Amnèsia. La família que no voldrem ser

Diu la Fina – Mercè Aránega –  “Les històries, que per més tristes que siguin, són boniques d’explicar, oi?”

I això és el que passa amb el text d’en Nelson Valente que ell mateix dirigeix a la Petita del Nacional. Una història familiar que ja us podeu imaginar que si s’explica és que no és bonica, si no, no seria interessant, i no plantejaria preguntes, és a dir, que seria una pèrdua de temps.

La Lali – Victòria Pagès – és una política que diu passar-se el dia arreglant els problemes dels altres i que no té temps de pensar en ella, precisament el que confessa la Griselda – una Míriam Iscla esplèndida com ja ens té acostumats – quan una amiga li va preguntar el que li agradava fer i no sabia què contestar. La Lali i la Griselda són germanes d’en Marcel – Joan Negrié, que a més ha fet la traducció del text – que l’únic que necessita és que confiïn en ell, una cosa que aparentment fa la seva dona – Màrcia Cisteró – que espera el que li van prometre, una casa com Déu mana, dos fill i un gos al jardí.

La Mare – Mercè Arànega – comença a perdre el cap, tot i que recita fragments de la Casa de Bernarda Alba amb força criteri, tot i la pregunta final de l’espectacle i que ara no desvetllaré. És el centre de la vida familiar, pel bo i pel dolent, i l’espurna que farà encendre tota la benzina que carreguen els seus fills. “Si arriba a ser per mi…No hauria tingut fills” una afirmació que, darrerament, està a primera fila de les reflexions i comentaris.

Biel Rossell és en Sam, un noiet jove que actualment és parella de la Lali, tot i que com bé diu la mare, més aviat sembla el seu fill. Un personatge molt ben trobat que posa el contrapunt mig innocent, a la família que fa por.

L’espectacle transcorre al pis de la mare que conviu amb la germana mitjana, la Griselda, que ja fa anys que ocupa els seus dies a tenir cura de la mare, que va perdent a poc a poc.Una situació dura, que Nelson Valente retrata de forma irònica per donar peixet al públic i que pugui riure, especialment amb les intervencions de la Cèlia a qui dona vida la Màrcia Cisterò en un paper tant agraït com ben interpretat.

L’escenari a la italiana representa la cuina, amb tot d’estris i rampoines que ens recorden tot el que ha passat en aquella casa. La resta de la casa la representen capses com de mudança, potser explicant la necessitat de marxar.

Sembla que ressaltar les bones interpretacions no faria falta doncs estem acostumats a viure-les, però val la pena ressaltar-les com també em resulta inevitable dir, que la Míriam Iscla juga una altra lliga.

Un bon espectacle, dels que fan pensar, sense cap missatge amagat. El que passa a la família, queda molt clar, i queda dins de la família.

“Yo he nacido poeta y artista como el que nace cojo, como el que nace ciego, como el que nace guapo. Dejadme las ales en su sitio que yo os respondo que volaré bien”

Fàcil de recomanar a tots els públics, iniciats i no iniciats en aquest art.

 

El zoo de vidre. Un clàssic americà

Des de sempre he dit, que dels americans m’interessa algun actor o actriu i els autors teatrals. Poca cosa més, o potser no és poca cosa el que dic. I entre els autors americans, Tennesse Williams, ocupa amb Miller el graó més alt del podi, del meu podi, que contra gustos no hi ha baralles.

Quan l’Oriol Broggi va presentar la temporada, va comentar l’encàrrec que havia fet a la Martina Cabanas Collell sobre muntar un Tenessee Williams com si fos un assaig, un joc sobre el joc que ja representa aixecar un espectacle, i fer-ho a la nau gòtica de la Perla 29. Aquest espectacle va quedar anotat, i avui ha estat el dia d’anar a viure teatre amb amics que el viuen tan intensament com jo.

M’he adonat que he vist l’obra amb un somriure a la boca tota l’estona. El zoo de vidre està considerat el text més personal de l’autor de Columbus (Missisipi), un esperit turmentat que patia en la gestació dels seus textos, en la posada en escena, no sempre amb l’èxit que el futur finalment li va donar. Elia Kazan o Marlon Brando, son noms mítics que sempre associarem amb l’autor del Tramvia anomenat desig, la nit de la Iguana, La rosa tatuada o la gata damunt la teulada de zinc.

El zoo de vidre, planteja la clàssica història d’una família americana, que viu entre el somni i la realitat, on una mare, l’Amanda Wingfield – Laura Conejero – busca incansablement un pretendent per la seva filla Laura – Clara Moraleda -, mirant d’implicar-hi el fill gran, en Tom   – Roger Torns – . L’escena entre la Laura i en Jim  O’Connor – David Anguera – és possiblement la més hipnòtica de tot l’espectacle, que ja comença situant el públic en un assaig, on miraran de tirar l’obra sencera, segons ens explica el narrador de la història que és el mateix Roger Torns, amb aquella imatge clàssica dels nois americans que somnien, que fumen molt i que resulten tan característics d’aquests textos.

M’ha resultat inevitable, comprar petits detalls de la posada en escena, per aplicar-los a l’espectacle que estic treballant actualment, i comentar-los amb el meu company de repartiment, que també era a la platea del teatre. Al teatre s’hi va a treballar, en tots els aspectes.

Un bon espectacle, amb detalls que m’han agradat força i que m’han fet passar una bona tarda de teatre, finalitzada al Guixot del carrer Riereta, en una taula teatral que hem organitzat amb els amics de Palautordera.

La Perla 29 està per això, per investigar noves propostes i fer entendre que el teatre ens ajuda a ser més savis. Ens veiem al Grec, que el tenim a tocar.

 

Ifigènia, la tragèdia que tocava

Els grecs van inventar el teatre, i la democràcia, i la musaka, els jocs olímpics i el propi Olimp, on els deus, que tenien tantes dèries com els mateixos humans i resultaven una font de problemes, vivien en conflicte continu. Si algú pensa que al paradís tot va bé, que faci una volta per l’Olimp on estan de campanya perpètua. Realment, el tema dels deus i les religions, té un punt d’èpic que acostuma a generar les barbaritats més grans, però deixem el tema que no vull ofendre ningú.

Les tragèdies gregues van a l’origen dels conflictes familiars. No els calen dinars de Nadal ni cunyats, que entre pares, fills o matrimonis, ja s’ho arreglen per crear el conflicte que sempre ha protagonitzat els textos teatrals. Els personatges tenen problemes, i el cor, s’ocupa de donar-los consells i explicar al públic els antecedents que poden fer entendre les coses que passen.

El Cor, doncs, és un protagonista indispensable en aquest teatre i per això, a l’adaptació d’Albert Arribas sobre dos textos d’Eurípides, i que Alicia Gorina ha dirigit,  hi té un dels seus punts forts. Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler, parlen totes a la vegada des que anuncien l’inici de l’espectacle i el moment d’apagar els mòbils,  en un exercici de precisió que realment resulta admirable. Diuen text o canten segons necessitats de l’espectacle, donant un contrapunt als personatges que, com no podia ser d’altra forma, viuen en els cossos de bèsties escèniques com Emma Vilarasau i Pere Arquillué. Parlar d’aquesta parella d’actors, és exhaurir els adjectius patint per fer-te repetitiu. Tenen una forma d’interpretar, que també la van inventar els grecs, i per alguna cosa, la seva imatge va ser des del primer moment, el que anomenem caps de cartell.

Marta Ossó aporta la joventut i la innocència de la protagonista de la història, la que li dona nom, i passa de l’alegria d’un suposat casament que el seu pare li ha organitzat amb Aquil·les, l’heroi que dona nom a una part important de la nostra anatomia, al drama de conèixer la veritat. T’han convidat al teu enterrament, el que en diem una invitació enverinada. L’anomenat Aquil·les,  agafa el cos d’en Pau Vinyals, un actor polifacètic que sempre m’agrada. Lluny queda aquell Puck del muntatge del Somni d’una nit d’estiu, que Joan Ollé va dur al TNC, on crec que el vaig descobrir.

Albert Pérez, l’actor que veig sovint pel barri, és un veterà que sempre ho fa bé. Qualsevol paper que li sigui adjudicat, té garantia infinita, doncs tots sabem que no s’espatllarà mai. Té molts moments de presència escènica sense dir res, amagat darrera la clàssica màscara grega, s’emprenya com a Menelau – el germà a qui han pres la dona, la cunyada d’Agamèmnon –  – i encara es guarda un final de festa per mirar de treure una mica de ferro a la sang – això, en termes mèdics es diu anèmia, que també sembla un personatge grec –  presentant-se com Atena, la deessa de la guerra, i la que d’alguna forma organitza el principal conflicte. “Si vols que els vaixells puguin avançar, vull, vull, vull…. que matis a la teva filla”. Apa, aquí ho teniu.  Camí de Troia, la flota grega ha quedat aturada a Àulida i no per un embús, que també podria ser, sinó per manca de vent – crec que un cérvol que va matar Agamèmnon hi va tenir alguna cosa a veure – i Atena, demana al rei/general, que sacrifiqui la seva filla, germana d’Orestes, Electra i Crisòtemis – a qui sempre li queda un paper secundari – una mica com allò d’Isaac i Abraham però sense àngel final.

Ifigènia és un bon espectacle que no enganya ningú. Les tragèdies sempre acaben malament i sortosament al teatre ja no hi queden apuntadors, que també seguirien el camí dels herois. Un bon vespre teatral, que duia  garantia. No vaig ser cap heroi a l’hora d’escollir espectacle dins l’abonament del Lliure. Primera fila de la Puigserver, on el teatre no es veu si no que es viu. Per cert, ja teniu l’abonament de la propera temporada?

 

El dia del Watusi, “El lugar donde la noche acaba”

“El 15 de agosto de 1971 es el día más importante de mi vida. El día del Watusi”

A la programació del Grec 2023, em va cridar l’atenció un espectacle que es deia Los juegos feroces. El dia del Watusi, (que finalment no vaig veure) , i va ser per dos motius, d’una banda per què era una creació de l’Ivan Morales i pel repartiment que veia en el cartell i d’una altra per què durant anys, quan anàvem a sopar amb amics i es plantejava anar a fer una copa, jo deia “Podem anar al Watusi”, sempre hi havia algú que preguntava on era el Watusi i jo responia que el Watusi era qualsevol bareto/antre on anéssim a acabar la nit. I estic parlant de molt abans del 2002, quan Francisco Casavella, va publicar el primer llibre de la trilogia que ha inspirat l’Ivan Morales a fer una de les seves, un espectacle d’un ritme trepidant, amb música en directe, on tots els moviments estan calculats i que obliga el públic a treballar a fons. En una entrevista a Plaça Tísner de Betevé, la Raquel Ferri diu que els actors “ens hi deixem la pell”, i és real, els set actors es buiden del tot. Sempre n’hi ha un que mira d’atraure l’atenció de l’espectador amb el text, però tots els altres estan treballant, fan coses, interpreten, i desitjaries tenir una personalitat múltiple, per anar seguint-los a tots. Devíem portar deu o quinze minuts – així a ull – en plena escena del Fernando Atienza – Enric Auquer, que confio tingui lloc per anar guardant premis – i el Pepito, el Yeyé  – l’Al Pacino Balart – i vaig pensar com podrien aguantar 4 hores amb aquell ritme trepidant, i ho fan, ens deixen fer dos descansos de 15 minuts per rossegar alguna cosa – imagino que algú surt al carrer a fer el cigarret – i hi tornen, i no et deixen perdre ni una paraula, ni un gest. Des de la primera fila, la que a mi m’agrada, ho vaig seguir tan bé, que si s’haguessin allargat tota la nit, no m’hagués fet res. Bé, amb pauses de 15 minuts per recuperar-me del desgast.

Tots els actors tenen moments on tiren de l’escena, quasi sempre acompanyats d’un Auquer que crec que no havia vist en directe des que va formar part de Quinta del biberó al Lliure, doncs el Cinema ens el té massa ocupat. La mare, Flora Picazo, és Vicenta Ndongo, bé, és la mare i una colla de personatges necessaris i brilla com mai, i mira que l’hem vist fer personatges de tota mena, però és que el Morales té aquell punt que barreja Manrique, amb Rigola per treure tots els conills que vol del barret de copa. Morales no és un clàssic, és un innovador que sempre m’atraurà. Ja m’heu llegit molts cops que quan parlo del Guillem Balart ho faig dempeus, es un actor brutal, d’aquí uns anys serà una llegenda del teatre, i a més del Pepito el Yeyé, va agafant personatges tots diferents i tots sense res sobrer. El mateix passa amb la Raquel Ferri, que a més  toca el saxo, no és només l’Elsa, potser el seu personatge principal, però també és Dora, la millor amiga de la Julia, la filla del Celso, unes actuacions brillants sota la W del sostre que va canviant de color segons l’escena.

Xavi Sáez és sobretot el Ballesta, el del Partido Liberal Ciudadano, ara que anem d’eleccions, està fantàstic, també li hem vist fer molts personatges i ja no ens sorprèn. Recordo la Bruna Cusí a la Flyhard, amb un espectacle que es deia Lifespoiler i que em va agradar molt, després van venir les seves actuacions i premis al cinema i ahir la vaig retrobar al teatre, i va estar molt bé, de fet ja veieu que això és una cosa que s’encomana, com ho va estar David Climent, que a més d’imitar Feliciano, un cantant dels meus temps, fa un Don Tomás espectacular a més de tot el que li correspon. El recordo d’una sèrie que es deia Hache.

El dia del Watusi és un espectacle molt bo, possiblement no per a tots els públics, però imprescindible per als teatrerus autèntics. Té moltes de les coses que m’apassionen del teatre, que els actors i actrius són el centre de tot, que les coses es suggereixen, que et sorprèn cada dos per tres, que no pots perdre l’atenció en cap moment, en fi, que si la càmera oculta m’hagués enregistrat, potser donaria per fer una pel·lícula  i un fòrum.

El Watusi  és una creença una mena de religió, una idea on aferrar-se, i un lloc on anar a prendre una copa abans de que la nit s’acabi. Francisco Casavella ha esdevingut un clàssic modern amb una mort prematura, i això encara fa més gran la seva llegenda.

I tot això, va passar al Lliure de Gràcia. Tornaran? Haurien de fer-ho, la cultura hauria de quedar molt repartida com la loteria, i si estrenes amb tot venut, estàs obligat a oferir segones oportunitats.

 

Casa Calores. D’un temps, d’un poble de la costa

El dijous 20 abril de 2023, al Club de Lectura que organitza la Beckett amb els seus personatges, vam comentar aquest text que Pere Riera, un habitual de l’Obrador de Dramatúrgia, havia escrit el 2007. El text em va agradar molt, de fet, ens va agradar molt a tots els participants, i ens va caure molt bé el personatge d’en Pipa, el manetes que ho arregla tot a canvi d’una cerveseta fresca o d’una mica de companyia. En Pipa – Jordi Boixaderas – n’està molt de la Carme, la Calores – Rosa Renom –  i ella n’està molt del seu nen, en Ramón, i no tant del pare del seu nen, però no avancem massa detalls i no trenquem la sorpresa. En Pipa i la Calores, son dos personatges encantadors, dos papers bonics que en mans de dues bèsties escèniques com aquestes, fan les delícies d’un públic que “es conserva molt bé, per l’edat que van tenint”. Una gran part de la platea s’hi veu reflectida amb ells dos, exactament igual que amb el que viuen els quatre joves, La Lidia – Júlia Bonjoch– en Ramón – Eudald Font – la Clara – Emma Arquillué – i en Santi – Arnau Comas – completament diferents l’any 1989, quan juguen al terrat i tenen 15 anys, quan ell està penjat d’ella però ella està penjada d’aquell, quan en Ramón i la Júlia, quan després de buidar un barb sota la tovallola, parlen fins i tot de casar-se però “quan siguem  grans”.

• “M’encanta el soroll de la roba neta”

La Júlia, l’Eudald, l’Emma i l’Arnau, corren i s’empaiten per un escenari que representa el terrat de Casa Calores en un poblet de la costa catalana que tranquil·lament podria quedar entre Arenys de Mar i Sant Pol. Veus perfectament 4 nois i noies de 15 anys amb tota la vida per endavant, una vida que es pot complicar de cop i volta.

Set anys després, quan en tenen 22 i el terrat és l’escenari de les festes que anomenàvem “guateques”, i ja tenen motius de retret,

• “per què no ens ho vas dir?”  
• “I que feies tu quan jo era allà?”

Uns anys que semblen pocs però que han vist passar moltes coses. Fins i tot, en Pipa, instal.la una parabòlica al terrat, “Perquè us ha agafat a tots una fal·lera amb el coi d’antenes” “que no son altra cosa que una forma de tenir-nos controlats”.

La vida lenta de la Carme i el Pipa, contrasta amb la velocitat que agafa la dels quatre amics, que juguen al límit.

•  Sempre us he demanat que fóssim sincers, que ens ho expliquéssim tot
• A mi no m’has de convèncer de res. Jo sóc una descreguda. Ja fa molts anys que sóc una descreguda

La combinació de les vides dels joves, que “celebren que son joves” i la dels grans “Tota la vida, és un tros molt gros. És millor anar fent queixalades, creu-me; menjar poc i pair bé” la va conduint amb solvència el propi autor que dirigeix l’espectacle. Pere Riera descriu un temps passat, on també va viure la desaparició de la casa on va néixer, i que tot i fer anys que no hi vivia, veure desaparèixer l’inici de la pròpia història no resulta senzill.

Casa Calores és un espectacle bonic, tendre i dur a la vegada, un text que explica un temps passat que ens diu com som i moltes de les coses que guardem a la motxilla. Un moment màgic és quan la Júlia Bonjoch canta allò de las “Dos gardenias para ti, que tendrán todo el calor de un beso... Ponles toda tu atención, Porque son tu corazón y el mío”

Un espectacle que ho té tot. Bon text, bona direcció, bones interpretacions, distret, emotiu, que permet somriure i enamorar-te d’uns personatges que potser et recorden la teva joventut. Aneu-hi, i reserveu taula al Menjador per fer un àpat comentant l’espectacle. Si ho feu així, la nit serà rodona. Que gran que és el teatre.

 

Pazzo, recordant uns temps d’èxit

Hi ha hagut sempre una dicotomia quan parlem de pallassos, d’una banda és l’artista que et fa riure “perquè la vida no et dona gaires ocasions de fer-ho” però sovint l’hem associat a la tristor. Aquell pallasso que mig plorava al costat d’una cadira, l’exemple d’artista que ha de fer riure encara que estigui trist, i darrerament, associem els pallassos i el circ en general, a viure únicament del record d’uns temps que van ser millors. Sembla que amb el circ, aquella màxima de “Qualsevol temps passat va ser millor” agafa tot el seu significat.

Al seu Instagram, en Fèlix Herzog hi diu que és actor, autor,  director, però jo volia ser pallasso, i per això escriu un text bonic en la seva tristesa i el posa en boca d’un Banacolocha interpretant Francesco, el pallasso pintat de blanc que va ser famós fent parella amb en Tonino, el millor August que l’ha acompanyat mai. Ara, malviu de records amb en Dàrius – Adrià Salazar -, el fill del seu company, que encara avui no entén l’absència del pare artista.

Dir que Banacolocha està bé, és parlar sobre el que tothom sap, el que no sé és si encara escolta la cançó de David El Gnomo per concentrar-se. Adrià Salazar encarna molt bé el seu personatge i posa la nota musical a l’espectacle

Només entrar a la sala t’envaeix una mena d’angoixa per les restes del que es va anomenar “El major espectacle del món” al menys quan jo era petit. He de dir que el Circ no em va agradar massa tot i que de gran, les coses canvien, i de tant en tant he anat a veure espectacles de teatre directament relacionats amb el circ. Quedi constància que els acròbates impossibles del Cirque du soleil, no m’interessen gens.

Francesco i Dàrius, malviuen entre les restes d’una carpa o d’una caravana de circ, esperant l’arribada de temps millors, com una mena de bumerang que torni al que va ser ja fa molts anys. Dàrius ha decidit deixar-ho, canviarà el circ pel teatre, però el darrer dia, algú compra una entrada per la funció, una funció cantada “Desde mi libertad”.

La direcció és de Roberto G. Alonso, un artista multidisciplinar, com el mateix circ.

El Versus Glòries és un teatre de Proximitat, on el teatre batega, i ha estat una bona forma de viure un diumenge a la tarda, oblidant tot el mal que ens expliquen els telenotícies. L’esperit d’en Tonino, plana damunt l’escenari, i l’angoixa s’acompanya d’un somriure doncs els pallassos tenen aquesta feina tan difícil, fer-nos riure perquè la vida no te’n dona massa oportunitats.

Moltes gràcies