Les dones sàvies. Talent per escenografia

Diuen alguns savis del teatre, que només cal un actor i algú que el miri, per considerar que ja s’està fent teatre. Ens hem acostumat a espectacles amb escenografies que marquen “Poderio” i que molts cops semblen eclipsar el més important, la feina dels actors o les paraules de l’autor. No seria el cas del vaixell de Mar i Cel o la casa d’Agost, però molts cops, quan menys és més.

I aquest és el cas que ens ocupa. Una il·luminació adient, alguna pista de so, i talent escampat per l’escenari. Vestuari amb perruques i tocats, i art, molt art.

El text de Molière del que fa la dramatúrgia Lluís Hansen, es converteix en una font d’enginy i talent, de la ma de dos actors formidables, amb un talent i unes armes escèniques envejables. Enric Cambray, que ha deixat el seu Hamlet aparcadet per retrobar-se amb en Ricard Farré, i fer la seva cinquena temporada d’una autèntica creació. Fa vuit anys que van començar, i quan l’agenda els ho permet, es retroben per fer una exhibició de poder escènic, que només necessita un paravent en forma de biblioteca, imprescindible per alguns canvis de vestuari i de personatge, en un Fregolisme realment espectacular.

Les ganyotes de l’Enric Cambray son joies autèntiques, i has de vigilar de no perdre’t ni un detall, pensant “com s’ho fa?”. La resposta és així de senzilla: És així de bo. I no seria just no lloar la interpretació d’en Ricard Farré, doncs tots dos van donant vida a tots els personatges de la història amb canvis continuats que agafen velocitat segons avança l’espectacle.

Impagable l’escena del Sr. Conill, quan demostra que es pot parlar de qualsevol tema amb la taula del 5 x 10, o quan interpreta les seves habilitats en forma de cançó. El personatge de la criada és d’una comicitat autèntica, fent aquella cosa Goldoniana de que la minyona és la més espavilada de tots.

No entenc com hem pogut esperar tant a veure aquesta meravella, però fent bona la dita de “mai és tard”, el Maldà ens ha ofert la seva oportunitat. Fins i tot he fet el paper de notari al moment de lligar el casament de l’Enriqueta.

Aquest muntatge el faran anys i anys, així els ho van vaticinar no fa gaire, i crec que és cert, i  fins que l’artrosi ho impedeixi, l’Enric i el Ricard seguiran impressionant el públic amb una masterclass de teatre. Si veieu que l’anuncien, no badeu gens. Aneu-hi.

No hem pogut evitar esperar-los per agrair-los la seva feina i fer-nos una fotografia de record.

Moltes gràcies i a descansar.

 

Pares Normals. Un musical que té tot el que ha de tenir

“Tenir un fill no et converteix automàticament en pare, com tenir un piano no et converteix en pianista” Més o menys comença així la història de l’Aran, i dels seus “pares poc normals”, que un cop jubilats, inauguren el Moixiganga, un karaoke d’aquells que tristament han anat desapareixent de la nostra festa nocturna.

Un fatal accident, unes darreres voluntats, una platja llunyana i un viatge en avió marquen punts de la trama que les cançons dels Amics de les Arts, van acompanyant, amb unes coreografies molt ben resoltes en la seva simplicitat. No cal omplir l’escenari de ballarins, només cal omplir-lo d’espectacle, per gaudir de dues hores de teatre musical, asseguts en unes butaques que son terapèutiques.

I ara us preguntareu els motius que m’han conduït al teatre de la Rambla a veure un musical, jo que soc de l’altre teatre, doncs us ho diré així de clar: un duet del meu teatre de text que són garantia d’èxit, Marc Artigau i Sergi Belbel, uns artistes polifacètics, uns dramaturgs que creen espectacles d’estrella Michelin.

Marc Artigau escriu una trama divertida i bonica al cinquanta per cent, una història que veus venir en algun moment i que quasi et fa esperar el gir dramàtic amb impaciència. Belbel mou la batuta de tot plegat i la música d’un dels grans grups de casa nostra arrodoneix l’espectacle. Teatre musical de bona factura que ha de preveure un llarg recorregut, a Barcelona i a la resta del país.

Enric Cambray és Aran, Júlia Bonjoch és Laia, ja sabeu allò de noi coneix noia en un aeroport, noi està perdut, noia l’ajuda i a partir d’aquí es crea una història que tindrà el final feliç que tota bona comèdia necessita. Albert Pérez és Salvador – el pare – i Annabel Totusaus és Sofia – la mare – ells volen que els hi diguin pel nom, i porten a la perfecció la part més còmica de l’espectacle. Lucia Torres, Bernat Cot, Víctor Gómez, Anna Herebia completen el repartiment, donant vida a múltiples personatges, alguns d’ells impagables com la hostessa d’avió que interpreta magistralment Víctor Gomez. Ona Mas – avui – s’ocupa de la sorpresa final, i permeteu que no us digui res més, ja ho veureu vosaltres mateixos, si teniu la bona pensada d’anar al teatre, a aquest teatre que avui ens ocupa.

Marta Tomasa signa la coreografia que tal com us deia abans, és brillant i senzilla, una mena de “lo bueno si breve, dos veces bueno”, doncs això, un grup petit d’actors i actrius, que omplen sense problemes l’escenari del Poliorama, cada cop més habitual quan es tracta de teatre musical. Minoria Absoluta signa la producció de l’espectacle, com deia aquell, “no hase falta desir nada más”.

Música en directe com correspon en aquests casos i una bonica història amb força moments per deixar anar un somriure – en el meu cas – i riure escandalosament – en el cas de  l’espectadora del meu darrera – Un bon espectacle per aquestes festes, per anar a pair els àpats de Nadal, per preparar la vinguda dels reis o per començar l’any 2023, que diuen que serà dolent, amb el teatre corrent per tot el nostre cos. Quantes dosis de teatre necessites per immunitzar-te? Doncs el millor és anar mantenint els anticossos amb la repetició de dosis. La cartellera ho permet abastament.

Encara et manquen regals de nadal? Que el tió cagui un parell d’entrades del Poliorama, el faran quedar bé. I si ets més de reis, doncs a escriure-ho a la carta. Apte per a tots els públics.

“Les hem vist passar de prop, i tants amics que ja no hi són, adquirim el compromís, de celebrar amb obstinació, que el final podria ser a tocar”

Doncs aprofitem i gaudim de les coses bones de la vida.