Casa Calores. D’un temps, d’un poble de la costa

El dijous 20 abril de 2023, al Club de Lectura que organitza la Beckett amb els seus personatges, vam comentar aquest text que Pere Riera, un habitual de l’Obrador de Dramatúrgia, havia escrit el 2007. El text em va agradar molt, de fet, ens va agradar molt a tots els participants, i ens va caure molt bé el personatge d’en Pipa, el manetes que ho arregla tot a canvi d’una cerveseta fresca o d’una mica de companyia. En Pipa – Jordi Boixaderas – n’està molt de la Carme, la Calores – Rosa Renom –  i ella n’està molt del seu nen, en Ramón, i no tant del pare del seu nen, però no avancem massa detalls i no trenquem la sorpresa. En Pipa i la Calores, son dos personatges encantadors, dos papers bonics que en mans de dues bèsties escèniques com aquestes, fan les delícies d’un públic que “es conserva molt bé, per l’edat que van tenint”. Una gran part de la platea s’hi veu reflectida amb ells dos, exactament igual que amb el que viuen els quatre joves, La Lidia – Júlia Bonjoch– en Ramón – Eudald Font – la Clara – Emma Arquillué – i en Santi – Arnau Comas – completament diferents l’any 1989, quan juguen al terrat i tenen 15 anys, quan ell està penjat d’ella però ella està penjada d’aquell, quan en Ramón i la Júlia, quan després de buidar un barb sota la tovallola, parlen fins i tot de casar-se però “quan siguem  grans”.

• “M’encanta el soroll de la roba neta”

La Júlia, l’Eudald, l’Emma i l’Arnau, corren i s’empaiten per un escenari que representa el terrat de Casa Calores en un poblet de la costa catalana que tranquil·lament podria quedar entre Arenys de Mar i Sant Pol. Veus perfectament 4 nois i noies de 15 anys amb tota la vida per endavant, una vida que es pot complicar de cop i volta.

Set anys després, quan en tenen 22 i el terrat és l’escenari de les festes que anomenàvem “guateques”, i ja tenen motius de retret,

• “per què no ens ho vas dir?”  
• “I que feies tu quan jo era allà?”

Uns anys que semblen pocs però que han vist passar moltes coses. Fins i tot, en Pipa, instal.la una parabòlica al terrat, “Perquè us ha agafat a tots una fal·lera amb el coi d’antenes” “que no son altra cosa que una forma de tenir-nos controlats”.

La vida lenta de la Carme i el Pipa, contrasta amb la velocitat que agafa la dels quatre amics, que juguen al límit.

•  Sempre us he demanat que fóssim sincers, que ens ho expliquéssim tot
• A mi no m’has de convèncer de res. Jo sóc una descreguda. Ja fa molts anys que sóc una descreguda

La combinació de les vides dels joves, que “celebren que son joves” i la dels grans “Tota la vida, és un tros molt gros. És millor anar fent queixalades, creu-me; menjar poc i pair bé” la va conduint amb solvència el propi autor que dirigeix l’espectacle. Pere Riera descriu un temps passat, on també va viure la desaparició de la casa on va néixer, i que tot i fer anys que no hi vivia, veure desaparèixer l’inici de la pròpia història no resulta senzill.

Casa Calores és un espectacle bonic, tendre i dur a la vegada, un text que explica un temps passat que ens diu com som i moltes de les coses que guardem a la motxilla. Un moment màgic és quan la Júlia Bonjoch canta allò de las “Dos gardenias para ti, que tendrán todo el calor de un beso... Ponles toda tu atención, Porque son tu corazón y el mío”

Un espectacle que ho té tot. Bon text, bona direcció, bones interpretacions, distret, emotiu, que permet somriure i enamorar-te d’uns personatges que potser et recorden la teva joventut. Aneu-hi, i reserveu taula al Menjador per fer un àpat comentant l’espectacle. Si ho feu així, la nit serà rodona. Que gran que és el teatre.

 

Lali Symon. Un homenatge

Una pregunta que els fan als autors vius, és si quan escriuen un personatge, pensen en una actriu o un actor concret. La pregunta resulta innecessària en aquest cas, doncs Sergi Belbel ha escrit un text per encàrrec i no pas d’una sala sinó d’una actriu, una gran actriu, que vol homenatjar la seva mare, de qui va tenir cura uns anys, que es van fer complexos. La mare és la persona més important de la nostra vida, després en venen d’altres, però la mare ha tingut un paper protagonista que ningú li podrà treure, i fer-li un homenatge, especialment quan ja només habita el record de cada un de nosaltres, hauria de ser un hàbit saludable i un deure a complir. Després ho farem segons les nostres habilitats o possibilitats, i no tots tindrem la opció de la Vilarasau o l’Eduard Fernàndez, però algun camí trobarem.

Lali Symon és un personatge, un personatge que es desdobla en mare i filla a més de ser una comedianta. La mare – Mont Plans – hagués volgut ser una actriu i va fer de mare a la seva manera. Ara que va tancant el camí vital, comparteix amb la seva neta – Júlia Bonjoch – uns secrets mig amagats o potser mig inventats, quan el cervell ha perdut estabilitat.

L’espectacle creat i dirigit pel Belbel, és una comèdia amb drama injectat, el públic riu – com sempre – amb aquelles situacions que més aviat haurien de fer patir, però l’humor té aquestes coses i et permet treure ferro a situacions que més val no pensar-les massa. No insistiré en el tema.

El Temple del Raval s’omple de seguidors de la Vilarasau, dels que només llegir el seu nom, ja posem en marxa el procés que ens acaba portant a la butaca, i seguir admirant una de les més grans d’aquest país. Mont Plans i Júlia Bonjoch completen les  tres generacions de família i d’actrius, que necessita l’espectacle. Treballar amb la Vilarasau segur que ho facilitat tot, i Mont Plans amb moltes hores de vol i el 49è premi de teatre Memorial Margarida Xirgu a la butxaca, i Júlia Bonjoch amb una formació acadèmica actual – aquestes actrius i actors que ho toquen tot – posen el complement imprescindible i reben l’escalf continuat d’un públic entregat que voldria anar aplaudint sense esperar el final. Lali Symon és una monologuista que critica els homes, també els que hem anat al teatre – tres, segons ella – i que interacciona amb el públic com una vedette. Un nou registre a afegir al currículum espaterrant de l’Emma, de la Vilarasau.

P.D. Si noteu que la regidora – Anna Carreño– controla perfectament el tema, és perquè també és una bona actriu. Aquí, res no és sobrer, ni la dedicatòria final a la mare, que té una butaca assegurada, més enllà de la llacuna estígia, on el barquer Caront la va acomodar.

Aplaudiment generós i cap a casa a sopar i a trampejar la calor. El teatre ens l’ha fet oblidar una bona estona.

 

El temps i els Conway. El gran teatre de la vida

Vaig veure el muntatge de Mario Gas i família, el 1992. En aquell temps no anàvem gaire al teatre doncs teníem els nens petits, però la proposta ens va semblar prou interessant com per deixar els nens amb els avis i recuperar el temps perdut. Aquell espectacle em va impressionar, ho tenia tot. No hi havia dubte del que volia explicar l’autor, les il·lusions de la gent acomodada que pensen en disfressar-se, en jugar, les noies que semblen idèntiques i que resulten tant diferents, l’Europa d’entreguerres…. i els somnis que desapareixen en quan la lletera cau per terra. El pas del temps implacable i el neguit de no haver aconseguit deixar petjada en el teu trajecte vital. Aquella esquerda a la paret que apareixia al segon acte – 20 anys després del primer, on tot és festa i xerinola – la vaig mitificar i l’he recordada sempre. En aquells temps no eren tan habituals els canvis radicals d’escenari – ara tot és diferent – i l’esquerda dels Conway, la vida trencada i els darrers intents de mantenir l’estatus, feien del segon acte, un clímax a mig espectacle. Crec que allà vaig conèixer un dels pesos pesants del nostre teatre, en Jordi Boixaderas. Quan el veia després en algun repartiment deia “surt el Sr. Beevers”.

El 2011, al meu grup de teatre, buscant un espectacle per aixecar, vam escollir el text de J.B. Priestley, però ens faltava l’actriu jove, la Carol, i el projecte va quedar al calaix, i vam fer Els Justos, un espectacle que ens va donar moltes alegries. Finalment, el 2014, teníem la Carol i un Robin de garanties, i el vam tirar endavant. Jo era l’Ernest Beevers, era el Jordi Boixaderas, i aquest paper l’he recordat sempre. Al primer i tercer acte – el dia de l’aniversari de la Kay – duia una perruca i em movia com el jove que ja no era, i la meva sogra no em va conèixer, al final del primer acte va preguntar a la meva dona “el Carles no surt?”. El Sr. Beevers sempre estarà entre els meus papers – me’ls estimo tots, però … – més mítics.

Per tot això, no em podia deixar perdre el muntatge de l’Àngel Llàcer, l’home incansable que toca totes les tecles i que converteix en èxit qualsevol projecte. Una companya del grup em va dir si seria un musical, doncs darrerament s’hi ha dedicat força, però no, no ho es, tot i que un piano presideix l’escena i la majoria del repartiment hi toca alguna tecla – aquí no es tracta de tocar totes les tecles, sinó de que tots en toquin, i ja perdonareu el joc de paraules -.

Llàcer aprofita el poder de la Sala Gran per posar-nos davant dels ulls una escenografia plena de sorpreses. Entres a la sala i l’escenari es buit… com?, si jo he vist imatges per televisió i es veu una habitació enorme, amb molts quadres a les parets…. Doncs les aparences enganyen, ja ho hauríeu de saber, es comença a moure el terra, i vas obrint els ulls intentant parpellejar una mica a fi de que no se t’assequin. Ha començat l’espectacle.

La Màrcia Cisteró fa de Carulla, i diu aquella frase brutal “ja he perdut el costum de ser feliç”. El personatge de la sra Conway és el pal de paller que mira de fer veure que res no ha canviat i que l’únic que importa es que “tornem a estar junts”. Un gran paper de dona gran per a una bona actriu.

El personatge entendridor, l’Alan, el germà que senzillament és una bona persona, el clava en Biel Duran. No amagaré que soc del seu club de fans, però està genial. I aprofito per parlar dels canvis d’escenari, doncs passen vint anys al davant dels nostres ulls, en una creació sublim d’un director acostumat al gran espectacle. Kay, ajudada per un grup de regidores i regidors, va canviant d’aspecte, mentre el sostre baixa, les parets pugen, i l’espai tancat de l’habitació comença a confondre’s amb tot un univers desendreçat, com ha passat amb la família protagonista. Al teatre s’hi va a treballar, i res no és balder.

El segon acte té un moment que fa rumiar sobre el sentit del que veus. Beevers, ric en diners i en mala llet, està demostrant el seu menyspreu cap a tota aquella família que vint anys enrere havia volgut conèixer, i just parlar de la germana petita, interpreta una peça al piano, entre llum que s’envermelleix i fum que ocupa l’estança, en una escena dantesca, i diu allò de “la petita Carol… valia  més ella que tots vosaltres junts” . Hauré de seguir treballant.

La tornada al tercer acte, als vint anys de la Kay – Bàrbara Roig – , és encara més sorprenent que l’anterior. Un sensacional Biel Duran fa de mestre de cerimònies, d’il·lusionista, mentre anem sentint indicacions als regidors sobre el que cal anar fent i com retornar la Kay al seu aspecte anterior. Aquest canvi em va semblar una creació, hagués aplaudit en aquell moment, però vaig esperar fins al final, com pertoca al bon espectador.

I diuen que la gent no va al teatre. La Sala Massagran era plena, i a més a més, hi havia un grup important d’estudiants amb els seus mestres motivats, demostrant que l’ensenyament ha evolucionat molt des que jo anava al col·legi. Crec que em vaig precipitar, havia d’haver esperat uns anys.

El temps i els Conway és un gran espectacle, un clàssic que permet visions diferents segons la personalitat de cada director o directora, i això el converteix en una garantia. El teatre té aquestes coses, no cal patir per les filtracions – spoilers, en diuen ara – encara que sàpigues el final, vius  l’espectacle amb tota la intensitat.

Júlia Bonjoch és la guapa Hazel i també toca el piano, Júlia Truyol fa una Joan molt especial, amb canvi important vint anys després – La Truyol sempre està bé – Carles Roig és Robin, el nen malcriat, Roser Vilajosana és la peita Carol, l’alegria que no podia durar, Ferran Vilajosana fa de Boixaderas – el meu paper – i toca el piano tal com us deia, Mar Ulldemolins és Madge, la germana gran, el personatge lorquià que la vida maltracta, i Albert Triola és en Gerald, l’amic de la família que “avui, al segon acte, ve com el seu advocat”. Tots estan bé, tots segueixen les indicacions del director per assolir el resultat esperat, un espectacle d’èxit que omple un teatre molt gran.

Només vair trobar a faltar una frase de la Sra Conway al tercer acte, que sempre ens feia molta gràcia quan la vam muntar nosaltres, i la sentíem entre cametes: “Gerald, qualsevol diria que intentes  flirtejar amb mi”, – la nostra estimada Teresa Guillamón, deia “filtrejar”, i que Joan Sellent va traduir com “ Gerald, Que se m’està insinuant, potser?”, però el muntatge final la va deixar fora.

Ovació i cap a casa a sopar, pensant que has tingut més sort que tota aquella família i que tens la sort d’apassionar-te amb el teatre.

 

Pares Normals. Un musical que té tot el que ha de tenir

“Tenir un fill no et converteix automàticament en pare, com tenir un piano no et converteix en pianista” Més o menys comença així la història de l’Aran, i dels seus “pares poc normals”, que un cop jubilats, inauguren el Moixiganga, un karaoke d’aquells que tristament han anat desapareixent de la nostra festa nocturna.

Un fatal accident, unes darreres voluntats, una platja llunyana i un viatge en avió marquen punts de la trama que les cançons dels Amics de les Arts, van acompanyant, amb unes coreografies molt ben resoltes en la seva simplicitat. No cal omplir l’escenari de ballarins, només cal omplir-lo d’espectacle, per gaudir de dues hores de teatre musical, asseguts en unes butaques que son terapèutiques.

I ara us preguntareu els motius que m’han conduït al teatre de la Rambla a veure un musical, jo que soc de l’altre teatre, doncs us ho diré així de clar: un duet del meu teatre de text que són garantia d’èxit, Marc Artigau i Sergi Belbel, uns artistes polifacètics, uns dramaturgs que creen espectacles d’estrella Michelin.

Marc Artigau escriu una trama divertida i bonica al cinquanta per cent, una història que veus venir en algun moment i que quasi et fa esperar el gir dramàtic amb impaciència. Belbel mou la batuta de tot plegat i la música d’un dels grans grups de casa nostra arrodoneix l’espectacle. Teatre musical de bona factura que ha de preveure un llarg recorregut, a Barcelona i a la resta del país.

Enric Cambray és Aran, Júlia Bonjoch és Laia, ja sabeu allò de noi coneix noia en un aeroport, noi està perdut, noia l’ajuda i a partir d’aquí es crea una història que tindrà el final feliç que tota bona comèdia necessita. Albert Pérez és Salvador – el pare – i Annabel Totusaus és Sofia – la mare – ells volen que els hi diguin pel nom, i porten a la perfecció la part més còmica de l’espectacle. Lucia Torres, Bernat Cot, Víctor Gómez, Anna Herebia completen el repartiment, donant vida a múltiples personatges, alguns d’ells impagables com la hostessa d’avió que interpreta magistralment Víctor Gomez. Ona Mas – avui – s’ocupa de la sorpresa final, i permeteu que no us digui res més, ja ho veureu vosaltres mateixos, si teniu la bona pensada d’anar al teatre, a aquest teatre que avui ens ocupa.

Marta Tomasa signa la coreografia que tal com us deia abans, és brillant i senzilla, una mena de “lo bueno si breve, dos veces bueno”, doncs això, un grup petit d’actors i actrius, que omplen sense problemes l’escenari del Poliorama, cada cop més habitual quan es tracta de teatre musical. Minoria Absoluta signa la producció de l’espectacle, com deia aquell, “no hase falta desir nada más”.

Música en directe com correspon en aquests casos i una bonica història amb força moments per deixar anar un somriure – en el meu cas – i riure escandalosament – en el cas de  l’espectadora del meu darrera – Un bon espectacle per aquestes festes, per anar a pair els àpats de Nadal, per preparar la vinguda dels reis o per començar l’any 2023, que diuen que serà dolent, amb el teatre corrent per tot el nostre cos. Quantes dosis de teatre necessites per immunitzar-te? Doncs el millor és anar mantenint els anticossos amb la repetició de dosis. La cartellera ho permet abastament.

Encara et manquen regals de nadal? Que el tió cagui un parell d’entrades del Poliorama, el faran quedar bé. I si ets més de reis, doncs a escriure-ho a la carta. Apte per a tots els públics.

“Les hem vist passar de prop, i tants amics que ja no hi són, adquirim el compromís, de celebrar amb obstinació, que el final podria ser a tocar”

Doncs aprofitem i gaudim de les coses bones de la vida.