Diuen alguns savis del teatre, que només cal un actor i algú que el miri, per considerar que ja s’està fent teatre. Ens hem acostumat a espectacles amb escenografies que marquen “Poderio” i que molts cops semblen eclipsar el més important, la feina dels actors o les paraules de l’autor. No seria el cas del vaixell de Mar i Cel o la casa d’Agost, però molts cops, quan menys és més.
I aquest és el cas que ens ocupa. Una il·luminació adient, alguna pista de so, i talent escampat per l’escenari. Vestuari amb perruques i tocats, i art, molt art.
El text de Molière del que fa la dramatúrgia Lluís Hansen, es converteix en una font d’enginy i talent, de la ma de dos actors formidables, amb un talent i unes armes escèniques envejables. Enric Cambray, que ha deixat el seu Hamlet aparcadet per retrobar-se amb en Ricard Farré, i fer la seva cinquena temporada d’una autèntica creació. Fa vuit anys que van començar, i quan l’agenda els ho permet, es retroben per fer una exhibició de poder escènic, que només necessita un paravent en forma de biblioteca, imprescindible per alguns canvis de vestuari i de personatge, en un Fregolisme realment espectacular.
Les ganyotes de l’Enric Cambray son joies autèntiques, i has de vigilar de no perdre’t ni un detall, pensant “com s’ho fa?”. La resposta és així de senzilla: És així de bo. I no seria just no lloar la interpretació d’en Ricard Farré, doncs tots dos van donant vida a tots els personatges de la història amb canvis continuats que agafen velocitat segons avança l’espectacle.
Impagable l’escena del Sr. Conill, quan demostra que es pot parlar de qualsevol tema amb la taula del 5 x 10, o quan interpreta les seves habilitats en forma de cançó. El personatge de la criada és d’una comicitat autèntica, fent aquella cosa Goldoniana de que la minyona és la més espavilada de tots.
No entenc com hem pogut esperar tant a veure aquesta meravella, però fent bona la dita de “mai és tard”, el Maldà ens ha ofert la seva oportunitat. Fins i tot he fet el paper de notari al moment de lligar el casament de l’Enriqueta.
Aquest muntatge el faran anys i anys, així els ho van vaticinar no fa gaire, i crec que és cert, i fins que l’artrosi ho impedeixi, l’Enric i el Ricard seguiran impressionant el públic amb una masterclass de teatre. Si veieu que l’anuncien, no badeu gens. Aneu-hi.
No hem pogut evitar esperar-los per agrair-los la seva feina i fer-nos una fotografia de record.
Moltes gràcies i a descansar.
Paisatge teatral 