Les dones sàvies. Talent per escenografia

Diuen alguns savis del teatre, que només cal un actor i algú que el miri, per considerar que ja s’està fent teatre. Ens hem acostumat a espectacles amb escenografies que marquen “Poderio” i que molts cops semblen eclipsar el més important, la feina dels actors o les paraules de l’autor. No seria el cas del vaixell de Mar i Cel o la casa d’Agost, però molts cops, quan menys és més.

I aquest és el cas que ens ocupa. Una il·luminació adient, alguna pista de so, i talent escampat per l’escenari. Vestuari amb perruques i tocats, i art, molt art.

El text de Molière del que fa la dramatúrgia Lluís Hansen, es converteix en una font d’enginy i talent, de la ma de dos actors formidables, amb un talent i unes armes escèniques envejables. Enric Cambray, que ha deixat el seu Hamlet aparcadet per retrobar-se amb en Ricard Farré, i fer la seva cinquena temporada d’una autèntica creació. Fa vuit anys que van començar, i quan l’agenda els ho permet, es retroben per fer una exhibició de poder escènic, que només necessita un paravent en forma de biblioteca, imprescindible per alguns canvis de vestuari i de personatge, en un Fregolisme realment espectacular.

Les ganyotes de l’Enric Cambray son joies autèntiques, i has de vigilar de no perdre’t ni un detall, pensant “com s’ho fa?”. La resposta és així de senzilla: És així de bo. I no seria just no lloar la interpretació d’en Ricard Farré, doncs tots dos van donant vida a tots els personatges de la història amb canvis continuats que agafen velocitat segons avança l’espectacle.

Impagable l’escena del Sr. Conill, quan demostra que es pot parlar de qualsevol tema amb la taula del 5 x 10, o quan interpreta les seves habilitats en forma de cançó. El personatge de la criada és d’una comicitat autèntica, fent aquella cosa Goldoniana de que la minyona és la més espavilada de tots.

No entenc com hem pogut esperar tant a veure aquesta meravella, però fent bona la dita de “mai és tard”, el Maldà ens ha ofert la seva oportunitat. Fins i tot he fet el paper de notari al moment de lligar el casament de l’Enriqueta.

Aquest muntatge el faran anys i anys, així els ho van vaticinar no fa gaire, i crec que és cert, i  fins que l’artrosi ho impedeixi, l’Enric i el Ricard seguiran impressionant el públic amb una masterclass de teatre. Si veieu que l’anuncien, no badeu gens. Aneu-hi.

No hem pogut evitar esperar-los per agrair-los la seva feina i fer-nos una fotografia de record.

Moltes gràcies i a descansar.

 

El collar de la reina. Teatre i fregolisme de proximitat

Feia temps que no veia l’Arnau Puig, crec que va ser al Lliure l’any 2015 en aquell espectacle que compartia amb Josep Maria Flotats, “Ser-ho o no” i posteriorment el 2018 amb l’Otel.lo de les Antonietes, així que quan vaig veure el seu nom a la programació del Teatre Akadèmia, no vaig mirar res més. Entrades bescanviades del meu abonament de tres. La resta no importava. Preparant-me per viure aquest muntatge, vaig veure que l’acompanyava la Marta Pérez i això em va dir que es tractava d’una comèdia. Tinc ganes de veure l’alcaldessa de Fogony en un paper dramàtic, doncs la seva vis còmica ja la coneixem molt bé.

Una trucada telefònica entre l’Arnau i la Marta, ens informa que allò que veurem, està basat en fets reals, que podem buscar als llibres o escoltar en un podcast d’aquells que escoltava el President Torra quan es volia relaxar de la guerra de la mascareta.

La història del collaret que els joiers  Boehmer i Bassenge van fer perquè   Lluís XV li regalés a  madame Du Barry, i que no va arribar a pagar a causa de la seva mort prematura, serveix d’excusa a Ricard Farré i Arnau Puig, per escriure un text que facilita la rialla del públic, admirat per l’exercici de “fregolisme” dels dos protagonistes, que va encarnant els diferents personatges que requereix la història. Carla Coll i Adrià Aubert, signen la direcció d’un espectacle on el més important, al menys per mi, es la interpretació.

Les habituals projeccions ens situen en els diferents espais que requereix la història, i ens aporta un resum final, com aquelles pelis basades en fets reals, on ens expliquen el que va passar amb els protagonistes. L’espectacle te dos finals, el  que té lloc a la Cort de Versalles, i el que va passar als protagonistes al cap dels anys, especialment el dels que no van perdre el cap.

Espectacle distret que va agafant velocitat fins l’arribada de l’aplaudiment.

Dit això, crec que no tornaré al teatre Akadèmia fins que les localitats siguin numerades, i que els grups que envien un representant a agafar lloc, no puguin ocupar les localitats de les primeres files. Llavors tampoc caldrà posar cartells per als “enxufats” que tenen lloc reservat.