffet lliure, o l’aroma absent d’un cafè d’aquells horribles que serveixen als millors hotels del planeta – un altre dia ja parlarem d’aquest tema –

Fa poc escrivia que el Hamlet del Pau Carrió era una bona forma d’entrar al teatre, per al públic encara “amateur” en aquest sentit, doncs el Don Joan d’en Selvas, va en aquesta direcció, i el mite – es curiós com la humanitat busca sempre mitificar en comptes d’emmirallar-se, potser per allò d’aspirar sempre a més i conseqüentment ser sempre més infeliç – de l’home que se’n fot de la religió i de la moral, o dels “plebeus” – el que ara en diríem la gent del carrer – entra molt millor que no pas la que oferia la “troupe” de Molière aquells anys del segle XVII.

Les al·lusions a la medicina poc transparent, que tant agraden a la Cristina Genebat, es deixen veure en determinats moments de l’espectacle, fins i tot surten les “farmacèutiques de la monja Forcada” , i amb un final tipus Twin Peaks – a la seva manera – et quedes amb ganes de llegir el text inicial de Molière, per descobrir totes i cada una de les adaptacions d’aquest muntatge actual.

El programa desplegable no està fet per llegir-lo abans d’entrar, mireu només  la primera plana, la resta deixeu-la per després, doncs el teatre serveix per despertar l’interès, i un cop comentat l’espectacle al bar de torn – o de guàrdia – cal treballar-s’ho una mica més per acabar de rematar la feina. Quan un espectacle et deixa ganes de llegir el text, o de buscar informació sobre el que t’han mostrat, és quan l’aplaudiment ha de ser més gran.

Tot el repartiment està molt i molt bé, i això, a l’escena catalana, cada cop és menys notícia.