El temps que estiguem junts. El resultat d’un taller de teatre

La interpretació no surt del no res, es el resultat d’un treball intens que es posa al servei d’uns personatges, d’un espectacle que aporti credibilitat i serveixi per oferir un text al públic. El mestre Pasqual va portar Pablo Messiez, actor, autor i director argentí, a treballar amb la Kompanyia, un més de tants encerts que acumula el geni del Lliure, i de tot allò, de deu dies de treball intens, en surt aquest espectacle. Van utilitzar  dos textos sobreposats, el que l’autor anomena “l’amor” interpretat per una parella i “els incontrolables” composat en part per un seguit de monòlegs, que l’interpreten els altres sis personatges. Aquest darrer aspecte ens recorda “Advertència per a embarcacions petites” de Tennesse Williams,  text que també inicialment el formaven monòlegs dels protagonistes i que més tard, es van anar  relligant per composar un espectacle intens i complex en molts moments.

El resultat del treball interpretatiu, la necessitat de cada actor i actriu per dir allò que diuen, representa el rovell de l’ou de l’espectacle on es mostren dues cares de la convivència, del “estar junts” , la parella que reclama parlar i el grup que exigeix silencis. Quina deu ser la millor forma d’estar junts?.

Els que ens dediquem a l’art del teatre, valorem molt aquest espectacle, ens agrada veure els mecanismes que porten a interpretar d’una forma o altra un text, ho considerem una classe magistral, i gaudim imaginant com ho van viure els joves  de la Kompanyia, i ens ve salivera a la boca, i desig de participar-hi.

L’entrada es diferent, i marca força el desenvolupament de l’espectacle – veieu la fotografia, no us dic més – que flueix al llarg d’una hora i 45 minuts, en un espai creat per aquest tipus d’espectacles – l’Espai Lliure – .

El temps que estiguem junts, no es un espectacle clàssic, és un espectacle diferent, amb molts moments esplèndids que van combinant dues situacions en un mateix espai, i tot que al final tens dubtes de si hi ha o no, un significat que se t’escapa, els deu minuts posteriors a l’aplaudiment, amb el comentari a quatre que vam realitzar, va fer créixer l’experiència viscuda.

Si ets de teatre, entendràs que aquest espectacle s’hagi tornat a programar. Era lògic, i possiblement sigui el darrer d’aquesta Kompanyia que poc a poc ha anat demostrant la seva qualitat.

Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol presenten un espectacle jove i fresc, tractant temes profunds com la convivència, possiblement la part millor i pitjor de la vida quotidiana.

 

 

 

Àngels a Amèrica Primera part

L’any 1981, el Centre de Control i prevenció de malalties dels Estats Units, reconeix una infecció que deprimeix la immunitat dels malalts i els exposa a l’atac d’agents, que en un organisme sa, no representarien cap problema. Inicialment es va parlar del grup de les tres H, hemofílics, heroïnòmans i homosexuals, que eren els qui podien presentar la que seria la plaga més terrible del segle XX.

El maig de 1991, s’estrena una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, un text dur sobre el masclisme, el racisme, la religió, la mort, els estereotips humans i sobretot la SIDA, quan encara els antiretrovirals eren uns fàrmacs en estudi, un estudi amb llargues llistes d’espera com exposa en el mateix text, el Dr. Henry.

L’espectacle gira especialment al voltant de quatre personatges: Roy M. Cohn,- Pere Arquillué –  un advocat poderós que pot aconseguir posar a l’altra banda del seu telèfon, el mateix Ronald Regan o el que encara és millor, la seva dona, de Harper Amaty Pitt – Júlia Truyol – , una mestressa de casa addicta al Valium i a viure en somnis el que la vida no li pot oferir, Joe Porter – Eduardo Lloveras – , el marit entregat a la feina i als passejos  nocturns al voltant de Central Parc, també Prior Walter – Joan Amargós –  un actor homosexual amb sarcoma de Kaposi – la manifestació més habitual a la pell dels malalts de SIDA, i la seva parella Luis Ironson, – Joan Solé aquí i el mateix Arquillué al muntatge que va fer el TNC de la mà de Flotats – que no podrà suportar veure com la mort s’acosta irremeiablement al seu amor. No oblidem el personatge de Belize – Quim Avila -, escrit per a un actor negre i que provoca la “disculpa” del director de l’espectacle per no tenir-ne cap a la Kompanyia. En un temps on variem el sexe dels personatges, tampoc cal fer-ne un gra massa d’aquest detall, però ja sabem  que el teatre serveix per sacsejar, sigui de la forma que sigui.

Àngels a Amèrica barreja les situacions reals amb les al·lucinacions dels personatges, creant un terrabastall escènic semblant al que es crea en el sistema de defensa de l’organisme quan fa la seva aparició el temut VIH. És un espectacle dur que provoca tensió a les mandíbules, tot i que algun detall de l’advocat Roy, pot permetre el somriure reparador que el públic necessita.

Roy M. Cohn – Pere Arquillué – necessita el seu deixeble Jou situat a Washington, enmig del poder, però els conflictes personals i morals – “no blasfemis en la meva presència, Roy”, li diu a la primera escena – l’impedeixen fer el pas. Jou es un pou de conflictes, si fa no fa com la resta de personatges. NI el metge se’n salva.

L’espectacle comença amb un funeral jueu, oficiat pel rabí Isidor Chemelwitz  interpretat magistralment… permeteu-me que us deixi la sorpresa per quan veieu l’obra. Un taüt darrera d’un vidre en una sala de tanatori que després esdevindrà habitació d’hospital potser en un joc macabre de cercle tancat. Hi ha moments de bogeria, però totalment justificada quan parlem d’una malaltia que en aquell moment s’enduia moltes persones joves, sense cap mena de possibilitat de sortida. En aquells temps l’AZT era només un fàrmac en estudi, i la SIDA no s’havia cronificat com ara… el Dr. Clotet i el Dr. Gatell encara no s’hi havien posat. Tot just Luc Montagnier i Rober Gallo havien competit pel descobriment del virus.

Una gran pantalla de vídeo que comença oferint-nos les barres i estrelles U.S.A. aporta testimoniatge afegit a tot el que veiem damunt l’escenari, en uns plans en directe molt ben aconseguits , que t’obliguen a multiplicar l’atenció per no perdre detall.

I com que al teatre s’hi va a treballar i a aprendre, i com que nosaltres hem estrenat FARGO, m’ha agradat veure que la trucada de telèfon l’han fet igual, i que la neu l’han aconseguit més fàcilment que nosaltres. Un punt més a tenir en compte en aquest vespre de teatre. Ara toca descansar 24 hores i demà a les 20,30 ens desplaçarem sis cadires cap a l’esquerra i veurem Perestroika, la segona part d’aquest espectacle.

 

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.