RSS

Arxiu d'etiquetes: Vicky Luengo

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

Anuncis
 
1 comentari

Publicat per a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Lifespoiler, estreno la Flyhard amb grans sensacions

Tot i que molta gent parla de crisi en el teatre, poc a poc van sortint nous espais on fer entrar el públic dins les històries que viuen des de la seva localitat. Les sales petites afavoreixen el contacte directe amb les actrius i els actors, i si es posen d’acord tots plegats, el resultat acostuma a ser força enriquidor.

Lifespoiler és un text escrit a partir d’una bona idea, no utilitza l’escriptura potent dels grans clàssics, sinó que amb un llenguatge planer i actual, et porta de la mà cap al mur, entenent mur com a plataforma vertical on deixar marcades les vivències. Un mur de Facebook pot ser la porta per entrar al futur des del passat i un mur de ciment pot ser el principi d’una llar compartida, després d’una bona mà de pintura.

La sinopsi de l’espectacle et pregunta “què passaria si sabéssim que tot està determinat?” El destí està escrit i lògicament, al segle XXI, està escrit a Facebook. No cal consultar l’Oracle ni la Sibil·la, només cal veure les imatges pujades possiblement des del mòbil, per saber el que ha passat, encara que sigui uns anys abans de que passi. Curiós no?

Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala estan brillants, no tenen cap monòleg brutal, ni cal que trenquin sentiments, ni provoquin llàgrimes – algun somriure si que aconsegueixen – però te’ls creus des del primer moment, els seus moviments segur que estudiats, semblen espontanis, i les seves reaccions et poden fer memòria del que tu podries sentir si estiguessis al seu lloc. Les “dues” situacions que viuen, les presenten d’una forma senzilla de seguir, i et mantenen en guàrdia esperant qualsevol sorpresa que la física quàntica, pugui justificar. Un monòleg en off a l’inici de l’espectacle, amb fosc a l’escenari – tothom va apagar el mòbil amb temps, doncs el públic era jove – et situa perfectament en l’acció. La resta entra de forma suau.

Bona direcció dels mateixos autors del text – Marc Angelet i Alejo Levis – , un vestuari senzill que presenta perfectament els personatges, i un vehicle en sinistre total que permet canvis d’escenari sense moure absolutament res. Dins o fora del vehicle es viuen situacions diferents, sensacions diferents, entonacions diferents, que portaran els protagonistes fins al límit de la seva relació, plena de conflictes fins i tot abans de que hagi començat. I permeteu-me que no parli més, no fos cas que m’haguessin d’acusar de fer espoilers.

Vaig entrar per primer cop a la Flyhard, i tot es va confabular per oferir-me una estrena que m’obligués a aplaudir una bona estona. Moltes gràcies, el teatre no et fallarà mai.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Història-per-la-una-direcció-a-passar.

historia

Els reptes en teatre, com a la vida, són el que més motiven a treballar a la gent que vol “fer coses”. Aixecar un espectacle a la Sala Gran del TNC és un repte, però muntar un espectacle amb un pressupost mínim, obliga el director i l’escenògraf, a “inventar i crear” posant idees genials on altres cops s’hi amunteguen les factures.

L’espectacle que dirigeix i protagonitza Pau Roca – només els grans poden fer-ho – és molt bo, segurament és la perla que cada any ofereix l’Espai Lliure i que de la modèstia del seu lloc al programa, salta de forma espectacular a les candidatures dels Butaca, pel bonic camí del boca-orella. A l’Espai Lliure s’hi han vist meravelles, suposo que la màgia de la Lizaran, la Vilarasau i la Marco amb el seu Matrimoni de Boston (2005) , ha quedat per sempre a la sala petita de Montjuïc. En aquest cas, l’estrena a l’antiga Sala Beckett, ja donava fe de la qualitat de “la història” escrita per Jan Vilanova, un amic de tota la vida.

El triangle que formen un professor d’història – Víctor Pi – la seva filla – Vicky Luengo – i el seu amic i alhora alumne del professor – Pau Roca – barregen un fet històric – la matança de resistents francesos per part dels nazis a la II Guerra Mundial, entre els que hi ha l’historiador i activista Marc Bloch, i les relacions humanes complexes que s’estableixen entre els tres personatges.

Tots tres estan esplèndids, juguen amb l’espai escènic amb una naturalitat extrema i barregen coqueteig o conflictes generacionals, amb paraules històriques sense solució de continuïtat. Posant-se una gorra o canviant l’actitud, la Vicky Luengo passa de ser un noi espantat a punt de morir a ser la filla del professor, Víctor Pi, amb un paper fet a mida del seu talent, ens  porta a la classe d’història per proposar-nos treballs que sortosament entoma el seu alumne Gerard – Pau Roca –.  El professor també es posa a la pell de l’historiador (qui millor per fer-ho?), recordant el moment de la seva mort, aportant l’èpica potser innecessària, en una frase final “Vive la France” que no acabem de saber si realment va dir.

La direcció de Pau Roca és tant gran que no ens queda espai per parlar d’ell com actor, però ja us podeu imaginar que brilla com ho fan els seus dos companys, amb aquella seva naturalitat que el fa tant i tant creïble. Domina l’espectacle amb mestria, no en va, és el clàssic alumne avantatjat que destaca en totes les assignatures.

I com que la companyia Sixto Paz, proposa al públic un exercici de memòria, fent bona la dita de que al teatre s’hi va a treballar”, jo també he volgut fer un petit joc amb el títol d’aquest comentari, i aquí teniu la solució.

“Una direcció per passar a la Història”historia-joc

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,