REPARTIMENT:
John …………………………………………….Carles Lucas
No feia gaire que havia començat l’any 2012, l’equip de programació havia llegit uns quants textos i calia posar una estrena a final de curs – el teatre va com l’escola i final de curs queda al juny – els directors habituals estaven ocupats en projectes diferents, fins i tot teníem dues actuacions a concurs amb “Els Justos”, però el nostre públic necessitava una estrena per poder marxar de vacances amb els deures fets. En Manel Bonmatí havia manifestat – o no – el seu desig de dirigir alguna cosa i jo mateix vaig proposar-lo. Havíem llegit tres obres de Conor Mc Pherson i el mateix director va escollir “Una ciutat brillant”, un thriller psicològic que parla de “personatges desplaçats” que “viuen en un món obsessionat pel que podia haver estat i per la possibilitat del que podria ser.” Dos dels personatges son clarament víctimes socials: Neasa i Laurence, però tots ho són de la “duresa” de la vida. Alguna cosa així va comentar-nos en Manel a la primera reunió de treball, però anem a pams.
Un vespre que no vaig poder assistir a l’assaig – això resulta quasi excepcional – es va fer el repartiment de l’obra, i l’endemà al matí en Manel va trucar-me per dir que tenia una còpia del text a la recepció de “La Farinera” i que el meu paper era en John. Vaig treballar a l’Ambulatori fins al migdia i vaig dirigir-me a peu a recollir el text. Jo coneixia l’obra d’una primera lectura però no tenia processada del tot la magnitud dels papers. Quan vaig rellegir-lo em vaig impressionar, en John, tot i no sortir a totes les escenes té aproximadament el 70% del text, era sense cap mena de dubte el personatge que em faria parlar més de tots els que havia fet en els meus deu anys de teatre, era un repte… però m’agraden els reptes i a partir d’aquell moment, en John, aquell home de Dublin que després de perdre la seva muller queda aclaparat per un sentiment de culpa extraordinari que el porta a veure-la, o potser a imaginar-la i que aquest fet el farà anar a veure l’Ian, un terapeuta que també pateix els seus propis conflictes personals, aquell home s’apoderaria de mi d’una forma total. Érem dos, fent el mateix camí.
“Una ciutat brillant” serà un espectacle especial per mi, i no només per donar vida a un personatge excel·lent sinó per ser el primer cop que vaig sentir el nerviosisme de l’estrena, Vaig estar tres mesos estudiant text de forma compulsiva, no vaig llegir res més, vaig recordar els meus temps d’exàmens, vaig ser John als trens, a les cases rurals, a casa meva i vaig descobrir que era capaç de fer-ho, era capaç de recordar aquella quantitat de text, d’imbuir-me de personatge i de patir el que aquell home patía. Va ser un goig i no vaig dubtar gens a pressionar per repetir l’espectacle aquesta propera temporada. Encara confio que alguna mostra de teatre o algun concurs decideixi escollir “Una ciutat brillant” d’el Partiquí, a l’hora de programar els espectacles.
Els assajos van ser com de professionals, el director marcava l’escena a fer i els actors havíem estudiat el paper per poder interpretar damunt l’escenari les vivències dels personatges i cada assaig era una satisfacció i un esforç al cinquanta per cent. Fèiem un equip petit, un director, una ajudant de direcció, tres actors i una actriu, posats en cos i ànima en aquell projecte. Escenografia, vestuari, tipus d’il·luminació, ho vam viure tot a flor de pell, era el nostre projecte, un projecte amb tot el que calia per sentir-nos importants.
He de confessar, ara que no em sent ningú, que en algun moment d’aquells assajos vaig tenir la remota sensació de que podia haver-me dedicat a això, i perdoneu l’immodèstia però jo ho vaig sentir així – crec que els actors hem de tenir aquest punt d’immodèstia afegit a la sensació de que sempre podem aprendre més –
Ian i John viuen un estat emocional que varia al llarg dels cinc actes de l’obra, fins i tot caldria dir que s’entrecreuen i el que comença a baix acaba dalt i a l’inrevés. Una de les coses que més em va satisfer va ser quan el públic va confirmar-me que havien viscut aquestes sensacions i fins i tot un amic professional de la psiquiatria va considerar que era un muntatge que els que fan aquesta feina l’havien de veure.
Jo m’estimo tots els personatges que he fet, i espero poder transmetre-ho en aquest apartat del meu bloc, uns els estimo per un motiu i d’altres per un de diferent, sempre he cregut que el personatge a qui havia de donar vida era el millor del repartiment i això m’ha ajudat a posar-me a la seva pell. En John de Dublín serà sempre el repte més gran, al menys el primer gran repte, el que va fer-me estar inquiet fins al final de l’estrena; el segon dia el vaig gaudir de cap a peus.
“Gràcies Ian, bona sort”. Gràcies Manel per confiar en mi, i gràcies al públic que van ser el motiu principal d’aquella feina. Ser damunt l’escenari m’apropa molt al que deu ser la felicitat.
“És una obra d’actors, amb personatges rics i complexos que anhelen alguna cosa fora del seu abast, però que tanmateix l’anhelen i estan esperançats”
Associació teatral el Partiquí. Divendres 1 de juny i dissabte 2 de 2012 a les 22 h. A l’Auditori del Centre Cultural La Farinera del Clot. Av, Cort Catalanes 837
Paisatge teatral 